La Franja, toc d’atenció per a un territori que se’ns desfà

A la Franja de Ponent hi ha una catalanitat primigènia, consubstancial —molts cops els que l’ostenten, però, no l’autoperceben—, de la qual la mateixa llengua és la mostra més evident, fins al punt que el concepte Franja en depèn, ja que en negar la llengua també se’n nega l’existència. Si s’hi parla català, no és perquè sí, ni és un fet accessori, al contrari! Constitueix un fet cabdal que ens remet a l’existència d’una sèrie de trets comuns amb la resta de terres de parla catalana. Una llengua no neix per generació espontània, hi ha d’haver uns fonaments geogràfics, antropològics, socials, històrics, culturals… comuns i propis del seu territori originari que han contribuït a la seva configuració i permanència. Uns fonaments que, certament, també es donen a la Franja, malgrat la seva posterior inclusió en determinats límits polítics, en darrera instància, sobrevinguts i imposats. Aquests límits, d’altra banda, no han estat tampoc tan nítids com sembla, i han patit fluctuacions i polèmiques al llarg de la història, la darrera mostra de les quals ha estat el desmembrament del bisbat de Lleida, amb el lamentable colofó de l’assumpte dels anomenats “béns de la Franja”, que ha afectat especialment el Museu de Lleida. Tot plegat, a més, ha anat acompanyat d’una interacció constant, a escala social, amb les altres terres de parla catalana, que han estat la destinació principal de la seva emigració, així com un dels principals interlocutors en les relacions comercials i el lloc preferit a l’hora de beneficiar-se de la sanitat o de l’educació superior.

A més, per damunt de les línies frontereres dels mapes hi ha els límits reals, molt condicionats al llarg de la història per característiques i fenòmens propis de l’àmbit de la geografia física. En el nostre cas, tenim la zona dels Monegres, que a causa de la seva extrema aridesa ha actuat com a veritable barrera per a les relacions humanes entre est i oest. Pierre Vilar ja constatava la importància d’aquest tipus de zones a l’hora d’individualitzar comunitats humanes en ressaltar el paper exercit per la zona àrida i despoblada existent al nord de Salses, la qual històricament ha separat terres catalanes i occitanes.

Certament, no hauríem de pensar només en la llengua aïlladament o de manera exclusiva, sinó entendre la Franja com un conjunt de territori i persones (amb determinades característiques culturals) que hi viuen. Llevat de Fraga i de pocs nuclis més la resta de la Franja, aquest territori es veu sotmès a una despoblació i un envelliment galopants, amb tot el que això comporta d’immobilisme i manca d’iniciatives. Paral·lelament, en els pocs llocs on hi ha un cert dinamisme econòmic, ja sigui per la indústria i l’agricultura (Fraga) o pel turisme (els dos extrems), es produeix una afluència de nouvinguts que, pel seu caràcter d’al·lòfona i per la manca d’autoestima dels mateixos habitants, s’integren al marge de la llengua, amb la qual cosa, en un cercle viciós, s’agreuja la despersonalització. També cal fer notar que el creixement no és harmònic:  Fraga registra un creixement vertiginós i desvinculat de la resta de la Franja, la qual cosa no ajuda gens a la seva cohesió. I a tot això, hem d’afegir-hi un fenomen molt negatiu: la política de “posar fronteres”, per part dels poders autonòmics, on abans no n’hi havia o eren molt febles, amb la qual cosa s’incideix negativament en els fluxos de béns, serveis i persones.

Fins fa pocs anys la catalanitat d’aquestes terres es va mantenir —ni que fos de manera inconscient—, tot i la secular marginació provinent de l’Estat; en part, per la seva mateixa situació perifèrica i el predomini de formes de vida rurals, per inèrcia i rutina, si es vol, d’una manera natural i espontània, tot i no tenir cap suport. Evidentment, aquesta situació era, malgrat les aparences, inestable i d’una gran fragilitat, sense la menor consistència per resistir qualsevol canvi que pogués sobrevenir. I així, malauradament, ha estat. La combinació de les noves formes de modernitat aparellades a la globalització i a la revolució digital, juntament amb els canvis demogràfics i la manca de poder propi i d’instruments eficaços —com ara una escolarització “en” català, no només reduït a una assignatura— per assegurar la continuïtat en l’ús de la llengua, ha esdevingut un còctel fatal. Com diu l’escriptora i periodista de Saidí Mercè Ibarz “de ser [la Franja] el lloc del domini lingüístic on més s’enraona l’idioma va passar a ser un dels que any rere any ho deixa de fer amb la mateixa intensitat”. Una situació que, com hem apuntat, no es pot deslligar de la no integració lingüística de la població d’origen forà, ni tampoc de la instauració in crescendo de la interrupció de la transmissió generacional de la llengua.  Un fenomen força alarmant, lligat a la manca d’autoestima i a l’ocultació de manera sistemàtica de la llengua davant forasters i nouvinguts. A més, per acabar d’agreujar la situació, hem de pensar que la majoria de catalanoparlants són gent gran. Com a mostra, tenim el poble de Camporrells, que de tenir 1.000 habitants ha passat a tenir-ne 70, i d’edat avançada, la qual cosa vol dir que ens trobem davant el preludi del desert demogràfic.

Com ens acaba d’alertar el sociolingüista matarranyenc Natxo Sorolla, a la vista dels darrers informes i estadístiques, la substitució lingüística ja és un fet a la Franja, que avança sense aturador des de les zones amb més força demogràfica i econòmica. Per exemple, el pedagog fragatí Francesc Ricart, en un article a la revista L’Escletxa, deia: “Aviso que això s’acaba.” I ho deia en referència a l’informe de la Xarxa CRUSCAT del 2012, en què es podia llegir que “l’aspecte més negatiu l’hem de cercar en la promulgació d’una normativa absolutament ineficient a l’hora de subvertir l’estatus de minorització de la llengua catalana en el territori aragonès”, una situació que, malgrat la postergació de la denominació “LAPAO”, es continua mantenint, perquè s’opta, des de les institucions aragoneses, llevat d’accions puntuals i simbòliques, però poc efectives, per una política de “laissez-faire” combinada paradoxalment amb un gran afany de control i d’“establir límits” en tots els ordres.

No  ens hem d’oblidar, per fer-nos una composició de lloc,  de fer un cop d’ull als fluxos econòmics; veurem com tradicionalment tota la zona central i gran part de la zona pirinenca de la Franja —llevat de Benasc, més lligada a Osca— gravitava, i encara ho fa, al voltant de Lleida, que es configura com un centre regional de primer ordre i depassa clarament els límits del Principat. En canvi, la zona del Matarranya es troba vinculada, a través d’Alcanyís, i també de Casp, a Saragossa —i ara encara més intensament amb les noves comunicacions. O sigui, que els dos extrems de la Franja s’escapen de l’influx de Lleida, que, a més, s’intenta disminuir a favor d’Osca i de nuclis subordinats (Barbastre, Montsó, Graus…). Indubtablement, també, la influència de Lleida ha estat disminuïda per la partició del bisbat; de tota manera, cal dir que a la part occidental la llengua que feia servir l’estament eclesiàstic era únicament la castellana. La partició del bisbat, però, ha estat, en certa manera, compensada per la posada en marxa de la Universitat de Lleida, que, com a gran equipament cultural, ha sabut atraure molts joves de la Franja.

Com veiem, ens trobem en uns moments decisius per a la pervivència de la catalanitat a la Franja, i amb moltes incògnites de cara al seu futur, amb nous reptes i l’agreujament de fenòmens ja existents. Tot i que, malgrat les dades objectives, la majoria gens afalagadores, estem obligats a mantenir l’esperança i a fer tot el que puguem —per insignificant que sigui— per intentar modificar la situació. Davant aquesta realitat tan preocupant, hauríem de realitzar, com a mínim, un esforç reflexiu suplementari per encarar-nos-hi, tenint ben present que el temps i les dinàmiques socials juguen en contra nostra. Fruit d’un primer intent de reflexió, passem a exposar tot seguit unes quantes propostes que no són, però, més que una petita part de les moltes que es podrien fer.

En primer lloc, ens caldria considerar que sempre serà millor actuar, a banda de fer-ho des del mateix territori, des de la proximitat, és a dir, des de Lleida (o Tortosa), que no pas des de Barcelona, encara que tampoc no hauríem de menystenir la potencialitat de la gran urbs catalana per fer d’altaveu mediàtic.

A més, és un fet que, per damunt de declaracions retòriques i grandiloqüents, el que acaba comptant és la interrelació quotidiana —que caldria mantenir i afavorir—; així, per exemple, són més efectives determinades actuacions pràctiques no necessàriament vinculades a la llengua, com ara l’atenció mèdica que reben molts franjolins dels sistema sanitari del Principat.

D’altra banda, la mateixa proximitat geogràfica és un factor que cal tenir en compte: seria bo incentivar, des de les comarques contigües del Principat, especialment, anar més a la Franja; per exemple, des de Lleida fins a Fraga, i aconseguir que els lleidatans s’hi passegessin, per carrers i places, parlant en la nostra llengua i fent compres i consumicions.

Evidentment, també caldrien mesures polítiques, comunicacionals i educatives —tot i que ara per ara la immersió escolar és un somni—, però aquesta ja seria una altra qüestió, més complicada i únicament factible a partir de l’actuació al món comarcal i municipal. En aquest sentit, seria molt important poder obtenir un reconeixement efectiu —i fet per experts— dels territoris catalanoparlants a l’Aragó, començant per establir comarques d’àmbit territorial catalanoparlant, no mixtes, com quasi totes les actuals de la Franja.

Caldria també prestar especial atenció a promoure un desenvolupament racional, sostenible i territorialment equilibrat. No pot ser que hi hagi una població que creix fora mida —Fraga— i que la resta de la Franja —especialment els municipis més menuts— pateixi un despoblament galopant.

Per acabar —per ara—, no podem oblidar tampoc el gran potencial que presenten els descendents d’antics emigrants —o ells mateixos— residents en altres territoris de parla catalana, encara que, per ser realistes, molts d’aquests, i els seus fills, en els darrers temps —a diferència de temps més reculats— en anar a raure a zones suburbials castellanitzades s’han desconscienciat, com es pot paradoxalment comprovar quan van de vacances a les antigues poblacions d’origen. Tanmateix, si entre tots aquests franjolins i descendents es pot aconseguir que hi hagi un cert nombre mínimament actiu i compromès seria molt positiu, ateses la relació i la influència directes que mantenen amb la gent de la Franja.

Joaquim Torrent   (publicat a la revista ARTS, 46, dossier dedicat a la Franja)

NOTA:  a  “comentaris”  hi trobareu l’ enllaç per accedir a la revista completa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *