Ens cal una xarxa de recolzament lingüísticoemocional

 

Cal convenir que de vegades no resulta fàcil per tothom mantenir-se ferm en l´ús de la llengua i no claudicar. I això és una realitat que no podem ignorar , ens agradi o no,; no és veritat que “depèn de tu”, perquè hi ha molts condicionants. Per això seria molt positiu l’establiment d’ una xarxa de recolzament lingüísticoemocional, amb voluntat d’ incidència social. De la mateixa manera que hi ha voluntaris que ajuden gent amb determinades problemàtiques n’hi hauria d’ haver que ajudessin a exercir els drets lingüístics en la vida quotidiana; així resultaria molt més fàcil resistir els influxes de la claudicació si es va en parella -i en determinats casos amb un nombre més elevat de persones- .En el benentès que a la persona acompanyada no se l’hauria de forçar, ella mateixa establiria els límits de la seva fermesa lingüística entre un ventall de mínims i màxims; tot esforç, per mínim que sigui, ha de ser benvingut i exercit amb naturalitat.

No pot ser que, per exemple, en uns grans magatzems hi hagi un dependent que porti tres o més anys en una secció i no sigui capaç d’atendre’t en català, i encara menys que molts clients es deixin intimidar impunement i renunciïn a emprar el català; i això és igualment vàlid en el camp de la sanitat i en qualsevol altre àmbit

Aquí deixo la proposta: establir una xarxa, a barris i pobles, de recolzament de lús -arreu i per tot- del català, a fi de fer efectius els drets lingüístics, en el propi territori, dels ciutadans catalanoparlants, per poder, simplement i en definitiva, “viure en català”…

Joaquim Torrent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *