Bloc Tibidabo

No cal suar gaire per constatar que a hores d’ara ens manquen forces polítiques operatives que realment defensin la catalanitat i ensems s’enfrontin als nous reptes del S.XXI sense complexes; unes forces que haurien de trobar la seva clientela en àmplies classes populars, tret de certes elits i el lumpen, per la nul.la implicació d’ aquests dos extrems amb el país. Haurien de ser forces populars en el bon sentit, lluny de tot totalitarisme i defensores d’allò que ens identifica culturamentl i històrica, molt selectives -ja que no totes les receptes econòmiques són vàlides- i atentes sempre a preservar l’ equilibri del país i el territori. I això vol dir que no els tremoli el pols davant les elits globalitzadores i les seves estratègies -per exemple considerant que fora de la UE també hi ha vida.

Determinades forces existents exhibeixen en realitat un independentisme retòrric i no efectiu, l’única meta  -formal i “oficial”  del qual figura que és instaurar un estat més a la UE; “figura”, perquè en realitat ni això volen i on realment se senten més còmodes és en un regionalisme castrant  que els permeti cobrar de manera constant als seus membres una pagueta. Això es veu clarament en l’actitud davant la llengua, ja que per a ells un “status” de bilingüisme seria l’ideal, perquè així s’estalviarien problemes, tot i que objectivament parlant – i més en un món globalitzat- ens duria, malgrat fins i tot una independència formal, a la desaparició de la llengua pòpia. En essència, els seus valors són valors jacobins i estatalistes, i el seu mirall algunes repúbliques bananeres, amb les seves castes governants i funcionarials que s’autoreprodueixen, tot presidit per “slogans” pretesament igualitaris però sense abast real….

És més, tal com van les coses i vist el nostre precari equilibri i fragilitat, per damunt contingències i marcs polítics concrets, i el nostre estat de desnacionalització avançada, la simple independència, no seria, ara mateix , tampoc garantia de gaire cosa. Fins al punt -n’estic segur- que si molts conciutadans poguessin triar entre una  Catalunya digna d’aquest nom i una Catalunya independent però desnacionalitzada triarien la primera opció; tot i ser una suposició esdevinguda impossible, Ja que cal admetre que la independència –o si voleu la sobirania, com més “plena” millor- seria condició “sine qua non”, ja què sembla prou evident que sota el domini de les elits espanyoles -i les seves subordinades a Catalunya- la nostra dissolució esdevé inevitable, tot i que , malauradament, com ja hem apuntat, la independència tampoc no ens garanteix res.

I aquí anem al fons de la qüestió: per què els catalans que se’n senten, és a dir, els nacionalment catalans –no “los catalanes” ni altres especímens- s’han mogut i han prestat el seu recolzament als partits suposadament i oficialment independentistes? Per un doble motiu: per una banda la crisi econòmica, que els feia més dependents dels grans poders globals i que els amenaçava de “baixar de categoria” i confondre’s amb el lumpen, i, d’una altra banda, perquè han vist com a causa d’aquest mateix procés de globalització -gens qüestionat en la pràctica, pels nostres jacobins d’estar per casa- els seus trets culturals i la seva identitat més íntima estava cada cop més en risc de desaparèixer. Paradoxalment, els qui més s’han beneficiat del “vot català” han estat partits directament vinculats a les elits o d’altres amb una concepció jacobinista i funcionarial…Per no parlar de minories polítiques irrellevants,  desubicades i pregonament sectàries…

Som davant el futur, aquest -com diu el professor Manuel Castells- ja ha arribat, però la majoria de la gent d’ aquest país  ho ignora; mentre, però, continuem aferrats al passat, a un món -de vegades idealitzat i mitificat fins a l’extrem- que ja no existeix  i que ja mai més no tornarà, mentrestant, però, serveix de coartada a  alguns  per aprofitar-se’n en benefici propi…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!