L’ excepcionalitat demogràfica catalana

 

Cada any es repeteix la mateixa història dels primers nadons de l’ any. Com a mínim ens hauria de fer reflexionar a tots, de manera objectiva, per damunt valoracions subjectives,. La veritat, això no és normal; però tampoc és normal aquest silenci i acceptar la anormalitat d’ aquesta manera, com si fóssim estruços… Em penso, sincerament, que això és la punta de l’ iceberg d’ un procés que en altres llocs tenen perfectament controlat i assunit -tot i que no presenta les característiques massives d’aquí-, però que a casa nostra (SIC) se’ns escapa de les mans…

Curiosa societat aquesta que en determinats aspectes és tercermundista però que en d’altres presenta uns nivells d’ egoisme i descomposició ètica i social a nivell escandinau…. Una de les darreres aberracions sembla ser relegar la tasca de “la reproducció” a la població estrangera, mentre així moltes parelles catalanes es poden dedicar a viatjar o a activitats que  consideren més plaents que tenir cura dels infants, i si tenen fills aquests són poquets -i que quedi clar que això és únicament una constatació estadística, de cap,manera un judici de valor- , atesos per curadores del tercer món que han hagut de separar-se dels seus mateixos fills per atendre els de les seves enpleadores…En fi, passa com en la fàbula del rei nu que tot i ocòrrer coses òbvies ningú s’ atreveix a dir-les en veu alta, sota el risc de ser estigmatizat…

I per acabar proposo de fer una ullada comparativa als primers nadons de l’any corresponents a les diverses demarcacions “regionals” a nivell europeu, a  fi d’ establir hipòtesis i formular explicacions; al capdavall tampoc no som un cas únic en l’Univers, tot i que sí força especial, fins i tot, parlant col.loquialment, podríem dir que som un cas com un cabàs….

J. Torrent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *