CICLE DE TERRAMAR – Ursula K. Le Guin (Trad. Blanca Busquets)

Que J.K. Rowling no havera escrit “Harry Potter” sense que el cicle de Terramar havera estat escrit ja s’ha dit. Que jo ho haja descobert ara és imperdonable. Si podeu, a vosaltres que no us pase igual. El millor homenatge que li podem fer a K. Le Guin és llegir-la i reivindicar-la. (“Hi ha tant per llegir que triar és com trair.“)

 UN MAG DE TERRAMAR

 

Un jove descobreix que té poders latents, un vell bruixot l’acull després de perdre els seus pares i l’envia a una escola de mags. Allà fa amistat amb algun alumne, topa amb d’altres, és objecte de menyspreu pel seu origen humil,… S’enfronta a una força obscura i sobrenatural però sobreviu gràcies als seus poders que no sap controlar. Rep una cura d’humilitat, estudia, es forma, maura i continua la búsqueda d’aquella força obscura a la que no va vèncer i que l’atormenta contínuament.

 

Ursula va explicar que volia fer un llibre juvenil, contant com havera pogut ser la joventut de Merlí o Gandalf però sense l’èpica violenta de les batalles artúriques ni la guerra contra els deformes trolls de Mordor. Com un jove pren consciència del seu poder, de la seua personalitat, i s’hi enfronta amb l’ajuda d’amics i mestres.

LES TOMBES D’ATUAN

 

Una xiqueta (atenció a ella: va a ser un personatge important a la saga d’ací a dos llibres) és segrestada per una ordre religiosa a causa que va néixer el mateix dia que va morir l’anterior suma sacerdotessa de l’ordre. És traslladada a un recinte on hi ha monuments funeraris i un immens laberint que el recorre i amaga, com no, un tresor. Un mag el profana i la nova summa sacerdotessa li s’enfronta. Perills humans, i no tan humans, els acacen mentre ella sofreix una desil·lusió religiosa.

 

En aquesta història Úrsula li dona el protagonisme a una dona per primera vegada. Les Tombes… es pot dir que és la primera història en la que la dona té un paper preeminent i gens supeditat a una figura masculina. El mag i ella comparteixen angoixes, aprenentatges (altra volta l’Esparver ha d’aprendre), lluites i… més coses. Úrsula no ens presenta una heroïna que assumeix el rol masculí i el feminitza, sinó que li dona el paper que en una societat retrasada  tindria i l’allibera, li dona els instruments, els coneixements, per a que s’allibere. La fantasia per a l’autora, en les seues paraules, “no és un castell de vent, sinó una manera de reflexionar [la nostra societat] i de reflectir-hi la realitat [masclista]”. “Les tombes d’Atuan” és, en 1969, una de les primeres pedres llençades contra el patriarcat.

LA COSTA MÉS LLUNYANA

 

El nostre fetiller, ara (#spoiler) convertit en Arximag de Terramar s’atorga el deure de trobar la font de l’esgotament de la màgia, i de l’art en general, que avança sense pausa per totes les illes conegudes deixant la gent sense la protecció dels seus mags i sense poder gaudir de les pròpies arts. Empren un viatge, junt a l’hereu al tro d’Havnor. Un viatge que també serà al mateix temps el seu procés d’iniciació i de conversió de xiquet a home.

Lllegint aquest tercer volum no he pogut evitar el joc de referències creuades. Diria que a Ursula K. Le Guin la va inspirar la història d’Odisseu i el seu viatge de tornada a casa, encara que en “La costa més llunyana” l’Esparver i L’Arren, el seu acompanyant, sols fan en vaixell el viatge d’anada. Respecte a la tornada ha estat també inevitable trobar una referència que ben segur va inspirar en George R.R. Martin i per a la seua “Joc de Trons” i el protagonisme dels dracs.  Una lectura molt recomanable per a una vesprada d’evasió que permet gaudir de bona literatura.

TEHANU

 

La vídua del granger Pedrenyera de la Vall del Mig és la protagonista del quart volum del cicle de Terramar. El principi del llibre enganya, com tot ell si ens atenem al sorprenent final, i prompte sabem el  seu nom: Tenar. Ens trobem amb la història d’una dona que salva una criatura d’una mort segura i que veu com els seus referents van caient, uns moren, altres queden desposseïts de la seua màgia i és ella qui es converteix en ama del seu destí.

Ursula K. Le Guin escriu, divuit anys després, el quart llibre de la sèrie Terramar. Han passat dos dies des de que el drac Kalessin portara el nostre fetiller Ged a l’illa de Gont. I vint-i-cinc anys des de que Ged va alliberar Tenar de les Tombes d’Atuan. Aquesta història és distinta, tenim a Tenar empoderada, enfrontada a un món d’homes amb les normes fetes per ells i al seu favor. Normes fetes per sotmetre a les dones i que Tenar posa en qüestió més d’una vegada. Una història diferent a les tres anteriors on la màgia va va desapareguent i un nou món emergeix. Un món on Tenar reclama el lloc de les dones.

CONTES DE TERRAMAR

Fragment de la portada del llibre

 

Aquesta és una recopilació de cinc relats escrits per Ursula K. Le Guin entre 1998 i 2001. Inclou El Localitzador, Rosafosca i Diamant, Els ossos de la terra, A l’alt Aiguamoll i Dragó. A més el volum editat per Raig Verd es completa amb “Una descripció de Terramar” on hi figuren les que sembla que són les notes i apunts de l’autora al voltant de la seua saga: pobles, llengües, la historia i la màgia. El volum es tanca amb el tradicional, en aquesta editorial, epíleg escrit per Ursula.

L’autora reprèn entre 1998 i 2001 les històries de Terramar, de les que TEHANU era l’últim llibre publicat en 1990 (nota per a u mateix: es poden reprendre escenaris i personatges de les pròpies històries escrites 10 anys enrere). D’aquest recull de relats destacaria “Rosafosca i Diamant” perquè si bé és al llarg de tots els contes del volum on el feminisme d’Ursula es patent, en aquest relat la dona protagonista fa unes reivindicacions ben potents a la seua parella que inclouen l’àmbit domèstic, professional (ella és una bruixa i ell aspira a mag, no a bruixot, atenció al matiç) i emocional. Le Guin té la gràcia de posar una reivindicació ben present en una societat, aparentment, llunyana en el temps i aconsegueix fer-la evident i comprensible al nostre present.

Propera parada (i final)…

L’ALTRE VENT

 

En aquesta història l’autora ens fa el relat d’un viatge circular: Roke, Gont, Havnor i Roke de nou; amb dos incursions a Palm i a Kargad, aquesta última més imaginativa que física. Un viatge que un bruixot que no ha volgut ser mag.

 

 

“Va aprendre alguns conjurs i podia practicar les formes més ordinàries de bruixeria; en realitat no tenia un do per a l’art, però sí una actitud que era gairebé tan bona com el do mateix.”

Que no ho va voler ser per amor. I emprèn en buscant una resposta al turment de saber la seua estimada morta.

“Havia estimat molt, i havia perdut molt; però aquella tristesa era tan immensa que no semblava seva”

Es reuneix un grup de fidels al voltant del mal que atenalla ell protagonista i ban tots a buscar-ne la sol·lució en la màgia primer i en l’acceptació del canvi després. Es podria dir que són dos viatges en un: el físic amb vaixells, passejos i cavalls i el mental o anímic que busca comprendre el naixement d’un nou món a partir del coneixement de l’origen del món que s’acaba.

Ursula torna 30 anys després als seus personatges de Terramar i ho fa donant-los l’edat “real” que tindrien si no haveren parat de créixer mentre ella va deixar d’escriure i això, per a qui ha fet un seguiment dels llibres de Terramar és un plaer afegit. Així ella li dona la maduresa que ella mateixa ha anat adquirint amb el pas dels anys.

La Ursula que ens trobem es mostra més ferma si cap en els seus postulats feministes i no perd oportunitat de reivindicar-los en quan la història li dona ocasió:

“Quina por tenien els homes de les dones!, va pensar, tot caminant entre les roses tardanes. No com a individus, sinó quan parlaven entre elles, quan treballaven plegades, quan alçaven la veu unes a favor de les altres.”

Ha estat un final agredolç. El llibre, la història dels sis llibres, acaba bé, té un final redó per a la meua opinió. Que no acabe amb una felicitat plena i completa per a cadascun dels personatges és una altra cosa. Però eixe toc de realisme i d’evitar una falsa dolçor li dona un plus de maduresa que trobe impecable.

Si teniu oportunitat, no deixeu de llegir-la.

(03/02/2023)

EL GUIÓ STORY – Robert McKee

Aquest és un assaig dens, llarg (500 pp) i molt complet sobre l’art d’escriure guions cinematogràfics. Ve a trencar aquell axioma de la creativitat “Alguns [autors] temen que el coneixement de com fan el que fan els talli l’espontaneïtat, i mai analitzen el seu ofici” i a donar-nos instruments per escriure millor i més bé.

Albert Sánchez Piñol, autor de “Les estructures elementals de la narrativa” fa una de les crítiques que ha rebut el llibre de McKee: No és un mètode per escriure guions, sinó que ha agafat unes pel·lícules d’èxit i ha explicat com s’han escrit els seus guions. Si bé és cert que l’autor es centra molt en tres films (Chinatown, Casablanca i Kramer contra Kramer) també és cert que fa referències a més de 350 pel·lícules i en cadascuna hi ha un exemple del que ens vol explicar. Centrar-se en aquelles tres pel·lícules facilita poder veure, en el sentit literal, allò que ens explica i us confesse que jo he anat a buscar entre la meua col·lecció de CDs per remirar a Rick i Ilsa i donar-li un bon final al llibre.

Aristòtil és una altra de les referències constants en “El Guió Story”, considerant-lo poc menys de ser l’autor del primer manual per aprendre a interpretar les històries, i escriure-les millor:  “Des de que fa vint-i-tres segles Aristòtil va escriure la seva reflexió Poètica, els “secrets” de la narrativa són tan públics com els llibres de la biblioteca del barri”.

En un altre punt del llibre. A la tercera part “Els principis del disseny narratiu” al capítol 9 “El disseny dels actes” McKee ens fa referència a que, en aquell mateix Poètica, Aristòtil assegura que hi ha una relació entre la mida de la història i el número de punts d’inflexió necessaris per explicar-la: Com més llarga és una història, més canvis majors ha d’incloure. I es que aquest assaig no deixa de ser un manual, un llibre de consulta per escriure.

La meua tria d’aquest llibre no ve tant per com pot ser d’interessant llegir-se’l i aprendre, sinó per tindre’l a mà i anar-hi a fer consultes de quan en quan. Entre els seus capítols ens parla de termes obvis: argument, personatges, caracterització, escenes, plànols, etc. Però també està farcit de tècniques, amagades entre consells: “El clímax de l’últim acte és el teu major salt imaginatiu. Sense això no tens història. […] Una vegada tinguem el clímax controlat, escriurem la història principalment cap enrere, i no cap endavant”.

Confesse que he vingut a aquest llibre no per a aprendre a escriure millor les meues històries, sinó per a trobar la millor manera de passar les aventures de Marc i Alícia a una sèrie. No amb la pretensió que això arribe a realitzar-se però sí amb la idea de saber com hauria de fer per a que la història continguda en Maduresa, Cremallera, Alícia i Firenze es podera veure a Netflix. Guionitzar això comporta un treball difícil “El principal problema de l’adaptació [d’una obra literària a audiovisual] és que la teva tasca no consistirà a adaptar, sinó a re inventar.” I acaba amb un “Assumeix el risc que [les teues lectores] t’acusen que “aquesta pel·lícula” no és com les novel·les”. M’arriscaré: vols llegir el meu guió?

MOONSHOT THINKING – Ivan Bofarull

Aquest és un llibre interessant en el sentit que ens porta un sistema per a innovar. És a dir vol sistematitzar la innovació. Jo no diria que la innovació i la creativitat vagen de la mà de les normes, però Ivan sí.

La premissa del llibre és: “Mira amunt, més amunt, cap a la Lluna i fixa allà el teu objectiu”. Així ho va fer Kennedy i no li va anar mal. I amb ell comencen les referències d’empreses d’èxit que han aplicat, d’una manera o altra, el “Moonshot thinking”. Encara que sense saber-ho, perquè els exemples són d’empreses que han triomfat abans de que el llibre es publicara. El llibre no és, o no vol ser-ho, una relació d’èxits sinó “…un llibre sobre com aplicar a la teua empresa i en la teua forma de pensar els aprenentatges que es deriven d’eixa tipologia de fites”, en paraules de l’autor. També ens adverteix, cap al final del llibre que “Hem convertit en empreses de culte a les que tractem d’imitar, i per tant, tota recepta per a la transformació ha de ser considerada amb prudència”.

Ens vol donar un sistema per a pensar de manera disruptiva per a que quan ens parem a pensar en l’incremental dels objectius per a la nostra empresa, per a la nostra unitat de negoci, no ens parem a pensar en el 10% de sempre sinó que ens atrevim a plantejar-nos uns resultats de 10x. Increïble, no? Bé doncs amb eixa premissa, que Bofarull considera normal des de la pàgina 34 del llibre, la primera cosa que canviem és l’actitud. I pot ser no arribem al 10x però segur que anem a millor.

A destacar també d’aquest manual la metàfora de la banyera de Safi Bahcall, físic teòric graduat per Harvard i Stanford, que dibuixa un model d’organització ideal com aquell que combina les idees innovadores que flueixen com l’aigua en la profunditat relativa d’una banyera a molt baixa temperatura. Però que manté una estructura superior (i protectora) amb una fina capa d’aigua congelada, rígida, que serveix per a contindre l’entusiasme d’aquesta eufòria líquida.

El llibre acaba amb 12 recomanacions, bé una recomanació: cal implementar en la nostra agenda aquestos 12 hàbits que ens permetran reinterpretar el nostre punt de vista sobre la disrupció i transformar les crisi en oportunitats. Sí, crisi es pot llegir com oportunitat, diu el llibre.

 “Res és més fort que l’hàbit”.

(Ovidi)

    1. Dedica temps a pensar.
    2. Del futur cap al present
    3. Compren la tecnologia abans de que aquesta et comprenga a tu, a la teua empresa o al teu sector.
    4. Atenció a les situacions de síntesi.
    5. Fes scouting
    6. Fes també anti-scouting
    7. Comença pel problema i des de zero, no pel producte actual
    8. Connecta els teus recursos infinits.
    9. Crea principis no lineals.
    10. Sítua’t a la frontera
    11. Experimenta: introdueix un biaix a favor del sí.
    12. L’anti-hàbit: autocomplaença. Evita-la.

 

Us deixe ací part de la bibliografia recomanada al llarg dels capítols del llibre, molt interessant:

Carse, James P. – Finite and infinitive games

Dalio, Ray – Principios

Kahneman, Daniel – Thinking fast ans slow

Kim, W. Chan i Mauborgne, Renée – Blue ocean strategy

Taleb, Nassim Nicholas – Antifragile. Things that gain from disorder

DISPARU À JAMAIS – Harlan Coben (Trad., al francès, Roxane Azimi)

Per al meu darrer repte lector de 2021 he llegit aquesta novel·la en la que s’ha basat una sèrie de Netflix. Jo, per a una cosa, estava molt interessat en veure com s’havia fet aquesta adaptació, perquè no sols parlem d’allò de “passar a la pantalla un llibre” sinó que els productors francesos han transportat l’acció des de diversos escenaris americans (New York, Las Vegas, Nebraska,…) fins a la Côte d’Atzur francesa. (Friendly reminder: els nacionalismes són roïns a no ser que siguen els nacionalismes dels estats.) Això ha fet la lectura més difícil perquè, al veure primer la sèrie i després llegir el llibre, m’ha costat canviar el marc geogràfic de la història. Però he comprovat que la història pot transcendir el lloc on l’autor l’ha pensada, traslladar-la a un altre indret i seguir funcionant.

Harlan Coben és un escriptor nord-americà, nat el 1962, diplomat en ciències polítiques i autor de nombrosos llibres de literatura negra. Parlem de més d’una vintena des de 2003 i alguns d’ells han estat  adaptats al cinema i, ara, al món de les sèries i les mini-sèries. A risc d’equivocar-me trobe que fa una literatura molt semblant a la de John Grisham: Best-sellers, d’acció trepidant, lectura ràpida, multitud de situacions inesperades i finals amb girs d’argument que donen sentit a parts de la història que semblaven quedar a mitges mentre feies la lectura.

El McGuffin de la història és la búsqueda de la parella del protagonista que s’esvaneix del llibre als pocs capítols. A partir d’ahí l’autor usa la tècnica del flashback per a parlar-nos de la relació del protagonista amb la seua parella, des de les bromes intranscendents…

-Tu es ma vie.
– Tu n’es pas mal non plus.

…Fins a reflexions més pensades que ens venen a situar en l’estranya relació que tenien, una d’aquelles de vita nuova que parteix de la premissa del “no preguntes”.

“Le passé de Sheila n’appartenait qu’à elle. Je n’avais aucun droit de regard là-dessus.”

El to humorístic també és un recurs emprat sovint en aquesta història i les complicitats amb altres autors amb els que Harlan Coben ben segur que té bona relació, com Tom Clancy a qui se’l compara quan busques alguna referència seua en Google.

“…la carte du bistrot était légèrement plus longue qu’un roman de Tom Clancy.”

Com en moltes històries de la literatura negra, l’autor busca la simpatia del lector envers els personatges més dolents, donant-los arguments que expliquen com és que són com són (dolents). A destacar una conversa entre lo pitjor de la fauna del llibre quan es pregunten l’un a l’altre com és que han arribat a l’extrem de violència que practiquen:

-Vous connaisez Darwin?
-La survie du plus fort et tout ça?
-Pas du plus fort. C’est l’interprétation moderne, et elle est erronée. Les postulat de Darwin était que ceux qui survivent ne sont pas les plus forts mais les plus adaptables.

Un altre aspecte que m’ha agradat del llibre és com es sembla al meu “Universos” en allò de presentar uns personatges fruit de les decisions i vivències de la pre-adolescència, i com el caràcter actual té el seu origen en un passat no massa llunyà. El recurs a escenes i històries a la porta de l’institut o dels moments d’aventures juvenils en comú dels protagonistes ara enfrontats ha estat ben trobat.

El recomanaria? Bé, si aquestes festes de Nadal teniu temps i la pila de llibres pendents no és massa gran és una bona lectura que podeu fer durar un dia o dos i passar una estona canviant les vostres preocupacions per les dels protagonistes de “Disparu à jamais”.

PLANETA DE EXILIO – Úrsula K. Le Guin

Aquest llibre forma part de la sèrie “El Cicle de Hainish” d’Úrsula K. Leguin, i al mateix temps forma una trilogia junt a “El mons de Rocannon” (anterior ) i “Ciutat d’il·lusions” (posterior).

He repetit autora, inevitable quan et fascina algú com Úrsula K. Leguin. I he incorporat un llibre en castellà sense que fora necessari, per allò de recordar-me que quan reivindique una cultura, una llengua i un país propi no vol dir que renúncie a l’ús dels meus coneixements en altres llengües, perquè això també m’enriqueix i m’ajuda a ser millor. I és el que, en definitiva, em molesta tant dels atacs a la meua llengua per part de de persones i Tribunals Suprems de Justícia. El multi-culturalisme no és dolent, conviure societats amb trets identitaris distints no hauria de ser un problema, ser permeable a altres costums i formes de ser i de pensar no és un perill. En canvi una (altra) guerra, ara cultural, contra el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua ens porta, inevitablement a definir bàndols on a mi em resulta fàcil triar el meu. Però ja s’ho faran, jo volia parlar-vos de ciència ficció.

Dins el meu repte lector hi havia un llibre que havia d’estar ambientat en el futur. Aquesta història es situa en un planeta distint a la Terra que té una òrbita al voltant del seu Sol més llarga que la nostra i podria dir que, fent uns càlculs, l’acció ens situa en l’any nadiu 10 des de l’aterratge d’una nau espacial provinent de la Terra. És a dir que si suposem que el punt d’inici de l’acció és, aproximadament,  650 anys després de que la Terra siga capaç de construir i enviar una nau espacial tripulada… la premissa de llegir una obra ambientada en el futur s’acompleix.

Us conte això per explicar millor la sensació que em va causar la lectura de Planeta de Exilio”: la major part del temps no la veia com una obra futurista, la veia molt contemporània. L’adaptació al canvi, la possibilitat de l’aliança i la col·laboració com a millor opció per resoldre un conflicte, la por a l’estranger, l’amor i la passió com a motor i desencadenant de l’acció principal de la història,… i és que la ciència-ficció és això gent: posar en un entorn llunyà i inabastable (altres càlculs de la Vikquipèdia situen l’acció en l’any 3.755 DC) els problemes i les solucions actuals, les nostres. Veure amb altres ulls com fer front a les situacions que ens trobem cada dia als diaris, en les xarxes socials direm millor.

La història conta les dificultats de dos espècies, que es consideren a elles mateixa com a humana i qualifiquen de no-humana a l’altra, per treballar en un projecte comú que no és un altre que fer front a la migració d’una altra raça de nadius que amenaça la seua supervivència. Una de les dos espècies (els lejosnatos els diuen els nadius) va arribar al planeta des de la Terra fa sis segles, l’altra és una de les originàries del planeta. I al mig de tot això una història amb d’amor impossible que ho trastoca tot.

Una lectura molt recomanable, molt entretinguda i que fa entrar ganes d’aprofundir en els altres universos d’Ursula K. Leguin.

HISTÒRIES DE POR – Àngela Sommer-Bodenburg (trad.: Francesc Martí ) – Edicions Bromera

En aquesta ocasió us presente una ressenya feta al 99% pel meu Renat. Ha estat un experiment bonic. Fa temps que vaig pensant com fomentar la lectura entre els meus fills. Amb Renat hem trobat un bon recurs amb la lectura optativa del trimestre. Aquest llibre l’hem llegit entre els dos i n’hem fet junts la ressenya. Ell espera el punt complementari en l’avaluació, jo que s’anime a compartir la passió de la lectura.

Ja us contaré, ara us deixe amb la seua ressenya:

 

Florià era un xiquet que estava malat de la cama, al llit, avorrit a soles en casa i que quan arribava sa mare el saludava però no podia cuidar-lo perquè estava cansada i la va haver de contar una història de por per fer-li companyia.

Quan el pare va arribar a casa i va anar a saludar al seu fill, Florià li va dir si li podia contar una altra història de por i son pare li va dir que li la contraria després de sopar.

L’endemà la iaia de Floria va anar a casa per a cuidar-lo i li va semblar raro que encara estiguera en el llit i ell li va demanar també que li contara una història de por i en acabar Florià li va preguntar a la iaia si la història era real o no, però la iaia li va dir que això no es preguntava i li va dir:

“Quan et conten una història de por,  no has de preguntar mai ni com ni perquè va passar si no la historia perd tota la gracia.”

Quan la mare de Florià va tornar a casa la iaia ja no estava i ell li va demanar que li contara una altra història de por. I en acabar-la Florià li va dir a sa mare que tenia una història sobre preocupar-se dels fills però no estava acabada. L’endemà Floria ja havia acabat la història i li la volia contar als seus pares que estaven descansant i els va preguntar que si la volien escoltar.

Als pares els encantà la història de por i la mare de Florià li preguntà si anava a escriure més històries i Florià digué que si, que escriure li llevava l’avorriment.

Un altre dia la mare venia de comprar i li havia dut una cosa a Florià: Una bola de cristall que dins tenia un ós de joguet i li va contar una historià d’una bola de cristall màgica. Florià li va preguntar que si era verdadera però la mare sols li digué:

“Totes les històries que no diuen cap mentida són vertaderes”   

A la nit el pare va despertar a Florià que s’havia dormit a l’hora de sopar, li va dir que ell no havia pogut escriure mes perquè li feia mal la cama i necessitava escoltar més històries de por. Son pare li va preguntar que si volia que li contara una història de por i ell va dir que si. En acabar li va dir al pare que li havia agradat la història i que volia aprendre a jugar als escacs, que era el tema de la història que havia escoltat.

La nit del dia següent els pares se n’anaren al teatre i contractaren a Cristina, una cangur, per a que cuidara a  Florià. Li va demanar a la cangur que si li podia contar una història de por per a que se dormira. Cristina ho va trobar estrany però al final li va contar la història. La història de Cristina  se semblava al del pare del dia anterior, en les dos havia reviscut una persona després de la mort.

El dilluns següent el doctor va anar a casa de Florià i li va dir que tenia millor la cama i que la ferida ja quasi estava curada. Li va contar al doctor que al principi estava avorrit però al temps ja no perquè la seva família li contava històries de por i l’havien inspirat per a escriure ell històries de por. El doctor li va dir que ell també li havia de contar una història de por.

Quan la va acabar Florià li va dir que i havia agradat però que era distinta a les demés. Florià li va dir que havia fet una història i el doctor va voler que li la contara. Li va agradar molt i el va animar a que continuara fent  històries de por. I Florià va dir que estava decidit a continuar escrivint.

Aquest llibre m’ha agradat perquè parla sobre històries de por que a mi m’interessen molt.

ELS MISTERIS DE PARIS – Edgar Allan Poe (Trad.: Ramon Cohen)

Paris_Poe

Aquest llibre, amb pròleg i traducció de Ramon Cohen, és un recull de tres relats de Poe (“Els crims del carrer de la Morgue”, “El misteri de Marie Rogêt” i “La carta robada”) que tenen dos elements comuns: l’investigador Dupin i Paris. Encara que per ser estricte caldria dir que l’assassinat de la perfumista del segon relat l’autor el situa a Paris però narra uns fets ocorreguts a Nova York.

La llicència de Poe en aquest segon relat és comprensible doncs el que volia era dotar d’identitat a un personatge que venia de crear en “Els crims del carrer de la Morgue”, que se n’adia tant al cas de l’assassinat de Nova York que per adreçar-lo tan sols havia de canviar-lo d’escenari. Perquè un dels mèrits de Poe, i que es ve a reivindicar en aquest recull, és la creació de l’arquetip d’investigador deductiu, pare de Sherlock, Lupin, Poirot, Rouletabille i d’altres que estan ja al nostre imaginari detectivesc literari.

El primer dels relats es construeix com un joc de nivells on, després de la preceptiva presentació del personatge de Dupin i el seu alter-ego de qui no sabrem el nom, comença amb un exemple de la lògica deductiva que usa el protagonista per “endevinar” els pensaments del seu company. I una vegada superat aquest, si més no pels personatges, es posa en marxa la mateixa metodologia d’anàlisi dels fets, càlcul d’hipòtesis possibles i raonament deductiu que porten a la resolució d’un doble assassinat en Paris.

Llegint l’hàbil resolució que fa Poe dels casos trobe inevitable recordar la idea central de l’assaig “Pensar rápido, pensar despacio” de Daniel Kahneman: davant un problema, un enigma, la nostra ment ens fa llençar-nos de cap a la solució més fàcil, més comuna i acceptable segons els nostres prejudicis i la nostra capacitat intel·lectual. Comportament atribuït per Poe al cos de policia de Paris i al seu prefecte i que fa impossible que aquella gent, sense la intervenció de Dupin, siga capaç de resoldre els crims.

Crida l’atenció com han canviat les coses en allò referent a la comunicació interpersonal. En aquests relats Poe ens parla de com ho feien a la seua època: s’assabentaven de les notícies pels diaris, els quals publicaven edicions vespertines del diari en qüestió per si era necessari actualitzar-les, s’escrivien cartes entre persones residents a la mateixa ciutat per poder comunicar-se,… No deixa de ser inevitable, en el meu cas, pensar en els nous lectors i si fora capaç de fer-los llegir aquest llibre si entendrien res de tot això i quant de temps hauria de dedicar a explicar-los les diferencies amb els actuals Discord, WhastApp, Telegram i Twitter. Tot un repte per a la dinamització de la lectura.

(Pot ser siga casualitat, però ha volgut la fortuna que el llibre que he triat per llegir aquestos dies que venim de celebrar els 50 Premis Octubre ha estat editat per Eliseu Climent, el 1998. Encara que és més fàcil provocar les casualitats, quan estats tota una vida amb la teua cultura…)

POÈTICA – Aristòtil (Trad.: Àngel Martín)

La segona vegada que m’he topat amb el llibre “Poètica” d’Aristòtil ha estat després de la lectura de l’assaig “El guió – Story” de Robert Mackee. La primera va ser en la pel·lícula dirigida per Jean- Jacques Annaud, soc molt de descobrir llibres després de veure una pel·lícula, “El nom de la rosa” basada en el llibre homònim d’Umberto Eco. En aquesta obra Umberto Eco conta una historia més complexa però que pivota al voltant de la búsqueda i ocultació del llibre “La Comèdia” que es considera una de les parts de “Poètica” d’Aristòtil que mai no es va trobar.

 

“Sobre l’art de compondre”, és el títol més acurat que Emilio Suárez ens suggereix a la introducció de l’edició per a Angle Editorial/Grup Editorial, és un manual d’escriptura de poesia, tragèdia, epopeia (i comèdia?) escrit fa 2.300 anys i que encara té vigència. Bé, si més no gran part de l’obra. És cert que el seu mèrit principal és ser la primera obra que va sistematitzar els mecanismes de la narrativa, ordenant i sistematitzant gèneres, estructures, personatges (o caracteritzacions, que no és la mateixa cosa segons Robert McKee), trames,… construint amb el seu llibre l’inici de la teoria literària.

Aristòtil i la seua “Poètica” és una de les referències (junt a les pel·lícules Chinatown i Casablanca) més esmentades en el llibre de Robert McKee i ho és perquè mitjançant el llibre d’Aristòtil es pot fer l’anàlisi d’una obra (literària o cinematogràfica) contemporània. A destacar dos d’aquestes referències: la relació que estableix Aristòtil entre la duració d’una obra, el temps que necessitem per representar-la o llegir-la, i el número de punts d’inflexió que hi ha d’haver en aquesta. I l’altra el debat sobre què és allò més important en una història: els actors o l’argument. Per a Aristòtil ho era la trama, i els personatges estaven al servei d’aquesta. Des del s. XIX l’opinió generalitzada és una altra: “el públic vol personatges complexos i fascinants” per als que la trama és un simple context. El debat, vint-i-tres segles després de que l’obrira Aristòtil, no està tancat.

Personalment el concepte que més m’interessa d’aquesta “Poètica” és el del paper de l’autor, el poeta, i que es repeteix diverses vegades al llarg de l’obra. ¿(tots) Els qui escrivim hauríem de fer (sols) històries versemblants i realistes?  I si la resposta és no, és “no” veritat?, on està el límit del creativitat? No hi ha. Per a mi no hi hauria d’haver-ne. I és una de les crítiques que sovint es fa a la producció literària, però jo no ho entenc: si està majoritàriament acceptat (està clar que a tota la gent no li apanya) que una persona puga volar, que enginys electrònics aporten força sobre-humana a un empresari, que un déu baixe d’Asgard a combatre els seus enemics en la Terra… perquè altra literatura ha de tindre límits? Pot ser siga el mateix públic a qui no li agraden els vampirs, ni els super-herois, a qui no li agraden les històries de premonicions i de futurs més agradables dels que sovint ens depara la vida.

És per això que subscric a Aristòtil quan ens diu que “A qui critica la manca de veracitat, potser s’hauria de replicar a la manera de Sòfocles quan va dir que ell feia els homes tal com cal siguin, mentre que Eurípides els feia tal com són”.

UNA HABITACIÓ AMB VISTES – E.M. Forster (Trad.: Xavier Zambrano)

Es fa difícil parlar d’un llibre publicat fa més de dos-cents anys sense por a repetir qualsevol cosa que ja s’haja comentat. Així i tot ahí vaig: Un llibre amb una portada bonica (enhorabona a Viena Edicions i a Blanca Pujals, la directora de la col·lecció) per l’edició tan acurada.

 

Realment la cita de Jane Austen que obri la lectura (“Si un llibre està ben escrit, sempre se’m fa massa curt”) és més que encertada. És un llibre de lectura ràpida perquè està ben escrit. I té perles d’aquelles impagables.

Una de les coses que m’ha sorprès, més enllà de la història d’amor que, inevitablement ja sabem que va a acabar bé, és conseqüència dels 200 anys dels que us parlava abans, ha estat descobrir que l’autor usa la tècnica de trencar la quarta paret. No tenia ni idea que era un recurs emprat tan prompte, el feia més modern. Aquell “aquest personatge no necessita descripció” o un “El lector podria concloure que ella estima el jove Emerson”,… són dos dels xicotets impactes que Forster deixa anar en la segona part de la novel·la. La veritat és que et porta a rellegir el capítol per veure de centrar-te de nou. Una molt bona tècnica de cridar l’atenció.

El llibre conta, com ja sabreu, una història d’amor. Però jo diria que va molt més enllà; l’autor usa una història d’amor típica i tòpica per llençar algunes reivindicacions ben sorprenents, o no tant, per a haver-se escrit a principi del segle XX. Reivindica el dret de les dones a expressar-se per elles mateixa, la seua independència envers els homes “no cal voler a un altre per no voler estar amb tu, no necessite cap home”. També fa una breu però dura crítica social a l’empleament de les dones en els oficis que fins al moment havien estat coto privat masculí. Critica que no es pot llegir d’altra manera que com una crida a la emancipació, si així ho volen, de les dones. Una emancipació que afavorirà la independència sentimental i social.

Una altra de les perles que configuren aquest collar de bon gust que és “Una habitació amb vistes” és el personatge aparentment torpe, i que l’autor s’assegura de fer-nos insuportable, de la Charlotte. Una agent doble en tota regla el paper de la qual no queda destapat fins a l’última línia de la història. I així i tot ens deixa un bri de dubte: “És impossible […] No, sí que és possible” i que cada lector haurà de decidir si jugava en un bàndol o en un altre.

El llibre conté, com no, descripcions de Firenze que fa inevitable la cita final amb la que l’editorial, intuïsc que més bé la directora de la col·lecció, ha tancat l’edició: “…es va acabar d’imprimir a la darreria de febrer de 2021, quan totes les ànimes inquietes esperaven amb deler el començament de la primavera i confiaven poder passejar algun dia per Florència”

EL NOM DEL MÓN ÉS BOSC – Ursula K. Le Guin (Trad.: Blanca Busquets)

A través de la inciativa de la Fundació Full i l’encert de la meua amiga invisible (gràcies, un títol molt ben trobat) he llegit un clàssic de la ciència ficció que tenia pendent.

Aquest  és un dels imprescindibles de la literatura sci-fi, escrit en 1972 beu de “Al cor de les tenebres” (1902) de Joseph Conrad que al seu temps va inspirar l’”Apocalypse Now” de Francis Ford Coppola i és inevitable trobar semblances entre el coronel Kurtz de Coppola i el capità Davidson d’Ursula. Personatge odiós amb ínfules de rei de taifes que domina amb mà de ferro el campament que té assignat i que odia tant el seu coronel Dongh, cap de contingent humà que ha colonitzat el planeta, com tota la resta de capitans científics i militars amb qui ha de compartir la gestió del Món 41.

Al seu temps és inevitable no llegir el llibre amb les imatges d’”Avatar”, la super-producció de James Cameron, al cap. Tot l’univers cinematogràfic dels Na’vi, l’aparició de colons humans dispostos a extraure els seus recursos naturals, l’enfrontament entre les faccions humanes de científics (naturistes) i militars,… és “El nom del món (41) és Bosc”. Cameron mai va reconèixer aquest deute, ni tan sols  va mencionar a Ursula en els crèdits d’”Avatar” i al respecte la mateixa autora va declarar en una entrevista que: “se n’alegrava, perquè el plantejament de la pel·lícula, de donar com a bo l’enfrontament violent com a solució a un problema no era l’esperit del seu llibre”

El llibre té una estructura molt interessant: ens presenta els fets alternativament des del punt de vista humà i dels nadius del Món-Bosc assenyalant el fet amb un símbol al principi de cada capítol, i quan hi ha els dos punts de vista en el mateix text també ho indica. És una ajuda interessant per al lector, que no és imprescindible, però que ajuda a canviar el marc mental ràpidament abans de començar a llegir cada fragment.

La història del llibre conta la colonització d’un món per part de la raça humana. La instal·lació de campaments, l’esclavització de la raça originària i l’extracció sistemàtica dels seus recursos naturals (fusta) que són enviats a la Terra. En aquell món habita una raça d’homínids anomenats els “athsheans” per ells mateixa “criatins” per part dels humans.

La principal característica sociològica dels athehsans és la no-violència,  “una societat humana amb una barrera efectiva contra la guerra” que els és arravatada sense miraments pel comportament violent diari dels colons. Això genera la transformació de la societat alienígena que deriva en enfrontaments que comencen com una autodefensa i acaben convertint-se en un recurs per a la seua supervivència.

A risc de semblar pedant, diria que Heràclit d’Efes és una altra de les referències d’Ursula K. Le Guin a l’hora de plantejar aquesta història: Cap substància, cap individu, cap societat torna a ser la mateixa després d’una intervenció humana. Tot sofreix una transformació. I igual que és impossible banyar-se dos vegades en el mateix riu, Bosc, després de la intervenció humana, no torna a ser el mateix.

Com sempre, no puc deixar de recomanar aquesta història. Una lectura amena i transformadora.

RELATS MODERNISTES – vv.aa.

Aquest és un llibre que s’ha estat gestant des de fa temps i que finalment ha vist la llum en la programació de la 6a Fira Modernista de Carcaixent. El dia 21/5 va tindre lloc la seua presentació als peus del majestuós ficus que fa de pòrtic de la Biblioteca Pública Municipal de Carcaixent.

David Vidal és l’editor que ha fet possible aquest recull de relats, qui també participa amb un relat en el recull (El bendito), i és el responsable de l’editorial El Petit Editor que s’ha fet càrrec de la publicació del llibre. Ell mateix, el passat dissabte 21 ens va anar presentant al fil d’un romanç ben oportú, a alguns dels autors que aprofitarem l’ocasió per fer glosa dels nostres relats i animar-ne a la lectura.

Anna Oliver, David Vidal, Pep Mondria, Robert Cortell, Salvador Lauder, Vicent Sanxis, Xavier Lauder i jo mateix som els autors i autora dels relats que tenen en comú estar ambientats en l’època modernista. Persones que tenen la capacitat de dur a l’hora múltiples i diverses creacions culturals, autors consolidats, mestres de la prosa, la poesia i el teatre mesclats en 122 pàgines ben entretingudes.

Alguns de nosaltres ens hem refugiat en els gèneres que ens agraden i en el que ens trobem còmodes. Robert Cortell en un poema (Cavalls nevats), Vicent Sanchis en un escrit històric (El manuscrit àrab) i jo, també en la meua zona de confort, en un relat eròtic (Temps moderns). Altres, com els germans Lauder han estrenat gènere: Xavier abandonant el teatre per un moment (El secret de la fira) i Salvador deixant passar un “100 metres” i oferint-nos (Spirit Dinks) un “1.500”com ell diu.

Pep Mondria ens ofereix el relat  més llarg del recull (De la subtilesa del paper). Un relat que ens situa en un casalot modernista de Carcaixent, fàcilment reconeixible per a molta de la gent que llegiu el llibre. Un mirador on comença a aparèixer una inquietant silueta femenina que desperta la curiositat del protagonista sols superada per l’aparició d’un manuscrit, amb fulles desordenades camuflades entre factures de la família de comerciants per a qui treballava son pare.

Però el relat que més modernista, més de la fira, ha estat el d’Anna (Gràcia). Lluny de mostrar el punt de vista de la classe alta i rica del Carcaixent modernista, en una espiral imparable de sentiments, ha anat descrivint la forja d’una revolucionaria, obrera i feminista de l’època. Comença el relat amb records íntims i familiars i l’acaba obrint-se a un plànol molt més general on tracta l’aspecte social i laboral de la classe treballadora de Carcaixent. Descriu amb una prosa ben realista l’evolució d’una dona compromesa en el benestar social de l’època. Tot un mestratge que ha demostrat Anna situant en un relat breu diverses escenes de les diverses fires modernistes: El Llavador, el magatzem, la manifestació feminista, la presentació de la bandera del Despertar Femení, i alguna que altra més. Em direu exagerat, però tan sols per aquest relat ja paga la pena llegir el llibre.

DONES INVISIBLES – Maria Lluïsa Latorre

Aquest abril de 2021 havia pensat en llegir un llibre amb una dona científica, seguint el patró del meu pla lector per a enguany. I del llibre de Maria Lluïsa me n’he trobat 19: Jacoba Félicié (metgessa), Hipàtia d’Alexandria (astrònoma), Rita Levi-Montalcini (neurobióloga), Trota de Salem (guaridora), Hedy Lamarr (enginyera), Rosalind Franklin (química), Alice Stewart (epidemiòloga), Biruté Galdikas (antropòloga), Ada Lovelace (informàtica), Shere Hite (sexòloga), Lou Andreas-Salomé (psicoanalista), Agnòdice d’Atenes (sanadora), Henrietta Levitt (Física), les caçadores prehitòriques, Ellen Boudreaux (savant), Lady Grace Mildmay (guaridora), Anna Keichline (inventora), Lise Meitner (física) i María Sibyl·la Merian (naturalista)

Maria Lluïsa ens porta una col·lecció de 50 dones injustament ignorades al llarg de la història.  Dones que mereixen estar en una posició significativa cada vegada que es parla dels avanços aconseguits en diversos camps del coneixement i l’entreteniment. El llibre està repartit en 50 breus capítols de entre dos i tres pàgines dedicat cadascun a una dona important. Són d’una lectura fàcil i amena a més de molt instructiva.

A destacar, des del meu particular punt de vista:

Rita Levi-Montalcini (neurobióloga) que posa en entredit el dogma generalment acceptat que diu que la intervenció genètica serà la salvació de tots els nostres mals. Rita ”assegura que el futur no està escrit a les estrelles, ni en el cor de casa cèl·lula; la vida de tot ésser humà és el resultat del programa genètic escrit als seus gens, però també de les condicions ambientals en les quals aquest programa es pot desenvolupar, i afirma que les condicions hi influeixen més que els gens. Per això ens ha regalat la frase : “Cal que donem ales al geni que cada homo sapiens porta a dins”.

Shere Hite (sexòloga) investigadora i sexòloga mundialment coneguda pel seu assaig “L’informe Hite sobre  sexualitat femenina” on escriu obvietats, per a mi, com “Sembla mentida que encara hàgim d’explicar que les dones necessiten l’estimulació manual del clítoris i sentir-se relaxades, escoltades i segures amb la seua parella” o “La bellesa de la sexualitat masculina no consisteix tant en l’erecció comen tots els gestos, els subtils moviments del cos, moviments que representen la bellesa i la personalitat de l’home, i que resulten molt eròtics”. Que les ensenyances d’aquesta dona, com les de Rita Levi, estiguin qüestionades per la societat actual i per la ideologia dominant em resulta increïble.

Agnòdice d’Atenes (sanadora) ve a ser un mite que ajuda a explicar el motiu pel qual les dones van poder accedir a estudiar i exercir la medicina en l’antiga Grècia. Conta el capítol dedicat a Agnòdice que es va fer passar per home per estudiar i després, quan acudia als domicilis de les dones malaltes, revelava la seua feminitat per guanyar-se la seua confiança. Els “col·legues” homes, gelosos d’un metge que era sistemàticament triat per les dones malaltes “el” van acusar de seduir a les pacients i abusar d’elles. Per defendre’s Agnòdice va haver de fer públic que era una dona i va sentenciada a mort. La reacció de les dones, en contra d’aquesta injusta sentència va fer recular els homes d’Atenes que van indultar la metgessa i, a més, van permetre que les dones estudiaren i practicaren la medecina.

O les caçadores prehistòriques que és un capítol realment curiós perquè usa com a un dels referents pintures trobades a la cova de l’Aranya a Bircop, ací a casa nostra, on hi ha clarament una figura femenina representada amb ferramentes de caça. I malgrat la feminitat de les formes els historiadors s’han entestat durant anys a denominar-la “recol·lector de mel” i fer-nos creure que no podia ser una dona perquè estaven representant una escena d’una feina atribuïda habitualment a homes.

I aquesta és la línia general del llibre: llevar una rajola més del mur de la criptogínia que manté ocult el talent de tantes dones. Unes vegades ignorant-les i altres, quan és impossible tapar el seu talent, justificant els seus avanços amb la seua bellesa i la seua actitud sentimental i sexual.

TÒQUIO BLUES – Haruki Murakami (Trad.: Albert Nolla)

 

Quan li demanes consell  a una amiga a propòsit de quin llibre llegir corres el perill que t’aconselle un bon llibre. “Llig Tòquio Blues” em va dir. I m’ha encantat.

Bàsicament Tòquio Blues és una història d’amor dels anys seixanta entre adolescents japonesos, bé adolescents transitant cap a l’edat adulta. D’entrada, i així va ser durant molts anys, amb aquesta sinopsi el llibre es va quedar en la llista de pendents. Però la meua amiga em coneix i amb eixa premissa em vaig capbussar en la història. Genial!

Vaig llegir el llibre els dies aquells en els que estava d’actualitat per les  xarxes socials la problemàtica de les malalties mentals  a propòsit d’una desafortunada intervenció d’un diputat al Congreso de los Diputados i no va poder ser un entorn més propici per entendre millor a Naoko, Kizuki, Reiko, Hatsumi o Nagasawa. Perquè inclús aquest, que se’ns presenta com a “normal”, deixa entreveure un problema mental.  I és que una de les premisses de l’autor vindria a ser que no (sols) es pot jutjar una persona per la seua estabilitat i control de l’entorn, perquè això, en definitiva tampoc ens aporta la plenitud que busquem en aquest món.

“Tots (vull dir tant les persones més normals com les que no ho som tant) som éssers humans imperfectes que vivim en un món imperfecte. No vivim mesurant constantment les línies i els angles amb regles i transportadors, ni seguint un registre tan precís com el d’un compte bancari, ¿oi que no?”

Els personatges ens mostren, amb els seus condicionants mentals, els anhels que qualsevol jove, o adult, japonès o no, pot sentir. Són sentiments, emocions i comportaments universals que no et deixen indiferent. El protagonista, per exemple, no entén com li poden passar les coses que li estan passant. És allò del ‘perquè a mi?’ que també em pensat nosaltres alguna vegada, no?

“Estic confús. No em vull justificar, però em sembla que sempre he viscut sent sincer amb tothom, sense enganyar ningú. Sempre he anat amb compte de no fer mal als altres. No entenc com, malgrat els meus escrúpols, em puc trobar en un laberint com aquest.”

Un altre aspecte que em va sorprendre del llibre és la seua reivindicació de la vessant formadora de les persones. Allò d’ajudar a créixer el talent que orbita al teu voltant, essent conscient de les teues limitacions i al temps del teu potencial ajudant la resta a fer servit les seues capacitats.

“—Tinc molta més paciència amb els altres que no pas amb mi mateixa, i sé veure més les qualitats dels altres que no pas les meves. Sóc així, com una esca. Però ja m’està bé. No em fa res. M’estimo més ser una esca de primera que no pas un llumí de segona.”

La història m’ha encantat, ja ho heu llegit més a dalt, però és que hi ha multitud de cites que faria pròpies. Us deixe una amb la que, perfectament, podria acabar qualsevol dels meus llibres:

“Si alguna de les coses que he escrit t’ha molestat et demano perdó. Tal com he dit abans, sóc molt més imperfecta del que et puguis imaginar.”

 

Per si voleu saber més, i no teniu por a que us avancen la història, he trobat aquesta ressenya molt més complida que la meua:

https://evaristocultural.com.ar/2015/04/06/la-sexualidad-la-muerte-y-las-mujeres-en-tokio-blues-de-haruki-murakami/

PERSÈPOLIS – Marjane Satrapi

  • “Persèpolis” és una novel·la gràfica, bé quatre en realitat (Llibres 1, 2, 3 i 4), publicada en l’any 2000 i que narra en forma autobiogràfica la història d’Iran al llarg dels anys 1980 al 1993 contada a través de la infantessa, l’adolescència i l’edat adulta de Marjane Satrapi, la seua autora.

El primer llibre de l’obra va obtindré el premi “Coup de coeur” al millor autor revelació del saló del còmic d’Angulema en 2000, el llibre 2n el premi al millor guió del Saló d’Angulema en 2001, el volum 3 té el premi de la Paz Fernando Buesa Blanco i en 2008 el Llibre 4 el 13è premi Internacional d’Humor Gat Perich en 2008. Com podeu veure un palmarès ben ample.

Marjane i la seua família, les seues amistats, els seus amors, els seus èxits i els seus fracassos ens presenten la terrible involució que va sofrir aquell país. Arriba a fer mal llegir amb els ulls d’una xiqueta tota la traïció a uns ideals revolucionaris, o més bé com la mala companyia dels islamistes triada pels revolucionaris que derrocaren el Xa, derivaren en una república islàmica integrista. Amb tot el que això comporta.

La repressió contra els intel·lectuals, la retallada dels drets civils (sobre tot a les dones), la vulneració dels drets humans amb els dissidents impregna la quotidianitat de la vida de Marjane.

Especialment colpidora la visualització de l’ús de les classes més desfavorides com a carnassa en la guerra contra l’Iraq dels ’80 i com ens presenta aquella guerra com un instrument de supervivència del règim islamista desviant l’odi del pobli d’Iran contra els àrabs d’Iraq. Acusacions vetlades de com les potencies occidentals armaren els exèrcits dels dos països i com usaren aquell camp de batalla com a zona experimental de les armes químiques produïdes a Europa.

Marx, Sartre, Bakunin, Beauvoir, Mossadeq trufen aquesta història, uns com a referents principals, altres com a inspiradors d’algunes de les etapes de la vida de Marjane.

Marjane no s’estalvia de fer una critica la racisme de la vella Europa quan ens conta les seues vicissituds a Àustria on els seus pares l’envien per allunyar-la de la guerra. Institucions religioses, amb bona dosi d’integrisme també, treballs precaris, menyspreu de veïns i coneguts,… arribant a l’extrem de viure unes setmanes al carrer per no tindre una xarxa de suport entre els suposats intel·lectuals i revolucionaris de sofà que passaven per amics i companys.

Al llibre 4t Marjane ens conta com torna al seu Iran i es reinventa després de passar per un difícil procés de des-occidentalització i una reivindicació de la seua cultura materna. Reprèn els estudis universitaris, troba i perd el seu primer amor (“El vaig tornar a veure 3 ó 4 vegades fins que se’n va anar del país. Ens vam anar escrivint de tant en tant fins que el temps va fer la seua feina i vam perdre el contacte), es casa, es divorcia i enllesteix, en fi, la seua vida professional a Europa després de tornar a tastar la intransigència dels “barbuts” ja instal·lats en totes les esferes administratives del país.

ATREVEIX-TE A FER LES COSES A LA TEVA MANERA – Iolanda Batallé

Molt recomanable aquest opuscle d’escasses 100 pàgines que es queden curtes.

Una molt bona barreja de consignes que, mesclades entre les formes de fer pròpies de l’autora, ens van donant alguns suggeriments de com dirigir d’una manera més femenina, encara que es podria dir també menys masculina i competitiva.

La veritat és que l’encert del llibre el veig en que he trobat reflectides a moltes companyes directores d’equips que ja són mestres en el seu dia a dia de valors com

la sensibilitat,

“Podem liderar amb èxit una organització complexa respectant la nostra sensibilitat, els nostres sentiments i sent realment qui som. I la prova és que ja ho estem fent. L’èxit no és només assolir uns objectius concrets immediats, sinó preparar l’organització per assolir amb naturalitat els objectius sense aquesta sensació angoixant i additiva tan masculina d’haver d’estar duent per sistema les coses al límit.” (Cap 1: ARRIBADA)

Estar a feliç amb allò que fas,

“L’objectiu darrer de l’organització que dirigim ha de ser aconseguir resultats, i un d’aquests resultats és necessàriament un grau suficient de felicitat de l’organització mateixa. La felicitat no només és un objectiu a llarg termini, també és una necessitat de la gestió diària.” (Cap 2: EQUIP)

L’eficàcia,

“…aquell projecte havia arribat a la taula d’una directora que té la capacitat de fer les coses possibles. Què seria, si no, ser directora? Faig les coses possibles, m’agrada fer-les quan la idea em convenç” (Cap 3: OBJECTIUS)

La resiliència,

“Un problema és la primera notícia d’una experiència nova, una experiència que no tenies prevista i per tant enutjosa, que arriba en un mal moment, però que guarda sorpreses, que pot fer-te descobrir possibilitats que no havies imaginat mai que hi fossin.” (Cap 4: PROBLEMA)

L’absència de l’exigència constant,

“Desconfio de la percepció de la feina com un esforç titànic constant. No és així. La qualitat no és el resultat de l’heroisme sinó del talent, la intel·ligència, el respecte i la feina diària. Una directora no ha de dibuixar escenaris dramàtics per motivar. Resulta complicat dirigir un equip demanant per sistema esforços excepcionals. Les excepcions no cal inventar-les, ja arribaran.” (Cap 5: CONFIANÇA)

O la consciència de la provisionalitat.

“Has de saber fins on arribaràs perquè part de la teva feina de directora és deixar de ser-ho. Rebutjar posar un límit temporal al teu lideratge el debilita, tendeix a fer-te creure que el lloc que ocupes et pertany, que tens més drets que altres. […] La valentia d’haver decidit quan marxaràs t’allibera.” (Cap 6: COMIAT)