Entrevista al sociolingüista Marc Leprêtre

 

Marc Leprêtre (Etterbeek, Brussel·les, 1964), fill de matrimoni mixt való-català, és sociolingüista i llicenciat en filologia catalana;  traductor del francès, neerlandès i l’anglès; va esciure,  juntament amb Jordi Banyeres, “Lituània. Dels inicis a la tercera independència”. És autor de  força articles sobre conflicte lingüístic a Bèlgica, planificació lingüística, i multilingüisme i nacionalisme a l’ antiga Unió Soviètica.

 

Joaquim  Torrent – Ens podries comentar algunes característiques del model lingüístic belga? Com veus el nostre model?

Marc  Leprêtre – És difícil de fer la transposició del model bekga a aquí, perquè llevat de l’ àrea de Brussel·les hi ha una població relativament homogènia. A  Brussel.les fins fa poc hi havia un predomini del francès, però darrerament el flamenc ha recuperat algunes posicions amb l’ entrada de nous contingents de població flamenca.

A la regió brussel·lenca s’aplica un bilingüisme matemàtic i molt rigorós. És una aplicació totalment diferent de la que aquí es duu a terme; per exemple, a qualsevol ajuntament tothom té dret a fer servir una de les dues llengües, i pobre de l’ ajuntament i pobre del funcionari que no utilitzi la llengua de l’ interlocutor! En canvi, a casa nostra si anem  a un ajuntament i ens atenen en espanyol encara que et queixis habitualment no passa res. En la mateixa línia, i a nivell d’ Estat tindríem l’exemple dels segells: per cada sèrie en que el nom de Bèlgica és en flamenc al començament existeix una altra sèrie on el primer lloc és ocupat pel francès. Potser en la nostra situació actual ens seria difícil arribar a un grau tan alt d’ escrupolositat; ara, entre aquest grau d’acompliment i el que aquí  tenim no hi ha volta de full… Amb tot, caldria situra-nos almenys en un terme mig si no volem que es perllongui la                situació actual, totalment irrisòria, amb una legislació lingüística que no està recolzada en cap capacitat sancionadora. Realment    hi ha com una certa por, tant a l’ hora de fer complir les lleis existents com a l’hora d’establir el supòsit de fer complir unes    hipotètiques  noves lleis amb possibilitat d’imposar sancions. Crec que  és unapor infundada i relacionada més amb problemes de caire polític que no amb la possibilitat d’un veritable rebuig socia

J.T. -Ens pots parlar del Tractat d’Unió Lingüística  del neerlandès? Pot ser factible a casa nostra un tractat semblant ?

M.L. –Jurídicament sí que és factible. Pensem que quan es va formalitzar es va fer en una època en que no era gens habitual de fer tractats entre un estat i una regió d’un altre estat, i tot i això es va fer, per tant ara no hi hauria problema. Quant al punt de vista polític cal dir que a casa nostra alguns territoris tindiren reticències. De tota manera no caldria que, en un primer moment, totes les institucions dels territoris de parla catalana hi participessin, sempre hi hauria la possibilitat d’una incorporació posterior. D’ altra banda hem de pensar que l’ existència d’un marc legal d’aquest tipus actua com a estímul important en aquells indrets on la situació de la llengua és problemàtica, facilita dur a terme iniciatives concretes i fa que la gent s’animi i autovalori més la seva llengua

.J.T. – Quin ha estat el paper jugat per la burgesia flamenca a Bèlgica, tant en la creació de l’ Estat com posteriorment?

M.L. – El procés de la “Revolució Belga” fou originat per un moviment bàsicament francòfon. La llengua de prestigi era el francès i tota la burgesia flamenca era francòfona -almenys a nivell formal- , la qual, aliada a la burgesia valona, va originar un moviment francòfon, de caire jacobí i uniformista, que va portar a la instauració de Bèlgica com a Estat (1830). Però al cap d’uns trenta anys es començà a desenvolupar un moviment en sentit invers per part dels flamencs, influenciat, als seus inicis, pel Romanticisme i atent a la incorporació de la tradició històrica i a “l’ esperit del poble”. Això fou l’ inici d’un llarg procés que va dur a la recuperació plena del neerlandès, en el qual hi participaren sectors de la burgesia flamenca cada cop més importants conjuntament amb capes il·lustrades d’extracció popular. Una  fita molt important d’aquest procés va ser l’adopció   el 1922 del neerlandès per la universitat de Gant, la qual cosa representà la seva plena adopció com a llengua de cultura.

J.T. –La reforma de l’any 88 consagrà Bèlgica com un estat confederal on les comunitats són en la pràctica sobiranes llevat de certes competències. Es pot dir, doncs, que ja no existeixen esculls en el reconeixement dels drets dels flamencs?

M. L. – A hores d’ ara es pot dir que els flamencs han aconseguit una igualtat total de drets respecte als valons, i que, en l’àmbit socioeconòmic, hi ha un clar predomini del flamenc. Tenen un pes molt important en el govern federal, i en general, tant a nivell internacional com intern. Flandes té un pes específic més important que Valònia. A poc a poc, inclusivament a Brussel·les -que de fet és una regió amb el mateix estatus i institucions que les dues grans comunitats-, són els flamencs els qui van predominant. Fins i tot la problemàtica de Brussel·les ja no es presenta tan punyent com anys enrere.

J. T. –Quina és la pràctica lingüística a institucions com l’Exèrcit la Justícia, etc.?

M.L. – A l’Exèrcit hi ha un bilingüisme total. Per a ser oficial cal saber les dues llengües. Quant als soldats aquests poden fer servir la que vulguin. De tota manera, en ser soldats professionals, molts es comprometen a perfeccionar l’idioma que no tenen com a propi a través dels múltiples cursets que se’ls ofereix. Respecte a la Justícia, tothom pot fer servir la seva llengua sense restriccions… És clar, tot això ha estat resultat d’una lluita de més d’un segle, que ha comportat l’establiment d’un tramat legal prou consistent i efectiu. També cal dir que els flamencs constitueixen al voltant de la meitat de la població estatal, a diferència de moltes altres nacionalitats, clarament minoritàries dins l ‘ Estat on estan englobades. En canvi els flamencs tenien el “handicap” de partir duna llengua sense cap mena de prestigi social ni cultural, cosa que no es pot dir del català, almenys al Principat. Paradoxalment el flamenc és ra una llengua d’ús ple, mentre que el català, malgrat el seu suposat prestigi, encara est`amarginat en certs àmbits.                                                                                                                                                                                                                                                                                                              J.T. – Existeix per part dels flamencs algun rezel o antagonisme vers el neerlandès estàndard, en el sentit que pugui ser percebut com a”holandès”?

M.L. – No. Hem de pensar que la llengua que s’ ensenya a les escoles a Bèlgica és la mateixa que als Països Baixos. No existeixen postures clares de secessionisme, com a màxim s’ha propugnat una major presència de dialectalismes, però sense anr més lluny. El que la llengua estàndard s’hagi format a partir del nucli dels Països Baixos és un fet acceptat plenament.

J.T. – Per quins motius creus que al nostre país es parla tan poc de monolingüisme territorial si cada cop més es configura com una premissa indispensable per a la supervivència d’una llengua?

M.L. – Prèviament cal dir que a l’ Estat espanyol hi ha hagut una tradició autoritària gens propícia al debat ideològic, la qual no s’ha donat a Bèlgica. Amb tot, hi ha una tendència a considerar el principi de territorialitat com a adequat per a una població compacta, cosa que aquí no es dóna. Això ha fet que hagi existit una certa prevenció vers aquest criteri, potser per la por a que un suposat descontentament pogués ser aprofitat políticament… Però ara per ara no es detecta que existeixi una predisposició negativa àmpliament majoritària a un procés que meni a un ple ús de la llengua, tot i les fortes campanyes políticomediàtiques en contra.

J.T. Quin creus que serà el paper de les llengües de demografia restringida en la futura Unió Europea?

M.L. – Es detecta un canvi de predisposició cap a les llengües no majoritàries. Si bé a la Unió Europea hi ha unes quantes llengües oficials no pas totes són iguals, l’anglès és l’ anglès, després tenim un segon grup amb l’ alemany i el francès, i finalment tota la resta, en altres categories. S’ ha produït en general una sensibilització, i fins i tot alguns governs han hagut d’ assumir que la seva llengua no era tan majoritària com creien. D’ altra banda, en generalitzar-se els contactes a nivell europeu, una sèrie de llengües abans desapercebudes han passat a tenir una certa presència -entre aquestes el català- . Com a reflex de tot això tenim que el que era una línia pressupostària europea per a les “llengües minoritàries” passa a ser un programa oficial de la Unió, amb una major assignació econòmica que pot ser molt ben aprofitada per les “llengües minoritàries” capdavanteres: català. “gallec”, friülès, gal·lès…

J. T. – Fins a quin punt creus que és bàsic conèixer processos i fets històrics aliens per poder actuar i pensar amb autonomia, lliures dels tòpics que ens han inculcat secularment?

M.L. – Crec que aquest coneixement que dius ens és absolutament bàsic i necessari. Pensem que perquè es produeixi una plena normalització lingüística calen dos passos primordials: primer, cal aconseguir la generalització d’ un nivell de coneixment de la llengua satisfactori; segon, és necessari que es produeixi la utilització d’ aquesta llengua que ja es coneix. Perquè es doni aquest segon pas cal un canvi d’ actituds i de mentalitats; és un punt absolutament fonamental. Si el rerefons de pensament que ve vehiculat per l’ ensenyament i els mitjans de comunicació seguix les ràncies i jacobines pautes de sempre difícilment hi haurà un canvi de mentalitats generalitzat i, per tant, un canvi en les actituds i hàbits lingüístics que propiciïn altres canvis a nivell social i polític

 

Joaquim Torrent

 

NOTA: aquesta entrevista fou publicada originàriament en el número 56 de la revista “LA BRÚIXOLA”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *