BENICADELL

Sense categoria

Marc eixia de la dutxa ajustant-se la tovallola a la cintura. Es parà davant l’armari, tot just al darrere la porta de fusta del Molí Fariner, i no vesquè com Alícia l’observava asseguda a la vora del llit que estava enfundant-se en un body tèrmic. Era com una samarreta d’aquelles ajustades, que feien de segona pell per a començar a abrigar-te desprès. Per davant li penjava el triangle aquell amb els clecks que després, una volta passats, farien la peça de roba vertaderament ajustada.

–Preparada per al Benicadell? – digué ell.

–No se Marc–Alícia deixà de vestir-se i posà les palmes de les mans damunt el llit, recolzant el cos cap enrere– jo soc més del Montgó. Ja ho saps.

–És un poc més del que estic acostumat jo també –la tovallola li se sostenia pels pèls tota sola, parlava amb Alícia sense mirar-la, concentrat en mirar dins l’armari amb moviments lents per no quedar tot despullat, i ara ja d’esquenes a la dona.

Alícia s’alçà i caminà descalça cap a Marc. L’abraçà per darrere posant-li les dos mans al pit i li digué.

–Tu estàs acostumat a l’Ouet d’Alzira. –I li fregà l’entrecuix.

La tovallola caigué al terra i Alícia el fregà ja sense barreres.

–Saps què m’agrada també?

–Què?

–La Cova de les Meravelles.

–Ah, doncs vine a explorar-la, tenim un moment abans de baixar al menjador.

Alícia es separà de Marc i caminà lentament fins al llit mentre es treia el body i li mostrava l’esquena nua.

CAPITAL E IDEOLOGIA de Thomas Piketty – Claire Alet i Benjamin Adam (Trad.: Daniel Fuentes)

Sense categoria

Tinc un article pendent de llegIr que parla de com aconseguir que els joves, els adolescents, incorporen el llegIr als seus hàbits.  Tinc dos adolescents a casa i m’he proposat el repte de fer-los llegir (més) als dos. Aquesta és una preocupació generalitzada entre la gent que escriu, edita o publica (normal) i no hi ha revista de literatura que no recomane llegir. L’últim exemple: al número 83 d’Illa, la revista d’Edicions Bromera, hi ha l’article de Gemma Lluch ”Llegir o no llegir”. Jo, com a tècnica de foment lector, he comprat aquest llibre/assaig gràfic/còmic per convèncer al meu major que ara està bussejant entre Adam Smith, Keynes, Fischer, Roosvelt, Piketty et al. Perquè reconec que el format “convencional” pot ser no siga atractiu.

Es tracta d’un còmic que adapta l’assaig “Capital et idéologíe”  de Thomas Piketty a un format més assequible per a les noves generacions. Els autors de l’adaptació són Claire Alet periodista, que ha fet d’editora en cap de la revista Alternatives Economiques i fundà l’associació de dones periodistes “Prenons la Une” i Benjamin Adam, autor de tires còmiques i especialista en còmic documental i que treballa habitualment per a la premsa i edicions juvenils. No estic segur si l’al·lèrgia juvenil a la lectura és menys amb els còmics i tampoc puc evitar pensar si hi haurà una versió en Youtube  del llibre.

El còmic, donat que parteix d’una excel·lent matèria primera, és molt bo. Ha usat la història d’una saga familiar francesa a través dels anys (des del 1901 fins als nostres dies) per explicar-nos, amb les seues vicissituds, alguns conceptes bàsics de l’economia i de la ideologia de Pikketty, que està especialitzat en l’estudi de la desigualtat econòmica i la distribució de la renda. Cap al final del còmic, i per il·lustrar els moments més actuals de l’economia, els autors fan un guiny a Piketty incloent-lo primer com a una de les fonts que consulta Léa (precisament en Youtube), el personatge més contemporani de la història que llegim, i després donant-li també un paper de personatge.

Té un índex molt complet i detallat on repassa els conceptes econòmics més importants: L’origen de les classes socials, l’esclavisme, la colonització, la fiscalitat i els impostos, el New Deal i el Front Popular, la inflació, els Trenta Anys Gloriosos, la revolució conservadora dels ’80, La Unió Europea, la meritocràcia, l’educació, la política fiscal del BCE,  les desigualtats cròniques i el patriarcat. També hi ha una mena de mini-biografies de personatges cabdals en l’economia mundial i una breu explicació de les seues aportacions: Adam Smith, Keynes, Fischer, Roosvelt, Reagan & Tatcher, el mateix Piketty i els populistes dels nostres dies: Bolsonaro, Trump, Kaczyñski o Orbàn.

Un exemplar molt recomanable que pot fer vàries funcions: d’introducció a l’economia, de “llibre” de consulta, de cultura econòmica general,… Molt fàcil de llegir gràcies a l’enginyosa i pràctica manera de contar l’economia a través dels temps per mig de la saga familiar de Jules (1901) i Léa (2022).

En uns temps raonable tornaré per aquest post a dir-vos si he aconseguit que el meu xic agafe un llibre més… o no.

David Oliver

 

Fragment de la nota de l’editorial al final del llibre: “La lectura obri horitzons, iguala oportunitats i construeix una societat millor”

 

Els autors a Twitter (ara X):

@clairealet

@PikettyWIL

Fortuna – Hernán Díaz (Trad.: Josefina Caball)

Sense categoria

Si a la frase célebre “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona” li afegim “invisibilitzada i denigrada” podria ben bé ser un resum d’aquest llibre.

Aquesta és la historia de la Mildred, contada quatre voltes en les quatre parts de FORTUNA, un llibre que, en realitat, són 4 llibres: “OBLIGACIONS”, “LA MEVA VIDA”, “MEMÒRIES, RECORDS” i “FUTURS” És una dona amb una alta capacitat intel·lectual, especialment dotada per als negocis als que va accedir inicialment “gestionant”, multiplicant, la fortuna del seu marit.

“Al costat dels beneficis d’aquells anys, la fortuna Bevel original semblava esquifida”

El llibre no abandona en cap moment una mena de critica, a distints nivells segons ens trobem en cadascuna de les seues quatre parts, al sistema capitalista i a la injustícia d’enriquir-se gràcies a les desgràcies alienes. I en un moment del relat apareix una frase, com deixada caure per l’autor en boca d’un dels personatges, que reafirma el seu compromís, i el meu propi, en allò que ha de ser el món financer:

“No hi ha inversió més rendible que l’educació. Encara em guio per aquest principi i em considero un estudiant etern”

L’argument principal d’aquest llibre és la necessitat que té un magnat de les finances, forjat en la crisi del crash bursàtil del 29 als Estats Units, de transcendir la seua pròpia vida. I no troba millor manera que escriure les seues memòries que encomana a una mena de secretària personal que contracta per a l’ocasió. Aquesta secretària entén ràpidament que aquesta biografia que està construint s’emmarca dins el grapat d’autobiografies de gent com Benjamin Franklin, Ulysses S. Grant, Andrew Carnegie, Theodore Roosvelt, Calvin Carlige o, com no, Henry Ford. I sentència que:

“ell, com cadascun d’aquells homes, […] creien que mereixien fer-se sentir, que les seves paraules s’havien de sentir, que s’havia de sentir el relat de la seva vida impecable. I ho deien amb una seguretat infrangible”

Però no és realment aquest el llibre que hem llegit en acabar “Fortuna”. En veritat assistim a la revelació de la personalitat ocultada de la seu dona, primer sota un mantell de locura, després d’altruisme consort i finalment revelada amb la transcripció dels diaris escrits per la mateixa Mildred en primera persona. On es mostra, en dos breus moments de lucidesa, mordaç i clara al respecte del seu marit i d’ella mateixa:

“Ell es va adonar que no podria perpetuar el mite que s’anava formant al seu voltant sense la meua ajuda”

I, uns dies després, ja amb la visió propera del seu final, sense tantes prevencions:

“Se sentia castrat, em va dir una vegada”

Una lectura que és un joc d’espills on hi trobem les distintes versions dels mateixos fets i que, en acabar-lo, fa ganes de tornar a començar sabent el que sabem quan hem arribat al final. De ben segur que si fora una pel·lícula, ningú la veuria menys de dos vegades.

Acabe amb un agraïment a la meua llibretera de capçalera, Eva de FanSet, que es va preocupar de que aquest llibre arribara a les meues mans dins la campanya #sentimlesllibreries, en principi de part d’una amiga invisible que em va fer dedicatòria i tot. Encara que, igual que llegint “Fortuna”, em queda el dubte, que en el fons és una certesa, de si no va ser ella qui va triar el títol que m’arribaria i la dedicatòria que l’acompanyaria.

 

carta 1 – DE L’ESCRIVENT OLIVER ALS SEUS LECTORS I LECTORES

Sense categoria

LES AMISTATS PERILLOSES – Pierre Chordelos de Laclos (Trad.: Marta Giné)

És amb una poc comuna barreja de melangia, satisfacció i desassossec, molt difícil de fer entendre, que aquest humil escrivent es posa a lliurar-vos aquestes lletres mal ajuntades a unes hores de la matinada on el cos ja demana descans i la seua ànima, si en tingues, repòs. Però avant tout preneu aquest primer paràgraf com un advertiment de revelació inesperada dels fets ocorreguts en el recull de cartes que he llegit al llarg de les darreres llunes i de les que si continueu endavant  en sabreu el final sense haver gaudit la trama.

 

Ha estat un gran plaer i un privilegi arribar a un clàssic de la mà d’un editor, o editora que aquest aspecte resta, per el moment, en el misteri. Encara que n’és una dada intranscendent per valorar l’encomiable i acurat treball, que ha realitzat Adesiara. I això sense deixar de nomenar el gran treball de traducció realitzat, portant a la nostra llengua catalana les locucions i expressions del francès parisí que l’autor va emprar fa més de tres-cents anys, als que ens transportem fàcilment en llegir el recull.

He gaudit d’aquesta lectura desprès que una carrossa em portara, junt al correu ordinari, l’exemplar que reposa al meu costat mentre la meua ploma escriu aquesta breu carta. Se m’ha fent arribar de franc i sense cap estipendi per la meua part en resultar guanyador d’un joc d’atzar realitzat en el modern vestíbul de l’òpera en el que s’ha convertit l’instagram, on, en l’entreacte de les representacions, es reunien a inquirir les dames i cavallers de la cort.

És aquesta una història clàssica d’amor, traïció i amistat on les fortes personalitats dels protagonistes, i no tan protagonistes, han transcendit els segles i han arribat als nostres dies. Fins al punt de dubtar si no serà més a causa dels valors i actituds que les cartes relaten, i no tant dels seus artífexs, que és que han arribat amb tanta actualitat a la nostra època. I és ací on el dubte, hàbilment sembrat pel redactor en el seu advertiment inicial pren forma i s’apodera del nostre pensament

“[…] tot el que és imprès és el fruït d’un treball, [i el lector] creurà veure en algunes de les cartes la manera de fer laboriosa d’un autor que es mostra darrere el personatge que fa parlar”.

Així era fa tres-cents anys i així és encara ara.

Que la terrible història de malifetes que el recull de cartes ens revela continue després de la mort del terrible compte de Valmont no fa si no engrandir el plaer de la seua lectura. Perquè amb aquest hàbil recurs, les 12 cartes que han sobreviscut al compte ens donen el final rodó a una història que ha tingut tantes persones perjudicades i tantes innocències corrompudes.

 

Tinc l’honor de ser, senyores i senyors, amb el més pregon agraïment, el vostre humil servidor.

A 7 de novembre de 17**

DAR Y RECIBIR – Adam Grant (Trad.: Isabel Murillo)

Sense categoria

Un llibre molt interessant, vaja per davant. Ens parla de com millorar en la nostra vida professional essent bona persona. Com em podia resistir a llegir aquest manual d’instruccions?

El llibre fa bo, i defèn al llarg de les seues quasi 400 pàgines, que podem triomfar més en la vida fent el bé per la resta de persones que ens acompanyen. Repudia els models de “Les 48 lleis del poder” de Robert  Greene i  de “L’art de la guerra” de Sun Tzu la qual cosa ja ens dona una idea de la seua orientació no convencional en el món dels negocis i els desenvolupament professional

És un llibre amb una forta base científica i recolza pràcticament cadascuna de les línies impreses  en estudis de tipus psicològic i sociològic que han estat realitzats per científics socials. El seu apèndix amb més de 350 referències, entre elles de Brian Uzzi i de Daniel Kahneman, ho demostra.

Com no pot ser d’una altra manera, des de la publicació de “Els 7 hàbits de la gent altament efectiva” hi ha unes pinzellades de la “doctrina” Covey repartides entre les seues pàgines, com allò de “buscar el resultat guanyar-guanyar o no hi ha tracte” que l’autor anomena “toma y cada generoso” .

El llibre comença amb una classificació de les persones en “donants”, “receptors” i “equilibradors”. Els donants són les persones que desinteressadament ajuden a la resta. Els receptors són els qui no donarien mai res si no esperaren rebre més a canvi, la seua vida és un negoci i han de guanyar (ells) sempre. I els equilibradors són els qui donen però sols si intueixen que poden rebre en la mateixa intensitat. Al començar a llegir el llibre jo em vaig identificar amb els equilibradors, després vaig canviar de perspectiva.

Trobem també una dedicació important a la xarxa de persones amb la que ens relacionem i com ho fem des del punt de vista de la classificació anterior.

Més endavant l’autor comença a introduir el concepte del que també parla el llibre  “L’estratègia de l’oceà blau” d’engrandir el pastis i no centrar-se en prendre la part més gran del pastis. Personalment un dels conceptes que més m’ha agradat i molt millor explicat que en el llibre de l’oceà blau.

Al capítol “trobar el diamant en brut” topem amb el tema de  la motivació que també està molt present en el llibre. Allò de les profecies auto-complides i la diferència de resultats entre tractar a una persona segons penses que és o tractar-la com penses que pot arribar a ser dispara el seu potencial.

La manera de comunicar és una altra part important del llibre. “Comunicar sense força” li diu Grant. I a mi, que no soc amic de les estridències, m’ha encantat eixe capítol.  Es parla ací d’humanitzar les relacions laborals, de la venda consultiva, del prestigi i l’ego,…

Quan l’autor diu que “els donants d’èxit són tan ambiciosos com els receptors i els equilibradors” és quan comença a dividir la categoria de “donants” de la que parlava en el primer capítol i introdueix el concepte de donant ”otherish” (que no té traducció i que la traductora anomena “otristes” per poder continuar la lectura). Aquesta és la categoria de negociador en la que m’inscric després d’haver completat la lectura del llibre. I és el sentit del mateix, clar.

Cap al final del llibre ens trobem amb consell per evitar, si decidim ser “donants otheristes”, que la gent se n’aprofite de nosaltres. Amb tècniques de detecció de “receptors” sense escrúpols o “equilibradors” massa estrictes i de com fer-los canviar d’actitud a una altra més propera a la nostra, i al bé comú. En aquest capítol és on hi ha la referència a l’hàbit 4 (Pensar guanyar-guanyar) de Covey. El capítol següent és, precisament, la forma en que alguns “receptors” han canviat a “donants”.  El “Cercle de reciprocitat” és un concepte molt interessant que estic segur que pagaria la pena dur a terme. En faré una prova i ja us contaré com em va la cosa.

El llibre acaba amb una crida a l’acció, explicant com podem posar en pràctica allò que s’ha anat explicant al llarg dels capítols anteriors. Diria que (quasi)* totes les iniciatives que recomana són interessants, us còpie els enllaços als que fa referència i que estan actius:

*L’excepció és el BNI. Una organització amb la que no puc. He topat amb ella tres vegades en la vida i diria que és tot el contrari del que diu ser, però igual és la meua impressió. Una impressió que ve de que cap persona de les que he conegut vinculades d’alguna manera al BNI han acabat aportant res.

DUNA – Frank Herbert (Trad.: Manuel de Seabra)

Sense categoria

“Una de les millors obres de ciència-ficció de tots els temps” Això ja està dit i amb això ja hi hauria suficient per recomanar-la.

La història té vàries lectures, com sol passar en les grans obres: l’ecològica, la política, la nacionalista, la religiosa, l’espiritual,…

Arrakis, Duna per als no originaris d’eixe món (és un poc com dir-li “Naranjo de Bulnes” al Pico Urriellu, no se si m’explique), és el centre productor d’una substància que, degudament refinada, permet el viatge per l’espai entre distàncies que d’altra manera serien impossibles d’assolir. Això ha donat, en un passat, les condicions per a l’establiment d’un imperi galàctic format per diversos mons (Giedi Prime, Caladan, Kaitain o Salusa Secudus) governats per altres tantes “cases” de famílies sotmeses a l’autoritat de l’emperador de l’univers conegut. Malgrat que la política està molt condicionada per la CHOAM, l’empresa privada que controla els viatges per l’espai i també per les Bene Gesserit, una ordre religiosa que confabula en tots i cadascun dels mons per, amb l’excusa d’aconseguir una evolució de la humanitat a un estat superior, influeix en totes les formes de poder de l’imperi.

La història comença amb un enfrontament entre dos de les cases més poderoses de l’imperi amb el mateix emperador prenent partit per una d’elles, però qualsevol que s’acoste a Duna ja sap que eixa no és la història que conta.

Dels diversos prismes que ofereix la història jo, ara, em quedaria amb l’ecologisme i en la confiança de millora i progrés que el planetologista Liet Kynes tenia per al seu Arrakis. Amb planificació, organització, recursos i esperança d’un futur millor que estava, en gran part, en mans de la seua gent. Perquè per a mi Duna és, bàsicament, la història de la transformació d’un desert en un planeta fèrtil i això, com a objectiu no és poca cosa.

Llegiu el llibre, és molt recomanable. I quan acabeu hi ha tota una saga esperant-vos de fins a cinc llibres més.

La publicació, en una qualitat impressionant, en 2021 de “Duna” ha estat possible gràcies a l’aliança de les editorials “Mai Més” i “Raig Verd Editorial”.  Imprescindibles per a la publicació en català de la ciència-ficció: Hi ha tot un projecte al darrere per a publicar tot el material de la saga. Una tasca a reconèixer i a admirar el d’aquestes editorials que ens han oferit també “Fundació” d’Isaac Asimov.

Acabe amb la introducció al primer volum de “Duna”: “Aquest esforç de predicció és dedicat amb humilitat i admiració a les persones que amb la seua labor van més enllà de les idees, endins del regne dels “materials reals”, als ecologistes de la terra àrida, allà on siguin, a l’època que siguin”.

LES ESTRUCTURES ELEMENTALS DE LA NARRATIVA – Albert Sánchez Piñol

Sense categoria

 

Sovint, una vegada a l’any, o pot ser no tan sovint com jo em pense, faig per llegir un llibre de com escriure. Normalment quan m’arriba una mala crítica. Habitualment estic content amb allò que escric. Sempre es pot millorar, però trobe que el perfeccionisme és enemic de la feina acabada. I, en termes generals, m’agraden les meues històries una volta publicades. El cas és que no sempre pots agradar a tothom. I hi ha gent que t’ho diu.

 

Al llibre que he llegit aquesta volta, el de Sánchez Piñol, hi ha alguns aspectes d’aplicació pràctica que són fàcils de posar en marxa. I podria ser que comptant amb ell puga aconseguir, en la meua propera història resultats diferents, millors, al treball realitzat fins al moment. No se, quan tinga acabat el meu nou relat el voldràs llegir?

A “Les estructures elementals de la narrativa” hi ha una cosa interessant: serveix tant per als qui volem aprendre a escriure com per a qui llig. I dona pistes de com s’han construït les històries que després vesquem en la TV, al cinema o llegim. Ens revela la tècnica que han emprat per a la seua construcció, i descobrir-la mentre ets espectadors és un joc divertit.

Al capítol 2 em vaig trobar amb una afirmació que venia a dir que totes les històries tenen bé una Font xamànica (que pot vindre potenciada per l’iaguasca) o una altra que l’autor de l’assaig li diu “mediumnitat. Com a exemple de la primera tenim les històries d’Astèrix i de la segona la Bíblia.

Una expressió molt usada per Sánchez Piñol en el seu assaig el la de “Gir Narratiu” d’una història, que defineix com “aquell moment de la història en què es manifesta el conflicte principal que desenvoluparà el relat.” I el “MidPoint” és quan aquest primer Gir Narratiu és substituït per un altre. La funció del “Gir Narratiu” no és altra que aconseguir (o mantindre) l’interès del lector/espectador.

Al capítol 7 ens diu “El MidPoint és aquell moment del relat en què la pregunta generada pel primer Gir Narratiu és substituïda per una altra. […] És possible que el primer MidPoint de la literatura siga el d’El vell i el mar. Hemingway era un geni, i pot ser va planificar racionalment un MidPoint tan reeixit. Ara bé, personalment, m’inclino a pensar que no. He conegut massa escriptors per tenir-los en massa consideració. Les rodes rodolen. Això és tot”.

És un llibre molt simple, parla de poques coses i ho fa sense aprofundir massa. Allò d’elementals al seu títol no decep, la cosa és així. Però et dona alguna tècnica per a escriure, o llegir, amb més satisfacció.

Altres llibres que he consultat i que us recomanaria si voleu aprofundir en allò d’escriure històries són: “Poètica” d’ Aristòtil, “Sus…pense” de Patricia Highsmith, “Com escric. Les regles del joc” i “Cómo escribo novela policiaca” d’Andreu Martín i “El guió. Story” de Robert McKee. I ara, en la recàmera, tinc un llibre que em va recomanar un gran lector i bon amic: “Escriure. Memòries d’un ofici” d’Stephen King

FUNDACIÓ – Isaac Asimov (Trad.: Octavi Gil Pujol)

Sense categoria

Us còpie un fragment del llibre que estic llegint, del capítol ELS PRÍNCEPS COMERCIANTS (Hober Mallow va ser el primer dels prínceps comerciants que van governar la Fundació). És el monòleg de Mallow que escolta el seu camarada, parla del l’estratègia de la Fundació, comandada per ell mateixa, en la seua guerra contra el planeta veí Korell que els amenaça amb les armes facilitades per l’Imperi Galàctic.

Us propose un exercici: substituiu Korell pel cor d’Europa + aquell país que està al seu confí, la Fundació per Rússia, l’energia nuclear pel gas i l’Imperi per… l’Imperi.

 

“Penseu que fins ara el poder del comerç ha estat completament infravalorat. […] El comerç té el poder suficient, i de sobres! Simplifiquem-ho: Korell està en guerra amb nosaltres, i , consegüentment el nostre comerç amb ells s’ha interromput. Ara bé, i fixeu-vos que estic simplificant, el últims anys Korell cada vegada ha basat més la seua economia en les tècniques nuclears que hi hem introduït nosaltres mateixos i que només nosaltres podem continuar subministrant-los [a un preu que faça la seua industria competitiva]. Què creieu que passarà quan els petits generadors nuclears comencin a fallar i els aparells comencin a quedar fora de servei l’un rere l’altre?

Els electrodomèstics petits seran els primers. Al cap de mig any d’aquest estancament, els ganivets nuclears deixaran de funcionar. Els començaran a fallar els forns. Les rentadores ja no els faran net. Els termòstats de casa els fallaran en un fred dia d’hivern. Què passarà llavors?

[…]

La gent envía els fills a cabassos cap a unes morts horribles, embotits en naus espacials atrotinades La gent suporta els bombardejos enemics encara que això impliqui viure a base de pa ranci i aigua bruta en coves enfonsades a mig quilòmetre de profunditat. Però resulta molt més difícil suportar petites incomoditats quotidianes quan el furor patriòtic del perill imminent no fa acte de presencia. Perquè no serà més que un estancament. Als seua ccarrers no hi haurà morts, ni bombardejos, ni batalles.

Només hi haurà un ganivet que no talla, un forn que no escalfa i una casa que es congela a l’hivern. No seran més que molèsties, i la gent es queixarà.

El que m’espere que passe és crear un rum-rum d’insatisfacció i de reclamació que posteriorment s’estendrà a col·lectius més importants: Els productors, els propietaris de les fabriques, els industrials de Korell.

Quan hagen passat dos anys d’estancament, les màquines de les fabriques començaran a fallar l’una rere l’altra. Aquestes industries, que s’hauran modernitzat de la primera a l’última amb la nostra tecnologia nuclear, s’arruïnaran en un tres i no res. Les industries pesants es quedaran sense ni un xavo en massa, propietàries de res més que d’una pila de ferralla inservible.

Aquesta guerra és una batalla entre els dos sistemes, entre l’Imperi i la Fundació, entre el gran i el petit. Per conquerir ells els subornen amb naus immenses i armament que no tenen cap mena d’impacte econòmic. Nosaltres, en canvi, els subornem amb aparells menuts, aparells que no serveixen per fer la guerra, però que són vitals per a la prosperitat i el benefici econòmic.

Un rei, o un comdor, es quedarà les naus i les armes i fins i tot es llançarà a la batalla. Els governants arbitraris de tota la historia han bescanviat el benestar dels seus súbdits pel que ells consideren l’honor, la glòria i la conquesta. Però les coses importants continuen sent les més senzilles, i el comdor sucumbirà davant la depressió econòmica que engolirà tot Korell d’aquí a dos o tres anys.

El control econòmic ha pres el camí de l’èxit. I, parafrasejant aquell epígraf de Salvor Hardin que tan tus agrada, és un canó atòmic ben senzill que no apunta cap als dos costats. Si Korell prospera amb el nostre comerç, també ho fem nosaltres. Si les fabriques korellianes fan fallida sense el nostre comerç i la prosperitat del món s’esfuma amb l’aïllament comercial, les nostres fabriques igualment faran fallida i la nostra prosperitat s’esfumarà.”

 

EPÍLEG (apòcrif):

“-Això vol dir que ens convertireu en un planeta de comerciants i prínceps comerciants.

-Ja ho som, amic, ja ho som”

 

Per a mi és inevitable intuir  a les prestatgeries dels assessors de Putin la novel·la d’Asimov. I espere que sorgisca alguna figura de latituds ben allunyades del conflicte, digues-li Gustavo Petro o López Obrador, que ens porte a la solució del conflicte amb una negociació de la pau com la que Hober Mallow va imaginar per al seu conflicte.

LA BIBLIOTECA DELS LLIBRES REBUTJATS – David Foenkinos (Trad.: Mercè Ubach)

Sense categoria

SINÒPSI:  Una parella formada per un escriptor sense gaire èxit i una editora amb aspiracions localitzen un manuscrit del que pronostiquen va a ser un èxit en la França literària de l’època, no tant per la seua qualitat sinó per la història que hi ha al darrere.

Un bibliotecari de Crozon, una xicoteta ciutat bretona de 7.500 habitants, còpia a un americà, la idea de crear a la biblioteca local una secció de llibres rebutjats. I allà és on la literària parella protagonista troba un manuscrit amb qualitat suficient per desentonar amb la resta de manuscrits, ser publicable i arribar a ser un best-seller.

En el moment del descobriment tant la persona que signa el manuscrit com el bibliotecari són, oportunament, morts i això permet organitzar a l’editorial de Delphine, la nostra editora amb aspiracions, una molt gran i molt bona operació de màrqueting promocionant aquest manuscrit ara ja convertit en llibre.

Sense acabar-se del tot el hype del llibre entra en escena un periodista literari en decadència professional, i personal, que posa en qüestió l’autoria del manuscrit i fussa entre l’entorn de la família i de Crozon buscant respostes a una troballa tan casualment exitosa.

El final del llibre es pot dir que és previsible, encara que com a lector es manté l’esperança d’un canvi de les circumstàncies que no arriben a donar-se. Però, no content amb aquest final Foenkinos ens regala un epíleg impagable amb un final alternatiu que, pot ser, els entesos en l’intricat món editorial, haurien intuït moltes pàgines enrere.

 

OPINIÓ: Un llibre molt recomanable, he tingut una lectura molt fluida. M’ha agradat l’explicació del món interior que hi ha al darrere de la publicació d’un llibre. S’hi parla dels processos intrínsecs de l’edició. De la cerca de “bon” material a publicar, de com s’ha de convèncer un consell assessor a una editorial, de com organitzar una campanya de màrqueting, de com d’important és la relació amb els mitjans de comunicació…

Trobe un encert presentar la història com una enquête detectivesca on no hi ha cadàver, bé hi ha dos, però no hi ha assassinat ni assassí que buscar. On la investigació es dirigeix cap a l’autoria del manuscrit i que aprofita per fer una radiografia, amb resultat prou més negre que blanc, de les relacions de parella dels personatges.

 

CURIOSITAT_1: Les notes al peu. En aquest llibre tenen una doble funció, la primera és l’habitual: ampliar informació sobre un fragment del text, aclarint el motiu d’alguna traducció feta o donant dades que contextualitzen el fragment. Però en d’altres l’autor busca trencar la “quarta paret” i s’adreça al lector directament amb reflexions personals com “No hi ha ningú que sigui mai entès, i naturalment els escriptors tampoc. Vagaregen per reialmes d’emocions fràgils, i gairebé no s’entenen ni ells mateixos”.

CURIOSITAT_2: Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que a la contraportada, a mode de reclam, hi apareix una breu ressenya que una lectora (Alexandra) ha deixat en Amazon fr. Sense dubte, un signe dels temps…

CÓMO FRACASAR EN CASI TODO Y AÚN ASÍ TRIUNFAR – Scott Adams

Sense categoria

El problema de ser un lector habitual de la literatura d’auto ajuda professional és que segons incorpores “hores de vol” en llegint-les vas esgotant les novetats. Són les sorpreses en el tractament del text,  l’interès per l’autor o una bona recomanació el que et porta a llegir un nou títol. En aquest cas el llibre venia ben recomanat per una amiga, lectora també d’aquesta literatura, i l’autor, el creador de Dilbert, era interessant.

De les “lliçons” que ens vol aportar el llibre jo n’he identificat una que no m’apanya , tres que ja coneixia i dos que, per sentit comú, ja sabia. La que no m’apanya és un imperceptible flirteig amb l’Església de la Cienciologia, poca cosa, 150 paraules, que usa com a punt de referència d’altres reflexions que, per a mi, fa que perden validesa. Ara bé, com es sol dir la llibertat de religió és un dels drets humans i no seré jo qui invalide tot un llibre per un dels seus paràgrafs.

Les lliçons que ja coneixia, però que trobe molt interessants i recomane aprofundir en elles,  són les que parlen de:

  • Els 7 hàbits de la gent altament efectiva, de S. Covey,
  • De buscar la millora a través d’un sistema i no de metes (part central del llibre “Atomic Habits” publicat en posterioritat a aquest de Scott Adams, amb la qual cosa es podria dir que va ser inspirador, en part, d’aquell.)
  • Una referència a la psicologia com a eina imprescindible per a assolir l’èxit, fent especial menció als esbiaixos de la ment per a portar-nos a sol·lucions incorrectes. Que és l’essència de l’assaig “Pensar rápido, pensar despacio” de Daniel Kahneman

Les dos que són de sentit comú són les que et recomanen una vida sana amb una bona dieta i fer exercici.

Tornant a dalt: recomanaria aquest llibre? No se; si eres una persona assídua a aquesta literatura… no, t’aportarà poques coses noves. Si comences en aquest món és un llibre entretingut i que fa algunes aportacions molt interessants.

Quines? Aquelles que parla de la sort. No estaria ben resumit però vindria a ser un aforisme tipus “la bona sort és la que et fas” i que parla de desenvolupar les habilitats per a les que estem més qualificats i practicar diverses disciplines que ens ajuden a eixamplar la nostra base d’actuació. Una altra podria ser buscar patrons en la vida, considerant els humans com a “robots humits” que responen (quasi) sempre de manera similar a determinats “inputs”  i que t’ajuden a trobar abans la felicitat que si vas experimentant sense criteri. Per finalitzar l’autor també ens parla d’usar els errors com aprenentatges, més enllà de la manida “una crisi es pot veure com una oportunitat”, en cada cosa que no ix bé es poden aprendre moltes coses. Eixa pot ser, siga una de les claus d’aquest llibre.

EL PODER DEL PERRO – Don Winslow

Sense categoria

El llibre de Don Winslow forma part d’una trilogia (amb “El Cártel” i “La Frontera”) que ens parla sobre la “guerra” dels Estats Units contra el tràfic de droga provinent de, o que passa per, Mèxic.

La història de “El poder del perro” ens porta des de 1975 fins a 2004 amb els intents, infructuosos, de parar el fluxe de la droga que arriba als Estats Units. Començant a llegir ens situem, obviant l’impactant pròleg, en 1975 quan es transforma el paper dels càrtels de la droga a Mèxic de cultivadors d’amapola i exportadors d’heroïna a transportadors de la cocaïna colombiana.

“La Federación abandonó el negocio de cultivar droga y lo cambió por el negocio del transporte. Lo mexicanos reciben el cargamento de coca de los colombianos, lo transportan a zonas de almacenamiento cercanas a la frontera y lo trasladan a pisos francos de Estados Unidos donde los colombianos recuperan su coca y los mexicanos cobran por kilo transportado”

Com tots els bons llibres té una lectura polièdrica, on ens podem quedar en les parts d’acció, d’investigació, de com els prínceps construeixen el seu imperi de la delinqüència a costa de derrocar el seu propi rei i n’actualitzen els mecanismes delictius (El “Tio” Barrera contra Don Pedro i després Adán contra el seu “Tio”), de les motivacions dels personatges per enfrontar una vida determinada per la violència o de les tècniques usades en les investigacions:

Una relación con un soplón es como una relación con el sexo opuesto. Flirteas, seduces, tientas. Les haces regalos, les dices cuanto los necesitas, no puedes vivir sin ellos. Y si se acuetan contigo, no lo cuentas, sobre todo a los chicos de los vestuarios. Almenos, hasta cerrar el trato, y cuando ya lo sabe todo el mundo, el asunto suele haber terminado

Plana per tot el llibre un fatalisme i una sensació de no poder avançar en la lluita contra el tràfic de drogues, contra la violència imperant en eixe món, en un inevitable desenllaç en forma de mort que de vegades deixa en un segon pla les decisions que els personatges puguen prendre. Hi ha qui és prostituta i els consells que rep són de com gestionar el seu paper de puta, no de provar a eixir d’eixe món:

“Aléjate de la droga, no dejes que te jodan la cabeza. Sobre todo, ahorra dinero. Podrás ganar dinero entre diezyi doce años, siempre que te cuides. A tope. Después, la decadencia. Así que deberás acucumular acciones, bonos fondos de inversión. Bienes raíces. Te pondré en contacto con mi asesor financiero”

La història és també un recorregut per totes les guerres brutes que els Estats Units han mamprés al llarg del globus, sobre tot en sudamèrica. Les operacions, campanyes de guerra encoberta adreçada contra civils, “Fénix”, “Cóndor” o “Niebla Roja” que armaren grups de paramilitars, quan la intervenció directa de l’exèrcit americà no era acceptable, i que es van recolzar en els governs corruptes que aprofitaren la guerra contra la droga per fer una purga contra la dissidència:

[La operación Niebla Roja” consistía en organizar la limpieza de guerrilleros, comunistas, líderes sindicales, agitadores, toda esa basura, mediante la implantación de campos de entrenamiento militarizados repartidos por toda Colombia. […] Además de a los comunistas, la limpieza se hizo extensiva a mucha otra gente: niños de la calle, homosexuales, drogadictos, alcohólicos,…”

Hi ha un aspecte interessant en la història i és l’actualització dels actors en el teatre del  tràfic de droga. Cap al final del llibre, en l’època més propera a la nostra, el càrtel mexicà de delinqüents es vol modernitzar i deslligar-se de la seua dependència colombiana. La nova parella de ball que trien és una que fa la impressió que sempre ha estat ahí, esperant la seua oportunitat sense que se n’adonàrem fins ara i que té la seua pròpia agenda oculta:

“Los chinos, no solo está construyendo instalaciones en los puertos de San Pedro y Long Beach, también las está construyendo en Panamá. Y comprando enormes extensiones de tierra a lo largo del canal, […] a horcajadas sobre las dos insurgencias izquierdistas emergentes de Centroamerica: la guerra de las FARC en Colombia y la insurrección zapatista en el sur de México. Que los norteamericanos se ocupen por una vez de su propio hemisferio. Que se preocupen más de los apuros de Panamá que de eso llamado Taiwán.”

Llegiu-lo, enganxa malgrat que deixa un cert desassossec en acabar-lo.

JUNIL A LES TERRES DELS BÀRBARS – Joan-Lluís Lluís

Sense categoria

Fa uns mesos vaig llençar una enquesta per xarxes socials demanant a les meues amistats que em recomanaren lectures per a 2022. Una d’aquelles personetes, il·lustrada, culta i amb molt bon gust literari, em va parlar d’aquest llibre. I les deus han volgut que mentre repassava la història d’Ovidi, la seua producció poètica, la incidència dels seus escrits en la política de la Roma del segle I dC. i el seu desterrament a Tomis…, per a preparar una cosa professional basada en els consells per als nouvinguts en això de l’amor que conté “L’Art d’enamorar”, li arribara el torn a “Junil” que és una història que sense Ovidi no tindria sentit.

“Junil a les terres dels bàrbars” és la història d’un viatge, un viatge iniciàtic que conformarà el caràcter de la nostra protagonista, Junil, i arribarà a moldejar el d’alguns dels seus acompanyants adults: “[…] no deus saber fins a quin punt has canviat. No tenies pèl i ara ets tan pelut com qualsevol home d’aquesta colla… Tenies la pell blanca i tova, ara la tens cremada i dura… Tenies panxa i sotabarba i ara… fins i tot la mirada t’ha canviat… I estàs enamorat i des de que ho estàs camines diferent, sembles un guerrer…”. Com en qualsevol viatge no sols els elements, el clima, t’afecten. Sobretot és la companyia la que et fa canviar més profundament.

El llibre té tres parts. En la primera se’ns descriu la vida anterior de Junil. El seu origen, la formació incipient del seu caràcter, la seua determinació i com, perfectament conscient de les seues conseqüències, pren les decisions que ha de prendre per assegurar-se el futur que s’ha imaginat per a ella mateixa. La segona part és el viatge pròpiament dit, la història on llevat d’un “vers” intencionadament avorrit que diu: “…i davant seu, dia rere dia, els paisatges s’obren, s’ofereixen o resisteixen per acabar conduint a d’altres paisatges que també s’obren, s’ofereixen o es resisteixen” és tota una entretinguda aventura on la colla inicial de Junil s’enfronta a diversos fets que els posa a prova i, sempre optimista l’autor, en resulten vencedors d’aquelles entropessades i més forts si cap. El final del llibre és l’arribada a destinació de la colla. La destinació de Junil, que no de la resta del grup, on ens trobem també un desenllaç sorprenent en una novel·la amb un personatge amb una història tan coneguda, o no, com Ovidi.

Un llibre que, com bé va intuir l’amiga que me’l va recomanar, m’ha agradat molt. D’aquells que et costa soltar per fer altres coses perquè vols saber com continua la història. Un llibre amb algunes referències al fet de contar històries. Com el poema de Milicià que recorre tota la segona part del llibre, el paper dels copistes, el narrador oral d’històries que els protagonistes es troben en una de les seus accidentades parades i la potent imatge de l’escola improvisada que empodera al grup. Per no parlar-ne del trencament de la quarta paret que en alguna ocasió ens fa l’autor: “La ment d’Ovidi s’omple de silenci. Millor no afegir-hi res i tancar el capítol”.

No us conte l’original final, trobe que ja us he contat massa. Si teniu ocasió, incorporeu aquest llibre a la pila de llibres pendents de llegir.

Us deixe una entrevista amb l’autor i una altra crítica, d’un lector no tan satisfet com jo però és el que té apassionar-se llegint, o no.

https://www.eltemps.cat/article/15075/entrevista-joan-lluis-lluis

https://llegim.ara.cat/critiques-literaries/aventura-fundacional-joan-lluis-lluis-publica-junil-terres-dels-barbars_1_4103478.html

 

PAÍS VALENCIÀ. PRESENT I FUTUR – Gustau Muñoz, Vicent Olmos (eds)

Sense categoria

He llegit l’”informe de situació” del País Valencià, a càrrec de 13 intel·lectuals (comptant a Vicent Olmos que signa amb Gustau Muñoz la introducció al llibre) publicat per l’Editorial Afers.

El llibre acaba amb una reivindicació continguda al capítol que escriu Anna Esteve: “La literatura […] és un discurs subjectiu sobre el món i l’experiència humana que ens ajuda, com diu Todorov en el seu assaig El perill de la literatura a “descobrir dimensions desconegudes del món”, que incita a pensar i ens ajuda a viure: “Lluny de ser un simple afegit, una distracció reservada a les persones educades, permet que cadascú responga millor a la seua vocació d’ésser humà”

En clara consonància amb Fuster: “Llegir no és fugir…”

Per deformació professional em quede amb la part econòmica del llibre, i vinc a destacar molt l’assaig “Noves oportunitats per a l’economia valenciana” que escriu Ernest Reig, catedràtic d’Economia Aplicada i membre de l’ Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques.

En aquest assaig es fa un diagnòstic de la dolenta situació econòmica actual del País Valencià. En allò que fa referència al món de l’empresa destaca, en un brot d’optimisme, alguns elements que el País Valencià pot aportar en la millora econòmica: “Una natalitat empresarial més puixant que a la resta de l’Estat Espanyol, una cultura comercial i emprenedora molt estesa, una bona posició geogràfica per a activitats logístiques (pendent sempre de la construcció del Corredor Mediterrani), un sistema urbà bastant equilibrat i una estructura productiva diversificada. No enfrontar-se a curt termini a una decadència demogràfica. Creixement dels nivells educatius acompanyats d’iniciatives institucionals i la consciència, cada vegada més arrelada en el món empresarial, de la necessitat d’innovar.”

Aquestos bris d’esperança i la confiança en que els fons Next Generation de la UE actuen com un contrapoder econòmic a un sistema administratiu espanyol massa centralista i radial, sense oblidar la imprescindible solució al problema del sistema de finançament autonòmic que no beneficia per a res el nostre territori, són els que li donen la confiança a Reig per a pensar que hi ha solucions al mal crònic que des de 1985 s’ha instal·lat en el País Valencià.

Em quede també amb altres dos aspectes d’aquest llibre: Un l’optimisme majoritari que impregna els diferents capítols. Com a mostra un fragment de l’assaig “La literatura en català: un model d’esplendor” que escriu Anna Esteve: “Potser les inseguretats es tornarien fortaleses si pensem que malgrat totes aquestes circumstàncies negatives –certes, reals, innegables– la literatura catalana ha aconseguit ser en els segle XXI na literatura potent i rica com qualsevol altra”.

L’altre, ja l’he dit, la importància de l’economia en tots els aspectes que es consideren en el volum d’Afers. Des de la reivindicació de la dotació pressupostària en aspectes culturals de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, que fa Xavier Aliaga en “Una cultura sòlida i compartida: un viatge a les beceroles” a la reivindicació per un finançament just que plana, no sols en el capítol d’Ernest Reig sinó també quan Adolf Beltran escriu “Espanya en els seus laberints” o quan Xavier Aliaga atribueix a l’infrafinançament una part de la causa de no poder situar una de les institucions culturals valencianes en els deu primers llocs de l’elit cultural estatal.

També és parlar d’economia quan es fa referència a un altre tema que trobe molt interessant: El Corredor Mediterrani. Gustau Muñoz en “Compartir polítiques” escriu:

“…després de sis anys de govern del Botànic no s’ha avançat gaire. Continua sense arribar TV3 (al País Valencià), no hi ha integració a l’ Institut Ramon Llull. […] pocs passos pràctics i escasses o nul·les propostes teòriques sòlides. Amb l’excepció del Corredor Mediterrani, en termes ferroviaris, que compta amb un ferm suport del món empresarial, per raons òbvies”.

I Vicent Flor en “El país imaginat i el país real: la societat valenciana en temps d’incerteses” diu: “…l’eix mediterrani abasta des d’Andalusia fins a Catalunya […] és un important eix de trànsit terrestre, de mercaderies i també de persones.[…] cal una bona connexió ferroviària per reduir la distància entre Alacant i Girona i (també) cal una xarxa de transport metropolitana […] d’Alacant-Elx, així com millors connexions amb les comarques que estan despoblant-se”

Una lectura molt enriquidora i que dona una visió del present del País Valencià en molts dels àmbits que ens haurien de preocupar als qui l’habitem: literatura, arts escèniques, audiovisual, territori (Alacant, Espanya, Barcelona) i economia, clar.

HABITOS ATÓMICOS – James Clear

Sense categoria

El llibre és un manual de modelatge de la personalitat a partir de xicotets esforços que, aplicats de manera continua, tindran un resultat exponencial.

Com molts llibres d’auto-ajuda comença amb la història personal de superació de l’autor. De com va superar una lesió que el va apartar del beisbol professional però el va ajudar a ser un super-vendes. I alimenta cada capítol amb un exemple real que il·lustra el contingut i fa la lectura molt entretinguda.

Tot el procés d’adquisició dels nous hàbits parteix d’un procés “de dins cap a fora”. L’autor ens adverteix que cal canviar/definir la nostra identitat (la que volem adquirir amb els nous hàbits), decidir el procés mitjançant el qual ho aconseguirem i establir els resultats que volem obtindre.

A l’hora d’adquirir un nou hàbit l’autor ens defineix el cicle dels hàbits que consisteix en partir la conducta en quatre fases la fase de motivació advertint-nos que si no s’acompleix una d’elles la conducta que iniciem no es convertirà en un hàbit. Les quatre pases són:

 

SENYAL – ANHEL – RESPOSTA – RECOMPENSA

 

La senyal desencadena l’anhel, l’anhel motiva l’obtenció d’una resposta i la resposta en brinda una recompensa. I així s’assegura la repetició de la conducta per convertir-la en un hàbit.

A partir d’ahí James Clear estableix quatre lleis de formació d’hàbits que ens portaran a moldejar la nostra personalitat i també ens dona una ajuda per eliminar hàbits que no ens van a ajudar mitjançant la inversió d’aquestes mateixes quatre lleis:

 

1a Llei Fer-ho obvi /Fer-ho invisible

2a Llei Fer-ho Atractiu / Fer-ho Poc atractiu

3a Llei Fer-ho Senzill / Fer-ho Difícil

4a Llei Fer-ho Satisfactori / Insatisfactori

 

Hi ha dos capítols que m’han agradat especialment.  El Cap 8 “Com aconseguir que un hàbit siga irresistible.” on parla de la química de l’amor amb tot allò de la dopamina, la feiletilamina, l’oxitocina i les endorfines que ajuden les nostres neurones per a repetir conductes i convertir-les en hàbits i el Cap 18 “La veritat sobre el talent. (Quan la genètica importa i quan no)”. Que trenca un mite sobre la genètica: Que no és tant que ens condiciona a allò que estem predestinats a ser sinó que ens determina en quins ambients podem arribar a destacar millor. Un xicotet canvi de paradigma sobre la millor forma d’aconseguir els nostres objectius, com podria ser triar l’àmbit correcte per desenvolupar les nostres capacitats.

Un llibre recomanable, el títol del qual ens pot dur a confusió amb aquell famós “Els 7 hàbits de la gent altament efectiva” però després de llegir-lo es pot dir no té a veure, més enllà de les inevitables referències comunes.