No cedim !

L’opinió generalitzada és que a Catalunya a l’hora de votar per una possible independència hi ha dos grans blocs, meitat i meitat, amb oscil.lacions variables que de vegades inclinen la balança cap a un o un altre segons la cojuntura. És evident que el gruix dels que votarien “no” és format pels “altres” -a seques o amb  l’afegit de “catalans”, com deia Candel-; bàsicament d’origen espanyol,  tot i que no exclusivament, ja que la immigració provinent de fora de l’Estat cada cop té més pes.

Aquesta, tant la comunitària com l’extracomunitària, és fàcilment manipulable, si bé per raons diferents; són les primeres víctimes dels poderosos grups de (des)informació de masses aliens, els quals oculten sistemàticament la nostra realitat nacional i cultural i no s’estalvien, a la mínima que poden, d’influenciar el personal. Quant als ciutadans amb orígens espanyols, els que votarien “no” -no tots, afortunadament hi ha moltes excepcions- estarien condicionats en la seva gran majoria per viure aïllats a determinats barris, per haver rebut grans quantitats de desinformació mediàtica de manera regular i persistent al llarg de decennis i, també, per una certa inèrcia o comoditat, ja que no s’han vist obligats a plantejar-se certes qüestions. I si també és cert que hi deu haver entre els que votarien “no” una certa quantitat de persones “indígenes” no és menys cert que sense l’auxili dels “altres” el percentatge total de vot del “no” seria clarament minoritari. Aquests autòctons que votarien “no” serien  principalment gent gran, com a Escòcia, porucs i fàcilment manipulables, tot i que no tant com podria semblar, ja que hi ha avis força actius a l’¡hora de reivindicar la nostra sobirania. Igualment, hi deu haver una quantitat considerable de joves “híbrids” i indefinits, força influenciables i suggestionables, molts dels quals segurament potencials votants d’un pseudoesquerranisme de matriu unionista…

En definitiva, el “no” és fruit principalment de la ignorància, de la por, de la manipulació -principalment mediàtica i amb tints orwellians-, del no voler-se integrar. Mentre que el “sí” és fruit de la fidelitat al país, tant d’aquells que hi tenen arrels pregones com d’aquells que provinents d’altres indrets han sabut, tot sortejant obstacles de tota mena, percebre on realment eren. De fet ens podem  demanar per la  legitimitat moral i ética d’aquest vot; per si no seria un vot “viciat”, una mena de “vot escombraria”, ja que implicaria donar per bones -i acceptar-ne els efectes- tota la violencia i  les injustícies històriques que hem patit com a poble en els temps moderns i contemporanis. No hi hauria res més detestable que, sota una màscara aparentment democràtica, se’ns vengués la nostra  liquidació. Això seria ben bé allò de “ser banyut i pagar el beure”.

Hem de saber no caure en paranys i dir prou. I ho hem de dir ben fort i ara mateix; perquè com més esperem pitjor anirem…. I això potser és el que en el fons, malèvolament i maquiavèl·licament, alguns dels suposats líders “nostrats” desitgen en el seu fur més íntim i s’esforcen prou per no exterioritzar-ho. Si aquesta mena de “líders” (sic) haguessin mostrat més decisió, fermesa i audàcia i no haguessin deixat podrir el procés segur que la majoria dels indecisos s’haurien decantat en la seva majoria cap al “sí” i aquest hagués estat molt més rotund; per això, més que mai, el nostre deure és exigir-los que parlin clar, tot procurant que altres líders -líders de veritat s’ entén- en prenguin el relleu.

I unes reflexions finals: estem parlant d’una suposada -per a alguns mitjans- majoria inapreciable; d’un hipotètic empat tècnic entre els dos blocs. Una victòria clara seria la que s’aconseguiria com a mínim amb dos terços dels votants. Xifres, però, i malgrat tot, encara  ben assolibles, i reflectides en algunes enquestes, com la feta pel ICPS, vinculat a la Universitat Autònoma. No podem menys que dubtar, doncs, i tenir certes “sospites” d’algunes  xifres que se’ns presenten com a reals, ni donar-ho tot per perdut: a condició que no badem i no ens deixem arrossegar per la passivitat o el pessimsime,  sapiguem identificar els falsos amics, i afavorim l’aparició de nous i desacomplexats lideratges.

Joaquim Torrent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *