Aquesta Diada que hem acabat de passar, ha estat per a mi diferent, per molts motius. No era la primera vegada que Solidaritat participava a l’homenatge a Rafel Casanova, però sí que ho feia com a membres del Parlament de Catalunya, i el mateix a Girona. I no va ser malgrat això un homenatge protocolari i anodí, pel contrari, des de que els mossos ens deixaren passar les tanques de separació i els d’Unió entengueren o els ferem entendre, que no podien blocar el pas a la nostra gent (que volien fer creure que no ens acompanyava ningú?), poguerem avançar cap al monument al crit de INDEPENDÈNCIA, que almenys jo fins aleshores no vaig escoltar (i per la reacció de la premsa, sembla que tampoc la resta l’havien escoltat), i varem poder acompanyar a l’esforçada banda que interpretava una vegada més els Segadors, per què la lletra d’aquest himne és en ella mateixa un crit a l’esperança d’una nació independent.
Abans, la nit anterior, haviem participat als actes del Fossar de les Moreres, lloc emblemàtic de resistència i lluita pels drets nacionals, i allà on hi ha tants valencians soterrats en defensa de la capital i del país, vaig tindre l’honor d’encetar els parlaments de Solidaritat Catalana per la Independència.
Que els vaig dir? No ho sé replicar ara, tinc la costum de no escriure el que vaig a dir siga quin siga l’acte i tampoc sé doncs reproduir-ho fil per randa, sols puc dir que el vaig dir era el que sentia i pense, que era emocionant per a una valenciana que havia visitat ja feia anys eixe Fossar, i havia participat com a públic en l’acte, poder adreçar-me als que aquella nit estaven allà, per a dir-los que ès fixen en la nostra lluita pel valencià a l’escola i que es neguen a renunciar, pactar o a fòrmules de consens davant l’atac furibund espanyol contra la nostra senya d’identitat nacional: la llengua. Fer-ho no els durà res bo. I per a recordar-los que no poden, no podem, bandejar al País Valencià del projecte nacional, per què deixar fora a les Illes, a la Franja de Ponent, a la Catalunya Nord o al País Valencià és caure al parany autonomista, com si no forem una sola nació.
Finalment, els vaig dir que abandonen la idea de que encara no és hora, que no és el moment i que cal treballar altres fases abans de parlar d’independència, per què com havia recordat un company feia unes hores, el nostre estimat Pedrolo ja ens digué que no és pot demanar paciència a qui esta patint, i nosaltres ja fa massa anys que estem patint.
Els parlaments del matí de l’11 novament al Fossar, amb Núria Cadenes i Josep Guia, clars i directes com sempre, i la manifestació del vespre on feia goig veure el bloc de SI i la quantitat de gent que vingué a veure, fotografiar i afegir-se a la nostra pancarta Des del País Valencià Junts per la Independència, fou el colofó perfecte a un intens cap de setmana reivindicatiu.
