La fam invisible – Santi Balmes

 

He acabat de llegir “La fam invisible” de Santi Balmes i us el vull recomanar.

Ha estat una lectura plaentera, complicada de vegades per les voltes que m’he sentit identificat amb el protagonista (l’autor?) i molt recomanable ja des del pròleg de César Pérez Gellida. Us he de dir que el prologuista ha encertat de ple quan ha profetitzat que en acabar el llibre anava a tindre ganes de… tornar a començar-lo. Jo en parlaria ara de “La fam infinita” i si no fora per la quantitat de llibres que em queden en llegir en el poc de temps que em resta de vida (jo com l’Equilibrista pense que em quede el que em quede de vida… serà poc per a tot el que vull fer) me’l tornaria a llegir sense dubtar-ho.

Bruma és la ciutat interior d’un artista en la que habiten tot un grapat de personatges que sumats podrien donar la personalitat que nosaltres, afortunats espectadors, intuïm a veure quan actua “per” a nosaltres. Però no. Els personatges que habiten les parts modernes i benestants de Bruma al voltant de la seua Avinguda de la Llum o els suburbis molt més divertits i sòrdids com el Barri Roig, amb els carrers, carrerons, descampats, i ponts de dos noms (segons vages o vingues) són diversos, complexos, complementaris i contraris. I el cas és que no, que el nostre Equilibrista no és la suma de tots aquells, és… molt més. Conegueu el concepte de sinèrgia? Quan el tot resultant és més, i millor, que la suma de les parts? Doncs això és el protagonista del relat pel viatge interior del seu subconscient. Perquè cadascun d’aquests personatges (Fiscal Couso, Roman Bourgeois, El jove poeta Halley, Roman el nen…) tenen una personalitat pròpia, una vida completa que dona per a un personatge per ell mateixa. I llegint “La fam invisible” intueixes que el nostre personatge, Roman Espinelli alies Equilibrista, està format no per la suma d’ells, sinó per una part d’ells. No la millor, també hi ha que dir-ho, supose que ningú podem triar quina part de les nostres experiències anteriors passa a formar part de la nostra personalitat, i s’hi incorporen algunes d’elles. Unes dolentes, d’altres no tant. Ací val a dir que si no guanyes amb una d’aquestes incorporacions… aprens de l’error.

Hi ha moltes, moltíssimes referències en aquest llibre que m’han agradat. Referències enteses com insinuacions, frases deixades caure en un context la de història determinat però que podrien tindre una doble interpretació en un altra Bruma. L’Equilibrista pontifica sobre la fidelitat, i els quatre grups de fidels. Ens parla del seu país “El meu país, el petit i l’altre, el gran.” Fent un guinyo a persones lectores amb una sensibilitat nacional diguem-ne… distinta de l’habitual i una de les coses, bé dos, que més m’ha colpit és la seua obsessió amb el treball en banca com a sinònim d’avorriment, acomodació i conformisme del que no puc més que discrepar. L’altra l’ús reiterat del paisatge i els habitants de Sibèria com a referent de la solitud i l’ostracisme. Per a mi que tinc aquella part del planeta tan present, tan a dins de la meua particular Bruma, no ha deixat d’agradar-me. I havia dit dos, però en realitat són tres les referències amb les que més comboi m’ha fet entropessar, la tercera és quan assegura que “cap dels nascuts als setanta no havíem fet res que transcendís. Res!”. Home, i ho diu precisament ell que es pot qualificar de qualsevol cosa menys d’intranscendent!

Faria interminable aquesta ressenya: m’ha agradat la seua defensa de l’escola pública des d’una suposada posició de riquesa i poder, per allò del bé (i el sentit) comú. La definició de l’instint en la creació de les cançons i escrits, tan pareguda a la meua concepció del lideratge d’equips, la invitació subtil a un think out the box en tan sols dos frases d’un diàleg: “-[…]Res de nou sota el sol. +Però per damunt del sol ningú no ho sap”. La matèria fosca de la creació, tan semblant al concepte que envolta les escultures dels esclaus captius de Michelangelo, i la Fam Invisible i el jove poeta Halley, una de les personalitats més pertorbadores (més que Roman Pertorbat) i inspiradores del llibre.

Perquè el jove poeta Halley és la música en Bruma i la música és una part fonamental del llibre, no oblidem que l’ha escrit l’ànima mater d’un dels grups amb més presència en el panorama musical actual i us confese que aquesta era una de les parts que més m’interessava descobrir en la lectura: què ha estimulat i alimentat a l’Equilibrista? Clar, no podia ser d’una altra manera, tota classe de música:  Sade, Robert Smith, New York Dolls, Simon&Garfunkel, Jim Morrison (amb carrer propi dedicat i tot a la ciutat de Bruma), U2, Pink Floyd, Led Zeppelin, Dylan, Cohen, The Class, Genesis, Johnny Cash, Lenny Kravitz, Oasis, David Bowie, Suede (“de Bowie a Suede sols hi ha una copa de més”),… y pare. Diria que estan tots. I clar, no és estrany que la seua música m’agrade tant, amb eixes referències no pot ser d’una altra manera.

Però la música principal i fonamental d’aquest llibre és la seua, la de Love of Lesbian que al llarg del llibre ens presenta en forma d’inspiració, de procés creatiu, de versos acabats de cançons com “El cometa Halley”, “John Boy”,… i és que com el mateix Equilibrista va dir en el concert realitzat a Madrid de tancament de la gira “El gran truco final”: “Si en este concierto (llibre), sea mediante la risa o el llanto, hemos conseguido solo por un momento que ese poeta Halley que está dentro de todos vosotros haya despertado y haya dicho: ‘maldita sea, estaba vivo’, nuestro trabajo es el mejor del mundo!”

“La fam invisible” – Santi Balmes

Traducció Anna Carreras i Aubets

Il·lustracions: Sergio Mora

Editorial: Columna Edicions

 

VESTALS DE ROMA – Encarna Sant-Celoni

 

Una novel·la eròtica preciosa, amb unes escenes d’un erotisme molt fi i molt ben portades.

Com a curiositat destacar que els capitols en lloc d’anar numerats van encapçalats pels versos d’un poema…

Us deixe els estractes que més em van agradar…

 

O BONE, MEMORA
Eumàquia roman al llit, boca per amunt, amb els ulls oberts debat a bat i, aparentment, tranquil·la

SI ACCIDIT VT EGO MORIOR
Des de la mort del seu marit Eumaquia es va sentir com si li haguessen crescut ales incombustibles a les escàpules

QUANTUM HAEC ANIMA
De primer Cristobul, amb una gràcia sense parangó i un físic igual de perfecte, va fer les delicies del públic executant les indecents contorsions de la impúdica kordax.

FIDELIS TE AMAVIT
Seduïdes pels afrodisíacs efluvis de viola i de narcís, les dones entonaren cançons de cerimònies tel·lúriques i es desprengueren de les robes cerimonials i continuaren ballant.

SCIO VT ITEM AMENT
Esguardar-se, llavors, tots dos les boques i jugar a entreobrir, envides perceptiblement, els llavis

FRIGIDAE CINERES
Eumaquia davalla la mà vers el baix ventre, sobrespassa els pèls pubians per enterrar-se en la blana pell interior dels pernils i esfonsa els dits en el vèrtex dels solcs dels engonals.

ETIAM IN URNA
Trau un espill, en el revers hi ha un passatge del mite d’Eros i Psique: dos adolescents desvestits estrenyen llurs cosos ingenuament sense capir l’origen de l’imant que atrau tant si com no llurs llavis.

EGO TE ADORABO
Tot seguit, amb les boques entreobertes, es refreguen luxuriosament l’una contra l’altra, tornegen les serralades pubianes i desnuguen cordons umbilicals per tornar a lligar-los, embriagades per la vertiginosa rauxa de llurs ventres.