Bloc Tibidabo

Arran de l’expansió d’aquest maleït i insidiós virus ens hem adonat, de cop i volta, de la nostra  fragilitat, i de com, en aquest nou món global, estem a la mercè de forces impredibles. Si ens poséssim a analitzar fredament tots els riscos per a la nostra salut -substàncies nocives, virus, radiacions…-  que ens envolten no viuríem:  sabem què  ingerim?; ¿com podem estar segurs que s’han exercit els controls necessaris?, i, en cas que aquests s’apliquin, són en realitat adequats? Veritablement mereixen credibilitat els missatges tranquilitzadores emesos per les “autoritats”? Com podem estar segurs que el marisc, per no esmentar altres sers vius que ingerim, no transmet el virus?

Esbalaïts, veiem com , d’una banda, s’afirma  que ja no hi ha cap perill,i, d’una altra, que les pòssibilitats de transmissió no han desapregut o que fibns i tot es poden reactivar… Hi ha massa contradiccions, incerteses i interrogants sense resposta suspesos en l’aire. I no únicament  pel que fa a aquesta nova pandèmia. Així, per exemple, els mitjans de comunicació solen repetir periòdicament que la major part del salmó que consumim està engreixat amb pinsos industrials portadors de substàncies cancerígenes. Tot i que i algunes fonts ho atribueixen a intents de desacreditar el peix de procedència noruega per part dels Estats Units la por ja no la pot treure ningú als consumidors.

Estem envoltats per una infinitat de perills reals o potencials. Uns perills, sistemàticament amagats, que escapen al nostre control, tot i de vegades, per raons poc confessables, surten a la llum pública i esdevenen un indicador i una metàfora del nostre alienat mode de vida: com els mateixos salmons, pollastres, vedelles o mariscs –sesne necessitat d’esmentar espècies animals consumides a la Xina- que cegament ens mengem vivim en un espai controlat i acotat; ingerimm productes que no sabem ni què contenen; permanentment vigilats, restem, de manera absolutament rutinària i gregària, amuntegats els uns al costat dels altres mentre algú desconegut i llunyà ens posa preu i decideix el nostre destí.

Ben mirat, no hauríem de fer tants escarafalls. En el fons allò que ens perturba no és tant la nostra pòssible contaminació pel virus com constatar que estem igual de desemparats que els animals sacrificats insfdustrialment en els nostres horribles macroescorxadosr –convertits a més en llocs susceptibles  d’ aparició de rebrots- i, també, intuir que hi ha una immensa putrefacció que se’ns amaga i que  no interessa que coneguem. En definitiva, allò que  ens causa vertigen i rebutgem és  -com li passa al  personatge kafkià Gregor Samsa-  veure en què, a canvi de dubtosos beneficis i propiciat directament per la nostra passivitat, ens hem convertit.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!