Bloc Tibidabo

Certament, a l’hora de fer un article aquest ha de rajar de la ploma de l’autor de la manera més natural i directa possible. Malament rai quan s’escriu per obligació o encàrrec sense estar veritablement motivat. Llavors sol sortir qualsevol cosa menys un text mínimament valorable, una simple acumulació de lletres i mots lligats per una argamassa mancada de força. La cosa ja supera tots els límits quan l’ambient, per circumstànies extremes, com la calor o el soroll en una atapeïda ciutat mediterrània, es fa notar aclapadorament i enterboleix els sentits i els ànims. I no valen subterfugis, com tancar-se amb pany i clau amb aire condicionat dins un cubicle isolat: seria pitjor el remei que la malaltia; d’una tomba no pot sortir res de bo! Perquè brolli  la inspiració calen amplis espais, lliures de sons artificials, preferentment amb verdor  vegetal, i també amb mostres a l’abast d’arquitectura a la mesura humana. Per això es van inventar els “campus”… Tot i que força indrets en poden fer les funcions. D’aquí que un dels mèrits d’escriptors i articulistes sigui el de fer-se el seu propi “campus” particular, virtual o real, el seu espai inspirador, tan necessari per a la ment com l’adob per als vegetals.

De vegades, però, i desmentint el tòpic, aquest “campus” particular no té cap relació amb un hipotètic i imagimari jardí de  l’Edèn, fins i tot pot ser format per amplis espais estesos fins a l’horitzó de terra resseca. Pensem, per exemple, en Miguel Delibes i els camps de Castella, sense els quals segurament la seva obra no hagués estat la mateixa. Malgrat tot és una constatació que les condicions extremes -les veritablement extremes-, com les pròpies dels pols o els deserts, són hostils i anorreadores per a una fecunditat literària continuada. I això seria traslladable a totes les circumstàncies extremes, no únicament ambientals; d’aquí la necessitat d’una certa pau d’esperit -si voleu, d’un estat lliure de tensions i ansietats- per poder crear, la qual, però, no hauria de ser absoluta. Sense una certa interrelació dialéctica amb els nostres consemblants -que actua de catalitzador- la nostra  imaginació tampoc no es veuria realment estimulada ni reptada.

En definitiva, per a la creació ens calen estímuls, tant humans com ambientals,  en la justa mesura i lluny d’excessos. Pensem, per exemple, en el món grec i la seva excepcionalitat natural, amb el mar interrelacionant-se amb la terra i sense estridències climàtiques, fet que propicià l’aparició d’un determinat tipus de societat que fou fonament per a una gran civilització, feta, justament, a la mesura humana. Per tant, la interrelació d’uns factors adequats és la que proporciona un equilibri que, al capdavall, és el marc vital on fructifica el talent creador, tant en el camp literari com en altres camps, cosa que hauríem de tenir ben present en aquesta època tan anorreadora per al talent personal – per la seva  banalitat i materialisme- que ens ha tocat viure.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!