Bloc Tibidabo

Aquesta qüestió ja va sortir a la llum, al seu temps, a través del llibre “LA FRANJA DE LA FRANJA”, d’Antoni Babia, on afirmava que, llevat del benasquès, les parles pirinenques a la comunitat araginesa s’havien reduït a un nivell quasi relictual, i que un dels grans objectius de determinats cercles aragonesistes era fagocitar el benasquès per desvincular-lo del català. Una tasca facilitada per la desorientació existent entre molts dels qui treballen pel benasquès, que sovint prefereixen vincular-se a l’aragonès -una llengua pràcticament virtual, amb una ortografia sense cap ni peus– en lloc de buscar altres alternatives. No ens hauria d’estranyar, doncs, que el benasquès hagi estat exclòs de la zona catalanoparlant i afegit arbitràriament a la zona aragonesoparlant per l’anomenada “llei de llengües”- quan encara no manava el PP, imagineu-vos la situació a hores d’ara…

Tot i això, les característiques més genuïnes de la vall en l’aspecte lingüístic ens remeten a una inocultable i innegable, per molt que es busqui el contrari, base catalana originària, malgrat la situació en un extrem del domini lingüístic i una persistent acció castellanitzadora durant centúries, que es remunta a la mateixa creació del bisbat de Barbastre -és il·lustratiu al  respecte contemplar, a l’interior de l’església de Benasc, les inscripcions en català provinents del segle XVI, situades al mur lateral esquerre, prop de la porta d’entrada–.

Per acabar només em resta dir a tots els qui pensin visitar la vall que poden parlar-hi en català sense cap problema –és més, convé que ho facin–: i si, a més, tenen la bona voluntat d’incorporar alguna de les diferències –perfectament superables i que mai són cap gran obstacle-  del benasquès, respecte al que es considera català estàndard, encara millor.