Bloc Tibidabo

Hi ha molts llops amb pell de xai  dins la xarxa catalana. Busquen destacar quan tenen la mínima oportunitat de fer-ho. Criden i provoquen molt però sota una aparença de fals progressisme no hi ha res al darrere, llevat de soflames buides i arnades, amarades de totalitarisme d’altres èpoques. Diuen lluitar pel país quan el que de veritat volen dir és que només accepten gent que pensin i  votin exactament com ells diuen que s’ha de fer. Són fruit de traumes infantils i de famílies destestructurades, o, també,  al contrari, de famíles amb pares tirans i dictatorials, i rebotats i amb autoodi malaltís; fan gal.la  de la intolerància més obtusa, per a ells no hi ha més que blanc o negre, sense matisos. I han trobat en la inoperància i el conformisme d’unes formacions falsament independentistes el brou de cultiu necessari per anar sobrevivint parasitàriament, sota l’etiqueta d’un antifeixisme de façana. Perquè ells es venen com gent salvadora de la humanitat -i fins i tot d’algunes espècies animals, com les foques-, desinteressada i altruïsta, quan en realitat es tracta d’una mera tapadora del seu menyspreable “modus vivendi”. Alguns es fan dir d’esquerres, com en els vells temps, i subconscientment adoren figures com Stalin o Pol-pot. I evidentment, com la resta de malalts  de la seva congregació, mai no acceptaran que són víctimes d’una patologia, per a ells els que gosen penasr diferent, invariablement, són nazis o feixistes malvats que volen impedir que la gent normal conegui el seu missatge de progrés en la terrra que prediquen, a costa fins i tot de tradicions i llibertats secutars.

Són uns grans venedors de fum i parlen  tothora de feixisme i ultradreta, amb unes al·lucinants dosis de populisme de venedor d’elixirs miraculosos que més d’un els el compra, per ignorància, per desesperació o per esgotament. Diuen que perquè Catalunya sigui independent només es necessita fer-los cas a ells i tenir paciència durant 50 anys més, sense fer cabal de la desaparició de la llengua ni de la susbtitució poblacional. Temes tabú, que sols esmentar-los ja estigmatiza qui ho fa. Ho resumeixen tot en una qüestió d’ideals messiànics  i de de puresa doctrinària, sense tocar de peus a terra. Acusen de traïdor i reaccionari tot aquell que no els hi riu les gràcies i el seu autoodi i la prepotència estúpida que transpuen quan obren la boca desde dalt de les seves inaccesibles torres d’ivori. Menyspreen tots els catalans alarmats per tal com van les coses i per l’arraconament que pateix tot allò català dins Catalunya, i se’n foten ridiculitzant-los i dient-los folclòrics i nostàlgics,  ostentant ofensivament i falsament la representació d’una pressumpta i inexistent modernitat. A partir del seus propis grups i canals de difusió cerquen contínuament de causar reaccions a fi d’amplificar el seu missatge enverinat. Tergiversen fets, manipulen notícies i fan còrrer rumors falsos, no els imnporta gens demonitzar i  dir infàmies de gent honrada i honesta. Són una  autèntica púrria estalinista, la mateixa que combaté personatges com el gran  George Orwell; púrria que  viu entre nosaltres, amagant-se  fins i tot sota estelades, amb diversos noms. No dubten gens a l‘hora  de difamar, mentir i tergiversar, i, en darrera instància,  amenaçar, fins i tot violentament, llevant-se la falsa careta que solen ostentar. Són els de sempre, molts dels quals ja fa anys que deambulen per l’independentisme, intentant  menjar carnassa, per imposar en darrera instancia, com a bons totalitaris,  els seus dogmes, en una pràctica arnada i més propia d’altres temps, i per a  això no dubten a barrejar-jo tot i dir  tota mena de bestieses.

Tota aquesta mena de gent comparteixen el fet de ser l’instrumemnt preferit de l’Estat i les seves clavegueres, per sembrar l’odi i la divisió entre els independentistes. L’engendre perfecte per fagocitar l’independentisme i fer-ne un apèndix del més tronat marxisme hispanic, el marxisme canyí, que diria l’enyorat professor Termes, i així desactivar definitivament, sota l’excusa de la lluita de classes i un utòpìc i mai abastable paradis terrenal, l’independentisme català. Res de nou, d’ençà Lerroux, sempre ho han intentat, tot i que en certes èpoques no els ha calgut fer gaire comèdia… La nostra feina, doncs, és desmmascarar els qui actúen al servei, conscientment o inconscientment, de l’enemic secular, sota maquillatges i disfresses diverses falsament progressistes,  a fi de desactivar la lluita conjunta del nostre poble per ser ell mateix i poder decidir lliurement.

Quim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!