Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

10 de juny de 2009
Sense categoria
0 comentaris

La llengua és molt més que un codi

Joaquim Torrent

 

La llengua és molt més que un codi

 

   Amb força freqüència se’ns ha dit que això de la llengua no és més que un accident, una cosa secundària, que no val la pena amoïnar-se  per la seua desaparició, que al capdavall no és més que un codi, una cosa neutra i perfectament prescindible. El més curiós, però, és que aquestes afirmacions sempre han estat unidireccionals: els qui les profereixen sempre es troben instal.lats comodament en estructures estatals i, o, de poder i per mai de la vida prescindirien de la seua llengua, “casualment” la de les institucions a les quals simbiòticament estan lligats. Es tracta d’afirmacions destinades quasibé sempre a parlants de llengües sense poder, situats respecte a les institucions estatals en posicíó d’inferioritat i subordinació.

  Es calcula que en l’actualitat mor diàriament una de les 6.500 llengües minoritàries -és a dir, sense un estat que les assumeixi com a pròpies i les defensi- existents al món. És una qüestió de “guanyadors” i de “perdedors”. Els primers, òbviament, ho tenen tot al seu favor: institucions, mitjans de comunicació, ensenyament, prestigi, etc., i són els hereus, per regla general, d’antics imperis i, també, d’”imperiets” colonials, aquests darrers anomenats lúcidament i irònicament per l’eminent sociolingüista Rafael Aracil “imperis parroquials”, pel seu abast eminentment “intern”. Els “perdedors”, per la seua banda, simplement no tenen res, són els desposeïts de la història, fins i tot, en els casos extrems no tenen ni codi escrit, per la qual cosa, un cop desapareguda la seua parla ningú en tindrà constància. Val a dir, però, que ben sovint, tot i perviure i tenir codi escrit en la pràctica des de les instàncies oficials se’n posa en dubte la  mateixa existència o, com a mínim, se silencia; és el cas, per exemple, dels kurds, els quals, i amb ells la seva llengua, han estat totalment ignorats per l’Estat turc, que els anomena “turcs de muntanya”.

  I és que una llengua és molt més que un codi, és una realitat que es trascendeix a si mateixa. És una manera determinada de veure el món, el lligam amb la terra, la pròpia infantesa; fins i tot cada llengua, en la mida que és “la” llengua dels respectius parlants, es pot dir que és l’argamassa amb què aquests articulen i construeixen el seu propi món, i on queden retingudes de manera inesborrable les olors i els tactes dels primers anys de vida. D’aquí, doncs, l’afecció tenaç mostrada pels membres de pobles oprimits per la seua llengua ancestral, per damunt de qualsevol consideració merament utilitària, i, també, el profund abatiment i desconcert d’aquestes persones en els casos que un Estat aliè, inexorablement i emprtant tots els recursos, ha decidit -en un determinat moment històric- que feien nosa i ja no podia tolerar més que continuessen al marge, i, per tant, d’una manera més o menys dissimulada segons les situacions, però sempre expeditiva, tenaç i constant, ha optat per l’assimilació social i cultural. Un dels processos més colpidors ha estat el patit pels infants aborígens australians, els quals eren literalment arrencats i robats dels braços de les mares i duts a col.legis religiosos, o a llars de famílies blanques a fi de fer tota mena de treballs domèstics, on eren indefectiblement aculturalitzats en un món absolutament aliè per a ells, tot causant-los un trauma del qual ja mai més es recuperarien i que els conduïa directament a l’alcoholisme i a la desesperança vital més pregona.

  La llengua és una cosa massa íntima i massa pròpia, a la qual ningú renuncia voluntàriament; la seua desaparició sempre implica, tard o d’hora, violència,  evident en uns casos i en altres més o menys hàbilment dissimulada pels qui la infligeixen o pels descendents dels qui històricament la van infligir. A més, es considera un bé tan preuat per qui, literalment, “l’ha mamat”, que la prefereix a qualsevol “comoditat del progrés”. D’aquí el desconcert, a hores d’ara, dels dirigents xinesos, en veure com actualment els tibetans rebutgen el progrés material dut per Beijing a la zona i s’aferren a la cultura pròpia, aparentment molt més endarrerida -tot i que fatalment tenen les de perdre. Aquest desconcert dels dirigents xinesos és tan gran com la incomprensió de què fan gala, la qual beu directament en les fonts de la Il.lustració i el seu hiperracionalisme, delerós d’esborrar les diferències i relegar els fets històrics. La mateixa incomprensió -.per no dir altres mots…- que els jacobins francesos han mostrat històricament, al propi territori metropolità, anihilant les diferents cultures internes diferents a l’oficial, i a les colònies -tant a Còrsega com a Madagascar s’inculcava als infants allò de “nos ancêtres les gaulois”-, menystenint les cultures dels pobles colonitzats i, posteriorment, creant estats nació absolutament  artificials i font de tota mena de conflictes.

  No pot ser que continuem tan cecs com fins ara, indiferents a la desaparició de la riquesa immensa en tots els ordres que significa la diversitat de llengües existent. Amb la mateixa vehemència, com a mínim, que protegim determinades espècies animals hauríem de protegir les llengües amenaçades d’extinció. Sense cap  paternalisme, evidentment, sinó fomentant-ne l’ús de manera decidida en totes les situacions de la vida quotidiana, en el territori que els és propi i fent-ne partíceps actius els nouvinguts. Tan sols així ens lliuraríem de la pèrdua d’identitat generalitzada, en un poti-poti informe i cocacolitzat presidit pel global i omnipresent anglès, el qual, aquest sí, a diferència de la resta de llengües, cada dia que passa esdevé més i més un simple codi, asèptic, sense matisos i incapaç de generar la més mínima emoció.

Joaquim Torrent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!