Bloc Tibidabo

 

 

Del Cicle de debats “Què me’n dius, del domini lingüístic”, organitzat per la “Plataforma per la llengua”, bar “El Paraigua”, Barcelona, 10 de maig de 2017.

 

 

“La  Franja, terra de Frontera”, amb el professor i dialectòleg franjolí  Ramon Sistac. Debat-diàleg, moderat per Francesc Marco.

 

 

Francesc Marco  -Moltes vegades parlem de la Franja com un tot sencer, com de les Illes, sense tenir en compte les particularitats de cada comarca. Això, des de Barcelona, com ho podríem arreglar?

 

 

Ramon Sistac –Primer de tot estic molt agraït per poder-vos exposar la meua opinió sobre un territori que potser “no es veu gaire” des de Barcelona. Un cop, des de Tamarit, en un debat força encès, el presentador em va preguntar com es veia la Franja des de Barcelona, i jo li vaig contestar que des de Barcelona no es veia la Franja ni que pugéssem al Tibidabo. Tot i que les coses han anat canviant i que era una “boutade” per tallar el presentador, no deixa de contindre una certa  part de veritat, perquè la Franja és un país una mica invisible des de tots els punts de vista.  No sé si heu agafat algun cop l’ avió que va a París, el qual passa exactament per damunt  la Franja,  no es reconeix pas la Franja, i no sols des del punt de vista físic, sinó també des del punt de vista polític o administratiu: no apareix als mapes! En canvi, des del punt de vista econòmic és cert que la influència de Lleida arriba fins a Binèfar o Barbastre, més enllà de la Franja; Binèfar, Montsó…. formen part de la regió econòmica de Lleida; hem de pensar que Lleida arriba als 140.000 habitants mentre que Osca a penes té 50.000 habitants. I a l’ inrevés, la part sud de la Franja es troba més vinculada a Saragossa –tot passant per Alcanyís-, Lleida hi resta lluny, Tortosa no és massa gran i és conservadora i Terol a penes té 28.000 habitants

 

 

Llevat en els mapes lingüístics fins ara la Franja era totalment invisible. Es tracta d’un concepte absolutament modern -aprofito per dir que jo parlo únicament de “la Franja”-, “ la Franja de Ponent” és un terme utilitzat històricament -penseu que jo he estat un dels introductors d’aquest terme- , també de vegades s’utilitza  “la Franja d’ Aragó” per fer una mica de contrapunt; aparentment sembla que “Franja de Ponent” siga un terme catalanista i “Franja d’ Aragó” aragonesista, però no és ben bé així, Molina de Aragón i Petilla de Aragón es diuen  així perquè són fora d’Aragó (SIC)… Podem usar cinquanta mil eufemismes, però el terme “Franja” ha anat fent via, no ofèn ningú i és neutre, tot i la contestació dins Aragó de tot allò que faça olor de català… En realitat si hi negues l’ existència del català també negues l’ existència de la Franja; aquesta només es pot definir en termes lingüístics. També podríem dir “l’ Aragó on parlen català”, “terres de llengua catalana sota administració aragonesa”, tot això, però, contribueix a la invisibilització de la Franja…

 

 

FM  – Hi ha informes que afirmen que hi ha un coneixement molt elevat , en part per pocs moviments migratoris, de la llengua. Hi ha un gruix social favorable al català?

 

 

RS  – Socialment hi ha molts matisos. Aviat coneixerem dades noves. Ja no seran tan simpàtiques com fins ara, amb un territori on “malgrat no haver-hi cap status d’oficialitat la llengua era parlada majoritàriament per tothom”. Ara això ja no és així! I si bé el gruix de la població autòctona –d‘altra banda molt envellida- parla català no es pot dir el mateix de la gent  originària d’altres llocs

 

 

Ja no ens trobem amb una societat tradicional. La immigració ha canviat moltes coses, sobretot al Baix Cinca i la Baixa Llitera. Pel seu caràcter d’al·lòfona la immigració recent torba moltes dificultats d’integració, i a això cal afegir-hi que tothom els parla castellà -llevat lloables excepcions- . És una inèrcia que sense decidides actuacions de política lingüística costarà molt de trencar.

 

 

A les poblacions més petites, com que el gruix de la població és d’allí  -tot i que envellida- , es manté més la llengua. Per exemple, Camporrells, el meu poble, que actualment té uns 70 habitants, la majoria de més de 70 anys, i als anys 60 tenia uns 1000 habitants. Encara que tradicionalment hi havia hagut un petit nucli castellanoparlant, integrat per les forces vives: els guàrdies  civils -i les seves famílies-, el mossèn, el metge, el notari…

 

 

Curiosament,  a l’estiu s’hi parla molt més castellà, paradoxalment quan vénen els estiuejants de l’àrea de Barcelona; perquè en els anys  seixanta, quan van emigrar, van anar a parar al cinturó industrial de Barcelona i es van castellanitzar. Vénen fills de parelles mixtes -el del poble sense gaire consciència-; han criat els fills  en castellà i tot i que aquests, per l’escola,  saben parlar català s’ identifiquen amb la llengua castellana. Aquest és un procés que es dóna  a molts pobles de la Franja, tot i que amb matisos…

 

 

FM  – Quina és la influència exercida per les poblacions més properes del Principat, especialment des de Lleida?

 

 

RS  – De Mequinensa cap amunt la influència de Lleida és molt potent, tot i que si que és cert que des dels estatuts d’ autonomia han augmentat les barreres enllà on no n’ hi havia hagut mai -“la tàctica de la pixaradeta”, com fan els gossos, que marquen territori. Abans aquests obstacles no hi eren, la gent anava a estudiar on volia (sobretot al Principat).

 

 

Ara hi ha molts obstacles burocràtics.Per exemple en l’ àmbit sanitari, segons com t’envien a Barbastre, amb tota la problemàtica derivada de la manca de transports; en canvi segur que a Lleida hi tens parents. Quan només hi havia les províncies en la pràctica aquesta no arribava gaire més lluny de la capital, només comptava per a la paperassa, imperava la proximitat geogràfica.

 

 

FM  -Tradicionalment hi ha hagut, a la Franja, poca autoestima lingüística. Quin és l’ estat actual de la qüestió? Quin paper hi ha jugat el LAPAO?

 

 

RS – La dreta aragonesa va fer un error de càlcul, enquestes de fa vint-i-cinc anys deien que no hi havia identificació amb la llengua, llevat sectors molt minoritaris, però alguns treballs del sociolingüista Natxo Sorolla donen dades molt diferents, i afirmen que la denominació majoritària és “català”. La gent s’ha emprenyat molt amb això del LAPAO, perquè, tot i que no hi havia hagut reivindicació per la llengua el PSOE concedí un dret, no demanat però un dret. En canvi el 2013 vénen  uns altres i et trauen drets; ja no som a l’any 75, ara el nivell d’ estudis ha pujat moltíssim, molta gent té el batxillerat, el personal ha viatjat…  I quan van regularment a Lleida veuen com la llengua hi té una certa oficialitat i els poden atendre en català, en contrast amb la Franja. Per exemple, vaig haver de cridar el metge d’ urgència per a la meua filla, i quan li va preguntar “¿dónde te duele?” contestà: “ a la panxa”; va rebre per resposta: “¡dímelo en castellano!”….   A Lleida això no passa, i si bé no necessàriament la gent se sent més feliç per aquest motiu tampoc se sent més infeliç…

 

 

FM – Com va influir “la Llei de Llengües” a la Franja?

 

 

RS  -El cert és que ni es va arribar a aplicar; es va fer tard i malament. No hi havia gaire intenció d’ aplicar-la. Però almenys “posava nom a les coses”.

 

 

Juntament amb aquest “posar nom” també es va produir durant l’època  de Marcel·lí Iglesias -almenys al nord de la Franja- un cert orgull. Allò de saber que “el presi” d’Aragó era “un dels nostres”, que a més a TV3 -només- parlava  català, tot i que després ens va fer el salt descaradament.

 

 

Quan t’han dit que ets poc menys que un error de la natura veure, per exemple, un any a la festa major de Camporrells les “autoritats” -el president d’ Aragó, el president de la diputació d’ Osca i el governador civil (que era de Tarragona), tots tres catalanoparlants- parlant en català causava una certa impressió i molta gent no se’n sabia avindre. Allò, certament, va fer créixer l’ autoestima, però va ser flor d’un dia.

 

 

 

 

Membre del públic (1r.)  –Jo soc de la banda sud de la Franja, i hi tinc una casa, de la meva sogra, a Valljunquera, on estiuegem; ens anomenen “els ferrerets”. A Valljunquera els qui hi viuen parlen tots català, però tenen més de 70 anys. Hem passat de 2000 a 400 habitants, tots grans. Hi ha un gran nombre de cases buides. Molts passen l’hivern a casa dels fills, a Alcanyís o Vall-de-roures. Les seves referències són a l’ Aragó. Penseu que amb la nova carretera en una hora et pots posar a Saragossa, Es constata que hi ha una frontera mental, entre el Principat i la Franja.En concret, a Valljunquera, els nens i joves només vénen -d’Alcanyís, Saragossa o l’Àrea Metropolitana de Barcelona-  per vacances i els caps de setmana, a cases convertides en segona residència, i juguen tots en castellà. Pel que fa a les retolacions i a les activitats de l’ajuntament també es fa tot en castellà.

 

 

Ramon Sistac  –Sí, Alcanyís té un nombre d’habitants semblant a Binèfar -també castellanoparlant i amb una xifra significativa de catalanoparlants-, i hi passa el mateix, molta gent hi va a viure quan es jubila; Binèfar, però, és subsidiària de Lleida, a diferència d’ Alcanyís, que ho és de Saragossa. Certament, la situació és bastant diferent; a la Franja trobem situacions molt diferents segons les zones.I és que la Franja -a diferència dels altres territoris de parla catalana-  no és un país, hi ha moltes diferències internes, de tot tipus. La Ribagorça, per exemple, va ser una mena d’ estat semiindependent, i el darrer comtat a ser absorbit per la corona espanyola, en temps de Felip II.

 

 

Membre del públic (2on)   – Jo parle des d’una òptica valenciana, des de la comarca dels Ports. Nosaltres tenim -especialment la gent jove-  molta relació amb la gent del Matarranya, i jo sí que hi veig un reviscolament d’una identitat compartida. Puc dir que hi ha un espai de connexió entre el Matarranya i el nord del País Valencià -per exemple hi ha grups de músics que aposten per la llengua i van al Paí sValencià-, i també vincles a nivell polític.

 

 

Ramon Sistac  – Sí, hi ha la Taula del Sènia. Podríem dir que, al Matarranya hi ha sectors; així tenim Pena-roja i Montroig, relacionats amb Morella; calaceit i Queretes, amb Horta i Arnes; en canvi els pobles més distants, com Valljunquera, han quedat més despenjats i influïts directament per Alcanyís  – a la comarca Baix Aragó-Alcanyís -. El PSOE a l’hora d’establir la comarcalització sabia el que es feia, amb aquesta es va fer una gran destrossa i es desfeia el territori, tot dificultant-ne els lligams.

 

 

FM  – Què en pots dir de l’activisme lingüístic i cultural de la Franja? Quins són els principals grups?

 

 

RS  – Ara tenim una mena de consorci d’associacions que agrupa el que eren centres d’ estudis locals: el Cerib, amb gent de totes bandes de la Ribagorça i integrat a l’ “Instituto de Estudios Altoaragoneses”; a la Llitera hi havia els Consells Locals de la Franja, ara, però, en hivernació; a Fraga hi ha l’Institut d’ Estudis del Baix Cinca, també vinculat a l’“Instituto de Estudios Altoaragoneses”; i al Matarranya l‘associació ASCUMA, lligada a l’“Instituto de Estudios Turolenses”.

 

 

Com hem dit van nàixer com a centres d’estudis, i es mouen en el camp de les reivindicacions culturals, sense fer gaire política- Al marge tenim el “Centre d’Estudis lliterans”, molt prudents i que es dediquen a fer activitats de caire més estrictament cultural, per entendre’ns. També hi ha el Casal Jaume I de La Franja, a Fraga, més poltic i vinculat a Acció Cultural del País Valencià; i des d’un vessant més virtual el Moviment Franjolí per la llengua, amb gent de la Llitera, el baix Cinca i l’ àrea de Barcelona; en l’àmbit educatiu i escolar al Matarranya hi trobem l’associació de pares i mares Clarió. A  banda del que hem vist no hi ha gaire més, i tampoc no hi ha partits polítics, llevat el petit nucli de Convergència Democràtica de la Franja, radicada a Fraga.

 

 

Membre del públic (3r )   – Jo estudio i veig que els de la fabla aragonesa són quatre gats, que sempre es barallen i cada cop treuen normes diferents, i que, al mateix temps, intenten arraconar paraules catalanes.

 

 

Ramon Sistac  – Bé, anem a pams, de fet són dues coses interrelacionades. Per començar, la sensibilitat de l’actual govern del PSOE en comparació amb el govern d’Iglesias és bastant diferent. A l’època Iglesias tot el “staff” del PSOE -a Aragó- era catalanoparlant, i això es notava. Ara, amb Lambán penso que el PSOE té un problema, ja des de fa anys, creuen més en la demoscòpia que no en la democràcia. Tenen por que en tocar el tema del català perdin vots. Només cal veure el “tempo” de la polèmica de les obres d’art, com apareix sempre per actuar contra la llengua. Han fet molt poques coses. Han creat una Direcció General de Política Lingüística –un fet en sí mateix positiu-, carregada de bones intencions però sense prou  pressupost. En realitat estan més preocupats per l’aragonès; pensen que  el català  ja campa sol.

 

 

I, dins de l’aragonès, “pocs i mal avinguts”. Com més petita és una comunitat, més mesquina; sol passar…  Uns estan més propers al català -especialment en ortografia i etimologia-, altres opten per una grafia més fonètica, tipus “euskara batua”; tot complementat per un parell de “vies del mig”. Ara sembla que des del govern es vol marcar el “tempo” de presentar la grafia unificada de l’ aragonès. És allò de “entre todos la mataron y ella sola se murió”; i mentrestant van desapareixent els darrers parlants naturals.

 

 

FM  – Recordo la campanya de la Plataforma per l’Agenda de la Franja a les escoles. Des del govern aragonès, però, no hi hagué ni resposta ni col·laboració, i al setembre es va fer una circular prohibint-ne la distribució, tot i que al final, gràcies als col·laboradors, ho vam poder fer. Realment ens va sorprendre aquesta actitud.

 

 

RS  – Perquè “es van espantar”. Quan comença l’ Heraldo a fer campanya van creure que perdrien vots. Per això aquesta reacció, no perquè tinguessin res conta les agendes.

 

 

Membre del públic  (4t):   -¿Què podem fer des de Barcelona, i per extensió des de qualsevol lloc del Principat, per millorar la situació del català a la Franja?

 

 

Ramon Sistac   -Des de Barcelona no es pot fer gaire cosa, millor des de Lleida, per exemple, des de la proximitat i la interrelació quotidiana. De fet les actuacions socioeconòmiques acaben tenint  més pes que no les actuacions directes sobre la llengua: la Generalitat algun cop ha denegat atenció sanitària a gent de la Franja, i això ha estat molt negatiu; mantenir aquesta atenció, però, és una inversió important, en tots els ordres…

 

 

I en el camp de l’empresa privada s’ arriben a donar situacions surrealistes. Encara recordo la impossibilitat que em duessin un matalàs a Camporrells, ja que, segons la botiga no me’l podien servir perquè era a Osca, en canvi no hi hagués hagut problema si s’hagués tractar de la val d’ Aran, tot passant per la mateixa carretera…

 

 

També estaria bé que  sempre hi parléssem en català; hi ha gent que de la ignorància en fa bandera i de seguida recorren al castellà. I si “són a Aragó” han de poder parlar en castellà -ells han pagat per poder parlar en castellà, encara que siga en un Aragó de pa sucat amb oli.

 

 

En definitiva, sempre serà bo fer conèixer la situació, així com no fer gala d’un intervencionisme declarat (SIC)…

 

 

FM  – Com veus el tema de les obres de Sixena, i per extensió dels “béns de la Franja”?

 

 

RS  – En realitat és un fals problema, creat per anar en contra de la llengua. Diuen que la castellanització ve del canvi de diòcesi. Això és absolutament fals! Al contrari, el bisbe Malla va ser un pastor que va abandonar les seues ovelles. Paradoxalment un dels elements més castellanitzadors a la Franja, després de l’escola i la Guàrdia Civil, ha estat el mateix bisbat de Lleida, com a mínim des del franquisme ençà. Recordo la darrera visita pastoral de Malla al meu poble, quan algú li parlava  en català, tenint en compte que era el bisbe de Lleida, però ell sempre contestava en castellà. Els capellans aragonesos més integristes sempre els posava a la Franaj. El 23-F a Camporrells el capellà es va manifestar públicament (al cafè) a favor del cop d’estat, davant l’astorament de la mateixa Guàrdia Civil…  Hi duien el milloret de cada casa…

 

 

Pel que fa al govern Pujol, aquest deixà de banda el tema perquè li van prometre una conferència episcopal catalana, però al final, res de res.

 

 

Curiosament els “progres” ens desenteníem de tot això per respecte, perquè no érem “missaires”, mentre  que, en canvi, els descendents dels qui van cremar Sixena són els primers a defensar-ho.

 

 

FM  – I ja per acabar. Com pot evolucionar aquest conflicte?

 

 

RS  – Crec que es cronificarà, cediran algunes coses, però em sabria greu que es perdés la caixa de l’ abadessa de Sixena, que és una preciositat i m’agrada molt, la vull per a mi (la caixa). Hi ha un gran embolic, amb béns de procedència molt diversa, d’ Aragó endins, de Berbegal, altres que procedeixen de la Franja però que hi havia arribat provinents, per exemple, de la catedral de Lleida després de la desfeta de 1708… Cada peça té la seva història. Si cedeixen alguna cosa, però, segur que serà del Museu de Lleida, no pas del MNAC…

 

Transcripció: Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!