Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

21 de març de 2011
Sense categoria
2 comentaris

Canals infantils en castellà: una mostra més de la colonització que patim

 Joaquim Torrent

  Sovint, i especialment darrerament, més d’un ciutadà conscient  ha plantejat si la influència d’aquests canals és perjudicial per als nostres infants i joves. La resposta és que sí. Malauradament  aquests canals són una eina  de colonització persistent i continuada, amb efectes des de la més tendra infantesa. També és cert que per contrarrestar-los els mitjans de què disposem són clarament insuficients, i per no arribar no arriben a bona part de l’àmbit territorial del català -especialment després de les darreres actuacions del senyor Camps-. Això són “avantatges” de ser una nació subordinada en tots els ordres, i el senyal més evident que, com deia el príncep de Lampedusa, “la qüestió és que tot canviï perquè no canviï res”.  L’impuls anorreador de ponent, de fet, no ha desaparegut mai, malgrat  fer-se  en determinats moments, com ara, més perceptible. Correspon a una lògica, per a “ells”, inapel.lable, quasi m’atreviria a dir que genètica. Malgrat la gran operació cosmètica de la transició la secular inèrcia de fons assimilista continua plenament intacta i es manifesta en tots els camps, el televisiu inclós. No poden tolerar que els qui sempre han estat subordinats i oprimits vulguin emprendre el seu propi camí. Ve a ser un cas semblant al d’aquells marits gelosos que la dona els vol deixar i no ho permeten, fins i tot emprant la violència de gènere, perquè “era seva”, i sense ella no es poden imaginar sols.
   Arribats en aquest punt ja va sent hora que ens desempalleguem de qui no ens deixa ni caminar sense el seu permís, malgrat que faci servir paraules enganyoses i ens digui que és pell nostre propi bé. Ara és l’hora, també i per fi, del reconeixement públic i generalitzat que moltes coses titllades d’exageracions que alguns dèiem no eren més que la pura veritat recolzada en dades objectives -més val tard que mai!
   I tornant a l’aspecte concret de les programacions infantils i jovenils alienants i espanyolitzadores, hauríem de convenir que només són un “subsubapartat” d’una problemàtica general, no per això menys humiliant i insidiós, ja que fomenta la manca d’integració en la catalanitat i l’autoodi per allò propi, cosa que els mestres, especialment els de secundària, constaten diàriament. Mides concretes per arreglar-ho? Sincerament, sense disposar d’una plena capacitat per decidir els nostres assumptes, altrament dita “independència”, poca cosa hi ha a fer. D’aquí la urgència, és més, la necessitat vital -constatada fins i tot per personalitats tan poc sospitoses de radicalisme com l’expresident Pujol- de tenir una estructura estatal pròpia, i cap aquí han d’anar tots els nostres esforços, de manera constant i tenaç, cercant la unitat i el consens i desemmascarant tots els qui sota “històries” com el “bilingüismo”, el “sà regionalisme”, el fals “cosmopolitisme” i companyia no fan més que amagar les seves ànsies assimilistes.
   De tota manera. no seria sobrer, mentre treballem per l’objectiu últim de la independènciat, informar-nos, comparar, i establir propostes en relació a les programacions televisives. Hauríem de fixar-nos en com funcionen les emissions -i els continguts- de la televisió digital terrestre -la que sol ser captada pel gruix de la població- en estat independents pràcticament monolingües i de llengïues d’abast no planetari; per exemple a Holanda, a Hongria, a Eslovènia, a Dinamarca, a Grècia… Segur que èn aquests estats les emissores en la llengua pròpia tenen preferència i les provinents de països veïns no es veuen tan facilment, i segur que també hi ha emissores que fan servir, al menys parcialment, la llengua universal per excel.lencia, l’anglès, en les seves emissions. Calen aquest tipus d’estudis a casa nostra i la seva divulgació, per, així, posar en evidència la inacció i la manca de fermesa de la majoria de polítics nostrats. En la mida que obliguem a actuar els nostres (SIC) polítics, tant en la qüestió de la independència, com, també, en aspectes concrets del dia a dia social i comunicacional, com poden ser les emissions televisisves, podrem ser més lliures, com a persones i com a poble. En cas contrari, ens haurem de resignar a aquest permanent bany maria, destil.lat pel brou de la conformitat i la impotència, que com l’olor de bròquil tot ho envaeix i, malgrat la seva desagradabilitat, ningú no fa res per erradicar-la perquè ja s’hi ha acostumat tothom.

  1. Empènyer i votar homes de caràcter que vulguin defensar els nostres drets !

    El primer valor que han de tenir els nostres representants polítics és la voluntat de defensar la llengua de Catalunya, si no tenen aquesta voluntat no valen.

    El segon valor ha de ser la fermesa i el compromís d’enfrontar-se amb l’enemic. Ni la policia, ni els jutges, ni l’exèrcit ens ha de fer por, si es dona el cas ho hem de denunciar a la Unió Europea i a tot el món. No ens hem d’acovardir.

    Practicar el #novullpagar és un bon entrenament per a a tots per començar a plantar-nos davant de tanta ignominia i dir PROU!

    I tècnicament, el govern de la generalitat ha d’apostar per la TV per via internet i facilitar la distribució dels aparells complementaris adequats com estant fent diaris com “el País”. D’aquesta manera per via interent tothom podrà veure les televisions catalanes arreu del món sense traves i impediments de cap classe.

    Decissions com aquesta semblen impossibles de fer en mans d’aquells polítics colonials veritables eunucs ajupits que només han estat capaços de debatre si s’ha d’anar a comprar amb bossa o sense, i de tant en tant aixecar mecànicament el seu raquític dit.

    Despertem!
    No ens deixem trepitjar
    i cridem … “Prou d’això!”  com digué el Dr. Domènech a la manifestació independentista del 9 de juliol del 2011.

    Salvador Molins, Berga (BIC, CA, SCI, BxI,ANC)

  2. Empènyer i votar homes de caràcter que vulguin defensar els nostres drets !

    El primer valor que han de tenir els nostres representants polítics és la voluntat de defensar la llengua de Catalunya, si no tenen aquesta voluntat no valen.

    El segon valor ha de ser la fermesa i el compromís d’enfrontar-se amb l’enemic. Ni la policia, ni els jutges, ni l’exèrcit ens ha de fer por, si es dona el cas ho hem de denunciar a la Unió Europea i a tot el món. No ens hem d’acovardir.

    Practicar el #novullpagar és un bon entrenament per a a tots per començar a plantar-nos davant de tanta ignominia i dir PROU!

    I tècnicament, el govern de la generalitat ha d’apostar per la TV per via internet i facilitar la distribució dels aparells complementaris adequats com estant fent diaris com “el País”. D’aquesta manera per via interent tothom podrà veure les televisions catalanes arreu del món sense traves i impediments de cap classe.

    Decissions com aquesta semblen impossibles de fer en mans d’aquells polítics colonials veritables eunucs ajupits que només han estat capaços de debatre si s’ha d’anar a comprar amb bossa o sense, i de tant en tant aixecar mecànicament el seu raquític dit.

    Despertem!
    No ens deixem trepitjar
    i cridem … “Prou d’això!”  com digué el Dr. Domènech a la manifestació independentista del 9 de juliol del 2011.

    Salvador Molins, Berga (BIC, CA, SCI, BxI,ANC)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!