Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

     Perquè avanci el català al seu territori es necessari que ho faci sobre la llengua que fins ara ha estat més forta: el castellà. Si no aquest es menjarà la nostra llengua; com tots els sociolingüistes     saben    el   bilingüisme -com a situació ideal i estàtica- no existeix, a  la llarga sempre acaba imposant-se la lengua més forta, normalment la que té exèrcit i institucions estatals. Per tant, els castellanoparlants, han d’acceptar que si volen que el català sobrevisqui el castellà deixi de ser oficial i predominant al territori de parla catalana. No hi ha més cera que la que crema. D’altra banda -tal com ens mostra la darrera enquesta d’usos lingüístics al Principat-, ens acostem perillosament  al punt de no retorn: el 30 per cent o menys de parlants, el llindar sota el qual la transmissió d’una llengua -com afirmen molts lingüistes, entre ells Carme Junyent-  comença a ser molt difícil: l’avantsala de l’ extinció. Es a dir: Perpinyà, València ciutat, Alacant, Salou, l’Hospitalet, Cornellà.. Només en pocs anys l´ús del català ha disminuït més de 10 punts; molt mal símptoma, que s’ha d’interpretar en el sentit que el català tendeix a funcionar en molts llocs i àmbits com a llengua “indígena” -amb totes les connotacions pejoratives del mot- dins el seu propi domini lingüístic, amb la qual cosa la majoria dels immigrants no l’incorporen ja que per a ells la “lingua franca” és el castellà  o “espanyol” -en canvi, paradoxalment, els que ens fan aparèixer per TV3  solen pertanyer a la minoría que ha après la nostra llengua-. Curiosament, en lloc de posar el crit al cel, les “nostres autoritats” -les del Principat, perquè les altres ja em direu…- encara es disculpen i es feliciten perquè el castellà no perd posicions, en una clara i patètica mostra de vassallatge….

    La situació dista molt de ser bona, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, que és “la mare dels ous”. Evidentment , em felicito que a  petits pobles   d’ Osona i, fins i tot de la Franja, poguem trobar immigrants que assumeixen la nostra llengua, però, és clar,  on es dirimeix el futur del català és a les grans àrees urbanes, i neguiteja molt si després de fer un viatge en metro no has sentit ni un sol mot en català… Podem  dir que si el turisme, la globalització i tal, però és així, la sensació de viure al caire de l’ abisme lingüistic no té la treu ningú i si bé es cert que ens mantenim en equilibri no deixa de ser precari. No ens hem de confondre, per molts cartells que hi hagi en català això no té res a veure amb la vitalitat de la llengua si  després als patis escolars i per interactuar amb desconeguts el més usual és -amb totes les  excepcions que es vulgui-  recórrer a “l´altra llengua”….

   Com tot, el que afirmo és matisable. De tota manera, recursos retòrics i possibles comprovacions a banda, hi ha fets prou contundents i la preocupació pel futur de la llengua no me la treurà ningú. Ens hauríem de preguntar per què moltes persones d’aquest país estem tan preocupades amb aquesta qüestió? Què ens fa ser tan pessimistes? Com és que en canvi els ciutadans de països amb una llengua normalitzada -fins i tot petits, com Noruega o els Països Baixos- no tenen aquesta mena d'”angoixa lingüística”? Què tenen ells que no tinguem nosaltres?… Caldria analitzar amb dades objectives a  la  mà l’origen d’aquest neguit de molts conciutadans nostres…, i com es distribueix: per classes socials, per espais geogràfics, per edats, etc…  Segurament veuríem com no és infundat i respon a raons objectives que es manifesten en la vida quotidiana, des dels “mass media” a la demografia, tot passant per molts altres aspectes. Evidentment, per exemple, no és gens negligible el fet que hagin immigrat, només al Principat, en una década més d’un milió de persones que no coneixien el català…. Si això en un país “normal” ja és prou impactant imagineu-vos a casa nostra!  El que no és de rebut es continuar fent veure que “no passa res”…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!