No hi pot haver continuïtat amb un passat vergonyós

L’antiga presó Model de Barcelona va tancar definitivament el 2017, a hores d’ara ja hi ha un pla urbanístic propiciat des de l’ajuntament governat per la senyora Colau, a fi de reconvertir tot l’espai que  ocupa -dues illes de l’Eixample-. En aquest pla es preveu ubicar-hi al voltant de cent cinquanta habitatges,  així com comerços, instal.lacions educatives, esportives,  residencials i de serveis, i zones verdes, tot deixant intactes el panòptic, amb la seva cúpula, i les sis galeries que hi conflueixen, així com l’antic edifici de l’administració i el dels tallers; amb una barreja resultant com a mínim “inquietant” i, segons com, sense solució de continuïtat entre els antics usos repressius i els nous, tots ells, nous i antics, propiciats des del Poder. En el lloc on es controlaven “les ànimes”  i els cossos, i on fins hi tot s’hi feren execucions, es preveu que hi visquin famílies i hi creixin infants, i s’hi facin activitats comercials i de tot tipus. A primer cop d’ull paradoxal -especialment si pensem en el manteniment de totes les galeries- , tot i  que no ho és tant si ens fixem que es tracta d’un fil que s’inicia amb el control i l’”exemplarització” i es continua amb l’ordenament, racional, d’activitats i realitats socials. No hi ha separació, tot forma part, sense solució de continuïtat,  del mateix paquet organitzatiu a càrrec dels poders dominants, d’aquí  que aquest pla, de la manera que està dissenyat faci patent l’omnipresència del Poder i la submissió del ciutadà, ni que sigui de forma implícita i subliminal. Per això, per als ciutadans amb un esperit realment lliure, es presenta amb un aspecte amenaçant i abassegador; caldria que fos ben diferent, fet amb un altre esperit. Tot i que no ha estat així, malgrat la força governant a l’ajuntament de Barcelona reclamar-se d’esquerres i innovadora, ja que no ha pogut deslliurar-se dels tics i pràctiques -per damunt les sigles- del Poder.

Analitzem aspectes concrets. En primer lloc no resulta aceptable, com hem comentat, conservar totes le galeries, la seva sola presencia aclapara, i imposa un passat que caldria oblidar. Per això, des d’aquí proposaríem conservar-ne sols una -atès que no podria ser útil per a cap altra activitat-, com a reliquia d’uns temps ja superats i on es podria ubicar un “museu de la penalitat”, que comprengués des dels temps més antics a l’actualitat, tot passant de la mortificació dels cossos al pretés redreçament asèptic dels reclusos. El panòptic, per la seva banda, es podria conservar readaptat, com una mena d’umbracle ajardinat. Quant als habitatges caldria fer-los en un altre lloc, lluny de tota referència al passat penal; i els centres educatius si realment fossin necessaris s’hi podrien ubicar com a mal menor. De fet, idealment,  només hauria de susbsistir l’edifici administratiu, una galería i el panòptic, la resta: zona verda!

No hi pot haver  -més enllà d’un record puntual per a especialistes- continuïtat entre un passat tan fosc i activitats humanes. El millor homenatge a tots els que van patir en tan sisnistres instal·lacions seria que hi predominés la natura i la vegetació, tota pseudoreforma emmascaradora no seria més que un autèntic ultratge a les persones amb un esperit lliure. Veurem…

Joaquim Torrent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *