Bloc Tibidabo

  Molts dels plançons d’aquestes famílies en créixer es trobaren incòmodes i encotillats per un excés de convencionalisme i van optar per la «rebel·lia», especialment a partir de la fi dels seixanta. Era l’època del Bocaccio, la gauche divine i la tancada de Montserrat, i també de l’apogeu dels pseudorevolucionaris pijos, que amb prou feines havien vist un obrer de prop. Alguns anaren, gràcies als mitjans paterns, a estudiar a l’estranger, i en tornar, amb les espatlles ben cobertes, van iniciar la seva escalada per esdevenir polítics professionals, cosa que aconseguirien amb l’adveniment de la democràcia. 

  La seva opció política responia més aviat a uns plantejaments estrictament personals, independents de l’adscripció familiar pròpia. En el fons, però, ha estat una cosa accessòria per a ells, ja que sociològicament continuen sent uns complets burgesos: han tingut minyones al seu servei des de petits, han anat a col·legis d’elit, han pogut dilatar la joventut fins quan ho han desitjat, han pogut anar a estudiar el que han volgut i on han volgut, mai no han estat assalariats de cap patró i sempre han gaudit de bona posició econòmica, i estiuegen al Pirineu o a la Costa Brava, on solen tenir una segona residència.

  En definitiva, ens trobem davant uns burgesos desclassats que per rebel·lia generacional s’identificaren amb l’opció que encarnava tot el contrari del que representava la seva família, però que no han deixat mai de ser el que són, i que, al cap dels anys, han quedat desfasats i integrats al Sistema tant o més que els seus progenitors.