CANIGÓ, un element decisiu en la lluita pel reconeixement i la defensa de la Franja

(Article del 2016, en homenatge a Isabel-Clara Simó que ens acaba de deixar)

Acabem de perdre en Xavier Dalfó (16-04-2016), qui fou l’editor de la benemèrita revista CANIGÓ, editada a Figueres, de la qual en una primera ètapa en fou director, tasca que posteriorment recaigué en la seva esposa Isabel.Clara Simó.  Va dirigir la revista fins el 1971;  a partir d’aquí,  i coincidint amb el seu vintè aniversari, Dalfó va ser editor de Canigó, i la seva esposa, l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó, va assumir-ne la direcció. Va passar, llavors, de ser una publicació mensual a setmanal i es traslladà  a Barcelona.  Va esdevenir referent del catalanisme tot i la pressió imposada pel règim de Franco. Número rere número, CANIGÓ va anar desafiant el règim franquista amb el seu caràcter combatiu. Paco Candel, Josep Pla, Carles Fages de Climent i Salvador Dalí van ser alguns dels il·lustres noms que van col·laborar-hi. CANIGÓ es deixà de publicar-se l’any 1983. L’any 2014, Dalfó va rebre una placa d’homenatge de la seva ciutat de naixement, Figueres, per la tasca cultural que havia dut a terme. Pel que fa a la Franja CANIGÓ sempre acollí autors franjolins i es feu ressò de la problemàtica d’ aquelles comarques a les seves pàgines, tot col.laborànt  amb tots aquells que en aquells anys de la Transició volien un futur millor per a la Franja.  Des d’ aquí ens sumem a les mostres de condol per la pèrdua d’una persona tan valuosa i estimada com fou Xaviier Dalfó.

Precisament, la gènesi del grup que es constituí per treballar per  la Franja de Ponent al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona s’inicià a partir d’un article publicat l’u de desembre de 1976, en el número 478 de CANIGÓ, per Ferran Camps, politic i periodista català ja traspassat, titulat “Els catalans en terres d’ Aragó” (sic) on d’una manera voluntarista i no sempre prou encertada reivindicava la catalanitat de les terres de la Franja, encara no englobades sota aquesta denominació. Per exemple, comet l’error històric de donar per fet que la Franja era englobada al Principat fins que amb la divisió provincial del XIX “va passar a Aragó”, cosa que no era certa -i que no per això invalida la profunda catalanitat consubstancial a aquestes terres.  Sigui com sigui, aquell article actuà com a catalitzador, i un mes després l’ u de gener de 1977, al número 482, aparegué  l’article  titulat “Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó”, signat per Josep Manuel Pons i Ramon Sistac, en aquells moments joves residents a Lleida i Barcelona, i d’origen ribagorçà i lliterà respectivament -havent esdevingut el darrer prestigiós catedràtic de filologia i estudiós reconegut dels parlars de la Franja.  Aquest fou un article que creà un cert enrenou entre els cercles barcelonins més sensibles a la problemática nacional dels anomenats Països Catalans.,

Els autors, en aquells moments d’eufòria politica de la transició i d’aparició de noves perspectives i esperances plantejaren la necessitat de  conscienciar els habitants catalanoparlants d’Aragó sobre els seus trets de catalanitat, sobretot pel que fa a la llengua, per tal que pogueren decidir amb coneixement de causa, i feien una crida a afermar la catalanitat d’aquests territoris. Això no va caure en sac foradat i en el número 485 de Canigó  de 22 de gener va aparèixer una “Crida” en forma de carta, on l’activista Jaume Carreras  deia:  “Sou interessats a la problemàtica de la Catalunya Aragonesa, desitgeu de conèixer-la més a fons, de treballar-la, o bé senzillament, de juntar-nos una colla per tal d’organitzar una excursió, cap a aquelles terres, la primavera vinent, ¿sí? Truqueu-me”. Significativament en el mateix número va aparèixer, també com a reacció a l’article de Pons i Sistac,  una altra carta, titulada significativament    “L’ Aragó Català” signada pel malaguanyat Carles Piulats, persona d’ una vasta cultura i que va fer de pont entre el nucli barceloní i la gent de la Llitera,  on deia, entre altres coses, “me va parèixer molt prudent {l’article} en parlar de la catalanitat de la franja. A Llitera només caldria fer una enquesta·en profunditat i hi e veuríem que els fans del Barça hi són els més.  (..)Pel que fa a allò de `Catalunya  los té el plat parat a la taula´ no ho poso en dubte però sí que és ben real el desemparament, desconeixença, poc interès enfront dels interessos (econòmics principalment i també folkloristes) dels de Saragossa i Osca..”

Arran de la crida feta per Carreras  començaren a reunir-se a començaments del 77 algunes persones especialmente interessades en l’Aragó catalanòfon, des de gent de la zona emigrada a Barcelona fins a activistes catalans favorables al catalanisme  polític i lingüisticocultural. Les reunions es feien periòdicament al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, des d’on va sorgir l’apel·latiu “Franja de Ponent”.  Una de les primeres activitats fou una excursió iniciàtica a la Franja, la  qual també serví per establir lligams amb activistes de la zona, com l’esmentat Carles  Piulats, del Torricó, i Jordi Boix, de Benavarri. Una altra activitat fou la presentació del grup en els actes de la Renovació de la Flama de la Llengua  Catalana celebrats a Montserrat, amb motiu de la qual     s’editaren i repartiren unes octavetes on es reclamava la catalanitat de la Franja de Ponent, tot fent referència a l’artificialitat dels límits fronterers, les quals  foren signades pel “Grup  d’Independents pell Desvetllament de la Franja de Ponent” (sic), tot i que posteriorment el grup passà a dir-se “Associació Cultural Franja de Ponent. Entre la gent que es reunia habitualment hi havia en Jaume Carreras, el mateix Sistac, que juntament amb Piulats feia d’ enllaç amb el nucli lliterà, en Joaquim Monclús, en Joaquim Torrent, en Josep Mauri, el malaguanyat Martí Garcia-Ripoll i d’altres persones…..  En Martí Garcia-Ripoll potser era el més crític i reflexiu i se situava en una línia més de crítica social; arran del seu interès per aquelles terres arribaria a publicar un article bàsic per entendre una mica millor allò que es començava a conèixer com a Franja de Ponent i que ha estat considerat com la primera, i brillant, reflexió moderna de caràcter sociolingüístic sobre aquest territori: “Conflicte lingüístic i ideología a la Franja de Ponent”, publicat a “Serra d’Or” el 1982, tot i que posteriorment, però, emprengué altres camins….

Joaquim Torrent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *