Els catalans, orfes polítics?

No cal suar gaire per constatar que a hores d’ara ens manquen forces polítiques operatives que realment defensin la catalanitat i ensems s’enfrontin als reptes del S.XXI sense complexes; unes forces que haurien de trobar la seva clientela en àmplies classes populars, tret de certes elits i el lumpen, per la nul.la implicació d’ aquests dos extrems amb el país. Haurien de ser unes forces populars en el bon sentit, lluny de tot totalitarisme i defensores d’allò que ens identifica culturamentl i històrica, molt selectives -ja que no totes les receptes econòmiques són vàlides- i atentes sempre a preservar l’ equilibri del país. I això vol dir que no els tremoli el pols davant les elits globalitzadores i les seves estratègies -per exemple considerant que fora de la UE també hi ha vida.

Determinades forces existents exhibeixen en realitat un independentisme només vàlid per a instaurar un estat més a la UE. Això es veu clarament en l’actitud davant la llengua, ja que per a ells un “status” de bilingüisme seria l’ideal, perquè així s’estalviarien problemes, tot i que objectivament parlant – i més en un món globalitzat- ens duria, malgrat una independència formal, a la desaparició de la llengua pòpia. En essència, els seus valors són valors jacobins i estatalistes, i el seu major afany crear un nou ens no gaire distant d’algunes repúbliques bananeres, amb les seves castes governants i funcionarials que s’autoreprodueixen, tot presidit per “slogans” pretesament igualitaris però sense abast real….

És més, tal com van les coses i vist el nostre precari equilibri i fragilitat, per damunt contingències i marcs polítics concrets, i el nostre estat de desnacionalització avançada, la simple independència, no seria, ara mateix, garantia de gaire cosa. Fins al punt -n’estic segur- que si molts conciutadans poguessin triar entre una  Catalunya digna d’aquest nom i una Catalunya independent però desnacionalitzada triarien la primera opció; tot i ser una suposició esdevinguda impossible, Ja que cal admetre que la independència –o si voleu la sobirania, com més “plena” millor- seria condició “sine qua non”, ja què sembla prou evident que sota el domini de les elits espanyoles -i les seves subordinades a Catalunya- la nostra dissolució esdevé inevitable, tot i que , malauradament, com ja hem apuntat, la independència tampoc no ens garanteix res.

I aquí anem al fons de la qüestió: per què els catalans que se’n senten, és a dir, els nacionalment catalans –no “los catalanes” ni altres especímens- s’han mogut i han prestat el seu recolzament als partits suposadament i oficialment independentistes? Per un doble motiu: per una banda la crisi econòmica, que els feia més dependents dels grans poders globals i que els amenaçava de “baixar de categoria” i confondre’s amb el lumpen, i, d’una altra banda, perquè han vist com a causa d’aquest mateix procés de globalització -gens qüestionat en la pràctica, pels nostres jacobins d’estar per casa- els seus trets culturals i la seva identitat més íntima estava cada cop més en risc de desaparèixer. Paradoxalment, els qui més s’han beneficiat del “vot català” han estat partits directament vinculats a les elits o d’altres amb una concepció jacobinista i funcionarial…Per no parlar de minories polítiques irrellevants i desubicades…

Som davant el futur, aquest -com diu el professor Manuel Castells- ja ha arribat, però la majoria de la gent ho ignora; mentre, però, encara continuem aferrats al passat, a un món que ja no existeix i permetent que alguns se n’ aprofitin…

Joaquim Torrent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *