Un altre blog

Anna Oliver Borràs

25 d’abril

0
Publicat el 25 d'abril de 2023

Aquest passat dissabte, Acció Cultural del País Valencià tornà a convocar a les entitats i ciutadania a manifestar-se als carrers de València, en un context poc favorable a la mobilització, enmig de la precampanya electoral, un govern progressista a la Generalitat, un cap de setmana llarg a la ciutat, vespra de Sant Jordi i aparentment sense un motiu concret per a sumar-se. I, tanmateix, va eixir bé.

Després de la manifestació, i després de set anys, tornàvem a tindre una nit de festa i reivindicació a la plaça de bous de València, i aquesta malgrat els mals auguris d’alguna gent que sembla mentida que diga li  preocupa el país, va esclatar de goig, festa i missatge polític, perquè d’això es tractava de posar en escena la cultura, la llengua i el país. Una vegada més, tantes com calguen, per a deixar clar que no han aconseguit esborrar-nos com a nació.

Un primer 25 d’abril a la ciutat després de la COVID-19, paga la pena recordar que el de l’any del confinament tinguerem que inventar-nos un concert en línia. Que l’any següent les restriccions aconsellaren fer-lo a un teatre i acudírem a Llíria, i que l’any passat acudírem a Castelló per a homenatjar aquell Aplec de fa 40 anys i al mateix Fuster, en el seu centenari.

Era doncs una fita important, en un any on es complien els 30 anys de l’assassinat de Guillem Agulló. Un any on les tres noves presidències de la Federació Llull eixien al carrer, al País Valencià.

Hi havia un parell d’elements més a valorar, Acció uns dies abans havia fet públic un manifest amb una sèrie de reivindicacions: finançament, dret civil, posar fi a les discriminacions, enfortir la democràcia amb l’autofeixisme i l’autogovern. Unes reclamacions que s’unien a totes les que constaven al cartell de convocatòria: sostenibilitat, feminismes, memòria històrica, Guillem …

Al llarg de la nit anaren succeint-se les actuacions i els parlaments de les diverses entitats. En nom d’ACPV vaig eixir a l’escenari passades les onze i mitja de la nit, i si ja tenia clar que no era lloc ni moment de fer un llarg discurs, una mirada al davant ho confirmà. Així que en compte de parlar-los com tenia previst de la diferència de significats i història que hi ha darrere de la tria entre provincia i comarca, o de com podem aprendre del feminisme decolonial per a desempallegar-nos del supremacisme espanyol, vaig optar per centrar-me en la llengua i llançar dues consignes clares:

  • Ens correspon a cadascun de nosaltres fer perviure la llengua. Si sols fem ús del valencià perquè ens dona rèdits, però fem diglòssia en el dia a dia, no sobreviurà en un món globalitzat. Si creiem que la multiculturalitat i el respecte a la mateixa va de la mà d’abandonar el valencià, per passar-nos al castellà no sols estarem permetent l’assimilació i per tant anant en contra de la riquesa cultural, sinó que faltarem el respecte a l’altra persona, a qui a priori considerem incapaç d’aprendre la llengua d’on viu.

 

  • I per altra banda, que eixe deure individual va lligat a la corresponsabilitat política. Des del poder que els dona la seua representativitat, han de ser els primers que no folcloritzen la llengua, que no la reduesquen a certs àmbits i especialment que quan s’adrecen o estiguen a les comarques del sud, ho facen en valencià. Perquè a Alacant i a les seues comarques es parla valencià, i fer substitució lingüística és desprestigiar la llengua.

Crònica d’El Temps.

Crònica de Vilaweb.

Crònica diari Ara.

Publicat dins de Sense categoria i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Un cafè, per favor.

0

Aquests dies les xarxes estan revolucionades, dimecres passat es varen publicar els resultats d’una enquesta sobre coneixement i ús del valencià, i des d’aleshores la bambolla digital va plena de soflames: calen polítiques valentes, no s’ha fet res fins ara, una vergonya, el que cal és fer política, mesures clares, el que cal és un requisit efectiu … I amb eixe nivell d’indefinició va tot, perquè ja sabem que les xarxes són això. És l’espai on pots ignorar la dada clara de l’enquesta que et diu que la majoria del personal que treballa a l’administració coneix, entén el valencià. Dada que tampoc ens hauria de sorprendre, després d’anys de cursets de valencià a l’administració.

El cas és parlar per no callar, perquè aquest món d’ara també exigeix respostes immediates i simples a problemes complexos i que reclamen reflexió i planificació. I si no entres a la roda, sembla que et sembla tot bé i t’assenyalen.

Però sobretot, el més important és cercar un culpable i eximir-nos de tota responsabilitat. No soc sociolingüista, no tinc la solució màgica, però si tinc una cosa clara i és que la claudicació lingüística, la diglòssia, és també una decisió pròpia.

Hui he estat a una reunió esmorzar, per a planificar les activitats d’una associació per l’any vinent. Hem anat a un bar regentat per uns xicons argentins. He demanat la primera: una torradeta de pa amb tomaca i un café americà. La resposta del cambrer ha estat: ¿no quiere jamón? Quan han demanat la resta de la taula, tot dones cabals i valencianoparlants, han demanat “tostada y café con leche“. El xic havia entés perfectament que li havia demanat, de fet ha suggerit el complement perfecte, calia parlar-li en castellà? No, evidentment. Coneguen a les companyes, s’han adonat que ho feien? Apostaria que no.

I per a mi, aquí rau la clau, la substitució lingüística comença en cadascú de nosaltres, per moltes campanyes que puguen fer-se, la consciència de ser poble comença per nosaltres, fent del fet privat una qüestió política, no a l’inrevés.

Publicat dins de Sense categoria i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Dia drets lingüístics. Avancem.

0

Malgrat els 40 anys d’estatut que hem celebrat enguany, el desplegament normatiu en l’àmbit autonòmic amb rang de llei dona un resultat ben minso. La llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) que té quasi els mateixos anys, fou aprovada el 23 de novembre de 1.983, amb un govern de majoria absoluta del PSPV.

A hores d’ara i malgrat que tota aquella institució, persona o entitat preocupada pels drets lingüístics ha denunciat o informat del seu pobre desplegament normatiu o mancances, continua estàtica. I això que, hi hagué dues legislatures més de governs socialistes amb majoria absoluta.

Però eixa mateixa llei, en vint anys de govern de dreta, tampoc fou derogada. Sí que s’aprovaren decrets i resolucions per a dificultar la seua aplicació, però la norma continuà vigent.

Sent eix la realitat del nostre país, entitats, universitats i sindicats signaren el 2016 un acord perquè els drets lingüístics tingueren un impuls legal més enllà d’eixa llei i els àmbits que regula. Es buscava una seguretat jurídica, un reforç als nostres drets que ja existeixen des del moment de l’aprovació de l’estatut d’autonomia, i la mateixa LUEV, que obliga a l’administració a atendre’ns amb independència de quina siga la llengua oficial que emprem. Perquè cal recordar que no pot obligar-se a ningú a parlar una de les dues llengües.

Fruit d’eixe acord i tot el treball posterior, i després d’una legislatura sense resultats, en l’actual, els partits que governen en coalició aprovaren la llei de la Funció Pública. No fou senzill, sols cal atendre a què en 12 anys de govern en solitari i majoria absoluta i 4 més en coalició, no s’havia fet. Perquè la llei poguera promulgar-se, calgué incloure un condicionant: Per acreditar la competència lingüística, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents – redactat conforme a la doctrina constitucional que obliga a establir eixa proporcionalitat – calia un reglament.

Per tant, la flamant Llei de la Funció Pública sense el corresponent reglament, no podria desplegar els seus efectes.

En eixe escenari i a portes d’unes eleccions és on ens trobàvem. No podem saber que hagués ocorregut a partir de maig, sols coneguem els antecedents: paràlisi o obstaculització al desplegament de la norma, probablement sense atrevir-se a derogar-la perquè tampoc caldria fer-ho si no hi havia un reglament que permetera la seua aplicació.

A hores d’ara, el text dels decrets que permetran l’aplicació de la llei no es coneixen, però s’han anunciat i la seua entrada en vigor també, abans acabe la legislatura.

Avancem, sense deixar de continuar treballant pels nostres drets. I sense oblidar que des de la promulgació de l’estatut, podem parlar valencià en tots els àmbits i exigir se’ns atenga. Ni la llei de la funció pública obligarà ningú a parlar valencià, ni a nosaltres se’ns pot obligar a parlar castellà.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mural Sonor, l’antologia de la música en català feta al País Valencià.

0
Publicat el 15 de maig de 2022

El Mural Sonor està aquest cap de setmana al Principal de València, i això per ell mateixa ja és una gran satisfacció per a la gent que formem part d’Acció Cultural, i fins arribar ací han ocorregut moltes coses per a que fora possible, moltes emocions.

Dissabte passat, l’únic dels tres discos que no s’ha programat al teatre (de moment, no renunciem 😉) obria els actes del 7 de maig a Castelló, per a commemorar el 25 d’abril. Vaig voler deixar constància del que significava, al discurs del matí, i després dels agraïments – imprescindibles – vaig fer per traslladar el sentit del projecte del Mural, amb aquestes paraules:

Tinc al fons mateix dels ulls

Una tebior de tot l’any

Tota ella es desperta*

Tres versos de tres dels poemes cançons del disc ARREL del que seguidament gaudirem amb Miquel Gil i Noèlia Llorens.

Els he triat perquè representen bé que fem hui a Castelló, cada 25 d’abril és com el despertar d’eixe sentiment nacional que la resta de l’any mantenim conscient.

I els he triat també perquè mostren que significa el Mural, que no és un projecte musical, o almenys no sols això, és una forma de vertebrar el territori, d’actualitzar els nostres referents, gràcies a la col·laboració de molts artistes, des de les poetes que han fet els textos fins als músics que els han arranjat i els canten.

Textos amb un acurat ús de la llengua, que les Normes de Castelló ens reglaren, i, per tant, un homenatge implícit als seus signants.

En el cas d’ARREL, un recorregut per les comarques que construeixen el País Valencià i que ens mostra la seua diversitat, fora del tòpic foraster i el reducte folkloritzant que deia Fuster.

I en el cas del Mural complet, una metàfora de com la voluntat de ser poble, de reconéixer als qui ens precediren i el treball conjunt de moltes mans, feu possible que la nostra cultura, el nostre País existisca 315 anys després del primer intente d’eliminar-nos.

Parafrasejant a Joan Amèric: No podem ser del món sense ser d’algun lloc.

A Acció Cultural cuidem la cultura, cuidem els nostres referents, cuidem el nostre valencià, el català de tots, perquè els seus valors, construeixen el País Valencià que volem ser.

 

*Versos de les cançons de la Ribera Alta, Plana Alta i Plana Baixa del disc ARREL.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Veritat, Justícia i Reparació.

0
Publicat el 15 d'abril de 2017

A hores d’ara, tot el món sap que el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República a l’Estat espanyol, començant un període de reformes i transformacions socials que poc després es veien alentides per la guerra civil i finalment oblidades per la llarga dictadura. Molts anys després, un divendres sant com el d’avui (però sent dia 9) de l’any 1977, es va legalitzar el Partit Comunista espanyol, i molta gent va pensar que hi havia una segona oportunitat per al canvi.

Però igual que els 40 anys de dictadura arrasaren qualsevol avanç que la curta República haguera pogut aconseguir, els 40 anys que ara fa de la legalització del Partit Comunista han deixat clar que de cap manera va haver-hi una actualització i realització d’aquells ideals.

Al món de la justícia restaurativa, i en molts països que han patit guerres civils, s’ha fet bandera del lema: Veritat, Justícia i Reparació. Tanmateix, a l’Estat espanyol en cap moment s’ha plantejat fer realitat eixa reivindicació. Ni des de l’Estat, que no ha fet més que boicotejar les iniciatives encarrilades a conéixer la veritat, ni des dels governs autonòmics o municipals.

Per una banda, tenim la decisió de l’ex-Ministra Carme Chacón de traslladar els sumaríssims de guerra que hi havia depositats a València, a una nau del Ministeri de Defensa, amb l’excusa de digitalitzar-los, sense que a hores d’ara s’haja fet res – en canvi, la Causa General del Franquisme, la tenim a cada casa a un colp de ratolí. Així mateix, trobem les decisions dels successius governs del PP, els quals s’han negat a col·laborar amb el mapa de fosses de víctimes, fins el punt de tindre la poca vergonya d’indicar que al País Valencià no hi havia. També, la promulgació d’una llei de memòria històrica aigualida, que no ha contemplat en cap cas la creació d’una Comissió de la Veritat, que ha impedit la judicialització de l’exhumació de fosses i ho ha deixat en mans privades…

Per altra banda, governs autonòmics que creen lleis que se solapen amb la de la memòria històrica i que parlen de recuperar les dues versions dels fets, com si quasi huitanta anys escoltant la versió dels vencedors no fóra suficient. Governs amb poques ganes de fer una passa endavant i que s’arruguen quan se’ls proposa penjar la bandera republicana a les institucions i que inclús es permeten dir-li a un home de 98 anys, l’últim brigadista internacional que queda viu, que no traga la seua bandera republicana en un acte oficial on se suposa se li està homenatjant precisament pel seu passat en defensa de la República.

El mateix panorama tenim si atenem al que fan els governs municipals, com el de València, on s’ha passat de voler destruir les fosses comunes del Cementeri General de València a no fer res amb elles. Poblacions on continuen existint a les façanes les plaques amb simbologia falangista, on els testimonis d’aquella època moren sense que ningú els haja escoltat, on la documentació continua dispersa i sense estudiar, i on ni es planteja fer cap reparació als afusellats, com si ho hagueren estat després d’un procediment just.

Queda, per tant, tot en mans de gent voluntariosa, que ocupa el seu temps i ganes en fer una feina que caldria que tinguera una sistematització, una planificació, i que, per evidents motius com són la impossibilitat d’una o diverses persones d’acudir a tots els fronts a estudiar i de recursos per a fer-ho, fa que l’avanç en el coneixement d’allò que va ocórrer siga espars.

Tant de bo arribe un dia, en què, com diu la cançó de Labordeta, quan alcem la vista trobem la Llibertat, mentrestant, espentarem per arribar-hi.


Article publicat inicialment el 14 d’abril de 2017, a la web: Carcaixent en temps de guerra.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Haters. Seré jo, senyor?

0

1 019No em tinc per una persona despotricadora, que ve a ser el que vol dir la parauleta de moda, ja se sap, eixa gent que odia tot, que no fa més que remugar i malparlar de tot el que veu o fan els altres. Per això em preocupa el que m’ha passat aquesta setmana.

Vaig veure l’anunci d’un debat que sobre el paper semblava molt suculent, les professores Ana de Miguel i Ruth Mestre, convidades per La Nau de la Universitat de València, per a debatre sobre si és millor opció l’abolició de la prostitució o la seua reglamentació. Va ser veure la convocatòria i, llançar-me a compartir-ho i anotar-ho a l’agenda. Això era important, calia anar allí a aprendre més, inclús de la postura que no compartisc, o precisament amb més ganes d’aquesta.

Arribat el dia, sols el fet de tindre motius extra per acudir, varen fer que acudira. El sisé sentit em deia que no anava a compensar-me acudir, que sempre podria llegir les seues postures. I pot ser, per eixa predisposició, o no, el cas és que fou un acte decebedor. Per a començar, gran part del paranimf estava ple d’estudiants del màster que imparteix la professora Mestre, i es notava la predisposició cap als seus postulats reglamentaristes, sent completament refractaris a qualsevol cosa que diguera l’altra ponent.

Però el pitjor és que no hi havia cap debat, cadascuna ens va fer el seu discurs i a vegades ens llançaven puies, però no desargumentaven, no rebatien, era com dues xerrades simultànies i el públic de cadascuna aplaudíem les mateixes tesis. Una ocasió d’or perduda, ara que s’ha fet públic l’altíssima permissivitat entre la gent jove i amb estudis superiors, al que per a mi sols pot considerar-se esclavisme sexual.

Eixe mateix dia, aprofitant que estava a La Nau, em vaig entossudir en veure l’exposició La ciutat de les dones, per què molts dels meus contactes de les xarxes socials parlàvem meravelles d’ella. Dones feministes que per a mi són referent i, que per tant tinc en compte el que comparteixen.
Una altra decepció. No vaig trobar el meravellós de la mostra, vaig veure una mescla de coses, inconnexes. Pot ser, el fet que la informació i les fotografies simbòliques de l’inici* foren tan potents, em va deslluir la resta.

I tot la mateixa setmana, que tot déu està compartint de forma entusiasmada el vídeo de promoció del saló eròtic de Barcelona. A mi no m’agrada, gens, el trobe tan hipòcrita com el que critica. I em resulta inevitable no poder oblidar el mal que fa el porno hegemònic (no parle de post porno i altres, sobre els que reconec sóc més ambivalent), eixe producte que aprofita per a mal formar a la gent sobre el que és el sexe, que reforça la posició dominant dels homes i la de submissió de les dones. L’anterior no pot ignorar-se, tenint en compte qui patrocina: un prostibul.

Però pot ser, no ha estat més que una mala setmana.

*La fotografia és una de les carteles, de les fotografies exposades a La ciutat de les dones.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Xarxes confortables

0
Publicat el 28 de juny de 2016

DSC09999Entre els milers de missatges, anàlisi, tuits i comentaris de facebook de la nit electoral, em quede amb un (que lamente no recordar qui va fer, per poder-ho indicar), que venia a dir que per entendre el que havia passat calia eixir de la nostra zona de confort a les xarxes, on ens envoltem de gent de la nostra corda, i atendre més a la gent del carrer, eixa que no fa anàlisi sesuts però que vota igualment, i llegir més premsa del règim, en compte d’analistes que parlen d’enquestes que ens convenen.

I sí, llegint hui a la gent, compartint a les xarxes des de teories conspiranoiques a acceptar per tota explicació de l’ocorregut a la forta abstenció (la qual a més a més ja s’esperava), em quede amb aquella reflexió.

Reconec que davant unes eleccions sempre em passa el mateix, a l’inici les veig escèptica, no confie en els resultats, mire amb certa fredor que em permet advertir els riscs, però conforme s’aproxima la data de les votacions em deixe dur per l’entusiasme, arribant a votar a contracor duta pel convenciment de l’ara sí, ara ho aconseguim. Un enmirallement que desapareix tan prompte deposite el vot a l’urna. Aleshores torna el desencís.

I torna, per què davant un fracàs, i davant el perill que adverteix, l’únic que veig és tirar balons fòra: parlar de la corrupció, de la data de les eleccions, de que la dreta sempre vota i l’esquerra no, etc. Un mar de tòpics. Molt més quan fa just un any que hi ha governs de coaliació i d’esquerres a molts municipis, i a molts governs autonòmics. Un any que ara venia a passar d’alguna manera la revàlida, i que pel que sembla no han superat. Per què sí, la gent no vota igual en clau estat, que en clau local, però el cert i segur és que en aquestes eleccions es tenia l’oportunitat de fer veure a la gent que els governs d’esquerres milloraven la vida del poble. Però no de convèncer als de sempre i afegits, als de la zona de confort, sinó als altres. Era el millor moment, per què es tenia un altaveu poderosisim, les institucions. I no ha passat això.

Eleccions2

Mentre que la dreta ha fet un rentó de cara i ha presentat batalla, el que jo veig és a molta gent d’esquerra i pseudoesquerra acomodada en la seua zona de confort, no escoltant les crítiques de la gent, no debatint amb ells, i al temps donant per segurs uns vots, permetent-se veleïtats, pensant que eixos vots faran com els de la dreta que passe el que passe, estan segurs. I no.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Memòria històrica, fent País

0
Processó_Cívica_-_9_d'octubre_de_1933El passat diumenge, a Xàtiva es féu, promogut per l’anomenada societat civil (un dia haurem d’inventar un terme més adequat), un acte digníssim que homenatjava les víctimes del bombardeig de l’estació de Xàtiva, als darrers dies de la gerra civil. Unes víctimes oblidades per les institucions, de fet enguany fou la primera ocasió que l’ajuntament participava. Com sempre i a tots els àmbits, és la població organitzada la que fa somoure consciencies i espenta el poder.

Uns dies abans havia rebut una carta de l’associació organitzadora, convidant-me a participar i ho vaig compartir al Twitter, i no tardà a arribar-me un avís en forma de piulada dient-me que l’acte havia arraconat la simbologia que ens és pròpia com a poble. Això no em desmotiva per a participar, però certament malgrat anar avisada, quan vaig arribar a l’esplanada de l’estació em va sobtar un munt de banderes espanyoles, i no parle de les republicanes, que ja donava per descomptades, sinó dels ciris rojos amb una banda groga al mig amb el nom de cada víctima i que òbviament et duia la visió de la bandera espanyola. La mateixa que hi havia al fons del macro-pòster, que emmarcava el faristol des d’on es feien totes les intervencions. I ja sí, la bandera tricolor espanyola, en les flors i onejant.

No hi havia ni una quadribarrada, ni molt menys cap estelada. Ni entre el públic ni en l’escenografia, malgrat que haguera estat senzill afegir-la a les flors, a la corona d’homenatge o el que seria més determinant, triar una imatge per al pòster de qualsevol dels grans cartellistes que feren país i república en aquells anys tan complicats. Milanta imatges nostrades n’hi ha.
Perquè a ningú se li escapa que si l’organització no fa ús dels nostres símbols, el públic s’inhibirà de fer-ho, pot ser inclús s’abandone la participació en l’acte. El cas de Xàtiva no és un fet aïllat, he vist actes a altres poblacions nostres fets en castellà, o jornades organitzades per Casals Jaume I amb la iconografia que he relatat.

Per això pense que cal que ens aturem dos segons, i pensem cada vegada que muntem un acte, en quin país volem i, que no l’amaguem. El respecte a la gent que lluità per les llibertats, ens exigeix ser escrupolosos en la reivindicació d’una terra, no sometent-la ni simbòlicament.

Considerant imprescindible el treball de recuperació de la memòria històrica, i negant-me a deixar d’acudir als actes i jornades que amb tant d’esforç es fan, és des d’on faig aquesta reflexió pública, que abans he traslladat a l’organització, amb la confiança que amb les aportacions de cadascú, tot pot millorar.

Seguim l’exemple dels nostres, d’aquells que deien coses com les que podem ara veure i llegir a l’exposició del MuVIM, La modernitat republicana a València:

“Milicians, llauradors, intel·lectuals, obrers…, fills del País Valencià, que des del lluminós Mediterrani fins a les aspres serres, lluiten i treballen, superant la glòria de les Germanies per a un esdevenidor de pau i de justícia; a tots vosaltres, valencians conscients, que fruïu la dignitat d’aquestes hores magnífiques, la nostra efusiva salutació i l’alè més entusiasta per a continuar fins a la victòria. El País Valencià a l’avantguarda de la guerra i la producció.

Conselleries de Cultura i propaganda del Consell Provincial de València, 1937”.

————
Article publicat inicialment a La Veu del País Valencià, el 22 de febrer 2016.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

82.990

0

juliol 2015 033Tant d’escarafall i tanta gola esgargamellant-se als mitjans de (in) comunicació espanyols, tant de tuit saberut, i no arriba ni a cent mil vots la diferència entre el bloc independentista i els altres. I dic els altres, ben conscientment. Una diferència a parer meu insignificant, per què a més a més, ací del que es tractava era de guanyar unes eleccions autonòmiques, no? I des d’eixa perspectiva, hi ha un rotund èxit de Junts pel Sí.

És per això que s’esforcen tant a dir que en les passades eleccions autonòmiques, Convergència i Esquerra sumaren més escons, obviant en eixe discurs que aleshores no jugava sols Convergència, que estava també Unió, i ignorant també el número de partits i la participació, que no ha estat la mateixa, i com bé saben, això i la llei d’Hont provoca escenaris ben diferents, no comparables com si es tractara d’un espill.

Per una altra banda, poc he sentit parlar del vot per correu als mitjans, un vot que podria inclinar encara més la balança independentista.

En tot cas, l’únic cert i real és que després d’aquestes autonòmiques, al Parlament hi ha una majoria independentista: 72 escons, més concretament, quan amb 68 hi ha més que prou per a declarar unilateralment la independència, si es vol.

I per a mi, eixa és la qüestió essencial. Ara ningú pot dir que no hi ha un mandat del poble per a tirar pel dret. Estava al programa, no? Era l’objectiu de la candidatura unitària, no? I no s’ha de dubtar que ho ha estat sempre a la CUP, no?

No crec que siga sostenible dir que quan quasi dos milions de persones voten a favor de la independència, el mandat no és clar. Excepte si es vol fugir d’estudi. Personalment, estic convençuda que si havera estat un referèndum, i s’havera eliminat la qüestió de si es vol investir a Mas o no com a President, o si aquests o aquells són massa anticapitalistes i internacionalistes, si sols s’havera preguntat sí o no, el resultat del sí encara havera estat més aclaparador. No és doncs, moment de fer escapisme.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El País Valencià després del PP*

0

20150308_125743La nit de les eleccions, a la plaça de l’ajuntament de València s’havia convocat una festa per a celebrar el canvi, una “gintonicada” popular. És un detall, però al meu parer representa bé el tarannà del nostre poble, que no tothom comprèn i que massa sovint es confon per menfontisme o ganes de festa contínua, però de forment ni un gra. I no: és cert que som un poble hedonista, que sabem gaudir d’allò que tenim, però a mi això em sembla més aviat una mostra de la nostra resiliència- ja ho sabeu: un pas més enllà de la resistència, passiva per definició. Nosaltres encarem les dificultats, n’extraguem la part bona – allò que una crisi és una oportunitat – i tirem endavant. Eixa capacitat de fer d’una sobretaula un punt de trobada de gent diversa, que impulsarà els més diversos projectes, és en part la clau de l’èxit de la nostra supervivència al llarg hivern de la dreta.

Tanmateix ara no podem repetir una errada anterior, quan guanyaren els socialistes i desmantellarem la xarxa ciutadana. Ans al contrari, ara cal aprofitar l’oxigen que ens dóna no tenir-ho tot en contra, per a bastir el país que volem, però amb fonaments ferms. Cal que es cree una política lingüística, però sobretot cal que no ens quedem amb una llei curta, molt curta, com la de l’ús del valencià, que el temps ha demostrat que no ens protegeix ni ens garatitza un ús normalitzat de la nostra llengua -per exemple, a l’administració, incloent-hi la justícia i les forces de seguretat; o a  l’escola: cal aprendre del que ha passat amb el PP retallant línies i prioritzant un fals plurilingüísme a costa de l’ensenyament del valencià, però sense perdre de vista com de fàcil ha estat tombar la immersió catalana. Resulta imprescindible crear un espai comunicatiu en la nostra llengua, i això no significa sols recuperar la RTVV. I és fonamental prestar atenció al món cultural, som un país ple de colles, muixerangues, grups musicals, festivals alternatius i de masses, companyies de teatre, audivisuals i gent de les lletres deixats de la mà de déu.

Atendre als problemes d’atur, pobresa i desigualtat i atallar balafiament i corrupció, millorar l’economia començant per reclamar un finançament just, és el primer manament de tot bon govern, de qualsevol lloc del món. Però per a no convertir-nos en un lloc qualsevol, cal fer més. És imprescindible que ens reconstruïm com a nació, que tot l’esforç individual de tanta gent vertebrant el país, tinga traslació a les institucions i que des d’elles s’impulse l’autoestima per la nostra identitat col·lectiva. Eixe, per a mi, és l’únic camí cap a la supervivència com a poble: la independència.

______________________________________

12009791_10205459499591270_7845341141604460638_n* La revista Lluita, editada pel PSAN, demanà a un grup de gent que donaren la seva visió sobre Les Illes i el País Valencià desprès del PP. Tingueren a bé, inclourem en eixe grup d’opinió i han publicat aquestes quatre ratllets al número 299.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La reunificació dels Països Catalans*

0

IMG02483-20140323-1020Al llarg de la història han estat molts els països que han aconseguit independitzar-se, i entre tots ells trobem molts exemples de nacions que, a més a més, arran de la independència, han aconseguit la reunificació d’un territori, que les giragonse de la història i les ànsies de dominació de tercers no dubtaren a trossejar.

La fòrmula per aconseguir eixa reunificació no és sempre la mateixa. Es pot optar, per exemple, per la via federal, tal com exploren Xipre o Corea, malgrat l’aparent distància entre els territoris que es volen reunir. Però no és l’unica opció. N’h

i ha d’altres de tan originals com la de Iemen, o Tanzània, on el president és d’un dels territoris i el vice-president, de l’altre. Tanmateix eixa fòrmula, amb legislacions diferents i fent equilibris constants de forces, no permet a la pràctica que el país és comporte com a unitat, sinó que, defet, s’alimenten les tensions.

Lluita 297 Anna0001Quan pensem en la millor forma per al nostre cas, moltes vegades se’ns fa present la via municipalista, una assemblea de regidors/es que permetera la unió a l’estat independent, en cas que finalment l’actual Catalunya administrativa aconseguira la independència abans que la resta del territori. Eixa ja fou una fòrmula assajada als anys trenta del segle passat per Euskadi. L’any 1932 es va convocar una assamblea de municipis a Iruña per a decidir si Navarra es convertia en la quarta província d’Euskadi. Inicialment, encara que per una diferència ajustada, els municipis, a les assemblees pròpies, s’hi havien pronunciat favorablement, però a l’hora de l’assemblea a Iruña, setze municipis canviaren el sentit del seu vot i, entre les negatives i l’abstenció, el projecte va decaure. Així que un text que podríem haver vist com a propi, va quedar-se al calaix dels oblits i, de fet, l’estatut basc no va ser aprovat fins anys després. El text deia:

“El País Basc integrat per les actuals províncies d’Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia constitueix una entitat natural i jurídica amb personalitat política pròpia i se li reconeix com tal el dret a constituir-se i regir-se per si mateixa com estat autonòmic dins de la totalitat de l’estat espanyol”.

És el problema que planteja la votació de segon grau, on, finalment, malgrat el manament clar de les assemblees de base, qui les representa pot cedir a veleïatats o coaccions. Per això és important tenir un manament clar que permeta executar-se quan les condicions siguen favorables, tal com va fer Irlanda des dels Acords de Divendres Sant. En eixe moment ja es recollí una fòrmula de transició clara:

“Correspon al poble de l’illa d’Irlanda en exclusiva, per acord assolit respectivament entre les dues bandes, i sense que s’hi interpose cap impediment extern, exercitar el seu dret d’autodeterminació sobre la base del consentiment, donat de manera lliure i simultània, pel Nord i el Sud, per aconseguir una Irlanda unida, si eixe és el seu desig, acceptant que aquest dret cal que siga acomplert i exercitat de manera subjecta a l’acord i el consentiment de la majoria del poble d’Irlanda del Nord.”1

Lluita 297 Anna0002I ara, quan la situació demogràfica i, en conseqüència, en aquest cas, política, ha canviat a Irlanda del Nord, és quan el Sinn Fein ha demanat que s’implemente l’acord i que se celebre el referèndum, sense que això implique que s’haja de dur a terme immediatament (de fet, se situen en un horitzó 2016-2021).

Eixa fórmula, amb les adaptacions que hi calguen, podria tranquil·lament incloure’s en una futura Catalunya estricta independent, que no hem d’oblidar que passaria abans per un període de negociació amb Espanya (moment en què es podria, igual com es féu en el cas d’Irlanda, incloure pactes que implicaren la possibilitat d’atorgar la doble nacionalitat a qui així ho demanara o, també, d’escollir-ne una).

Tanmateix, és possible que Espanya, vista la seva trajectòria, es negue en redó a negociar res, i encara menys cap previsió de perdre territoris que en la seva mentalitat colonialista considera propietat. Per tant, preveint eixe escenari, pense que la fòrmula triada per Alemanya és la més clara i pràctica. A l’article 23 de la seua llei fonamental es preveu:

“La present Llei Fonamental tindrà vigència des del començament en el territori dels estats de Baden, Baviera, Brema, Gran Berlín, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Renània del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinado, Schleswig-Holstein, Wurttemberg-Baden y Wurttemberg-Hohenzollern. En la resta de parts d’Alemanya, serà posada en vigor en la mesura que s’hi vagen incorporant.”

DSC04711

La llei fonamental alemanya contemplava una altra fórmula, la de la norma 146, on es disposava que eixa constitució perdria la seva vigència en entrar en vigor una nova constitució aprovada per tot el poble alemany. Però aquesta via es descartà perquè implicava l’inici d’un procediment constituient que, a la pràctica, haguera creat distància entre les parts i les haguera desviat de l’objectiu principal, que era la reunificació alemana.

Adoptar una solució a imitació de la prevista a l’article 23, comportaria, per una banda, un reconeixement de l’existència de territoris catalans que no estan sota la fórmula administrativa espanyola, que sols reconeix a Catalunya com formada per quatre províncies. És una disposició que implica que no calga ser aprovada per Espanya en la mesura que es tracta de la Constitució d’un altre país, i és un contundent exercici de sobirania començar aquest nou país sense renúncies, perquè fer-ho de qualsevol altra forma no seria sinó reconèixer que l’autonomisme ha calat tan a fons que oblida a part de la nació.

A més a més, això permet l’adhesió de territoris tan complexos com ho són els catalans, on tenim la Franja d’Aragó que no és cap unitat administrativa, o les Illes, que podrien anar a temps diferents. Igual com a Alemanya els lands, ací una futura Constitució catalana podria anar estenent la seua vigència en aquells territoris conforme anaren incorporant-se a la independència. Seria una fòrmula d’integració, mes flexible.

1.http://www.deusto-publicaciones.es/deusto/pdfs/cuadernosdcho/cuadernosdcho45.pdf

*Article escrit per a la revista Lluita, publicat al seu número 297

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ofrenant noves glòries a Espanya

0

DSC00041Els períodes electorals són apassionants, o almenys a mi sempre m’ho han semblat, i que en un any coincidisquen més d’un no em resta interés. I m’agrada anar recopilant informació des de mesos abans, especialment de les formacions o posicions que no compartisc, per què a més a més, d’eixes, se me pressuposa el coneixement.

I no sé si a totes bandes es viurà igual, encara que imagine que sí per què cada territori té les seves peculiaritats i es creu centre del món, però que t’agrade la política i viure al País Valencià sent independentista, vol dir que has de tindre una gran reserva d’antiàcids al rebost, o acompanyar-te de gent que tira al dret. I en aquest segon cas, poden vindre’t al cap unes paraules de Josep Guia fa un bon grapat d’any a una universitat d’estiu a Gandia, a la qual no em pregunteu com vaig arribar, per què poca cosa més recorde. El que se’m quedà gravat, fou l’efervescència prèvia a la taula redona on ell intervenia, malgrat que era després de dinar la gent omplí l’aula, i allà debatent sobre formacions polítiques digué o més ben dit denuncià que al País Valencià sempre hi havia hagut independentistes, però que des de feia massa anys amb l’excusa de l’ara no toca, la societat encara no aquesta preparada i altres coartades, s’havien aixoplugat a partits com el PSPV i altres de caire espanyol.

A la meua joventut li sobtà, i més encara l’explicació d’eixos suposats independentistes. Els anys no m’han eliminat l’estupefacció, malgrat que amb el temps he conegut de primera mà eixe trasvassament de gent que proclama una ideologia però se suma a una altra, amb el mateix reguitzell d’excuses, i gent en aquest cas de la meua generació, que van repetint l’errada.

Per això no puc llençar les campanes al vol quan s’espenta a les formacions independentistes a diluir-se en altres partits, que sí, que són una opció sana però que no han trencat amb el marc mental de l’estat com a referència. Així i tot, el que realment m’esmussa es comprovar com des de la Universitat Valenciana és col·labora en la gestació de productes com PODEMOS, que precisament ací tinguen un dels seus thin thank, que els professors s’aboquen no a fer pedagogia de l’espoliació fiscal i del dret a l’autodeterminació, no a plantejar estratègies que conduïsquen a què la població entenga que sols sobreviurem com a poble si aconseguim la independència d’un país que ens esquilma econòmicament i culturalment, (sols cal veure les denuncies per discriminació lingüística), sinó a parlar de procés constituent i negar la possibilitat de la independència ací, mentre la defensen en el cas d’Euskadi. A negar afirmacions com la diàfana expressió d’Espanya ens roba, quan fins i tot una entitat com el Deutche Bank reconeix l’espoliació espanyola.

Un partit que torna a posar damunt la taula ofrenar noves glòries a Espanya. I davant eixe panorama res, cap oposició.

Personalment crec que sols tenim una oportunitat de sobreviure, i passa per la independència, per llevar-se de damunt el llast espanyol. I per arribar a eixe punt al País Valencià cal que els i les independentistes isquen de l’armari. Experiències com la de Nosaltres els fusterians, demostren que el camí és eixe, lligar diferents sensibilitats baix l’eix comú i cada vegada més prioritari de la independència.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Supervivents*

0

25-11-2012 007

Ha passat el 25 de novembre, han eixit a les esplanades i places dels ajuntaments els governants que promouen les retallades i deixen sense recursos a les dones que han patit violència masclista, en un suprem exercici de cinisme que no s’entén com la ciutadania no denúncia o almenys ignora; deixant soles a eixes regidores de l’àrea de la dona que van als actes a dir quatre frases fetes i marxen corrent una vegada fetes les fotos, sense interessar-los el més mínim el que allà vinga a debatre’s. A eixos alcaldes que eliminen els serveis d’ajuda a les dones, per què consideren que un servei a la capital per a totes les víctimes ja és més que suficient, a eixos equips de govern que no es planten davant la Generalitat exigint que s’adeqüen els habitatges socials per poder assignar-los a qui ho precisa, que reclamen dotacions i mitjans per als serveis socials i no que accepten una llei de reestructuració municipal que els farà desaparèixer.

I també hauran eixit molts llacets a passejar a camises isolapes, calmant així la consciència fins a l’any vinent. Per què el cert, i qualsevol pot constatar-ho, és que la gran majoria de la població mai troba el temps ni el moment oportú per a dir prou, és la maledicció dels dies internacionals que acaben centrant l’atenció a la causa (sols) una vegada a l’any.

Per això davant aquest panorama, cal començar a parlar més que de víctimes de supervivents, quan ens referim a les dones que han patit violència, però que afortunadament no han sigut assassinades i han pogut deslliurar-se de l’acte de violència. Fa temps que moltes diguem a qui ens escolta, que les dones víctimes de violència no són ni faves, ni blanetes, ni nècies, que pel contrari, són dones molt resistents, amb una gran fortalesa, però atrapades en un cercle del qual a soles no van a poder eixir. Però quan ho fan, veus com tiren endavant refent-se del no-res i moltes vegades amb edats difícils; pot ser el fet de veure’s lliures, el com moltes diuen, poder dormir sense sobresalts i no botar cada vegada que sents la clau al pany, els espenta a assolir objectius impensables.

I són supervivents també, per tota la violència institucional que suporten, pel tractament que els mitjans ofereixen, per eixa passivitat social, d’eixes vegades en què volent treballar la prevenció s’escolten contestacions com: això no correspon a la meua àrea, o no tenim temps o eixa proposta ratlla en el folklorisme, això és cosa de dones …

25-11-2012 003

 

Supervivents en definitiva del que Jackson Katz i Julia Penelope encertadament denuncien, que cal modificar el marc lingüístic – a la manera que ens explica Lakoff – per què això té conseqüències immediates en la forma en què pensem i valorem el tema. I que cal canviar l’enfocament i no centrar-lo en la víctima com únic subjecte, trencant la dicotomia home-dona, per què és un problema que ens afecta a la societat sencera, ni que siga per què com espectadors/res podem intervenir perquè cesse.

Darrerament, a les xerrades que faig als centres de secundària, en el programa de l’associació de Dones Juristes d’Alzira de la qual forme part, m’agrada dir a l’alumnat que igual que davant un cas de violació podem fer dos tipus de campanyes: aconsellar a les xiques que no vagen escotades ni curtes, o dir taxativament als xics que no pot violar a cap dona. D’igual forma, en la lluita contra la violència de gènere podem seguir qüestionant a la dona o podem centrar-nos en l’home agressor, i aleshores podrem actuar amb molta antel·lació si els seus iguals el frenen al menor indici de violència i/o discriminació. Cal la implicació activa del col·lectiu masculí, i cal urgentment crear models i altaveus que ens mostren altra forma de viure la masculinitat.

I eixe canvi en la forma d’enmarcar i abordar la violència contra les dones, és la que ens du a parlar de supervivents, paraula amb una connotació més positiva i que focalitza l’atenció en l’altre, que referir-nos sempre a les dones com a víctimes, substantiu que ens du mental i ràpidament a pensar en elles en negatiu, compassivament. Per què en definitiva, sols quan assumim que no és un problema d’elles, a les quals ajudem, sinó un problema nostre com a societat, és quan avançarem en l’erradicació.

 

*Article publicat inicialment al digital La veu del País Valencià.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Avortada la contrareforma

0

 

Acomiadarem setembre amb dues noticies sorprenents: la paralització de la reforma de la vigent llei que permet l’avortament amb garanties i relativa llibertat a les dones, i la dimissió del ministre que més ha defensat eixa reforma, Gallardón. I sí, són dues noticies i no una, pel sorprenent que té que un ministre espanyol decidesca dimitir i ho faça a més per què no troba els avals al seu partit, per a seguir formant part del Govern. Però a més a més, és que estic convençuda que cal analitzar independentment ambdues noticies.

Gallardón no sols ha impulsat eixa contrareforma, sinó que ha aconseguit posar a tots els operadors jurídics en contra seua, amb la llei de tases judicials, la privatització del registre civil, l’intent de convertir en hàbil el mes d’agost a efectes de terminis judicials, les retallades en les places de reforç per als jutjats i tribunals … Ha estat un ministre estrela, com ja anunciava la seva trajectòria política, i al final s’ha estrelat per què era una peça molesta. Sacrificant un peó, el rei pot seguir la partida.

Per què si ens fixem en el tema de l’avortament, cal recordar que el Partit Popular presentà fa quatre anys un recurs contra la reforma duta a terme pel govern de Zapatero, un recurs que està sent tractat amb la parsimònia habitual al Tribunal Constitucional i que malgrat que s’ha anunciat que la ponència (el text que servirà de base argumentativa per a dictar sentència) ja esta preparat fa temps, encara no té data per a la deliberació entre els magistrats i posterior dictamen resolutiu.

Un recurs que se li ha demanat en diverses ocasions que retire, peticions que han augmentat després de la dimissió de Gallardón i l’aturada de l’avantprojecte de la llei i que persistenment s’ha negat a fer-ho (la darrera vegada aquest passat 8 d’octubre, a les corts de Castellà i Lleó), aduïnt qüestions tècnico-processals que serien fàcilment esmenables si hi haguera voluntat.

Un recurs que ha heretat com a ponent el magistrat Andrés Ollero, membre de l’Opus Dei i que s’ha pronunciat en diverses ocasions en contra de l’avortament, i que ha justificat les seves opinions dient que atenent a l’edat amb que s’arriba al tribunal constitucional, és difícil no haver-se pronunciat sobre qüestions jurídiques, i que ell no veu cap motiu per abstindre’s de participar en la resolució d’aquest recurs, ni tan sols pel fet d’haver estat des de que tenia 40 anys fins a la seixantena, diputat al Congrés en nom del PP, havent encapçalat la llista per Granada durant cinc legislatures seguides (des d’AP al PP), i havent votat en contra de la tramitació de la llei en l’any 95.BVQZ2iBIEAAR-Hc----

Un magistrat que acaba de fer un vot particular discrepant amb la sentència del Tribunal Constitucional que avala la creació a Navarra, del registre de metges que fan objecció a la pràctica de l’avortament, dient que inscriure’s al mateix “implica un sacrificio injustificado del derecho fundamental a la objeción de conciencia de los profesionales sanitarios del sistema público de salud navarro, dado el efecto desalentador del ejercicio del derecho, ante el explicable temor de los profesionales a sufrir represalias y perjuicios en sus legítimas expectativas profesionales”.

Així que si bé no podem saber a hores d’ara quina siga la sentència que dicte el tribunal sobre la constitucionalitat de la llei de l’avortament vigent, podem sospitar que hi hauran retallades d’acord amb el pensament de qui ha presentat el recurs, el partit popular.

 

Si a l’anterior li sumem un somer anàlisi de les dades que ens aporta el darrer baròmetre del CIS, fetes públiques a inicis d’octubre i que fa referència a la consulta de setembre (del 2 al 13 de setembre) a persones majors d’edat i per tant amb possibilitat de votar, ja tenim els elements que ens calen per a fer un anàlisi desapassionat.

Quan es feu pública la retirada de l’avantprojecte – 23 de setembre-, a la majoria de mitjans es relacionà amb el desgast polític i sobretot electoral que li estava suposant al partit popular. I a les enquestes (no publicades) que el partit tenia i que indicaven havia una relació directa entre eixe assumpte i la baixada de resultats. Francament, em costa creure que les dones de colp i volta hagem assolit eixa força i poder polític. I em costa, per què a eixes dades del CIS a les que us feia referència, al respondre a la pregunta espontània de quines són les preocupacions de la gent enquestada, ens trobem que, en una situació d’abandonament de les armes per part d’ETA, encara un 0,6% contesta que és un assumpte que li preocupa i a un 2,2% li capfica la crisis de valors. Això front a un 0,1% que respon que li preocupen els problemes relacionats amb les dones (sic), i idèntic percentatge li preocupa la llei de l’avortament. I si anem a consultar baròmetres anteriors, ens trobarem amb xifres quasi idèntiques.

Però a més a més, és que res impedia al govern no haver arribat a aquests extrems, bé que podien haver presentat un altre projecte de llei, per què per molt que s’haja personalitzat en la figura del dimitit, no podem deixar-nos arrastrar per la imatge creada, i obviar que un membre del govern no fa pública una proposta sense abans haver-la presentat al seu equip de govern. Per tant, bé abans de presentar-la, bé en qualsevol moment posterior podien haver modificat la proposta.

Per tant, la meua conclusió seria que la dimissió i la retirada del projecte de llei té més a veure amb eliminar a un membre molest de l’equip i al temps crear l’aparença de que el govern no és sord i que atén a les peticions raonables del poble. Aconseguint una pau social que li permet continuar governant per fer allò que realment l’interessa, i que no és evidentment respectar els drets de les dones.

En la meua opinió, cal mirar un altre prisma de l’assumpte. L’èxit de la retirada de l’avantprojecte està en la mobilització, però no únicament en la dels darrers anys contra la reforma de Gallardon, sinó en la mobilització constant i en el teixit de xarxes ciutadanes que pas a pas fan que la societat avance. Quan la gent derrotista, normalment eixa que no fa res, diu que organitzar actes i/o acudir als mateixos és una pèrdua de temps i que a més a més sempre estan els mateixos, correm el perill d’autoconvencer’ns i acabar tancades a casa cara a la pantalla de l’ordinador. Però és precisament eixa tasca de formiga, preparant i debatent amb un grup de quatre persones un dijous de pluja i fred a un ateneu, com es canvia el món, encara que no ho semble. Eixa gent farà d’altaveu i tindrà més elements de judici per al debat, per a opinar, i permetrà que el debat s’estenga de mica en mica.IMG-20130928-WA008

Les transformacions socials no són ni espontànies ni ràpides, però l’acumulació d’eixes xicotetes aportacions d’arreu, fa que un dia la societat es decante i aleshores els que no han fet eixe procés, queden baix, per moltes ajudes i publicitat que se’ls faça no poden contrarrestar la força del canvi.

El cert és que si no existirà eixe treball constant, no hi haguera teixit creat i mobilitzacions, quan es produeixen atacs com eixos a la llibertat i la igualtat, aquests serien fàcilment executables. No hi hauria oposició, per què no hi hauria exèrcit ciutadà preparat per a combatre’ls i davant la passivitat és fàcil retallar drets.

Però cal alguna cosa més que tindre a gent mobilitzada i preparada, cal que com a qualsevol exèrcit, hi haja una avantguarda, disposada a anar més enllà i que estire la corda de l’acomodament, que trenque les barreres de la pau social adotzenada i aporte aire fresc. El consens de mínims ja vindrà després, però eixe no pot ser el punt de partida de cap organització que es plantege seriosament ser particep del canvi.

Resulta imprescindible una societat activa, preparada i lluitadora que espente, per a tindre uns polítics valents que s’atrevisquen a executar la voluntat del poble.

*Article escrit per a la revista Lluita, publicat al número 295.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Voluntaris pel referèndum 9n 2014: una oportunitat per al País Valencià

0
Publicat el 25 d'abril de 2014
Des que s’ha iniciat l’anomenat procés d’independència de Catalunya, d’una part d’ella és clar,  sobre el tauler ha estat per part de la gent independentista, de la resta de territoris catalans i de les organitzacions clarament independentistes, la pregunta sobre què ocorrerà amb ells si finalment s’assoleix la independència del Principat.

Inicialment no deixaven de ser disquisicions teòriques, guaitaven les pors i s’alertava que en el cas del País Valencià quedaríem òrfens, poc més o menys com digué el ministre espanyol, escoltant aquests endevinadors de mal averany et podies veure voltant per la galàxia, ‘desnortada’, fent tombs en haver-te arrancat una part de tu … Tanmateix, el temps discorre i, fa que aparega la realitat del nostre país, que alimenta els moviments socials i que malgrat les moltes envestides que pateix per ser terra de frontera, ha resistit.

 
Primer foren les manifestacions de l’11 de setembre, on malgrat ser un dia laborable ací, cada vegada més gent puja a manifestar-se i gaudir del dia de reivindicació nacional. Sense oblidar la caterva de gent del País que viu i treballa al Principat i que forma part del moviment independentista allà. Després ha estat l’aparició d’estudis sobre l’espoliació fiscal que patim, i no ja des de partits independentistes sinó des dels sols nacionalistes o el que és més simptomàtic que el discurs ha foradat pedra, des de la patronal. I sols cal recordar, el darrer 11 de setembre i la cadena humana a Vinaròs, es va deixar clar que malgrat les prohibicions, existim, i seguim lluitant per la reunificació nacional.

Tampoc es poden oblidar les declaracions dels espanyols, amb què se’ns adverteix del perill de “contaminació” de l’independentisme a les nostres terres, ells tenen clar que l’onada s’expandirà.

Ara, amb el no del congrés espanyol a la celebració de la consulta, cal que la voluntat del poble es manifeste més clarament, que faça evident als partits què hi ha al Parlament català, que no acceptarem un subterfugi i que no poden allargar més la declaració d’independència. La V de victòria, de votar i, per què no de (País) Valencià que l’Assemblea Nacional Catalana proposa per al pròxim 11 de setembre ha de tindre translació en resultats el 9 de novembre.

Per espentar en aquest sentit, des de Solidaritat s’ha impulsat la campanya voluntaris/es pel referèndum, i trobe que és una oportunitat magnífica per a nosaltres passar al plànol actiu de participació del procés d’independència. Inscriure’s a la web, formar part del projecte és una forma senzilla, directa i engrescadora de mostrar que efectivament fem desobediència a les lleis espanyoles i de fer visibles els Països Catalans.

Pots fer-ho ací: www.voluntaris9n2014.cat

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari