Bloc Tibidabo

Com tothom sap, per damunt clixés recorrents,  el sistema capitalista té molt d’aleatori: en un dia et pots fer ric –per ser justos cal dir que en pocs casos-, però de la mateixa manera al cap d’una semana ho pots haver perdut tot. D’aquí el predicament que, fins ara -, perquè tot canvia a gran velocitat- ha tingut el fet de ser funcionari  -o treballar  en un banc, que venia a ser el mateix-. Sabies que no guanyaries gaire però, a canvi, estaries tota la vida xuclant de les mamelels de “mamà-Estat”. El funcionariat era com una mena d’espai protegit per a ànimes porugues i poc ambicioses que no volien ser sacsejades pels vaivens propis del sistema, al qual sols s’hi podien encarar i fer-hi front personalitats agosarades i decidides, ben sovint sorgides de les classes subalternes, d’aquelles que no tenien res a perdre.

Això era, i , fins a l’actualitat, ha estat així, a nivel general, i també a nivell d’allò que se sol entendre pel “món de la cultura”, i, més específicament, pel món de la literatura, els mitjans i l’edició. Ben sovint l’èxit de certs autors, més que dels seus mèrits intrínsecs, ha estat degut al fet d’haver-se trobat  en un determinat lloc en el moment precís, i, també, d’haver pogut disposar en aquelles circumstàncies d’uns potents altaveus. Perquè, és clar, òbviament, si ningú no et pot llegir per molta qualitat que tingui el teu text la seva incidencia será nul·la. D’aquí la importancia de “tenir padrins” -intel·lectuals, en aquest cas-, tant als començaments com, un cop aconseguit un cert ressò, en una posterior regularitat creativa.

I igual s’esdevè en el món financer i empresarial; no oblidem l’expressió tan celebre de “capitalisme de  col.legues” (“amigotes” en castellà), aplicada al peculiar capitalisme hispànic radicat a  Madrid, el que és representat per l’Ibex 35, per entendre’ns, i que es desnvolupa en determinats cercles tancats que actúen corporativament… Un fenòmen de ressonàncies força mediterranies però també extrapolable  -amb intercanvi d’informació i favors en una barreja de relacions económicosocilas i familiars- a d’altres indrets i cultures, encara que amb menor intensitat, i que en l’àmbit polític també ha tingut reflex en altres sistemes no estríctament capitalistes. Recordem les purgues d’escriptors sota el règim de Stalin o el silenciament i aïllament dels dissidents a la Xina, per no esmentar el que deu pasar a Corea del Nord.

Vista la situación, des d’una perspectiva àmplia, i centrats en el nostre minúscul i caïnita país, amb una pregona influencia de les formes i el fer catòlics, no ens hauria de sorprendre la magnificació de certs escriptors i articulistes i el silenciament oprobiós d’altres, amb el mateixos o més mèrits que els primers. Sense anar més lluny hi ha magnífics blogs de gent que escriu regularment articles que sols llegeixen una minoría, i també força llibres interessants, que per la seva disposició i estructura podrien ser considerats com una recoplilació d’articles,  els quals són editats en un nombre limitat d’exemplars i destinats a tenir una vida efímera a les llibreries, però que romanen ocults per al gran públic, abduït com està per les omnipresents figures mediàtiques,  vinculades i al servei  del Poder, que solen apareixer regularment a tertúlies i programes televisius destinats al seu lluïment -i de pasada, en darrera instancia a la justifiucació de tot el sistema i a delimitar espais de dominaciói i exclusió. D’aquí la  gran dificultat -juntament amb l’aleatorietat- de fer-se sentir pels qui tenen opinions discrepants,  o simplement, no estan suficientment interconnectats a xarxes de micropoder, expressió al capdavall d’un determnat tipus d’opressió social i que són un  reflexe  mimètic de tot allò que  també passa en el món socioeconòmic, que en el nostre cas es desenvolupa dins el marc capitalista, ara omnipresent al món, però que  també s’ha desenvolupat, històricament, en altres tipus de marcs…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!