LLegir no és fugir

 

“Debut” no vol ser un llibre autobiogràfic, per allò que no inclou tota la vida de l’autobiografiada, però en certa manera es pot dir que tot el que hi conté sí és autobiogràfic.

Christina és una de les autores que més admire, tant que és inevitable parlar amb mi de musica i que no sorgisca alguna de les seues cançons. Recorde les nits caloroses d’un estiu llunyà, amb converses via xat amb una amiga que em presentava les novetats del darrer disc de Christian amb un “mira, he escoltat aquesta cançó de la teua xica i me n’he enrecordat de tu”.

D’ella el que més admire és la seua capacitat de reinventar-se. És inevitable fer una referència a aquella Christina del passat, 26 years ago, però sols per dir que la Christina que va sorgir en l’edat adulta va ser molt més interessant, pot ser perquè a mi el que m’interessa ara és reivindicar la maduresa i el “producte final” que som en el moment present gràcies a les experiències i decisions preses en moments anteriors de la nostra vida.

“Debut” és un llibre que sembla que ve a explicar el sentit, l’origen, la inspiració de les seues cançons però no… Hi ha que llegir entre línies, i això m’encanta. Christina ens parla d’ella (“No sabía entonces lo deprimente que puede llegar a ser la alegría impostada” – Mi pequeño animal/1994) , dels seus moments viscuts, de les seues amistats, la seua maternitat (“Entiendo perfectamente a todas las mujeres que han sentido la frustración de que la maternidad secuestre sus vidas” – Foreign land/2002), els seus cabrejos i la manera de gestionar-los. (“El caso es que yo estaba muy cabreada y salí dando un portazo de la casa. Lo malo de marcharse airadamente es que huyes hacia la nada. Te plantas toda chula con la intención de cometer un acto violento y suicida… y sales con un kg de gominolas” – Que me parta un rayo/1992)

El llibre mostra una versió molt intimista de la meua autora preferida, de vegades massa  per al meu gust, però clar és el seu llibre i ella ha decidit. Pot ser es sent protegida per les metàfores i les llicències poètiques (“Tal vez la sirenas también tienen su propia versión de la historia. Tal vez son muchachas que han aprendido a respirar bajo el agua después de sufrir el naufragio de una relación imposible con uno de esos héroes aventureros” – La joven Dolores/2011), el llibre la fa més humana (sense haver dubtat jo mai de la seua humanitat) quan confessa els moments crítics de qualsevol persona creadora (“No sé si tiene sentido seguir escribiendo (canciones). Crisis de fe justo ahora que he aprendido a arpegiar con cuatro dedos” – Cerrado/1997).

Trobem també un anàlisi molt encertat, al meu parer, de la realitat actual com per exemple les xarxes socials (“En las redes sociales exponemos una imagen idealizada de uno mismo para atraer la atención hacia nuestro trabajo. Nos convertimos en nuestra propia mercancía proclamando a los 4 vientos  lo buena que es porque en estos tiempos está prohibido hablar de fracaso” – Lo nuestro/2015), els sacrificis en búsqueda de la felicitat (Todas las personas se mueven de un lugar a otro. Las del norte migran hacia el sur en busca de fortuna y calidez, de otra forma de vida. Todos dejan como ofrenda su juventud y su esperanza a los pies del altar del futuro.” Un hombre rubio/2019) o quan fa una crítica, amb la que coincidisc 100%, de la impostura habitual per mostrar al món exterior la nostra felicitat (“Hay chicas que me intrigan: van perfectas, caminan con prisa incluso cuando van de compras. Sus cuerpos moldeados no admiten la marcha lenta. Impecables con sus vestidos, zapatos carísimos, bolsos descomunales y un peinado de salon coronado con gafas de sol.” – Frozen pool/2001)

A propòsit d’aquesta impostura, de la que diria que no escapem ningú, o pots ser algú altre però serien casos comptats, destacaria també un capitol amb una entrevista genial on Cristina ens mostra les respostes que va donar en el seu dia completades a continuació amb la resposta que realment tenia al cap: (“-Para muchos eras una sex symbol, te preocupa envejecer? +Pues claro, sobre todo porque a vosotros sí parece preocuparos.” Continental 62/ 2006)

M’encanta com descriu  aquella situació que diria que tots hem imaginat en algun moment de la nostra vida davant un improbable retrobament:

“Ayer te vi,

Te reconocí

por tu forma de andar

deprisa, sin dejar de mirar tus pies

con cara de preocupada

No consigo entender

por qué me importbas tanto

Me viste tu también

Dudaste pero no quisiste arriesgar

Nunca fui muy valiente

Hiciste bien”

Verano fatal – 2006

Però si vols

allò que més em fa coincidir amb ella és el convenciment que la gent que escrivim, composem, pintem,… ho fem des d’experiències vitals, que dissimulem el millor que podem però que al cap i a la fi ens fan fer el que fem: “El amor es el mejor prerexto para hacer canciones y se requiere experiencia de campo” – Tu labio superior – Tu labio inferior/2008