Quan ens volen fer passar bou per bèstia grossa

 

 

El proppassat 5 de desembre ha aparegut al lloc web CTXT  un article  -“Conflicto que tú te pintaste” -, signat per l’escriptor Gonzalo Torné, on s’afirma sense cap base sòlida que la política d’immersió lingüística a Catalunya ha estat un gran èxit i que no hi ha cap mena de conflicte, i on a més l’autor no s’està de qualificar de “fanàtics” els qui la  critiquen per falsa i insuficient. Amb una mica de paciència, paràgraf per paràgraf -i sense entrar-hi a fons,  perquè sinó hauria sortit un article molt més extens-, he intentat deixar en evidència la falsedat i la incongruència dels arguments exposats. Davant tanta manca de rigor i tendenciositat m’ha semblat que era el mínim que podia fer. Comencem, doncs.

 

L’autor comença dient  -en referència a les eleccions catalanes de setembre del  2015-: “Un contendiente (d’un debat televisiu) aseguraba que el castellano   -significativament no l’anomena “espanyol”- experimentava en Cataluña una conculcación de derechos” (SIC). Cal dir que no deixa de ser una hipòtesi, però en cas que fos certa tampoc revestiria la menor gravetat, perquè en realitat no es tractaria de cap conculcació sinó de la imposició –sí, “imposició”- usual per part de tots els països del món de la seva llengua en el seu territori nacional, que comporta un ús normalitzat. Quan això no ocorre som davant una anomalia, sovint producte de situacions passades on un imperialisme aliè, habitualment per la força i sense comptar amb la voluntat dels habitants originaris, ha imposat una llengua forana… Imposició que, també, sovint es manté i costa molt de revertir…

 

En el segon paràgraf es carrega un dels principis  més fonamentats i amb més consens de la ciència sociolingüística, com és aquell que afirma que el bilingüisme ideal no existeix i en el cas de dues llengües en contacte en un mateix espai tard o d’hora acabarà imposant-se la que té més mitjans al seu favor, i ho fa sense aportar cap prova o fet en sentit contrari, només fent servir una suposada ironia que en realitat no és més que l’autosuficiència i pedanteria tan característica d’alguns columnistes en castellà -allò del “chascarrillo”- mal dissimulada i pròpia del columnistes més rancis.

 

Tot seguit parla del “roce vital” i de les “tensiones inevitables” que segons ells comportaria la convivència de les dues llengües,  però farisaicament no esmenta les més de vuit-centes disposicions legals que imposen l’espanyol, ni el tracte de favor a les emissores de ràdio i televisió privades en aquesta llengua per emetre a tot l’Estat. Certament, sense interferències foranes aquestes “tensiones” deixarien de ser inevitables i hi hauria un consens social per no impugnar ni relegar la llengua pròpia del país -com es fa arreu-, a més de per educació, que també seria el cas… Unes “tensions” que, per cert, ”curiosament” no existeixen ni a Madrid ni a Salamanca. Es veu que suportar-les  és un afegit inherent a la condició de catalans, una mena de càstig diví que hem d’acceptar estoicament…

 

Després confon nombre de parlants amb normalització -afirma, d’una manera descontextualitzada: “nunca habían coincidido sobre la tierra tantos catalanoparlantes”-. Té molt més bona salut l’islandès que no pas el català, tot i ser parlat el primer  per un nombre molt inferior de persones. La diferència és que els islandesos no només coneixen –tots, per cert-  l’idioma  sinó que a més el fan  servir per a tot quotidianament, a diferència del català que encara manté molts usos diglòssics,  i no   tan sols per atavisme , sinó per pressió estatal, sovint de manera indirecta però també de manera directa: proveu de parlar català  a segons quines dependències… A més que, és clar, el concepte de catalanoparlant no deixa de ser un concepte molt lax i poc real, a   fi de fer quadrar estadístiques  destinades, amb força freqüència, a justificar la inacció dels qui haurien d’actuar des de l’administració i, o, a     donar peixet -una expressió que, significativament, és ignorada per  les noves generacions- a certs “intel·lectuals orgànics”;  dir “bon dia” i “adéu”, per exemple, en rigor no és suficient per ser considerat catalanoparlant.

 

També esmenta “el posible desperfecto cualitativo de la llengua”, i diu que no hem de voler assemblar-nos als grans literats -posa l’exemple de Carner-, que al capdavall allò que ha de prevaldre és l´ús que es fa al carrer de la llengua… De possible, però, res, real i ben real. Tenim un   cas ben a prop per il·lustrar-ho, només cal que ens fixem en com el portuguès és una llengua viva i dinàmica que  inclou  tots els usos i innova sense préstecs aliens, tot el contrari de la seva parla mare, el gallec, que ha restat anquilosat, com a llengua eminentment rural, de gent gran i que cada cop se subordina més, en tots els aspectes, al castellà o espanyol, llengua d’on extreu tots els termes que designen innovacions, fins al punt que tota aquesta casuística ha passat a ser designada sota el nom ben explícit de “galleguització”, un mot sinònim de la degradació i absorció d’una llengua a mans d’una altra -propera- amb tots els ressorts de l’ Estat. I, en la mateixa línia, la idea que es desprèn, de  l’afirmació de l’autor quan diu que el llenguatge del carrer és el genuí i hauria de ser la norma ( o almenys influir-la significativament) no se sustenta per enlloc; és un fet comprovable a totes les famílies catalanoparlants de sempre que   els avis, sovint illetrats, i, també sovint, originaris de poblacions rurals, parlaven un llenguatge molt més genuí i gens embastardit, que no tenia ni punt de comparació amb el català degradat -en tots els ordres- que se sent actualment a les zones urbanes.

 

Després fa trampa, quan  diu que la gramàtica i l’ortografia han d’anar sempre darrera dels usos del carrer. Això potser seria vàlid en un país   amb la llengua normalitzada i on aquesta fos practicada en tots els usos, i tingués uns models, no a imposar però sí a seguir, cosa que evidentment no és el nostre cas. A banda que segons les circumstàncies en una llengua es fan servir uns registres determinats; no és el mateix fer un discurs d’agraïment d’un premi literari que demanar un quilo de lluç tallat a rodanxes a la peixateria… En una llengua normalitzada els parlants poden fer servir -ja que en tenen la competència- diversos registres, a diferència d’una llengua subordinada, on això és més problemàtic.

 

I afirma: “no se conoce el caso    de un censado que no hable castellano”, com si fos la cosa més normal  del món…  Hem de  concloure  que els monolingües catalans   d’altres èpoques no eren normals?  Evidentment la situació actual és  resultat  de determinades evolucions i fets polítics.  De mateixa manera que la circumstància que quatre dels darrers premis Cervantes  -òbviament en espanyol- hagin estat atorgats    a -com diu l’autor- “autores barceloneses” no sembla gaire casual… Evidentment no els escau gaire el qualificatiu de “catalanes”, tot i que estan en el seu dret  d’escriure en la llengua que els plagui..  No cal oblidar però  el sucós import que s’enduen, fet que no fa més que corroborar com de conjunturals i prosaiques poden ser les adscripcions i motivacions lingüistiques de certs autors. Igualment  esmenta que a Barcelona “están asentadas las más importantes editoriales”, com si això ens dugués inevitablement a la preponderància del castellà, cosa ben discutible; per fer negoci es poden fer servir totes les llengües, i en aquest sentit, i sense menysprear les altres, l’anglès cada cop agafa més protagonisme, cosa que no té   perquè anar pas necessàriament en detriment de la llengua autòctona…

 

Persisteix amb la confusió i les mitges veritats en afirmar que la immersió ha persuadit els nouvinguts d’aprendre català. A banda que la suposada immersió no s’ aplica en la pràctica a molts instituts caldria precisar que no  tots els nouvinguts se senten “persuadits”, i que molts nois acaben els estudis sense saber-se expressar mínimament en català,  a més  -i això és el més important-  molts dels que l’aprenen no l’assumeixen com a llengua ja no pròpia sinó principal, ni estan disposats a transmetre-la als fills. En definitiva, un mer -i deficient- coneixement escolar no és garantia de res, i no serveix posar com a excusa, com fa l’autor, que molts catalanoparlants parlin un català deficient…

 

Diu clarament: “Qué mejor para desactivar a quienes aseguran que el estado se despreocupa del catalán que presumir de una inmersión que ha incentivado su uso”. És a dir, reconeix implícitament que una    de les finalitats de la immersió és  fer callar les  possibles crítiques a   una  hostilitat o desinterès per part  de   l’Estat, la qual cosa no impedeix   que,  d’una manera o altra, sovint dissimuladament, aquesta actitud negativa continuï existint,  a banda que aquesta suposada incentivació ha estat parcial, limitada i lligada essencialment a usos simbòlics.

 

I finalment acaba amb una frase digna de certs  opinadors habituals dels mitjans madrilenys, en referir-se als que evidencien les mancances i les falsedats de la suposada immersió com a persones “cuya mente está lacerada en un grado más o menos irreversible por la herida del fanatismo”. És a dir, si optes per no dir res i acceptes la farsa de la suposada “immersió”, mantenir la llengua en relació de subordinació a la llengua de l’estat i la seva dependència en força circumstàncies, i la manca d’imposició legal i efectiva -com d’altra banda fan usualment els Estats amb les llengües que consideren pròpies (llevat casos terminals, com Irlanda) -no passa res i ets una persona “normal”…  En canvi en cas contrari, si ho denuncies, caus en la condició de “fanàtic”…  Sort que els partidaris del predomini de “la llengua común” no ho són, oi?, i no imposen res amb les seves  desenes de cadenes de televisió i el seu Estat, i el seu nacionalisme banal -i no  tan banal- que tot ho impregna,  com descriu magníficament   el professor madrileny Moreno  Cabrera en el seu excel·lent llibre “El imperio de la llengua común”.  En fi, cinisme en tota regla. Tal com ells diuen, “desfachatez”, infinita i en quantitats industrials…

Joaquim Torrent

 

Nota: a  l’ article al qual es fa referència hi podeu accedir des de comentaris.

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *