Joaquim Torrent
No he pogut més que triar aquest títol davant l’actual espectacle al voltant de la famosa manifestació del dia 10 -encara no celebrada en el moment d’escriure aquestes ratlles-. Perquè els catalans ens movem a batzegades, i oscil.lem entre la indiferència més suïcida i l’emprenyament esporàdic, sense constància ni organització. Un emprenyament, a més, de vol gallinaci i adreçat únicament a demanar als qui realment manen d’una manera efectiva en aquest país algunes engrunes, liderat i manipulat per una casta política provinciana i clientelar del poder radicat a Madrid. I mira que és ample el món! Però nosaltres res, sempre picant de cap contra la paret de sempre. Després de 30 anys ja podríem estar una mica escarmentats, però no. Aquest dissabte tornarem a pidolar, encapçalats per “les nostres autoritats”, en un nou episodi d’esquizofrènia col.lectiva on el lloc més visible estarà ocupat per la mateixa força -bé, si voleu, per la força que hi té llaços orgànics i indissolubles- que mana a Madrid i que diu que el procès autonòmic ja està tancat, els mateixos que, al seu dia van impusar l’anomenada LOAPA i que òbviament no van assistir a la manifestació que es feu per la seva imposició. Assistirem a l’espectacle surrealista d’una manifestació suposadament nacionalista encapçalada per “no nacionalistes”, no nacionalistes catalans, si de cas, ja que per a ells l’única nació que hi ha és “la Nación Española”; és a dir, aquella que com a mala còpia del sistema francès nasqué a les Corts de Cadis, i no se n’amaguen. Pregunteu-ho a qualsevol membre del PSOE i ho veureu. En el fons la seva concepció jacobina de l’Estat no difereix en allò substancial de la visió que pugui tenir el PP, per això, entre altres coses, han pogut formar un govern de coalició a Euskadi, un dels pocs mèrits del qual és la marginació de la cultura basca.
Sincerament, tornar a celebrar, trenta anys després, una manifestació com les que es feien en temps de la transició, i encapçalada pels mateixos que amb les seves renúncies i submissions ens han dut a l’actual atzucac resulta, com a mínim, xocant i pintoresc. Diguem-ho clarament, no, no volem més autonomia, ni res que s’assembli. Ja som adults i volem decidir de veritat. No necessitem ser tutelats 30 anys més pels qui ens han tingut engabiats els 30 anys anteriors en una cambra estreta i precària sense llibertat de moviments. Com deia el canadenc Kenneth McRoberts, de la universitat de York, la viabilitat que pugui tenir la nostra nació en el futur pot estar greument compromesa si no compta amb un estat propi, especialment atesa la vitalitat continuada, sinó el ressorgiment, d’un nacionalisme espanyol -ells tenen la barra de dir-se no nacionalistes- que rebutja les reivindicacions de les nacionalitats històriques de l’Estat.
Ja és hora que ens desencotillem i ens representem nosaltres sols, sense intermediaris, perquè, en paraules de Rovira i Virgili “l’espectacle d’un poble ajupit és molt més trist que el d’un poble oprimit. Quan s’ha renunciat l’opressió cessa, perquè no hi ha res a oprimir i l’argila ja s’ha emmotllat”. Un ajupiment que ja ve del franquisme i que en part ha continuat fomentant-.se pels qui ens han volgut fer creure que la seva veu -i únicament la seva- era la d’aquest poble, al que calia seguir mantenint en la minoria d’edat. Així ens ha anat i així ens continuarà anant si continuem amb l’estretor de mires i resignació de què fins ara hem fet gala, en un cercle tancat i infernal d’anada i tornada al mateix i limitat punt de partida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!