Bloc Tibidabo

Publiquem el següent text -aparegut a la revista “La Brúixola”, número 59, primavera 1998- en homenatge al seu autor, Jordi Moners, patriota de pedra picada recentmemt traspassat. Un article on es plany de la manca d’efectivitat a l’hora de fer una normalització efectiva de la nostra llengua, i que un cop llegit ens evidencia com no hem avançat gens, al contrari. La situació, des de l’any 1998, ha empitjorat ostensiblement a tots els nivells i els retrets i planys de l’autor són perfectament traslladables al moment actual, amb altres actors al capdavant de les institucions però igual d’ineficaços en la pràctica que els anteriors; la qual cosa ens fa pensar que no ens trobem tan sols davant una suposada incapacitat sinó també davant una voluntat decidida de no “fer res” i de continuar encolomant el mort a la ciutadania…
J.T.

La llengua catalana: què hem de fer?

Diuen que l’espècie humana és l’única de tot el regne animal que ensopega amb la mateixa pedra. Doncs bé, exactament podríem dir de la Generalitat de Catalunya: que és l’únic espécimen institucional que, només en quinze anys, ha ensopegat dues vegades amb la mateixa llei: la llei del català.

Fa quinze anys que el nostre Parlament va aprovar la primera llei sobre l’ús de la llengua catalana. Bé, o malament, semblava un pas endavant. Però tot seguit, cofois de la feina legislativa feta, en una xarxa d’ irresponsabilitat política i d’estultícia i de vanitat humanes, els nostres governants llançaren aquell eslogan que es prodigà durant temps arreu de les quatre províncies: “Ara, depèn de tu!” És a dir, que els poders polítics es desentenien de l’afer perquè, sempre segons l’esperit de l’eslògan referit -i la realitat subsegüent ho ha corroborat-, ja no depenia d’ells: per autoexclusió, és clar. Es retiraven de l’escena i deixaven tot el paquet sociolingüístic -sempre segons el mateix eslogan i la realitat subsegüent- a la responsabilitat de la ciutadania.

De llavors ençà la Generalitat ha fet un paper tan Galdós, en aquest camp, que fa escruixir. Abandonà, si és que mai no l’havia tingut, el projecte polític i la visió globals necessàries al voltant de la llengua nacional, i convertí aquest tema en un afer purament administratiu, molt sovint ni tan solament controlat per ella. S’han anat succeint oposicions amb proves de coneixement de català per al funcionariat públic, generalment només per als soldats rasos de la piràmide d’aquest cos social, mentre que la desídia oficial i la picaresca popular, en un ambient tan desangelat, permetia a molts dels afectats aprobar els exàmens i conservar així els llocs de feina sense cap estímul paral.lel, sense engrsacr-los ni obrir-los cap porta dins un projecte cultural nacional.

Perquè el que mancava era aquest element fonamental. Podíem tenir una llei tan bona com es volgués, podíem tenir un lema, “normalització lingüística”, correcte, però ningú no havia pensat ni en el farciment, ni en l’aprofundiment, ni en la globalització d’aquest lema i d’aquesta problemática: hi mancaven un “perquè” i un “per a què” que superessin l’anècdota exclusivament lingüística. I , mancats d’aquesta base, és clar, han fet fallida, àdhuc en aquest àmbit merament lingüístic. Ho veiem cada dia, i ben clarament. Molta gent que “sap” -diguem-ho amb aquest eufemisme, si us sembla bé- el català, en els medis administratius, institucionals, laborals, universitaris, dels mitjans de comuniació, etc., no el fa servir en molts casos que caldria i, o, seria fácil de fer-ho, ni sap emprar-lo com caldria. Manquen, doncs, freqüència d’ús i qualitat d’ús, àdhuc en aquells moments, llocs o ambients que, per llei, no hi hauria d’haver aquestes mancances.

Amb totes aquestes dades a la mà, era imprescindible, o simplement útil, una segona llei del català? Amb la segona llei, aprovada pel Parlament el 31 de desembre de 1997, la Generalitat ensopegava per segona vegada amb la mateixa pedra. En efecte, el problema no raïa en la llei primera, sinó en la visió política del govern, ja sigui a l’hora de redactar la primera, com a l’hora de redactar la segona o les que vindran, perquè amb la darrera no se solucionarà res.

El problema rau en el fet que, per molt nacionalista que s’autoproclami el nostre govern, no té una visió nacionl de la política. No calia, doncs, una llei nova, sinó un esforç sincer per al recobrament real de la personalitat del poble català. Simplement un projecte nacional clar i ferm per a la nostra societat. Després de vint anys de Generalitat, dinou d’estatut d’autonomi i quinze de la primera llei d´´us lingüístic, el que calia modificar no era, precisament, aquest darrer element, sinó els dos primers: l’ estatut i la Generalitat.

Diuen que l’hàbit no fa el monjo, i cap llei que provingui d’un estatut d’autonomia com el nostre no podrá mai encaixar amb les necessitats del poble català. La Generalitat s’ha tornat a equivocar, doncs, en agafar les fulles i en no voler acceptar que el rave de debò és amagat sota terra.

Avui tenim: 1.- Una legislació lingüística insuficient, que a més, ni es compleix ni es fa cumplir. 2.- Una intel·lectualitat que, en la seva inmensa majoria, fa pena sentir-la parlar, tant si parla excatedra com si ho fa en una tertúlia radiofónica. I quan escriu necesita correctors. 3.- Una ràdio i TV publiques -les de la Generalitat- que, lluny de ser abanderades i punts de referència de la normalització lingüística, és un desgavell lèxic, fonètic i gramatical que avergonyeix els uns i desorienta els altres. 4.- Uns polítics – Consell Executiu i parlamentaris- que continúen defensant “la lley de nurmalissassió llingüística”. 5.- Un sector aclapadorament majoritari del nacionalisme i de l’independentisme que persevera encara en un bilingüisme verbal ridícul. 6.- I finalment, la botifleria i les forces d’ocupació que lliguen aquest all-i-oli tan divers.

Hem de combatre tots aquests punts negres de la realitat sociolingüística catalana; però d’ entrada, i si volem ser coherents amb nosaltres mateixos, hem d’erradicar ara mateix el punt negre de l’apartat 5è. Això sí que depèn exclusivament de nosaltres. Fa cinc-cents anys que un castellà conspicu va dir que la llengua er companya de viatge d el’ imperi, i és ben cert que la llengua castellana ha estat i continua sent un instrument fonamental de l’imperi espanyol. Cal, domcs, que els catalans decidim si volem ser colonitzats o lliures.

Jordi Moners, Sant Boi de Llobregat, maig 1998

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!