Bloc Tibidabo

Sovint ens hem preguntat per la permanència de la nostra llengua entre les comunitats jueves a l’exili. Realment, ha estat una qüestió un xic enigmàtica, però després de l’interessant treball de Frederic Ribas «Cendres i rastres catalans en la memòria sefardita», aparegut a la Revista de Catalunya, podem treure’n bastant bé l’entrellat. Ribas esmenta, entre d’altres, les dades aportades per Rovira i Virgili i Henry Kamen, els quals calculen, respectivament, que abans de l’expulsió hi havia als Països Catalans 45.000 o 30.000 jueus.

Segons el primer, en foren expulsats al voltant d’uns 15.000, i segons el segon al voltant d’uns 6.000. La majoria, en la seva diàspora,  anaren cap a Salònica, Istambul i Esmirna. D’una altra banda Rovira i Virgili en la seva Història nacional de Catalunya ens informa que «els jueus expulsats de Catalunya conservaren l’idioma català (…) encara avui, en la parla de llurs descendents hi ha nombroses paraules d’aquest origen». A més, Ribas cita l’existència d’un mínim de  tres sinagogues de jueus catalans. Desafortunadament, avui, sobretot a causa de la deportació nazi, la comunitat hebrea de Salònica és insignificant.

En definitiva, doncs, està ben documentada l’existència de jueus provinents de les terres catalanes com a grup diferenciat dins la comunitat anomenada  sefardita i amb una llengua pròpia. De fet, caldria precisar que els jueus sefardites “per excel.lència”, o “strictu sensu”, eren els provinents de terres castellanes, els provinents de terres catalanes es consideraven a si mateixos “edomites” –nom d’ origen bíblic- i estaven més relacionats amb els seus germans d’Occitània –els quals no foren expulsats- que no pas amb els de les  terres ibèriques; així, el famós rabí i metge Bonastruc ça Porta era d’origen occità… Malauradament, però, els judeocatalans  acabaren patint les conseqüències i les vicissituds de l’exili;  llevat dels xuetes, a les Illes, que aconseguiren restar a les nostres terres –malgrat que amagant oficialment la seva veritable condició- i  foren els qui millor conservaren, i han conservat, el català. 

Al capdavall, pel predomini demogràfic en els llocs d’exili dels judeocastellans, o sefardites, amb els qui els toca compartir l’ exlili als nostres  jueus, aquests  acabaren fonent-s’hi,  i a la llarga diluint-s’hi.  Podem afirmar, però, que si bé al principi de l’exili els judeocatalans conservaren la llengua catalana  acabaren perdent-la degut al seu escàs pes demogràfic, tot i influir en la llengua ladina (judeocastellà) amb força aportacions, especialment en determinats llocs com Salònica. Igualment queda establert que fins a començaments del segle XX existiren grups que havien conservat, a través de generacions, la memòria del seu origen català, però a causa de les vicissituds històriques, aquesta consciència particularista acabà per desaparèixer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!