És l’hora de cercar alternatives

 

No n’hi ha, de paradisos a la terra. Per tant cal desconfiar per sistema dels qui prediquen la instauració d’aquests en un futur, de la mateixa manera que desconfiem d’aquells que  prediquen el mateix en el més enllà. No hi ha més cera que la que crema, és a dir, no hi ha més que la realitat, i aquesta, en l’àmbit econòmic i a nivell real globalment és una. I fins i tot les que figura que són excepcions no ho són tant, tan sols unes meres, i relatives,  distorsions locals d’un sol sistema imperant, el qual no és cap altre que el capitalista, amb matisos i variants, molts cops obeint a tradicions seculars,tot i que en realitat es tractaria d’un sol sistema, “aquí i a la Xina Popular”. Una altra cosa són les tradicions democràtiques i culturals, basades en molts anys d’història, però això pertanyeria més a l’àmbit social que no pas a l’econòmic. I no és tampoc que la història s’hagi acabat, com deia Fukuyama. No,no és això, en veritat ha de canviar, encara que hi hagi un sol sistema econòmic. També és cert -per què negar-ho?- que encara hi ha moltes injustícies i desigualtats; tot i això els índexs educatius van pujant i l’obscurantisme cada cop més és una cosa del passat mentre la pressió democrática de baix a dalt es va fent més gran…, tot i que sempre dins el mateix marc.

La gent ha vist -i en molts casos viscut- el fracàs de les utopies, i com, de fet, sols han servit per reemplaçar unes castes per unes altres. Per això -a més de ser una absoluta evidencia- l’única via per acabar anb les desigualtats és aprofundir en la democràcia. Aquesta és la qüestió básica. Malgrat tot també és cert que el mateix sistema, i no per causes culturals i polítiques, sinó pels avenços tècnics en tots els ordres, genera noves problemàtiques i contradiccions abans impensables, derivades del control dels mitjans d’informació i de les noves tecnologies. Un avenç que es troba en la base de l’inaturable procés de globalització, al capdavant del qual es troben  grans empreses i conglomerats financers, atents únicament al seu mateix profit i que no dubten, si cal, a manipular governs a la seva conveniencia. Per tant, si per una banda tenim l’accés generalitzat a educació, sanitat  i serveis bàsics, cosa que indubtablement afavoreix la democracia, d’altra banda tenim, com a contrapès, el poder creixent de les grans multinacionals. Aquesta pugna, doncs, és la que caracteritza aquesta nova época, i, en la mesura que la gran massa de la población pugui controlar  els grans poders financers i empresarials, hi haurà majors o menors nivells de democràcia. No hi ha més, ni dretes ni esquerres periclitades: o democràcia plena o democràcia mediatitzada, i en els casos extrems tirania… D’aquí que les opcions més radicals siguin les més compromeses amb la democracia i amb la ciutadania, les que, tot i acceptant un sistema socioeconòmic comú a nivel global, en propugnin el control i l’accés per part de tothom. Intentar establir una nova tirania tot contraposant una suposada “esquerra” davant una pèrfida “dreta”  és viure fora de la realitat i aplicar polítiques d’un altre temps, les quals, malauradament, ja vam veure com van acabar.

Així, doncs, per damunt d’etiquetes, allò que cal és aprofondir en la democràcia i enfortir-ne les institucions, i tocar de peus a terra fent una bona gestió local en profit dels ciutadans; per això la necessitat de partits o organitzacions radicalment compromesos amb la democràcia i arrelats a cada territori, amb els quals ens hi puguem sentir identificats, en front d’aquells altres que sols són corretges de transmissió dels interessos de determinades castes globals, sense arrelament enlloc i únicament atentes al seu exclusiu enriquiment a qualsevol preu, sense cap consideració pel patiment de la gent ni pel respecte de les seves singularitats. Per aquest motiu  allò “més revolucionari”, en el bon sentit, seria un partit que actués localment i en representació directa de la gent arrelada a cada lloc, lligada al seu mateix espai i a la natura i amb la seva pròpia història i tradicions, i que fes respectar les característiques culturals de cada comunitat, amb sentit comú i obert a les innovacions, però oposat a moviments indiscriminats i massius de población, que sovint acaben sent nocius, tant per als que es traslladen com per a la societat receptora, tot establint mesures adequades en l’economia i el sistema productiu;  sense canviar el sistema -ja que és l´unic existent-, però sí modulant-lo i establint regles perquè el capital no pugui actuar impunement, sinó d’una manera  racional, regulada i respectuosa.

Es fa evident, doncs, la necessitat d’un partit o organització “radical” -en el sentit etimològic del mot- ,que vagi a l’arrel dels problemes i compromès amb la societat en la qual està encardinat, i  que no la deixi sola ni inerme davant els possibles perjudicis causats per una globalització indiscriminada. Una formació així, “radical”, però també possibilista, no hauria d’estar condicionada per extremismes ideològics allunyats de la realitat, sinó   per un esperit  pràctic i de servei al país. Per tant, hauria d’assumir l’actual marc socioeconòmic, tot exigint uns mínims socials, com correspon a la tradició majoritària a Europa, degudament reformulada per plantar cara als nous reptes i arribar on no arriben les decadents i obsoletes forces tradicionals. Hauria d’actuar fent polítiques de centreesquerra en allò social i patriòticament, en el sentit que primer de tot hauria  de vetllar per la pròpia societat;  per exemple garantint a nivell general un determinat nivel de sous i d’educació, i això sols és possible amb una bona política de fronteres i de control de fluxos de població. Així, caldria cercar un equilibri entre les forces  globalitzadores i la defensa de la población autóctona, lluny de demagògies i de manca de fiscalització, la qual sols duu a l’anarquia i a l’enriquiment de lobbys i màfies.

En definitiva, calen noves formacions que defensin les societats dels diferents paisos, fermes , realistes, conscients de la nova época i “radicals”. A Catalunya, però, i per ara, encara no ha quallat cap força d’aquest tipus, tot hi haver-hi darreramemt  intents en forma de noves organitzacions que intenten fer front a la situación de desgavellament generlitzat i de dissolució nacional -tot tocant de peus a terra i amb sentit comú- a què ens enfrontem. Uns intents, però , que s’han trobat amb la difamació i l’obstrucció sistemática per part   dels qui exerceixen el control i es beneficien de l’actual estat de coses, un control que no pensen compartir ni deixar d’exercir. Malgrat tot, el canvi arribarà, per damunt difamacions i demagògies, i tard o d’hora s’establirà una nova manera de fer política i d’encarar els problemes -sovint dramàtics- que comporten els nous temps, per damunt etiquetes i complexos ja absolutament periclitats .

Joaquim Torrent

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *