Bloc Tibidabo

Les comarques de la Franja presenten una catalanitat primigènia, consubstancial —molts cops, però, no autopercebuda pels mateixos habitants—, de la qual la mateixa llengua n’és la mostra més evident, fins al punt que el concepte de “Franja” en depèn, ja que si en negues la llengua també en negues la seua mateixa existència. Si s’hi parla català no és perquè sí, ni un fet accessori, al contrari! Constitueix un fet cabdal, que comporta l’existència d’una sèrie de trets comuns amb la resta de terres de parla catalana.

Fins fa pocs anys la catalanitat lingüística de les nostres comarques es mantingué —ni que fos de manera inconscient—, tot i la secular marginació provinent de l’Estat; en part per la seua mateixa situació perifèrica i el predomini de formes de vida rurals, per inèrcia i rutina si es vol, d’una manera natural i espontània, tot i no tindre cap suport… Evidentment aquesta situació era, malgrat les aparences, inestable i d’una gran fragilitat, sense la menor consistència per resistir qualsevol canvi que pogués sobrevindre. I així, malauradament, ha sigut; la combinació de les noves formes de modernitat aparellades a la globalització i a la revolució digital, juntament amb els canvis demogràfics i la manca de poder propi i d’instruments eficaços —com seria una escolarització “en” català, no només reduït a una assignatura— per assegurar la continuïtat en l’ús de la llengua ha esdevingut un còctel fatal.

Com diu l’escriptora i periodista de Saidí Mercè Ibarz “de ser [la Franja] e l lloc del domini lingüístic on més s’enraona l’idioma va passant a ser un dels que any rere any ho deixa de fer amb la mateixa intensitat”. Una situació que no es pot deslligar de la no integració lingüística de la població d’origen forà, ara, a diferència d’abans, bastant abundosa, especialment a determinats nuclis, ni de la instauració “in crescendo” de la interrupció de la transmissió generacional de la llengua, un fenomen força alarmant. A més, hem de pensar que la majoria de catalanoparlants són gent gran, atès que llevat dels llocs més dinàmics la major part de la Franja ha patit una gran despoblació. Com a botó de mostra tenim el poble de Camporrells, que d’haver tingut 1.000 habitants ha passat a tindre’n 70, i d’edat avançada, la qual cosa vol dir que ens trobem davant el preludi del desert demogràfic. I a tot això hem d’afegir-hi la manca d’autoestima per a la llengua pròpia i l’ocultació sistemàtica d’aquesta davant forasters i nouvinguts -com sol passar en les llengües no dominants-, cosa que implica per part d’aquests darrers la tria generalitzada de la llengua dominant, que és la que els és útil per a la seua inserció.

Com veiem ens trobem en uns moments decisius per a la pervivència de la nostra llengua a la Franja, tot i que, malgrat les dades objectives, gens afalagadores, estem obligats a mantenir l’esperança i a fer tot el que puguem —per insignificant que semble— per modificar l’actual situació sociolingüística a la Franja i atorgar-li a la nostra llengua un estatus mínimament digne: l’objectiu primordial que ens hem d’establir ara per ara. No cal dir que amb molt de tacte, especialment per part dels catalanoparlants d’altres territoris, perquè la seua actuació no puga ser vista com una ingerència, tot i que no per això ha d’estar mancada de fermesa; i sempre partint des la base i afavorint les interrelacions quotidianes.

Joaquim Torrent