Un altre blog

Anna Oliver Borràs

Assassins

0

Ahir una dona i el seu fill morien assassinats a Vila-Real, i amb ella ja sumen 16 les mortes enguany als Països Catalans, a mans de les seves parelles o exparelles, i 59 al conjunt de l’estat. En un any. Bé, realment en deu mesos d’aquest dos mil tretze, que segur encara ens reportarà noves víctimes.

 

I avui un home ha agredit a ganivetades a la seva parella, ferint-la i intentant suïcidar-se després. Certament en aquest cas no puc dir amb rotunditat que volia matar a la dona, caldria que diguera que presumptament se’l podria acusar de voler fer-ho, si coneguera els detalls del cas, la forma de produïr-se l’agressió, les lesions, etc. I cap problema tinc en respectar eixa presumpció, com a jurista però, també com a ciutadana que creu que les societats avançades han de garantir els drets de tothom, accepte les regles del joc democràtic. Però en els altres casos, en eixos on maten a les dones i ho reconeixen, a vegades insistenment i/o per escrit, no veig cap presumpció. Sí, sí, ja sé que un autoinculpat pot canviar de parèixer i fins que no el condemnen no serà culpable, però difícilment un suïcidat va a poder canviar la seva declaració i, la dona morta esta.

 

I en tot cas, crec que aquesta societat del “bonisme”, de les formes curoses i porugues esta arraconant a les víctimes. Els mitjans de comunicació per por a les demandes i reclamacions, anteposen sistemàticament el “presumpte” a cada cas, i això ha creat escola en una societat adormida que ha perdut l’espèrit crític, i es limita a repetir això que rep especialment de la televisió.

 

Arribem així a un escenari on el centre informatiu recau sobre la víctima, ahí hi ha menys por a les demandes i es respecta menys la seva intimitat i honor. I rebem missatges com: “No havia denunciat”, “Serveis socials no tenia informes del cas” … que al cas venen a ser els mateixos comentaris del veí del quart que diu a la càmera: “No ho havera pensat mai, ell era una persona molt educada, que saludava sempre”, mentre per davant seu trauen el cos sense vida de la dona.

 

I d’ahí passem a qüestionar la protecció a les víctimes, la despesa que implica, l’existència de denuncies falses (malgrat que esta més que certificat que són el 0,01%), que al denunciar sols persegueixen els beneficis econòmics (des de que ha començat la crisis el número de denuncies ha baixat, mal casa això amb la voluntat d’aprofitament econòmic), etc. I s’ignora que eixe clima fa que el treball de denúncia de la violència masclista caiga al buit, que la societat es torne refractària a les campanyes, i mentre el model de relació de dominació i violència s’impose entre la gent més jove.

 

No sé que caldria fer, per a que la ciutadania no sols es moguera quan les víctimes mortals es produeixen en un mateix dia o dies consecutius. No sé que caldria fer, per a que el discurs que inclús des de centres escolars estan transmetent-se, de que no podem parlar sols de la violència contra les dones, cessarà. No sé que caldria fer, per a que iscau cada dia al carrer a denunciar que una societat que és diu democràtica, cívica i avançada, no pot acceptar que maten a les dones pel simple fet de ser-ho. No sé que caldria fer per a que deixareu de veure amb cara de fàstic dient: “que bàrbars” les lapidacions, al temps que mireu amb indolència a les mortes a ganivetades, cremades, llançades pels barrancs o pels balcons, asfixiades o cremades … que vivien al costat de ca vostra. No ho sé.

 

Com diu Llach, encara que fòra per uns altres assassinats, sols puc dir:

 

Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ara, Independència

0

Les darreres mobilitzacions a les Illes amb la multitudinària vaga de docents, amb el suport absolut de la comunitat educativa, i la de la Via Catalana a Catalunya, han fet que tots els ulls es giren cap al País Valencià amb un gest que inclou la cella alçada, a mena de desaprovació, com dient: què? I a vosaltres que vos passa valencians?

 

La memòria és curta, sempre, el que unit al fet de que al personal li agrada agafar-se al tòpic, fa que per exemple no atenga’m a les moltes crides a la participació que hi hagué per part de l’assemblea nacional catalana per a que les terres de l’Ebre no quedaren amb trams buits, ni volem recordar que fins fa quatre dies les Illes eren mirades amb la displicència amb que l’alumne avançat mira als ultims de la classe, fent acudits sobre la preeminència de l’alemà sobre el català. Si li sumem que davant una gesta important tendim a ignorar els petits moviments i la importància del que delaten soterradament, fa que la gent del País ens vesca’m reflectits en eixes mirades crítiques, flagelant-nos i danyat la nostra autoestima com a poble.

 

Per això crec que és important recordar que no fa tant els carrers de València s’inundaren de gent en la vaga general, però que inclús abans les protestes provinents del món de l’educació foren també profusament seguides, que cada any Escola Valenciana mobilitza sistemàticament i al llarg de tot el País a la comunitat educativa reivindicant l’ús del català a l’ensenyament, que cada any Acció Cultural fa un riu humà per commemorar el 25 d’abril, dia que bé esta recordar que ni tan sols és oficialment festiu, o que el 9 d’octubre s’ha passat d’una manifestació promoguda pel PSAN en solitari a una Comissió organitzadora que aplega a sindicats, partits i moviments socials i culturals. I tot, sense oblidar la gran mobilització que implicà l’anomenada Primavera valenciana.

 

En realitat el nostre poble, si ens el mirem sense recança i amb més autoestima, és un exemple, i si se li dona l’oportunitat de mostrar la seva voluntat política respón. I ahí és on ha de caure un altre tòpic, per que a més l’experiència recent ens ho demostra. Malgrat la insistència d’alguns en el fet que al País Valencià no hi ha independentisme conscient, de que no hi ha voluntat d’exercir com a tal, el passat 11 de setembre, dimecres, laborable, amb una prohibició de celebrar l’acte salvada in extremis, una gentada es desplaçà al límit imposat pels espanyols a Alcanar, i ho feren amb un objectiu nítidament definit: mostrar que allà no hi ha cap frontera, que som una mateixa nació.

 

Eixa declaració de principis és la que cal que siga recollida després pels agents polítics, per què en un altre cas si que ho tenim tot perdut com a poble. Si davant el panorama de corrupció, recentralització, retallades i falta de perspectiva que representa la dreta (PP, UpyD, España2000 …) a la ciutadania sols se li presenta una opció altermundista, socialdemòcrata, etc., en què anem a diferenciar-nos d’Extremadura?. Sí, és cert, durant l’etapa de govern socialista no havien els atacs a la llengua que hi ha ara, però més enllà de la llei d’ús i ensenyament del valencià, que feren? Assentaren cap base ferma que garantira els nostres drets com a poble, o més bé ens donaren les molles i es quedaren el pà sencer? I que anem a fer amb opcions polítiques obsedides en inclús abans de tindre poder polític, coaligar-se amb qui ens nega el nostre dret a l’autodeterminació? O amb qui com a tot trencament sols enarbola la bandera republicana espanyola? Ignorant que la nostra història havera estat tota una altra si eixa bandera espanyola no s’havera imposat a la nacional.

 

Al País Valencià li ha arribat el moment d’avançar, es donen les condicions més òptimes que hem tingut en anys: ara no sols la resta de territoris estan mobilitzats, contangiant el seu entusiasme, sinó que eixe moviment fa que sorgesca molta informació de com de viable és la independència, que la gent es pregunte i per què jo no puc beneficiar-me, per primera vegada la independència esta de forma generalitzada a l’agenda informativa, política i de debat al carrer. Però sobretot es dona un fet senzillament natural, ens hem juntat més d’una generació d’independentistes, els històrics que mai han afluixat i els que ja educats en “democràcia” ens hem anant sumant, i la sort és que darrere en venen més, són els que acceleraran el procés i als que no se’ls pot dir ara no toca, per què en realitat ara més que mai toca parlar i aconseguir la independència.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El Dret a decidir

0

Aquest passat dissabte se celebrà a València una jornada feminista per a debatre la situació actual dels drets sexuals i reproductius, però sobretot l’amenaça real que la llei actual que considerem que és un mínim que regula la possibilitat d’avortar amb unes garanties sanitàries, es veja brutalment retallada.

 

Normalment els drets de les dones venen a ser emprats històricament com a moneda de canvi de les polítiques de torn, ja siga des de la socialdemocràcia que dissimula les seves decisions econòmiques neolliberals amb polítiques socials progressistes, que tenen una forta repercussió i debat social, ja siga per la dreta que igualment instrumentalitza el debat per que faça de cortina de fum de les seves retallades sense escrúpols de l’anomenat estat de benestar, de la democràcia en definitiva.

 

I davant eixe panorama, no queda més remei que les feministes reunir-nos i analitzant la situació actual i com s’ha arribat a ella, plantejar alternatives, i això varem fer aquest cap de setmana on a la crida de la Coordinadora Feminista de València, cent huitanta dones de la més diversa procedència i edat s’inscrigueren a la jornada.

 

Allà hi havia dones de moviments socials, de partits polítics i de sindicats, i sense compartir doncs l’imaginari polític, aconseguiren posar-se d’acord i realitzar unes contundents conclusions, el que s’evidencià en la lectura de les portaveus de cada grup de treball, on cadascuna anà traslladant el debat dels deu grups i mostrà que totes per separat havíem arribat al mateix punt: les feministes tenim clar que cal despenalitzar l’avortament i que la seva regulació ha de ser sanitària, acompanyant-se de mesures educacionals i de prevenció. I per a aconseguir-ho cal que les que tenim veritable interés en aconseguir-ho i treballem des dels nostres espais i organitzacions per fer-ho real, posem a l’agenda pública el debat de forma clara i directa.

 

Per això si es veuen les fotografies de l’acte, i sobretot els missatges llançats eixe dia a les xarxes socials, el missatge més repetit fou reclamar un avortament lliure i gratuït, qui participà a la jornada, qui té clar el que vol, mai empra un eufemisme que no sumarà a qui en definitiva no comparteix l’objectiu final.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari