Miranda

La setmana passada
coneixíem la nova que el metge, polític i escriptor
barceloní Joan Colomines i Puig ens havia deixat. Molts
formenterers sens dubte hauran associat el seu nom a la lírica
senzilla i poderosa alhora dels versos del seu cèlebre poemari
Anna com Formentera
(1979), recull de visions i vivències d’uns anys en què
la nostra illa s’obria al món, deixant enrere un passat de
silenci i privacions. Una Formentera que significava, en paraules
seves, “Un triomf contra els elements, contra la
superficialitat, contra la convencionalitat, contra l’artifici”.
Amb obres com les de Colomines, Formentera renovellava la seva
pertinença a un paisatge cultural i lingüístic en
ple procés d’afirmació i reconstrucció: els
Països Catalans.

La seva producció
literària sobrepassa l’àmbit de la poesia. Cal
sumar-hi, entre la vintena de llibres publicats, una producció
dramàtica editada en un volum el 1975 que convida a crits a la
seva redescoberta i un destacat gruix d’assaigs sobre nacionalisme i
llibres de viatges, entre els quals situaríem Formentera
(1992). Però la rellevància de Colomines no
descansa exclusivament en la literatura. Fou activista en la lluita
per la reconstrucció democràtica a Espanya durant els
anys 60, 70 i 80 del segle XX i president de l’Associació
Catalana d’Ex-presos polítics de 1976 a 1982, dedicació
aquesta que va tenir una traducció poètica en els
versos que escrigué sobre el camp de reclusió de la
Savina, i culminà la seva dedicació pública com
a militant del PSC i després de CDC (l’opció política
de centre-dreta democràtica capaç d’acomodar una part
del moviment antifranquista), i com a diputat del Parlament de
Catalunya (1980-1992). Col·laborà en publicacions
periòdiques com l’Avui o Serra d’Or i rebé
el 1998 la Creu de Sant Jordi.

Com a visitant assidu
de la nostra illa, a la qual a voltes havia arribat comandant la seva
pròpia embarcació, aviat va sintonitzar amb els
moviments i les persones que treballaven ací amb els mateixos
principis i objectius: la democràcia i l’autogovern, el
territori i la natura, la llengua i la cultura pròpies. Quan,
a finals dels anys 70, es fundà l’Obra Cultural Balear de
Formentera, l’adopció d’aquests valors es vivia encara
conflictivament. L’adhesió al catalanisme, l’ecologisme o
l’autonomisme generava més fredor, dubtes i fòbies que
no als nostres dies. En aquest context, Colomines projectà la
seva experiència i el seu coneixement. En les festes de Santa
Maria de 1977 i 1978 participà en dues taules rodones sobre
l’autogovern, compartint protagonisme amb intel·lectuals,
escriptors i investigadors com Joan Vilà i Valentí,
Isidor Marí, Josep M. Llompart o Marià Villangómez
i amb “formenters amb fortes preocupacions per les
tradicions i el futur de l’illa, per la llengua i les diverses
manifestacions culturals”, segons explica en 1981 el poeta
eivissenc al seu llibre Alguns escrits sobre
les Pitiüses. El debat sobre
l’autogovern continuà el 1979 amb el cicle de conferències
“Formentera, districte electoral” i es mantenia viu encara
el 1988 amb les “Jornades per a l’Autonomia de Formentera”,
organitzades per la Coordinadora d’Entitats Cíviques.

Avui dia,
quan el Consell Insular de Formentera és una realitat
consolidada, mereix la pena més que mai agrair la generositat
i el mestratge de persones com Joan Colomines, que defensaren a
Formentera l’autogovern quan encara estava per redactar l’Estatut
d’Autonomia de les Illes Balears i quan només eren unes
desenes escasses de persones damunt l’illa les que creien que mai
poguéssim ser independents d’Eivissa. A voltes, el que és
més pròxim i tangible concentra l’ambició més
noble. Pels camins de la nit
/ clar de lluna, plegats,
/ dels dards de la ginebra
/ hem sofert escomeses.
/ La llibertat que espera
/ ens ha permès seguir.

Vicent
Ferrer i Mayans

(Obra
Cultural Balear de Formentera)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!