Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

23 de juny de 2020
0 comentaris

Aturats en el temps

 

No fa gaire temps ens vam assabentar pels mitjans de comunicació de la mort d’un missioner nord-americà a mans d’un grup d’indígenes d’una remota illa. Els fets vam pasar a l’illa de Sentinel del nord, a l’arxipèlag d’ Andaman i Nicobar, al golf de Bengala, sota sobirania de l’Índia. Evidentment aquest missioner va ser víctima del seu fanatisme i de la seva imprudencia, i d’una pregona ignorància i manca de comprensió de la realitat en què viu aquest poble indígena, el qual es remunta a  milers d’anys i se suposa que provingué de l’Àfrica, del mateix tronc que els aborígens australians i altres pobles esparsos i residuals  propers. La seva mateixa existencia, tot mantenint en total aïllament un estil de vida pehistòric és un fet absolutament excepcional. Es calcula que com a màxim poden ser uns dos-cents individus, que viuen de la caça i la recol.leciió, els quals es mostren extraordinàriament bel.licosos contra els poc i ocasionals visistants; alls quals no dubten d’atacar-los, fins a arribar, si poden, a matar-los, com així ha estat en múltiples ocasions.

L’existencia tan singular d’aquesta reduïda comunitat ens planteja força interrogants i qüestions, com, per exemple, si  és censurable l’hostilitat que mostren quan sabem que altres tribus d’illes properes des que  han estat “descobertes” i assimilades han acabat en la més absoluta ruïna, amb les dones prostituïdes i els homes alcoholitzats, convertides en una atracció quasi zoológica per a turistes. Cal reconèixer, però, que aquesta actitud, de moment, els ha salvat de la degradació i l’extermini. Però fins quan podrán resistir en aquest minúscul gra de sorra que és, a nivel planetari, la seva illa? Fins ara les autoritats índies no han deixat acostar-s’hi ningú i es mantenen plenament aïllats. Cal dir, de tota manera, que això ha estat propiciat per la petitesa i marginalitat de l’ílla, seria iniimaginable per a una illa de gran tamany -per exemple Borneo.

Pensem per un moment en l’abisme que ens separa, una distancia cultural i evolutiva insalvable, que fa que si contactessin directament i sense cap filtre amb “la civilització” serien immediatament destruïts; i això sense esmentar la  seva manca d’immunitat, que els faria inermes davaant tota mena de virus.

Així, doncs, cal concloure que, ara per ara, el més assenyat és mantenir aquest poble indígena en el seu aïllament… i el més còmode també. Cal dir-ho, perquè porposar-se “salvar-los”, en el sentit d’incorporar-los a la resta de la humanitat, seria realment costosíssim en tots els ordres, a banda de plantejar uns grans dilemes ètics. Perquè quin dret tenim  a canviar el seu immutable sistema de vida? Amb quins fonaments? I quina seguretat tenim, a més, si es fes aquesta incorporació, que s’assoliria amb èxit? Quines seqüeles i costos tindria per als implicats? En realitat, però,  és un fals dilema, perquè tothom sap que aquest aïllament no es pot mantener indefinidament, i que si no es fa res acabarà sent inviable i d’una manera o altra aquests indígenes restaran exposats a totes les nostres lacres. D’aqui que la urgencia del   seu rescat, que s’hauria de fer -això sí- amb moltíssim tacte, delicadesa i respecte, i mantenint, malgrat tot, un mínim aïllament protector.  Hauria de ser una tasca de tota  la humanitat, a través de l’ONU i les seves agències -com es va fer, per exemple en el trasllat i preservació del temple d’Abu Simbel-. Malgrat tot no deixaria de ser un procés traumàtic, encara que inevitable i inel·ludible.

Aquest debat ens retrotrau als inicis de la colonització del Nou Món, quan es plantejava si els indis eren “bons  salvatges”, i per tant homes amb ànima, o uns  “mals salvatges”, exclosos de la humanitat. Llavors triomfà la primera opció, simplememt per motius utilitaris i d’explotació, atès que l’opció contrària duia inevitablement a l’extermini i la marginació, amb la conseqúent pèrdua de bracos aptes per a la feina. Actualment aquest dilema ja no té -per sort- lloc,  i, en el cas concret de l’iilla de Sentinel, es tractaria simplement d’una qüestió de solidaritat i d’acoliment vers uns consemblants nostres que, per circumstàncies excepcionals, han romàs aturats en el temps, la qual implicaría dur a terme una tasca molt delicada i dificultosa  però que estem obligats a fer, ni que sigui per preservar la dignitat de la nostra espècie.

Joaquim Torrent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!