Un altre blog

Anna Oliver Borràs

Memòria històrica, fent País

0
Processó_Cívica_-_9_d'octubre_de_1933El passat diumenge, a Xàtiva es féu, promogut per l’anomenada societat civil (un dia haurem d’inventar un terme més adequat), un acte digníssim que homenatjava les víctimes del bombardeig de l’estació de Xàtiva, als darrers dies de la gerra civil. Unes víctimes oblidades per les institucions, de fet enguany fou la primera ocasió que l’ajuntament participava. Com sempre i a tots els àmbits, és la població organitzada la que fa somoure consciencies i espenta el poder.

Uns dies abans havia rebut una carta de l’associació organitzadora, convidant-me a participar i ho vaig compartir al Twitter, i no tardà a arribar-me un avís en forma de piulada dient-me que l’acte havia arraconat la simbologia que ens és pròpia com a poble. Això no em desmotiva per a participar, però certament malgrat anar avisada, quan vaig arribar a l’esplanada de l’estació em va sobtar un munt de banderes espanyoles, i no parle de les republicanes, que ja donava per descomptades, sinó dels ciris rojos amb una banda groga al mig amb el nom de cada víctima i que òbviament et duia la visió de la bandera espanyola. La mateixa que hi havia al fons del macro-pòster, que emmarcava el faristol des d’on es feien totes les intervencions. I ja sí, la bandera tricolor espanyola, en les flors i onejant.

No hi havia ni una quadribarrada, ni molt menys cap estelada. Ni entre el públic ni en l’escenografia, malgrat que haguera estat senzill afegir-la a les flors, a la corona d’homenatge o el que seria més determinant, triar una imatge per al pòster de qualsevol dels grans cartellistes que feren país i república en aquells anys tan complicats. Milanta imatges nostrades n’hi ha.
Perquè a ningú se li escapa que si l’organització no fa ús dels nostres símbols, el públic s’inhibirà de fer-ho, pot ser inclús s’abandone la participació en l’acte. El cas de Xàtiva no és un fet aïllat, he vist actes a altres poblacions nostres fets en castellà, o jornades organitzades per Casals Jaume I amb la iconografia que he relatat.

Per això pense que cal que ens aturem dos segons, i pensem cada vegada que muntem un acte, en quin país volem i, que no l’amaguem. El respecte a la gent que lluità per les llibertats, ens exigeix ser escrupolosos en la reivindicació d’una terra, no sometent-la ni simbòlicament.

Considerant imprescindible el treball de recuperació de la memòria històrica, i negant-me a deixar d’acudir als actes i jornades que amb tant d’esforç es fan, és des d’on faig aquesta reflexió pública, que abans he traslladat a l’organització, amb la confiança que amb les aportacions de cadascú, tot pot millorar.

Seguim l’exemple dels nostres, d’aquells que deien coses com les que podem ara veure i llegir a l’exposició del MuVIM, La modernitat republicana a València:

“Milicians, llauradors, intel·lectuals, obrers…, fills del País Valencià, que des del lluminós Mediterrani fins a les aspres serres, lluiten i treballen, superant la glòria de les Germanies per a un esdevenidor de pau i de justícia; a tots vosaltres, valencians conscients, que fruïu la dignitat d’aquestes hores magnífiques, la nostra efusiva salutació i l’alè més entusiasta per a continuar fins a la victòria. El País Valencià a l’avantguarda de la guerra i la producció.

Conselleries de Cultura i propaganda del Consell Provincial de València, 1937”.

————
Article publicat inicialment a La Veu del País Valencià, el 22 de febrer 2016.
Publicat dins de General | Deixa un comentari