Un altre blog

Anna Oliver Borràs

Dret a decidir: Nosaltres decidim, si parim o no parim*

1
Als anys setanta quan la gent eixia al carrer a reclamar drets, quan es somiava que hi hauria un canvi no sols polític, sinó també social, quan es volia construir un país nou, un dels tants temes de debat i reivindicació era el dels drets reproductius i l’avortament, i un dels tants lemes emprats fou: Nosaltres decidim, si parim o no parim.
 
Hi havien més eslògans, clar, però a mi m’agrada especialment eixe, per allò que ara ve a dir-se que és inclusiu, perquè és una frase de múltiples lectures, que permet posicionar-se clarament en un sempre complicat debat: què fer amb la realitat de l’avortament?, perquè és indubtable que permès o no, al llarg de la història i a tots els països, les dones avorten. Però a més a més, eixa frase inclou un altre debat, que correspon a les dones decidir si volen ser mares, no si volen avortar, sinó que fins i tot si volen embarassar-se, el que pot pensar-se és una obvietat però no ho és, perquè ve condicionada per la ideologia dominant.
 
Prohibir, dificultar, o penalitzar l’avortament és la seqüència darrera d’eixa cosmologia sobre quin és el paper de les dones al món, i per tant quins són els drets que se li van a reconèixer. Per això abans d’arribar a eixa fase, es desmantellen les polítiques orientades a la igualtat d’oportunitats, les ajudes socials i s’augmenta la pressió perquè les dones tornen a les llars i s’ocupen de menuts i grans, dels dependents en general, com vam veure en analitzar les conseqüències de la crisi sobre les dones (Lluita 287). I amb eixa mateixa finalitat s’entrebanquen els accessos a la maternitat en solitari de les dones, amb una fórmula tan senzilla com eliminar del catàleg de les prestacions de la sanitat pública la fertilització clínica de les dones soles o emparellades amb una altra dona.
 
El marc doncs, queda definit per la ideologia social (no sols política) dominant: les dones poden procrear sempre que siguen heterosexuals i estiguen almenys emparellades. El pas següent ve rodat, les dones no és que puguen gestar en eixos casos, és que han de fer-ho.
 
I front això, la societat calla. Sí, hi han hagut protestes puntuals però si analitzem qui les ha promogut, veurem que sempre han estat els col·lectius feministes. Per això, fer un pas més enrere en els drets conquerits costa poc, i la via és la penalització i la victimització de les dones, per això el missatge és: en cap cas se’ls castigarà, i es trasllada implícitament la seva ‘infantilització’, pobres dones, no saben el que han fet.
 
Cal tindre en compte que exceptuant el curt període de la Segona República, i sols a la Catalunya estricta (el projecte de la també catalana Federica Montseny per a tot l’Estat, quedà aparcat en eixir del Govern), la primera llei que regulava l’avortament a l’Estat espanyol fou la de l’any 85, rebaixava molt les expectatives del moviment feminista, que primer advocava perquè es reconeguera i garantira el dret a la Constitució, després en veure que no, que eixira del Codi Penal i en no aconseguir-ho tampoc, es promulgà una llei molt allunyada de la realitat social, una norma que despenalitzava sols parcialment l’avortament, en establir supòsits concrets per a poder avortar sense càstig. Una llei covard, que incloïa els casos de greu perjudici psíquic per a la gestant com a causa legalment permesa per a avortar, i que òbviament hagué de ser la via per a solucionar moltes situacions insostenibles.
 
Malgrat eixa llei curta de mires, no fou fins vint-i-cinc anys després quan es promulgà la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs, i novament aquesta anà endarrerida respecte a la realitat social. Certament ara es tractava de les anomenades lleis de terminis, on era principalment el temps de gestació el que venia a determinar la legalitat de la interrupció de l’embaràs i no les causes, que es deixaven per al període posterior a les primeres 14 setmanes. Però no deixava de ser una norma desfasada, i continuava tractant a les dones com a éssers desinformats, pobres ignorants que havien de rebre informació en sobre segellat abans de la pràctica quirúrgica, indicant-los les ajudes a les quals podien acollir-se si optaven per parir, considerant doncs que abans ella no ho hauria fet i no estaria prenent una decisió informada. I igualment continuava mantenint-se al codi penal, la sanció tant per a la dona que haguera avortat fora dels casos previstos, com per a qui li’l practicara.
 
Ara, si l’avantprojecte de Gallardón acaba aprovant-se no es tornarà enrere eixos 25 anys, sinó molts més, en la mesura que a més de tornar a una norma de supòsits, és a dir que sols es podrà avortar quan s’estiga en els casos determinats per la llei (greu perill per a la salut de la mare, inviabilitat del fetus, violació) i sempre dins dels períodes marcats (14 o 22 setmanes), s’han posat molts entrebancs per acreditar si s’esta en eixe cas: prohibició de publicitat de les clíniques que practiquen avortaments, període de set dies (ara en són tres) entre la rebuda de la informació prèvia i la pràctica de l’avortament (el que a la pràctica suposa restar una setmana al termini legal), objecció de consciència generalitzada per al personal sanitari, obligació d’aportar per part de la dona un informe de dos metges diferents i que no treballen a la clínica on vaja a fer-se la intervenció per acreditar el perill per a la salut de la gestant o inviabilitat fetus o nounat, consentiment de pares, mares o tutors/es, o en el seu defecte autorització judicial quan es tracte de menors … Tota una carrera d’obstacles, amb l’objectiu de dissuadir la dona.
 
L’any 2010 es va perdre una gran oportunitat de fer un canvi substancial, la majoria parlamentària ho permetia i sols la por però, també una idea concreta de la maternitat i la gestació ho impedí. La reculada en l’exigència dels drets de les dones, especialment en aquesta àrea són molt importants. Són moltes les feministes històriques, que a hores d’ara manifesten en trobades i jornades que no pot exigir-se un avortament lliure i gratuït sense matisos, perquè això per una part no permetria el consens social i per l’altra perquè ho diuen des de la seva convicció personal. Un missatge que també fan seu els partits polítics. Quan els diaris ultres posen de portada un xiquet acabat de nàixer, per a parlar de l’avantprojecte de llei, ens escandalitzem, però individualment i íntimament molta gent es fa eixa representació davant l’avortament i el rebutgen.
 
En realitat les anteriors lleis coixejaven del mateix peu, la interrupció de l’embaràs sols es permetia fins les 22 setmanes de gestació, precisament perquè a partir d’aleshores s’entén que el fetus sobreviuria. Per això l’excepció a eixe termini sols es donava quan hi havia un diagnòstic de no supervivència del nadó, o una vida amb grans patiments. Ara, el límit és igualment eixe en el millor dels casos, però s’exceptua quan el diagnòstic de greus problemes per al fetus no s’haja pogut fer abans.
 
La norma catalana de la Segona República ho deia més cruament, en contemplar com a possibles causes per avortar les ètiques, terapèutiques o eugenèsiques (al preàmbul parlava de la millora de la raça). Són expressions que ara ens repugnen, però que implícitament estan a les normes analitzades. I és que en realitat són inevitables si ens entossudim en anar detallant supòsits i circumstàncies, en compte d’advocar per la via directa de la despenalització completa.
 
Abans de l’aprovació de la llei de 2010, el Congrés de dones advocades de l’Estat espanyol, ja feren eixa proposta, que la reforma es limitara a l’eliminació de l’article del codi penal que castigava l’avortament, i que l’única regulació que hi haguera fóra de tipus sanitari: on podria practicar-se, per qui, etc. No seria tampoc el primer cas al món, al Canadà, on existeix la legislació més avançada, s’ha fet així, de tal forma que quan una dona vol avortar no cal done més explicacions ni que estiga subjecta a terminis.
 
Trobe que eixa fórmula és la que caldria adoptar en el futur per la Catalunya independent, igual que quan a la Segona República s’avançà sense por en el reconeixement dels drets de les dones, ara caldria fer un pas en el mateix sentit. Les legislacions no poden anar lligades a les emocions personals, als idearis propis i la concepció de la vida que individualment puguem tindre, cal que siguen generals i superen eixos estrets marcs mentals singulars. No fer-ho condueix a les situacions que ja hem viscut, la hipocresia de fer veure que no permetrem l’avortament quan el fetus siga viable, però al temps permetre l’excepció del gran patiment psíquic per a la mare. O pitjor encara, obligar una dona a gestar quan no ho vol, un plantejament que si férem abstracció del que estem parlant ningú acceptaria.


* Article escrit per al Lluita 291, i posteriorment publicat al diari digital La Veu del País Valencià, en data 9 de març de 2014.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari