El pols de la llengua als Països Catalans

Llengua catalana

El punt 4 del programa electoral està exclusivament dedicat a la llengua (“Pel català com a llengua comuna i preferent arreu dels Països Catalans”). En primer lloc, es fa “una aposta clara perquè el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, per justícia –com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat història de la seva llengua-, llengua oficial”. Suposem que única? El redactat no deixa de ser un pèl ambigu (de fet, com veurem en el punt de fa referència al castellà, es tracta d’una ambigüitat calculada), tot i que després s’afirmi que “aquesta oficialitat del català no impedeix, però, que considerem que en aquests nous Països Catalans, un dels objectius com a país consisteixi a treballar pel plurilingüisme, per aquest motiu haurem de tenir en consideració el castellà –i en els territoris de la Catalunya Nord, el francès–, com una de les realitats lingüístiques del nostre país…”.

S’afirma que un dels objectius que la CUP és “transmetre la llengua històrica del país, tant a les persones que la tenen com a primera llengua, com a les que la tenen com a segona, tercera, quarta” i “potenciar pautes d’ús lingüístic favorables al català”.

En un altre punt del programa (el 10) es diu que, pel que fa als mitjans de comunicació privats, “s’ha d’exigir l’ús de la llengua pròpia dels Països Catalans en les informacions (?) que publiquen o emeten”. No acabem d’entendre què es vol dir amb això, els mitjans de comunicació a Catalunya seran només en català? Caldria aclarir-ho un xic més…

Llengua occitana

Per a l’occità de la Vall d’Aran (i, fins i tot, per a l’occità de la Fenolleda, la comarca de parla occitana que, conjuntament, amb les comarques catalanes del nord, forma el “departament català” de l’Estat francès ), es defensen els mateixos drets que per al català (es proposa que sigui l’única llengua oficial a l’Aran?, el redactat en aquest punt torna a ser un pèl ambigu).

Llengua castellana

És destacable que l’oficialitat per a la llengua catalana, entenem que única, que es reclamava en el principi del punt 4 també es demani per a la llengua castellana en aquells territoris històricament castellanoparlants del País Valencià.

Ja hem vist en el punt referit a la llengua catalana, que s’afirma que caldrà tenir “en consideració el castellà –i en els territoris de la Catalunya Nord, el francès–, com una de les realitats lingüístiques del nostre país…”. Però com? Segons la CUP, impulsaran un debat social sobre quin hauria de ser l’estatus jurídic del castellà (i del francès al Nord). Si l’arriben a fer, realment és un tema apassionant, en el sentit que desperta passions (com hem pogut veure en aquestes eleccions arran de les declaracions de Jonqueras i companyia) que, a voltes, no van més enllà de simples exercicis dialèctics.

També s’afirma que, principalment mitjançant el sistema educatiu, s’hauria de “garantir un òptim coneixement del castellà, llengua d’ús de moltes i molts catalans” (de fet, no s’acaba d’entendre què es vol dir amb aquesta frase, perquè la realitat és que, tret de la Catalunya Nord i de l’Alguer, a la resta del país, el castellà és la llengua d’ús diari  de bona part de la població, ja que la realitat sociolingüística fa que aquesta llengua sigui la dominant en molts àmbits de la nostra societat i que sigui la llengua que s’imposi generalment en una conversa on, a priori, els interlocutors parlen, en principi, un català i l’altre castellà).

La nova immigració i les llengües

D’entrada, hi ha un reconeixement explícit a la realitat plural de la nostra societat, més enllà del català, del castellà i del francès, quan s’afirma “el model lingüístic dels nous Països Catalans (…) s’ha de bastir en un nou context sociolingüístic i sociocultural, en el qual, a més del català, del castellà i del francès a la Catalunya Nord, hi conviuen moltes altres llengües.

La CUP afirma explícitament que cal valorar “la diversitat lingüística com una riquesa inherent a tota societat i no pas com un problema; aquest ha de ser un dels arguments que, com a societat, hem de saber explicar, practicar i difondre”. Afirmen, a més, que “aquesta és una de les aportacions que les i els catalans podem fer a un món que massa vegades tendeix a la grisor de la uniformització”. Realment, una proposta d’aquest tipus atansaria la societat catalana als models més avançats de gestió de la diversitat lingüística (com podria ser, per exemple, el suec).

És molt destacable que es parli de dur a terme polítiques de manteniment actiu de les llengües procedents de les persones nouvingudes  i que caldria “afavorir una educació intercultural que ens permeti valorar allò que ens aporta la persona que ve de fora”. Per a mi, pel que fa a la gestió de les llengües al nostre país, aquest és un dels punts més innovadors d’aquest programa.

Les llengües d’abast internacional

Es defensa clarament que cal garantir, mitjançant el sistema educatiu, el coneixement de, com a mínim, una llengua internacional.

La llengua catalana a Europa

No en parlen, ja que no aposten per l’actual marc de relacions europeu.

La llengua catalana a la resta dels Països Catalans

De fet, com hem vist, la referència al conjunt de la comunitat lingüística és contant en tot el programa.. D’entrada, s’aposta per “una república catalana que abraci el conjunt del territori nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar”.

També es comprometen a treballar “per un espai comunicatiu d’àmbit de Països Catalans”.

En resum

Per tant, un programa que, des del punt de vista de la gestió de les llengües a Catalunya, aporta força informació (alguna, però, obre debats molt difícils de tancar i per als quals, penso, encara ens falta un marc que garanteixi, sens dubte, la continuïtat històrica de la llengua pròpia d’aquest país). També voldria destacar una aportació interessant que fa aquest programa quan s’afirma que cal “tractar la llengua com una eina que facilita la cohesió social; i entendre-la també com l’element clau que permet a les persones accedir críticament a la informació i el coneixement”. Em sembla una aportació que hauria de ser un dels eixos de qualssevol polítiques educativa i cultural.

El programa, pel que fa als temes lingüístics, acaba amb una d’aquelles frases plena de bones intencions, però difícil de dur a la pràctica quan es parteix d’una realitat com la nostra, amb una llengua que, en alguns àmbits i en uns territoris més que altres, és encara una llengua postergada quan no és perseguida (com ja ens advertia Fuster): “En qualsevol cas, garantirem que el nostre espai social serà rigorosament garantista dels drets lingüístics de tota la societat” (on acaben els drets individuals i on comencen els drets col·lectius?, caldria estar alerta amb conceptes que després ens fan trontollar, per exemple, el nostre sistema educatiu).