Un altre blog

Anna Oliver Borràs

Destinat (no únicament) a valencians*

0
Publicat el 29 de juny de 2012

Si algú pensava, l’any passat, que els cinquanta anys de Nosaltres, els valencians, havia de passar desapercebut, imagine que a hores d’ara tindrà ben clar que no sols no ha caigut en l’oblit, sinó que el país sencer es mou en homenatges i actes reivindicatius de la figura de Joan Fuster. O, almenys, ho fa aquell país del qual ell parlava, el que té consciència nacional i no s’ha rendit als cants de sirena  sucursalistes de falsos cosmopolitismes.

 

I si bé l’excusa és l’aniversari en xifra redona d’unes quantes obres (l’esmentada, i també Qüestió de noms, El País Valenciano i Poetes, moriscos i capellans), és tota l’obra fusteriana, que cal reivindicar, o honorar, perquè el cas és que, malgrat els entrebancs que hi posen alguns, tal com deia un assistent a un dels actes d’homenatge: la joventut ens ha eixit d’un catalanisme que impressiona. I és cert, les generacions posteriors a Fuster, les que no pogueren gaudir de les seves intervencions en directe, no sols han tingut la seva obra, sinó la de tota aquella gent que begué d’eixa font i no renegà dels textos aprofitant l’absència del mestre.

 

I, igual com ha passat, per exemple, amb la memòria històrica, que després d’un llarg silenci d’oblit i rebuig han fet acte de presència les generacions que reclamen saber i reivindiquen la lluita dels qui els precediren, ara al País Valencià tenim  eixes generacions que reivindiquen qui són com a poble, sense complexos. I si això ha estat possible, ha estat per l’esforç dels qui mai no han renunciat a exercir de catalans a València. Ja ho deia Fuster el 1977 en un article publicat a La Vanguardia, i que titulava “El caso valenciano”: “Han de aceptarlo, tirios y troyanos, en el País Valenciano: aceptarnos a los valenciano-catalanes. Estaremos en cualquier esquina para dar testimonio de nuestra razón. Si somos ‘cuatro gatos’, paciencia. Seremos valencianos como los demás, y con la afirmación catalana. Pueden darnos palos, multas, coronarnos de infamia. Es igual”.

 

Efectivament, amb paciència, en poc més de trenta anys, aquells quatre gats són ara un col·lectiu nombrós que sap que parla català, que l’escriu i llegeix normalment, que reconeix el marc territorial del seu país més enllà de Vinaròs i que no està disposat a renunciar a res. I si hi són és precisament perquè aquells ‘quatre gats’ decidiren resistir, sense renúncies en nom d’un consens impossible amb aquells que, com també deia Fuster, sols veuen les nostre demandes com a ànsies “cabilistes”, els mateixos que, si en “concedeixen” res és perquè fan seua la màxima de diu que que és millor perdre que més perdre: més val donar autonomia que permetre que cresca l’ànsia independentista, més val parlar de concert econòmic que permetre que cresca l’ànsia independentista, etcètera.

 

Però, a més a més, eixa fermesa nacionalista, dóna fruits en els llocs més insospitats. Fins i tot en formacions polítiques espanyoles com la del PSPV, que havia arribat a plantejar en un congrés l’eliminació de la denominació “País Valencià” de les seves sigles, ara, quan sembla que ja han tocat fons i volen ressorgir, la primera cosa que fan és ressituar eixes sigles al seu lloc, fet que haguera estat impossible si abans tothom haguera renunciat al nom del nostre país.

 

Tampoc no seria possible parlar ara amb normalitat de balances fiscals, d’espoliació institucionalitzada, sense que hi haguera hagut qui fa anys posà el dit a la plaga: el problema no és tant la corrupció –què també– sinó el robatori sistemàtic dels recursos dels Països Catalans per part d’Espanya. I eixa introducció d’un aspecte nou en el debat polític és un pur homenatge a Fuster.

 

Per una altra banda, si bé és innegable que hi ha estudis que parlen de la mala salut de la llengua, també és cert que som davant del que podríem anomenar una malalta amb una mala salut de ferro, perquè és ara quan hi ha més escolarització en valencià, quan, encara que siga testimonial (abans era inexistent), des de la universitat i els col·lectius es promociona el cinema en català, és ara quan hi ha un bon grapat d’editorials que es juguen els diners publicant tota mena d’oferta literària en català, des de la novel·la a la poesia, tan minoritària com diuen que és. I si ho fan és perquè hi ha públic, menys del que nosaltres voldríem, és cert, però n’hi ha. Com també és ara quan trobem despatxos professionals del món del dret que empren el català, o quan és notícia que a un jutjat o una comissaria posen problemes per emprar-lo. Si ningú no s’indignara davant d’eixes situacions, res no se’n diria.

 

En realitat, si no s’exerceix l’autocensura ens adonem de la normalitat amb què és pot viure fusterianament. En posaré un exemple: dos col·lectius de tarannà diferent organitzen una activitat que s’ha de publicitar en el món escolar, sempre ho han fet dient que és una activitat en català, fins que, al tercer any, una de les entitats considera que eixe mot pot molestar el públic i proposa llevar-lo. No es lleva perquè l’altra entitat s’hi nega i, dos anys després, en una entrevista a la ràdio, és la mateixa locutora qui anuncia l’acte dient que hi participa gent de tots els Països Catalans, malgrat que al comunicat sols es parlava de gent procedent dels territoris de parla catalana. La locutora, per tant, passa per damunt de l’eufemisme consensuat per les organitzacions.

 

Ja és veu que no sóc pessimista. Trobe que hi ha molt per fer encara, i que res no s’ha guanyat. Però trobe també que els cinquanta anys transcorreguts des de la publicació del llibre que ens feu prendre consciència que érem nació, han significat una transformació social molt important. I això, tot i tenir uni un problema afegit: que durant un bon grapat d’eixos anys ja no es lluitava unitàriament contra la dictadura i, per tant, els llaços entre les forces del país es diluïren i es va cedir  espai a idees i col·lectius aliens a la nostra nació mentre que s’afeblien els llaços amb la resta de la nació catalana.

 

Probablement, els reptes d’avui dia per als qui ens considerem fusterians i fusterianes, són, precisament, reforçar eixos lligams, i canviar l’actual situació, aquesta existència de gent independentista que no inclou tots els territoris en la seva lluita. Val a dir que aquesta situació que tampoc no és nova, perquè ja Fuster ens avisava del fet que la burgesia catalana era més provincialista que una altra cosa, i que per això calia, tant al País Valencià com a les Illes i la Catalunya central, treballar per a trencar eixa simbiosi entre provincialisme i nacionalisme.

 

I, per a fer-ho, al País Valencià, on partim de tantes precarietats, no en queda una altra que fer un front comú, com més ampli millor, que aplegue totes aquelles forces que no han abandonat la consciència nacional per un neosecessionisme que no ens durà enlloc. No cal que es perga la particularitat organitzativa, és evident que cada organització té coses que la diferencia de la veïna, però malgrat això poden confluir en l’objectiu comú, que en el cas dels independentistes és ben clar: la independència de tota la nació.

 

En cas contrari, malbaratarem els guanys d’aquests anys, la tasca acumulativa que ha de concloure en la declaració d’independència pot disseminar-se en opcions possibilistes. En termes electorals ja ho exposava Fuster a “La teoria del ‘vot útil’”: “’Votar útil’ – i a repèl-, de fet, no és votar ‘a favor de’, sinó votar exactament ‘en contra de’. L’elector tria allò que abans en deien ‘el mal menor’. Si la cosa, al final, serà un ‘mal menor’, o simplement un ‘mal’ com qualsevol altre, queda pendent dels fets posteriors. I això paralitza.”

 

I continuava dient al mateix article: “Un sector d’aquesta franja d’electorat els negarà el vot, i tan nacionalista com és! Trobaran que el cap de llista és poc convincent, per exemple. Ha fet massa declaracions antimarxistes. No tantes, potser, com les dels factòtums dels partits espanyols exmarxistes. Però la clientela és distinta: la clientela hipotètica.”

 

Potser eixe siga l’altre repte dels qui avui reivindiquem la unitat de la gent fusteriana, que hi haja qui considere que no som prou “istes”, prou feministes, prou ecologistes, prou marxistes…, sense voler adonar-se que en aquests moment la prioritat és impulsar fortament el procés d’independència. Al sud no ens en podem quedar despenjats, i eixe ha de ser el nostre nexe d’unió. Al temps que des de cada entitat lluitem pel món que creguem millor, però sense renunciar a la nostra nació en benefici d’un altermundisme dominant.

 

Un company ho explicava amb el símil de la dona-nació: “Potser tingues entre les teues amistats moltes dones, però quan decideixes tenir una relació estable i familiar, tan sols ho fas amb una. El mateix ocorre amb la nació, pots tenir en compte la resta, però has de centrar-te en la terra que t’acull”. Bé, ell ho exposava més cruament, com correspon a un punt de vista androcèntric, propi d’eixe paradigma occidental, religiós i masculí de què és la nació, però això és matèria per a un altre article.

*Artícle publicat al número 284 de la revista Lluita, dedicada especialment a “Nosaltres, els fusterians

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Als 20 anys de la mort de Fuster

0
Publicat el 21 de juny de 2012

Desprès del primer acte de “Nosaltres, els fusterians” el passat 25 d’abril a València, les quatre organitzacions polítiques que treballem baix eixe paraigües, varem acudir a Elx, on l’acte d’homenatge polític a Fuster canvia el seu format, possibilitant desprès de les nostres intervencions, que hi haguera un col·loqui amb el públic. I la gent té ganes de debatre i parlar de Fuster, perquè al remat allà estaguerem més de dos hores, el que a la societat de la instantaneïtat en què vivim, és quasi un milacre.

I més encara, desprès de l’acte ens han arribat les reflexions del públic, com les que Joan Carles Martí fa al seu blog.

Avui ens traslladarem al poble de Fuster, a Sueca, i afegirem a la xerrada-debat – que tindrem l’honor que presente i modere Jaume Lloret – un previ homenatge al cementeri, on ens acompanyara la colla de dolçaina i tabal l’Estrela Roja de Benimaclet.

El programa previst és el següent:

· 18:30h. Ofrena floral a la tomba de Joan Fuster al Cementeri.Parlament a càrrec de Josep Guia

· 19:30h. Acte “Nosaltres els fusterians” amb debat posterior a Casa de Cultura (carrer de la Mare de Déu, 2). Presenta: Jaume Lloret.

Agustí Cerdà (ERPV)
Anna Oliver (SI)
Toni Infante (MDT)
Gaspar Jordan (PSAN)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari