Un altre blog

Demà dimecres, si no s’imposa el tan nomenat seny, es discutirà al Parlament català, la proposta convergent de pacte fiscal, així que aquests dies la premsa en ve plena de ets i uts al respecte, amb opinions de tots els colors.

A l’edició d’ahir de “El Periòdic”, l’articulista Joaquím Coll signava l’escrit titolat: Pacte fiscal, la veritat de les mentides. Un titol molt literari, com el text en sí, on s’intentava jusificar l’injustificable i desacreditar als que malgrat ell, diuen la veritat. Era impresionant llegir açó:

“Per descomptat que ningú seriós discuteix que existeixca un dèficit fiscal català. Però és molt diferent afirmar que som víctimes d’un robatori sistemàtic, com fan els nacionalistes, que sostenir que hi ha un dèficit crònic en inversions. Els catalans no paguem més del que ens toca, sinó que rebem menys en relació amb la nostra població i del que estratègicament convé a l’economia catalana i espanyola per sortir de la crisi”.

I desprès de llegir-ho, ho relliges, i acabes traguent la llibreta i el boli per a tracsriure-ho, per què això s’ha de comentar, vege’s!!

És a dir que la gent seriosa quan diu que cada any se’n van milions d’euros a l’Estat que no retornen a l’autonomia, no pot dir que se’ns esta espoliant? Què ha de dir, que s’augmenta el “dèficit fiscal”? I amb l’eufemisme acabarem amb la realitat de que rebem menys del que ens toca? I si rebem menys, però paguem molt, no serà que paguem de més?

Per voltes que li peguen al nano, l’únic cert i segur és que a hores d’ara plantejar un pacte fiscal, un concert econòmic o com vullguen anomenar-ho, amb un estat en fallida és completament inassumible. Però si a l’anterior li sumem que la Generalitat catalana va a acollir-se al fons de liquiditat encara és més evident el buit de la proposta. Una autonomia intervinguda, demana ser rescatada a un estat intervingut, al temps que li diu que vol negociar això de la caixa … Absurd!!

És com si l’adolescent que treballa i dona el salari al pare que esta a l’atur, li diguera que no té prou amb la paga dels diumenges i que d’això n’han de parlar. Quan en realitat, el pare a la seva vegada esta diguent-li a l’àvia que els pague la hipotèca, que han estirat més el braç que la manega i si no paga ella, els embargaran.

La clau no és tant que ens deixen recaptar els nostres diners, sinó no tindre que regalar-los’els, i això sols s’aconsegueix quan u és independent. En cas contrari, la imatge que es trasllada és la de The Guardian, o com la d’un adolescent poca-solta, que no té seny ni tampoc rauxa per independitzar-se.

Ho reconec, fa anys que no sóc habitual de Canal9, llevat d’algún programa setmanal no és una cadena que es vesca a casa. Ni tan sols quan ocorren desgracies al País Valencià, podies tindre informació de primera mà sintonitzant-la. I tanmateix avui m’he emocionat amb el gest dels treballadors i les treballadores, interrompent l’emissió.

Aconseguir posar la pantalla en negre, és tot un símbol.

I no deixa de sorprendre’m les crítiques que passats els primers minuts de solidaritat, ara planegen sobre la gent que ha protestat. Que si els ha faltat ètica periodística, que si no tenen credibilitat per què sols s’han mogut quan els ha afectat la butxaca, que si són massa per a un ens públic i ja esta bé de pagar entre tots a uns endollats, que on estaven la resta  …

Bocabadada em quede, perquè és com el proverbi bíblic: veure la palla en l’ull de l’altre i no la viga en el propi. Per què sigam seriosos, qui coneix cap empresa, tant em fa siga pública siga privada, on la gent que hi treballa i es guanya i jornal s’enfronte als amos, per què no són ètics? Jo no en conec cap. De fet, sempre ens queixem de que la gent obeeix cegament i no es revolta.

Ja avance que no conec la casa per dins, gens, sóc mera espectadora, però no puc deixar de comparar eixos comentaris amb el que passa a altres mitjans, per què la premsa escrita es salva? Per què també des de fora, jo veig molt de talla i enganxa, molta poca crítica al diari que cobra de les empreses, i que per tant no pot escriure contra elles, molta columna d’opinió que ja és més bé una trona pública per a l’ego de no se qui, que no interessa a ningú però que l’empresa decideix que ha d’estar per què el dia aquell feu el favor x, i pot ser més endavant calga faça el z … I els periodistes que treballen en eixos mitjans es revolten? O van a la seua, a intentar fer bé la seva tasca i tirar endavant?

I en altres sectors? Estan tots i totes els interins protestant? I la resta de la comunitat educativa esta recolzant-los? O esta de vacances per què l’any ja ha estat ple de protestes – en les que molts i moltes interins – també han participat?

I al món de la justícia que és el meu, els i les professionals del torn estem a les baricades reclamant un torn d’ofici digne o majoritàriament com ara sols se’ns deu sis mesos, ja anem passant? No siga cosa alcem massa la veu i ho privatitzen …

Doncs això, no reclamem heroicitats a la resta, o almenys jo no pense fer-ho. Jo veig a la treballadora que ha llegit avui el comunicat, la vicepresidenta del comité d’empresa: Salud Alcover, i la veig també en videos de fa mesos en altres denúncies, com veig videos de la Intersindical de fa anys posant veu i imatges al que passava, i sé que més treballadors i treballadores han lluitat per fer dignament la seva tasca. I no vull ni imaginar-me el que haurà suposat estar al punt de mira de la democràtica i respectuosa direcció de RTVV, per haver dut a terme eixes denúncies que ningú escoltava.

Així que jo almenys, seré políticament incorrecta i no tiraré pedres a la meua teulada, per què en definitiva RTVV també és meua, encara que els peperos no vullguen ho siga.

————–

La fotografia és de la manifestació del passat 25 de febrer.

Fa quatre dies que València es crema, les autoritat es neguen a donar xifres reals de l’hecatombe i obliguen als mitjans oficials a dir-ne unes molt per baix del que veritablement s’ha cremat, al temps que es preocupen molt de posar l’accent en els dos desgraciats als que han imputat, no siga cosa que la gent del carrer s’adone que en realitat, negligències de treballadors a banda, els veritables responsables són els que han deixat la prevenció d’incendis sense recursos.

No és que ho diga jo, són els propis professionals els que ho han denunciat abans i ara, si durant quinze anys els incedis no han estat tan devastadors com els dels anys 90, no ha estat casualitat. Sequeres, negligències hi ha hagut tots aquests anys, inclús incendis, però de cap manera s’ha arribat a l’extrem actual, on el foc s’ha fet imparable i es confia en la providència per a que ens envie aigua. Sols els falta eixir en rogativa, o intercedir davant el Papa de Roma, a la visita del qual es desviaren part dels fons destinats a prevenció d’incendis.

A hores d’ara són ja 3.000 les persones desallotjades, i 50.000 les hectàrees cremades que difícilment recuperarem. I a l’anterior cal sumar el perill que el foc suposa per a la central nuclear de Cofrents. No sóc gens paranoica, però certament quan fa un mes vaig participar a la marxa per tancar Cofrents, em va sorprendre la falta de bosc de la zona, ara pense que és una mesura més de protecció, pel que sembla insuficient, per què malgrat tot s’han vist obligats a activar un dels generadors diesel de la central.

Quan va començar l’incedi, com tothom parlava de la central, i no es preveia que anara arrasar-se mig País, vaig pensar que no havia cap perill per a la central, per què s’enviarien mitjans per evitar el foc es propagara cap a ella. D’això res s’ha dit, i malgrat que tampoc sóc conspiranoica, llegint la notícia que m’informa d’eixe incident a la central, i que du com a titular “El corazón eléctrico de España se mantiene activo pese al siniestro”, em ve al cap el pensament de l’altre dia: s’han desviat mitjans d’un lloc a un altre, per a protegir “al corazón de España”?

No ho sé, el que sí sé és que al País Valencià patim una catastrofe però no és d’ara, és de fa anys, quan la prevenció i la contractació de brigades forestals es deixà a mans privades que sols tenen per objectiu maximitzar beneficis, quan desprès es rebaixaren els pressupostos destinats a eixa àrea, i d’eixos encara es desviaren a mises i rosaris, quan es modificà la llei que permet ara la reclassificació del sòl cremat, quan perderem la RTVV com mitjà d’informació … La nostra desgràcia té un nom: Espanya i un cognom: els interessos del Partit Popular.