HAN FLORIT ELS AMETLLERS.

En aquests rodals on vivim en queden pocs d’ametllers però ja n’he vist alguns en flor. Potser l’ametllerar més extens de per aquí, que jo conegui, és a tocar del cementiri de Sant Esteve. Ben treballat, els arbres podats quan toca, fa un goig que enamora, especialment a aquesta època. Algunes vegades m’hi he arribat tot passejant. Des de casa hi tinc una hora i mitja xino xano. Després torno en tren.

Em diuen que al camp de Tarragona la florida és esplendorosa, de blanc i  rosa, i que ara cal esperar que les possibles glaçades no siguin massa cruentes i es pugui preservar el fruit incipient. Ben segur que més al Sud cap el país del pare, la Plana Alta, s’hi vegi també una bona florida i encara més avall, passats  els grans tarongerars cap a l’Alacantí i l’Alcoià que són comarques de gran consum d’ametlles la florida sigui premonició d’una bona collita.

Diguin el què vulguin sobre la duració de l’hivern quan veig els ametllers en flor ja beslluco la primavera. I el bon humor i l’optimisme també em comença a despuntar. Jo sóc un  home de primaveres, ho reconec.  Sóc Bessons i vaig néixer un 11 de juny, voltat  de ginesta. Què hi farem.

Per altra banda l’ametller és un arbre que el porto al cor, a la sang. Els meus primers contactes amb els ametllers foren reals, no solament visuals. El pare feia anar un petit ametllerar a la partida de "Les Forques", un terreny muntanyós de terra roïna en terme ja de Castellbisbal. El millor que té Les Forques és que s’hi veu un panorama molt extens del Baix Llobregat.

Arribava l’agost i com que no hi ha escola el pare em deia, Havent dinat agafa un  saquet i vés a collir quatre ametlles. Havent dinat! Amb aquella calor i costes amunt. Arribava i per omplir el sac com més aviat millor anava primer per les ametlles que tenia a l’abast fent puntetes. Després amb una canya es piquen les de més amunt. Com que l’ametlla ja és prou seca cau amb facilitat. Finalment cal ajupir l’esquena per arreplagar-les. Quan tenia el sac quasi ple me’l posava a l’esquena i, au, costes avall.

Les ametlles de la minsa collita el pare les venia al senyor Peralta, un comerciant del ram. El senyor Peralta tenia la fàbrica de trencar ametlles  a l’edifici on hi havia el pis que vivíem, que també era d’ell. Al soterrani. Tot plegat resultava una mica tètric i la màquina grossa de trencar tenia un aspecte monstruós, amb aquella gran tramuja per on es tirava l’ametlla i el soroll infernal d’aquella baluerna que segurament fou construïda al segle dinou.

Algunes vegades en el despatx el senyor Peralta, important proveïdor de la pastisseria del Monestir de Montserrat, treia una ampolla d’Aromes i em deia, En vols una mica d’Aromes de Montserrat? Jo, temorenc i tímid, feia que no amb el cap. El senyor Peralta s’emprenyava, Doncs fora! Si és que no, és que no! Algun dia diràs que sí.

Va ser el senyor Peralta qui em va ensenyar de nen a acceptar les ofertes que ens complauen.
 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *