Un altre blog

A hores d’ara, tot el món sap que el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República a l’Estat espanyol, començant un període de reformes i transformacions socials que poc després es veien alentides per la guerra civil i finalment oblidades per la llarga dictadura. Molts anys després, un divendres sant com el d’avui (però sent dia 9) de l’any 1977, es va legalitzar el Partit Comunista espanyol, i molta gent va pensar que hi havia una segona oportunitat per al canvi.

Però igual que els 40 anys de dictadura arrasaren qualsevol avanç que la curta República haguera pogut aconseguir, els 40 anys que ara fa de la legalització del Partit Comunista han deixat clar que de cap manera va haver-hi una actualització i realització d’aquells ideals.

Al món de la justícia restaurativa, i en molts països que han patit guerres civils, s’ha fet bandera del lema: Veritat, Justícia i Reparació. Tanmateix, a l’Estat espanyol en cap moment s’ha plantejat fer realitat eixa reivindicació. Ni des de l’Estat, que no ha fet més que boicotejar les iniciatives encarrilades a conéixer la veritat, ni des dels governs autonòmics o municipals.

Per una banda, tenim la decisió de l’ex-Ministra Carme Chacón de traslladar els sumaríssims de guerra que hi havia depositats a València, a una nau del Ministeri de Defensa, amb l’excusa de digitalitzar-los, sense que a hores d’ara s’haja fet res – en canvi, la Causa General del Franquisme, la tenim a cada casa a un colp de ratolí. Així mateix, trobem les decisions dels successius governs del PP, els quals s’han negat a col·laborar amb el mapa de fosses de víctimes, fins el punt de tindre la poca vergonya d’indicar que al País Valencià no hi havia. També, la promulgació d’una llei de memòria històrica aigualida, que no ha contemplat en cap cas la creació d’una Comissió de la Veritat, que ha impedit la judicialització de l’exhumació de fosses i ho ha deixat en mans privades…

Per altra banda, governs autonòmics que creen lleis que se solapen amb la de la memòria històrica i que parlen de recuperar les dues versions dels fets, com si quasi huitanta anys escoltant la versió dels vencedors no fóra suficient. Governs amb poques ganes de fer una passa endavant i que s’arruguen quan se’ls proposa penjar la bandera republicana a les institucions i que inclús es permeten dir-li a un home de 98 anys, l’últim brigadista internacional que queda viu, que no traga la seua bandera republicana en un acte oficial on se suposa se li està homenatjant precisament pel seu passat en defensa de la República.

El mateix panorama tenim si atenem al que fan els governs municipals, com el de València, on s’ha passat de voler destruir les fosses comunes del Cementeri General de València a no fer res amb elles. Poblacions on continuen existint a les façanes les plaques amb simbologia falangista, on els testimonis d’aquella època moren sense que ningú els haja escoltat, on la documentació continua dispersa i sense estudiar, i on ni es planteja fer cap reparació als afusellats, com si ho hagueren estat després d’un procediment just.

Queda, per tant, tot en mans de gent voluntariosa, que ocupa el seu temps i ganes en fer una feina que caldria que tinguera una sistematització, una planificació, i que, per evidents motius com són la impossibilitat d’una o diverses persones d’acudir a tots els fronts a estudiar i de recursos per a fer-ho, fa que l’avanç en el coneixement d’allò que va ocórrer siga espars.

Tant de bo arribe un dia, en què, com diu la cançó de Labordeta, quan alcem la vista trobem la Llibertat, mentrestant, espentarem per arribar-hi.

Article publicat inicialment el 14 d’abril de 2017, a la web: Carcaixent en temps de guerra.

No em tinc per una persona despotricadora, que ve a ser el que vol dir la parauleta de moda, ja se sap, eixa gent que odia tot, que no fa més que remugar i malparlar de tot el que veu o fan els altres. Per això em preocupa el que m’ha passat aquesta setmana.

Vaig veure l’anunci d’un debat que sobre el paper semblava molt suculent, les professores Ana de Miguel i Ruth Mestre, convidades per La Nau de la Universitat de València, per a debatre sobre si és millor opció l’abolició de la prostitució o la seua reglamentació. Va ser veure la convocatòria i, llançar-me a compartir-ho i anotar-ho a l’agenda. Això era important, calia anar allí a aprendre més, inclús de la postura que no compartisc, o precisament amb més ganes d’aquesta.

Arribat el dia, sols el fet de tindre motius extra per acudir, varen fer que acudira. El sisé sentit em deia que no anava a compensar-me acudir, que sempre podria llegir les seues postures. I pot ser, per eixa predisposició, o no, el cas és que fou un acte decebedor. Per a començar, gran part del paranimf estava ple d’estudiants del màster que imparteix la professora Mestre, i es notava la predisposició cap als seus postulats reglamentaristes, sent completament refractaris a qualsevol cosa que diguera l’altra ponent.

Però el pitjor és que no hi havia cap debat, cadascuna ens va fer el seu discurs i a vegades ens llançaven puies, però no desargumentaven, no rebatien, era com dues xerrades simultànies i el públic de cadascuna aplaudíem les mateixes tesis. Una ocasió d’or perduda, ara que s’ha fet públic l’altíssima permissivitat entre la gent jove i amb estudis superiors, al que per a mi sols pot considerar-se esclavisme sexual.

Eixe mateix dia, aprofitant que estava a La Nau, em vaig entossudir en veure l’exposició La ciutat de les dones, per què molts dels meus contactes de les xarxes socials parlàvem meravelles d’ella. Dones feministes que per a mi són referent i, que per tant tinc en compte el que comparteixen.
Una altra decepció. No vaig trobar el meravellós de la mostra, vaig veure una mescla de coses, inconnexes. Pot ser, el fet que la informació i les fotografies simbòliques de l’inici* foren tan potents, em va deslluir la resta.

I tot la mateixa setmana, que tot déu està compartint de forma entusiasmada el vídeo de promoció del saló eròtic de Barcelona. A mi no m’agrada, gens, el trobe tan hipòcrita com el que critica. I em resulta inevitable no poder oblidar el mal que fa el porno hegemònic (no parle de post porno i altres, sobre els que reconec sóc més ambivalent), eixe producte que aprofita per a mal formar a la gent sobre el que és el sexe, que reforça la posició dominant dels homes i la de submissió de les dones. L’anterior no pot ignorar-se, tenint en compte qui patrocina: un prostibul.

Però pot ser, no ha estat més que una mala setmana.

*La fotografia és una de les carteles, de les fotografies exposades a La ciutat de les dones.

Entre els milers de missatges, anàlisi, tuits i comentaris de facebook de la nit electoral, em quede amb un (que lamente no recordar qui va fer, per poder-ho indicar), que venia a dir que per entendre el que havia passat calia eixir de la nostra zona de confort a les xarxes, on ens envoltem de gent de la nostra corda, i atendre més a la gent del carrer, eixa que no fa anàlisi sesuts però que vota igualment, i llegir més premsa del règim, en compte d’analistes que parlen d’enquestes que ens convenen.

I sí, llegint hui a la gent, compartint a les xarxes des de teories conspiranoiques a acceptar per tota explicació de l’ocorregut a la forta abstenció (la qual a més a més ja s’esperava), em quede amb aquella reflexió.

Reconec que davant unes eleccions sempre em passa el mateix, a l’inici les veig escèptica, no confie en els resultats, mire amb certa fredor que em permet advertir els riscs, però conforme s’aproxima la data de les votacions em deixe dur per l’entusiasme, arribant a votar a contracor duta pel convenciment de l’ara sí, ara ho aconseguim. Un enmirallement que desapareix tan prompte deposite el vot a l’urna. Aleshores torna el desencís.

I torna, per què davant un fracàs, i davant el perill que adverteix, l’únic que veig és tirar balons fòra: parlar de la corrupció, de la data de les eleccions, de que la dreta sempre vota i l’esquerra no, etc. Un mar de tòpics. Molt més quan fa just un any que hi ha governs de coaliació i d’esquerres a molts municipis, i a molts governs autonòmics. Un any que ara venia a passar d’alguna manera la revàlida, i que pel que sembla no han superat. Per què sí, la gent no vota igual en clau estat, que en clau local, però el cert i segur és que en aquestes eleccions es tenia l’oportunitat de fer veure a la gent que els governs d’esquerres milloraven la vida del poble. Però no de convèncer als de sempre i afegits, als de la zona de confort, sinó als altres. Era el millor moment, per què es tenia un altaveu poderosisim, les institucions. I no ha passat això.

Mentre que la dreta ha fet un rentó de cara i ha presentat batalla, el que jo veig és a molta gent d’esquerra i pseudoesquerra acomodada en la seua zona de confort, no escoltant les crítiques de la gent, no debatint amb ells, i al temps donant per segurs uns vots, permetent-se veleïtats, pensant que eixos vots faran com els de la dreta que passe el que passe, estan segurs. I no.

Tant d’escarafall i tanta gola esgargamellant-se als mitjans de (in) comunicació espanyols, tant de tuit saberut, i no arriba ni a cent mil vots la diferència entre el bloc independentista i els altres. I dic els altres, ben conscientment. Una diferència a parer meu insignificant, per què a més a més, ací del que es tractava era de guanyar unes eleccions autonòmiques, no? I des d’eixa perspectiva, hi ha un rotund èxit de Junts pel Sí.

És per això que s’esforcen tant a dir que en les passades eleccions autonòmiques, Convergència i Esquerra sumaren més escons, obviant en eixe discurs que aleshores no jugava sols Convergència, que estava també Unió, i ignorant també el número de partits i la participació, que no ha estat la mateixa, i com bé saben, això i la llei d’Hont provoca escenaris ben diferents, no comparables com si es tractara d’un espill.

Per una altra banda, poc he sentit parlar del vot per correu als mitjans, un vot que podria inclinar encara més la balança independentista.

En tot cas, l’únic cert i real és que després d’aquestes autonòmiques, al Parlament hi ha una majoria independentista: 72 escons, més concretament, quan amb 68 hi ha més que prou per a declarar unilateralment la independència, si es vol.

I per a mi, eixa és la qüestió essencial. Ara ningú pot dir que no hi ha un mandat del poble per a tirar pel dret. Estava al programa, no? Era l’objectiu de la candidatura unitària, no? I no s’ha de dubtar que ho ha estat sempre a la CUP, no?

No crec que siga sostenible dir que quan quasi dos milions de persones voten a favor de la independència, el mandat no és clar. Excepte si es vol fugir d’estudi. Personalment, estic convençuda que si havera estat un referèndum, i s’havera eliminat la qüestió de si es vol investir a Mas o no com a President, o si aquests o aquells són massa anticapitalistes i internacionalistes, si sols s’havera preguntat sí o no, el resultat del sí encara havera estat més aclaparador. No és doncs, moment de fer escapisme.

La nit de les eleccions, a la plaça de l’ajuntament de València s’havia convocat una festa per a celebrar el canvi, una “gintonicada” popular. És un detall, però al meu parer representa bé el tarannà del nostre poble, que no tothom comprèn i que massa sovint es confon per menfontisme o ganes de festa contínua, però de forment ni un gra. I no: és cert que som un poble hedonista, que sabem gaudir d’allò que tenim, però a mi això em sembla més aviat una mostra de la nostra resiliència- ja ho sabeu: un pas més enllà de la resistència, passiva per definició. Nosaltres encarem les dificultats, n’extraguem la part bona – allò que una crisi és una oportunitat – i tirem endavant. Eixa capacitat de fer d’una sobretaula un punt de trobada de gent diversa, que impulsarà els més diversos projectes, és en part la clau de l’èxit de la nostra supervivència al llarg hivern de la dreta.

Tanmateix ara no podem repetir una errada anterior, quan guanyaren els socialistes i desmantellarem la xarxa ciutadana. Ans al contrari, ara cal aprofitar l’oxigen que ens dóna no tenir-ho tot en contra, per a bastir el país que volem, però amb fonaments ferms. Cal que es cree una política lingüística, però sobretot cal que no ens quedem amb una llei curta, molt curta, com la de l’ús del valencià, que el temps ha demostrat que no ens protegeix ni ens garatitza un ús normalitzat de la nostra llengua -per exemple, a l’administració, incloent-hi la justícia i les forces de seguretat; o a  l’escola: cal aprendre del que ha passat amb el PP retallant línies i prioritzant un fals plurilingüísme a costa de l’ensenyament del valencià, però sense perdre de vista com de fàcil ha estat tombar la immersió catalana. Resulta imprescindible crear un espai comunicatiu en la nostra llengua, i això no significa sols recuperar la RTVV. I és fonamental prestar atenció al món cultural, som un país ple de colles, muixerangues, grups musicals, festivals alternatius i de masses, companyies de teatre, audivisuals i gent de les lletres deixats de la mà de déu.

Atendre als problemes d’atur, pobresa i desigualtat i atallar balafiament i corrupció, millorar l’economia començant per reclamar un finançament just, és el primer manament de tot bon govern, de qualsevol lloc del món. Però per a no convertir-nos en un lloc qualsevol, cal fer més. És imprescindible que ens reconstruïm com a nació, que tot l’esforç individual de tanta gent vertebrant el país, tinga traslació a les institucions i que des d’elles s’impulse l’autoestima per la nostra identitat col·lectiva. Eixe, per a mi, és l’únic camí cap a la supervivència com a poble: la independència.

______________________________________

* La revista Lluita, editada pel PSAN, demanà a un grup de gent que donaren la seva visió sobre Les Illes i el País Valencià desprès del PP. Tingueren a bé, inclourem en eixe grup d’opinió i han publicat aquestes quatre ratllets al número 299.

Al llarg de la història han estat molts els països que han aconseguit independitzar-se, i entre tots ells trobem molts exemples de nacions que, a més a més, arran de la independència, han aconseguit la reunificació d’un territori, que les giragonse de la història i les ànsies de dominació de tercers no dubtaren a trossejar.

La fòrmula per aconseguir eixa reunificació no és sempre la mateixa. Es pot optar, per exemple, per la via federal, tal com exploren Xipre o Corea, malgrat l’aparent distància entre els territoris que es volen reunir. Però no és l’unica opció. N’h

i ha d’altres de tan originals com la de Iemen, o Tanzània, on el president és d’un dels territoris i el vice-president, de l’altre. Tanmateix eixa fòrmula, amb legislacions diferents i fent equilibris constants de forces, no permet a la pràctica que el país és comporte com a unitat, sinó que, defet, s’alimenten les tensions.

Quan pensem en la millor forma per al nostre cas, moltes vegades se’ns fa present la via municipalista, una assemblea de regidors/es que permetera la unió a l’estat independent, en cas que finalment l’actual Catalunya administrativa aconseguira la independència abans que la resta del territori. Eixa ja fou una fòrmula assajada als anys trenta del segle passat per Euskadi. L’any 1932 es va convocar una assamblea de municipis a Iruña per a decidir si Navarra es convertia en la quarta província d’Euskadi. Inicialment, encara que per una diferència ajustada, els municipis, a les assemblees pròpies, s’hi havien pronunciat favorablement, però a l’hora de l’assemblea a Iruña, setze municipis canviaren el sentit del seu vot i, entre les negatives i l’abstenció, el projecte va decaure. Així que un text que podríem haver vist com a propi, va quedar-se al calaix dels oblits i, de fet, l’estatut basc no va ser aprovat fins anys després. El text deia:

“El País Basc integrat per les actuals províncies d’Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia constitueix una entitat natural i jurídica amb personalitat política pròpia i se li reconeix com tal el dret a constituir-se i regir-se per si mateixa com estat autonòmic dins de la totalitat de l’estat espanyol”.

És el problema que planteja la votació de segon grau, on, finalment, malgrat el manament clar de les assemblees de base, qui les representa pot cedir a veleïatats o coaccions. Per això és important tenir un manament clar que permeta executar-se quan les condicions siguen favorables, tal com va fer Irlanda des dels Acords de Divendres Sant. En eixe moment ja es recollí una fòrmula de transició clara:

“Correspon al poble de l’illa d’Irlanda en exclusiva, per acord assolit respectivament entre les dues bandes, i sense que s’hi interpose cap impediment extern, exercitar el seu dret d’autodeterminació sobre la base del consentiment, donat de manera lliure i simultània, pel Nord i el Sud, per aconseguir una Irlanda unida, si eixe és el seu desig, acceptant que aquest dret cal que siga acomplert i exercitat de manera subjecta a l’acord i el consentiment de la majoria del poble d’Irlanda del Nord.”1

I ara, quan la situació demogràfica i, en conseqüència, en aquest cas, política, ha canviat a Irlanda del Nord, és quan el Sinn Fein ha demanat que s’implemente l’acord i que se celebre el referèndum, sense que això implique que s’haja de dur a terme immediatament (de fet, se situen en un horitzó 2016-2021).

Eixa fórmula, amb les adaptacions que hi calguen, podria tranquil·lament incloure’s en una futura Catalunya estricta independent, que no hem d’oblidar que passaria abans per un període de negociació amb Espanya (moment en què es podria, igual com es féu en el cas d’Irlanda, incloure pactes que implicaren la possibilitat d’atorgar la doble nacionalitat a qui així ho demanara o, també, d’escollir-ne una).

Tanmateix, és possible que Espanya, vista la seva trajectòria, es negue en redó a negociar res, i encara menys cap previsió de perdre territoris que en la seva mentalitat colonialista considera propietat. Per tant, preveint eixe escenari, pense que la fòrmula triada per Alemanya és la més clara i pràctica. A l’article 23 de la seua llei fonamental es preveu:

“La present Llei Fonamental tindrà vigència des del començament en el territori dels estats de Baden, Baviera, Brema, Gran Berlín, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Renània del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinado, Schleswig-Holstein, Wurttemberg-Baden y Wurttemberg-Hohenzollern. En la resta de parts d’Alemanya, serà posada en vigor en la mesura que s’hi vagen incorporant.”

La llei fonamental alemanya contemplava una altra fórmula, la de la norma 146, on es disposava que eixa constitució perdria la seva vigència en entrar en vigor una nova constitució aprovada per tot el poble alemany. Però aquesta via es descartà perquè implicava l’inici d’un procediment constituient que, a la pràctica, haguera creat distància entre les parts i les haguera desviat de l’objectiu principal, que era la reunificació alemana.

Adoptar una solució a imitació de la prevista a l’article 23, comportaria, per una banda, un reconeixement de l’existència de territoris catalans que no estan sota la fórmula administrativa espanyola, que sols reconeix a Catalunya com formada per quatre províncies. És una disposició que implica que no calga ser aprovada per Espanya en la mesura que es tracta de la Constitució d’un altre país, i és un contundent exercici de sobirania començar aquest nou país sense renúncies, perquè fer-ho de qualsevol altra forma no seria sinó reconèixer que l’autonomisme ha calat tan a fons que oblida a part de la nació.

A més a més, això permet l’adhesió de territoris tan complexos com ho són els catalans, on tenim la Franja d’Aragó que no és cap unitat administrativa, o les Illes, que podrien anar a temps diferents. Igual com a Alemanya els lands, ací una futura Constitució catalana podria anar estenent la seua vigència en aquells territoris conforme anaren incorporant-se a la independència. Seria una fòrmula d’integració, mes flexible.

1.http://www.deusto-publicaciones.es/deusto/pdfs/cuadernosdcho/cuadernosdcho45.pdf

*Article escrit per a la revista Lluita, publicat al seu número 297

Els períodes electorals són apassionants, o almenys a mi sempre m’ho han semblat, i que en un any coincidisquen més d’un no em resta interés. I m’agrada anar recopilant informació des de mesos abans, especialment de les formacions o posicions que no compartisc, per què a més a més, d’eixes, se me pressuposa el coneixement.

I no sé si a totes bandes es viurà igual, encara que imagine que sí per què cada territori té les seves peculiaritats i es creu centre del món, però que t’agrade la política i viure al País Valencià sent independentista, vol dir que has de tindre una gran reserva d’antiàcids al rebost, o acompanyar-te de gent que tira al dret. I en aquest segon cas, poden vindre’t al cap unes paraules de Josep Guia fa un bon grapat d’any a una universitat d’estiu a Gandia, a la qual no em pregunteu com vaig arribar, per què poca cosa més recorde. El que se’m quedà gravat, fou l’efervescència prèvia a la taula redona on ell intervenia, malgrat que era després de dinar la gent omplí l’aula, i allà debatent sobre formacions polítiques digué o més ben dit denuncià que al País Valencià sempre hi havia hagut independentistes, però que des de feia massa anys amb l’excusa de l’ara no toca, la societat encara no aquesta preparada i altres coartades, s’havien aixoplugat a partits com el PSPV i altres de caire espanyol.

A la meua joventut li sobtà, i més encara l’explicació d’eixos suposats independentistes. Els anys no m’han eliminat l’estupefacció, malgrat que amb el temps he conegut de primera mà eixe trasvassament de gent que proclama una ideologia però se suma a una altra, amb el mateix reguitzell d’excuses, i gent en aquest cas de la meua generació, que van repetint l’errada.

Per això no puc llençar les campanes al vol quan s’espenta a les formacions independentistes a diluir-se en altres partits, que sí, que són una opció sana però que no han trencat amb el marc mental de l’estat com a referència. Així i tot, el que realment m’esmussa es comprovar com des de la Universitat Valenciana és col·labora en la gestació de productes com PODEMOS, que precisament ací tinguen un dels seus thin thank, que els professors s’aboquen no a fer pedagogia de l’espoliació fiscal i del dret a l’autodeterminació, no a plantejar estratègies que conduïsquen a què la població entenga que sols sobreviurem com a poble si aconseguim la independència d’un país que ens esquilma econòmicament i culturalment, (sols cal veure les denuncies per discriminació lingüística), sinó a parlar de procés constituent i negar la possibilitat de la independència ací, mentre la defensen en el cas d’Euskadi. A negar afirmacions com la diàfana expressió d’Espanya ens roba, quan fins i tot una entitat com el Deutche Bank reconeix l’espoliació espanyola.

Un partit que torna a posar damunt la taula ofrenar noves glòries a Espanya. I davant eixe panorama res, cap oposició.

Personalment crec que sols tenim una oportunitat de sobreviure, i passa per la independència, per llevar-se de damunt el llast espanyol. I per arribar a eixe punt al País Valencià cal que els i les independentistes isquen de l’armari. Experiències com la de Nosaltres els fusterians, demostren que el camí és eixe, lligar diferents sensibilitats baix l’eix comú i cada vegada més prioritari de la independència.

Ha passat el 25 de novembre, han eixit a les esplanades i places dels ajuntaments els governants que promouen les retallades i deixen sense recursos a les dones que han patit violència masclista, en un suprem exercici de cinisme que no s’entén com la ciutadania no denúncia o almenys ignora; deixant soles a eixes regidores de l’àrea de la dona que van als actes a dir quatre frases fetes i marxen corrent una vegada fetes les fotos, sense interessar-los el més mínim el que allà vinga a debatre’s. A eixos alcaldes que eliminen els serveis d’ajuda a les dones, per què consideren que un servei a la capital per a totes les víctimes ja és més que suficient, a eixos equips de govern que no es planten davant la Generalitat exigint que s’adeqüen els habitatges socials per poder assignar-los a qui ho precisa, que reclamen dotacions i mitjans per als serveis socials i no que accepten una llei de reestructuració municipal que els farà desaparèixer.

I també hauran eixit molts llacets a passejar a camises isolapes, calmant així la consciència fins a l’any vinent. Per què el cert, i qualsevol pot constatar-ho, és que la gran majoria de la població mai troba el temps ni el moment oportú per a dir prou, és la maledicció dels dies internacionals que acaben centrant l’atenció a la causa (sols) una vegada a l’any.

Per això davant aquest panorama, cal començar a parlar més que de víctimes de supervivents, quan ens referim a les dones que han patit violència, però que afortunadament no han sigut assassinades i han pogut deslliurar-se de l’acte de violència. Fa temps que moltes diguem a qui ens escolta, que les dones víctimes de violència no són ni faves, ni blanetes, ni nècies, que pel contrari, són dones molt resistents, amb una gran fortalesa, però atrapades en un cercle del qual a soles no van a poder eixir. Però quan ho fan, veus com tiren endavant refent-se del no-res i moltes vegades amb edats difícils; pot ser el fet de veure’s lliures, el com moltes diuen, poder dormir sense sobresalts i no botar cada vegada que sents la clau al pany, els espenta a assolir objectius impensables.

I són supervivents també, per tota la violència institucional que suporten, pel tractament que els mitjans ofereixen, per eixa passivitat social, d’eixes vegades en què volent treballar la prevenció s’escolten contestacions com: això no correspon a la meua àrea, o no tenim temps o eixa proposta ratlla en el folklorisme, això és cosa de dones …

Supervivents en definitiva del que Jackson Katz i Julia Penelope encertadament denuncien, que cal modificar el marc lingüístic – a la manera que ens explica Lakoff – per què això té conseqüències immediates en la forma en què pensem i valorem el tema. I que cal canviar l’enfocament i no centrar-lo en la víctima com únic subjecte, trencant la dicotomia home-dona, per què és un problema que ens afecta a la societat sencera, ni que siga per què com espectadors/res podem intervenir perquè cesse.

Darrerament, a les xerrades que faig als centres de secundària, en el programa de l’associació de Dones Juristes d’Alzira de la qual forme part, m’agrada dir a l’alumnat que igual que davant un cas de violació podem fer dos tipus de campanyes: aconsellar a les xiques que no vagen escotades ni curtes, o dir taxativament als xics que no pot violar a cap dona. D’igual forma, en la lluita contra la violència de gènere podem seguir qüestionant a la dona o podem centrar-nos en l’home agressor, i aleshores podrem actuar amb molta antel·lació si els seus iguals el frenen al menor indici de violència i/o discriminació. Cal la implicació activa del col·lectiu masculí, i cal urgentment crear models i altaveus que ens mostren altra forma de viure la masculinitat.

I eixe canvi en la forma d’enmarcar i abordar la violència contra les dones, és la que ens du a parlar de supervivents, paraula amb una connotació més positiva i que focalitza l’atenció en l’altre, que referir-nos sempre a les dones com a víctimes, substantiu que ens du mental i ràpidament a pensar en elles en negatiu, compassivament. Per què en definitiva, sols quan assumim que no és un problema d’elles, a les quals ajudem, sinó un problema nostre com a societat, és quan avançarem en l’erradicació.

*Article publicat inicialment al digital La veu del País Valencià.

Acomiadarem setembre amb dues noticies sorprenents: la paralització de la reforma de la vigent llei que permet l’avortament amb garanties i relativa llibertat a les dones, i la dimissió del ministre que més ha defensat eixa reforma, Gallardón. I sí, són dues noticies i no una, pel sorprenent que té que un ministre espanyol decidesca dimitir i ho faça a més per què no troba els avals al seu partit, per a seguir formant part del Govern. Però a més a més, és que estic convençuda que cal analitzar independentment ambdues noticies.

Gallardón no sols ha impulsat eixa contrareforma, sinó que ha aconseguit posar a tots els operadors jurídics en contra seua, amb la llei de tases judicials, la privatització del registre civil, l’intent de convertir en hàbil el mes d’agost a efectes de terminis judicials, les retallades en les places de reforç per als jutjats i tribunals … Ha estat un ministre estrela, com ja anunciava la seva trajectòria política, i al final s’ha estrelat per què era una peça molesta. Sacrificant un peó, el rei pot seguir la partida.

Per què si ens fixem en el tema de l’avortament, cal recordar que el Partit Popular presentà fa quatre anys un recurs contra la reforma duta a terme pel govern de Zapatero, un recurs que està sent tractat amb la parsimònia habitual al Tribunal Constitucional i que malgrat que s’ha anunciat que la ponència (el text que servirà de base argumentativa per a dictar sentència) ja esta preparat fa temps, encara no té data per a la deliberació entre els magistrats i posterior dictamen resolutiu.

Un recurs que se li ha demanat en diverses ocasions que retire, peticions que han augmentat després de la dimissió de Gallardón i l’aturada de l’avantprojecte de la llei i que persistenment s’ha negat a fer-ho (la darrera vegada aquest passat 8 d’octubre, a les corts de Castellà i Lleó), aduïnt qüestions tècnico-processals que serien fàcilment esmenables si hi haguera voluntat.

Un recurs que ha heretat com a ponent el magistrat Andrés Ollero, membre de l’Opus Dei i que s’ha pronunciat en diverses ocasions en contra de l’avortament, i que ha justificat les seves opinions dient que atenent a l’edat amb que s’arriba al tribunal constitucional, és difícil no haver-se pronunciat sobre qüestions jurídiques, i que ell no veu cap motiu per abstindre’s de participar en la resolució d’aquest recurs, ni tan sols pel fet d’haver estat des de que tenia 40 anys fins a la seixantena, diputat al Congrés en nom del PP, havent encapçalat la llista per Granada durant cinc legislatures seguides (des d’AP al PP), i havent votat en contra de la tramitació de la llei en l’any 95.

Un magistrat que acaba de fer un vot particular discrepant amb la sentència del Tribunal Constitucional que avala la creació a Navarra, del registre de metges que fan objecció a la pràctica de l’avortament, dient que inscriure’s al mateix “implica un sacrificio injustificado del derecho fundamental a la objeción de conciencia de los profesionales sanitarios del sistema público de salud navarro, dado el efecto desalentador del ejercicio del derecho, ante el explicable temor de los profesionales a sufrir represalias y perjuicios en sus legítimas expectativas profesionales”.

Així que si bé no podem saber a hores d’ara quina siga la sentència que dicte el tribunal sobre la constitucionalitat de la llei de l’avortament vigent, podem sospitar que hi hauran retallades d’acord amb el pensament de qui ha presentat el recurs, el partit popular.

Si a l’anterior li sumem un somer anàlisi de les dades que ens aporta el darrer baròmetre del CIS, fetes públiques a inicis d’octubre i que fa referència a la consulta de setembre (del 2 al 13 de setembre) a persones majors d’edat i per tant amb possibilitat de votar, ja tenim els elements que ens calen per a fer un anàlisi desapassionat.

Quan es feu pública la retirada de l’avantprojecte – 23 de setembre-, a la majoria de mitjans es relacionà amb el desgast polític i sobretot electoral que li estava suposant al partit popular. I a les enquestes (no publicades) que el partit tenia i que indicaven havia una relació directa entre eixe assumpte i la baixada de resultats. Francament, em costa creure que les dones de colp i volta hagem assolit eixa força i poder polític. I em costa, per què a eixes dades del CIS a les que us feia referència, al respondre a la pregunta espontània de quines són les preocupacions de la gent enquestada, ens trobem que, en una situació d’abandonament de les armes per part d’ETA, encara un 0,6% contesta que és un assumpte que li preocupa i a un 2,2% li capfica la crisis de valors. Això front a un 0,1% que respon que li preocupen els problemes relacionats amb les dones (sic), i idèntic percentatge li preocupa la llei de l’avortament. I si anem a consultar baròmetres anteriors, ens trobarem amb xifres quasi idèntiques.

Però a més a més, és que res impedia al govern no haver arribat a aquests extrems, bé que podien haver presentat un altre projecte de llei, per què per molt que s’haja personalitzat en la figura del dimitit, no podem deixar-nos arrastrar per la imatge creada, i obviar que un membre del govern no fa pública una proposta sense abans haver-la presentat al seu equip de govern. Per tant, bé abans de presentar-la, bé en qualsevol moment posterior podien haver modificat la proposta.

Per tant, la meua conclusió seria que la dimissió i la retirada del projecte de llei té més a veure amb eliminar a un membre molest de l’equip i al temps crear l’aparença de que el govern no és sord i que atén a les peticions raonables del poble. Aconseguint una pau social que li permet continuar governant per fer allò que realment l’interessa, i que no és evidentment respectar els drets de les dones.

En la meua opinió, cal mirar un altre prisma de l’assumpte. L’èxit de la retirada de l’avantprojecte està en la mobilització, però no únicament en la dels darrers anys contra la reforma de Gallardon, sinó en la mobilització constant i en el teixit de xarxes ciutadanes que pas a pas fan que la societat avance. Quan la gent derrotista, normalment eixa que no fa res, diu que organitzar actes i/o acudir als mateixos és una pèrdua de temps i que a més a més sempre estan els mateixos, correm el perill d’autoconvencer’ns i acabar tancades a casa cara a la pantalla de l’ordinador. Però és precisament eixa tasca de formiga, preparant i debatent amb un grup de quatre persones un dijous de pluja i fred a un ateneu, com es canvia el món, encara que no ho semble. Eixa gent farà d’altaveu i tindrà més elements de judici per al debat, per a opinar, i permetrà que el debat s’estenga de mica en mica.

Les transformacions socials no són ni espontànies ni ràpides, però l’acumulació d’eixes xicotetes aportacions d’arreu, fa que un dia la societat es decante i aleshores els que no han fet eixe procés, queden baix, per moltes ajudes i publicitat que se’ls faça no poden contrarrestar la força del canvi.

El cert és que si no existirà eixe treball constant, no hi haguera teixit creat i mobilitzacions, quan es produeixen atacs com eixos a la llibertat i la igualtat, aquests serien fàcilment executables. No hi hauria oposició, per què no hi hauria exèrcit ciutadà preparat per a combatre’ls i davant la passivitat és fàcil retallar drets.

Però cal alguna cosa més que tindre a gent mobilitzada i preparada, cal que com a qualsevol exèrcit, hi haja una avantguarda, disposada a anar més enllà i que estire la corda de l’acomodament, que trenque les barreres de la pau social adotzenada i aporte aire fresc. El consens de mínims ja vindrà després, però eixe no pot ser el punt de partida de cap organització que es plantege seriosament ser particep del canvi.

Resulta imprescindible una societat activa, preparada i lluitadora que espente, per a tindre uns polítics valents que s’atrevisquen a executar la voluntat del poble.

*Article escrit per a la revista Lluita, publicat al número 295.

Tots els anys la mateixa història, venen les falles o inclús abans, amb les mascletades i comencen els articles i comentaris despotricant d’elles, parlant dels seus excessos i que no són ja com eren, i per a posar-ho en evidència es remunten al segle XIX, per què òbviament les de l’època franquista són poc lloables i de fet són l’origen del mal.

Sempre m’ha sorprés eixa negativitat en una festa per a mi tan espectacular com ho són les falles. Fa anys, una amiga em comentà que hi havia un estudi de la Universitat de València que avaluava econòmicament la festa, i concloïa que no eren tan generadores de riquesa com es podia pensar. Mai he aconseguit llegir eixe estudi i no sé què avaluaria ni quin objectiu tenia, però a mi sempre m’ha semblat que és un sector econòmic molt important perquè afecta moltes àrees i de forma continuada (quasi) durant tot l’any, que les falles no són sols els quatre dies del carrer.

En qualsevol cas, tornant a les crítiques cícliques, quan les llegisc no puc deixar de pensar que estan tan endarrerides com el que se suposa que critiquen. Per què no s’adonen que ara afortunadament ja hi ha falles que fan els cartells en valencià, que hi ha premis pel bon ús de la llengua, falles experimentals que trenquen l’encartament clàssic, que ha desaparegut quasi de forma absoluta el tratge imposat als homes pel franquisme, que moltes falleres i fallers opten per no participar en l’ofrena … Canvis menuts i lents, perquè parlem d’un moviment ciutadà enorme que té com a objectiu evadir-se, no fer transformació social.

Però així i tot és una festa encara ara de carrer, on qualsevol pot gaudir sense atendre a la butxaca, on milers de músics donen vida a molts carrers de pobles que tenen poques alegries, on almenys als pobles la crítica local existeix …

I sí no perd de vista el soroll a deshora, les carpes ocupant els carrers massa dies, la brutícia, el caos circulatori, el turisme low cost, l’humor mala ombra, la complaença fàcil … però vull quedar-me amb la part positiva. Amb el fet que al País Valencià vivim encara al carrer, que el nostre tarannà és obert i mediterrani i que ja siguen les Gaiates, les Fogueres, els Moros i Cristians o les Falles, fem partícips de la festa a qui vol sumar-se a la festa pagana, perquè per molt que s’haja emmascarat i forçat a fer ofrenes, el cert és que no eixim al carrer darrere una imatge religiosa, com fan a les festes espanyoles.

*La foto extreta del digital RiberaExpress, representa la falla infantil d’aquest 2013, del Pes de la Fulla, a Carcaixent.