No sé, potser és igual. Vull dir que no depèn d’això.
La meva filla Núria va venir el dia de Santa Llúcia i en un tres i no res va tenir enllestit un pessebre al racó de la xameneia. El fa senzill i una mica repartit en diferents plans, molt bonic. A casa sempre hem fet el pessebre. Potser n’hi ha que dubten i discuteixen qui va néixer realment el 25 de desembre de fa 2009 anys.
Hi tenen dret. Però a casa meva fem el Pessebre. I com que la meva filla deuria pensar que les llargues hores que passo a casa serien més alegres va penjar
dos ramells d’aquestes llumetes de colors que fan intermitències i discontinuïtats sense necessitat que hom hagi de manipularles.
Per altra banda, el Martí, que és el seu fill, ja va dient que vol veure el pessebre de ca l’avi. Poc o molt m’hauré d’enrolar en tot aquest tripijoc que en definitiva sembla que sigui l’alegria de lagent d’ara mateix ja fins després dels Reis.
No ho escrit res que no sàpiga tothom. Però la raóprincipal era la de, simplement, penjar un article a fi que els amics blocaires sabesin que estic aquí formant equip. Ara d’una manera molt precària i esquifiida. Esperem que millori.
Victòria: Bon Nadal!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moisès, encara que sigui de tant en tant deixa’t veure per ací, una abraçada i ja veuràs com l’any nou millora les coses, n’estic segura.
Bon Nadal , amic. Com m’agrada veure’t per aquí, ‘formant equip’, com dius. El Nadal, com tot , es com el vulguis viure. Jo també el visc amb família i pessebre. Record com una vivència bona i falaguera el pessebre que féiem a casa, de petits, mon germà i jo, guiats per monpare, damunt del taulell de feina que feia més de 2 metres. Cada any per la Fira de Sta. Llúcia anàvem a comprar una figura nova: hi havien pastors, caçadors, llauradors amb carretes de bous, aiguaderes, forners, reis, xots, cabres, ànecs, ‘l’anunciata’ amb una olla central amb foc ( una llumeta sota un cel·lofan vermell ) el caganer, el riu, el pont, la molsa, les muntanyes de suro, el cel pintat d’estrelles que nosaltres pintàvem i l’aigua que corria amb un mecanisme que monpare ideava, i les cases que fèiem de suro, fusta i palla que serràvem, i el mill del canari amb serradís que feia com si fos blat i creixia cada dia un poc. Ai, las, quins records més dolços i frescos… Idò això, que jo a ca nostra amb els meus fills també l’he fet i el continuo fent el pessebre, ara auster, devora la llar de foc a un ampit de pedra i penso en la meva infància , i en la dels meus fills.
Espero que milloris i te desitjo coratge i salut i molt d’amor ( que me penso que ja saps que tens, no és vera? )
el pessebre per la candelera? Memòries
S’acaba febrer. Vull que estiguis bé. T’ha tocat votar ja? Treu el nas de tant en tant… ens fa bé. Abraçada virtual no menys vertadera