Un altre blog

Tant d’escarafall i tanta gola esgargamellant-se als mitjans de (in) comunicació espanyols, tant de tuit saberut, i no arriba ni a cent mil vots la diferència entre el bloc independentista i els altres. I dic els altres, ben conscientment. Una diferència a parer meu insignificant, per què a més a més, ací del que es tractava era de guanyar unes eleccions autonòmiques, no? I des d’eixa perspectiva, hi ha un rotund èxit de Junts pel Sí.

És per això que s’esforcen tant a dir que en les passades eleccions autonòmiques, Convergència i Esquerra sumaren més escons, obviant en eixe discurs que aleshores no jugava sols Convergència, que estava també Unió, i ignorant també el número de partits i la participació, que no ha estat la mateixa, i com bé saben, això i la llei d’Hont provoca escenaris ben diferents, no comparables com si es tractara d’un espill.

Per una altra banda, poc he sentit parlar del vot per correu als mitjans, un vot que podria inclinar encara més la balança independentista.

En tot cas, l’únic cert i real és que després d’aquestes autonòmiques, al Parlament hi ha una majoria independentista: 72 escons, més concretament, quan amb 68 hi ha més que prou per a declarar unilateralment la independència, si es vol.

I per a mi, eixa és la qüestió essencial. Ara ningú pot dir que no hi ha un mandat del poble per a tirar pel dret. Estava al programa, no? Era l’objectiu de la candidatura unitària, no? I no s’ha de dubtar que ho ha estat sempre a la CUP, no?

No crec que siga sostenible dir que quan quasi dos milions de persones voten a favor de la independència, el mandat no és clar. Excepte si es vol fugir d’estudi. Personalment, estic convençuda que si havera estat un referèndum, i s’havera eliminat la qüestió de si es vol investir a Mas o no com a President, o si aquests o aquells són massa anticapitalistes i internacionalistes, si sols s’havera preguntat sí o no, el resultat del sí encara havera estat més aclaparador. No és doncs, moment de fer escapisme.

La nit de les eleccions, a la plaça de l’ajuntament de València s’havia convocat una festa per a celebrar el canvi, una “gintonicada” popular. És un detall, però al meu parer representa bé el tarannà del nostre poble, que no tothom comprèn i que massa sovint es confon per menfontisme o ganes de festa contínua, però de forment ni un gra. I no: és cert que som un poble hedonista, que sabem gaudir d’allò que tenim, però a mi això em sembla més aviat una mostra de la nostra resiliència- ja ho sabeu: un pas més enllà de la resistència, passiva per definició. Nosaltres encarem les dificultats, n’extraguem la part bona – allò que una crisi és una oportunitat – i tirem endavant. Eixa capacitat de fer d’una sobretaula un punt de trobada de gent diversa, que impulsarà els més diversos projectes, és en part la clau de l’èxit de la nostra supervivència al llarg hivern de la dreta.

Tanmateix ara no podem repetir una errada anterior, quan guanyaren els socialistes i desmantellarem la xarxa ciutadana. Ans al contrari, ara cal aprofitar l’oxigen que ens dóna no tenir-ho tot en contra, per a bastir el país que volem, però amb fonaments ferms. Cal que es cree una política lingüística, però sobretot cal que no ens quedem amb una llei curta, molt curta, com la de l’ús del valencià, que el temps ha demostrat que no ens protegeix ni ens garatitza un ús normalitzat de la nostra llengua -per exemple, a l’administració, incloent-hi la justícia i les forces de seguretat; o a  l’escola: cal aprendre del que ha passat amb el PP retallant línies i prioritzant un fals plurilingüísme a costa de l’ensenyament del valencià, però sense perdre de vista com de fàcil ha estat tombar la immersió catalana. Resulta imprescindible crear un espai comunicatiu en la nostra llengua, i això no significa sols recuperar la RTVV. I és fonamental prestar atenció al món cultural, som un país ple de colles, muixerangues, grups musicals, festivals alternatius i de masses, companyies de teatre, audivisuals i gent de les lletres deixats de la mà de déu.

Atendre als problemes d’atur, pobresa i desigualtat i atallar balafiament i corrupció, millorar l’economia començant per reclamar un finançament just, és el primer manament de tot bon govern, de qualsevol lloc del món. Però per a no convertir-nos en un lloc qualsevol, cal fer més. És imprescindible que ens reconstruïm com a nació, que tot l’esforç individual de tanta gent vertebrant el país, tinga traslació a les institucions i que des d’elles s’impulse l’autoestima per la nostra identitat col·lectiva. Eixe, per a mi, és l’únic camí cap a la supervivència com a poble: la independència.

______________________________________

* La revista Lluita, editada pel PSAN, demanà a un grup de gent que donaren la seva visió sobre Les Illes i el País Valencià desprès del PP. Tingueren a bé, inclourem en eixe grup d’opinió i han publicat aquestes quatre ratllets al número 299.