Rebuig a una hipotètica “reindigenització”?

 

TV3 ha emès la noticia d’una protesta de la comunitat hondurenya, a Barcelona, a la plaça de Catalunya, on s’ha demanat solidaritat per a un nen desaparegut en un atracament en aquell país. A les pancartes tot era en castellà, i només hi havia les banderes d’Hondures i de l’Estat espanyol. Molt significatiu!

Per a ells lúnic interlocutor vàlid és l’Estat, les institucions catalanes no compten. I no és mala fe, en absolut; si de cas sinceritat, una ingènua sinceritat, que els fa prescindir de dissimular per atreure’s simpaties però que ressalta la nostra realitat. Som, tant com han estat els mateixos hondurenys, un poble colonitzat, tot i que ells -per sort seva- es van poder emancipar de la metròpoli i ara hi poden parlar de tu a tu, mentre nosaltres, com totes les cultures -i pobles- subordinades patim l’efecte de la interposició i de la invisibilització.

Així,no ens hauria de resultar estranya la manca d’empatia cap a la nostra llengua i cultura de molts llatinoamericans, ja que automàticament l’ associen i releguen a “allò indígena”,i, per tant, tradicionalment subordinat i marginat pels poders dominants, fins al punt de ser convertit en un estigma. D’aquí el seu rebuig inconscient a fondre’s amb quelcom que, per als seus ulls, és intrínsecament “inferior”… I fins i tot amb més força si aquests mateixos llatinoamericans tenen ancestres indígenes i s’han aculturalitzat a través de la llengua dels colonitzadors; de cap de les maneres optaran voluntàriament per –als seus ulls- “tornar enrere” i “reindigenitzar-se”, encara que sigui mitjançant una “reindigenització” aliena.

Siguem-ne conscients, doncs, a tots els efectes.

Joaquim Torrent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *