Joaquim Torrent
A imatge i semblança de Walt Kowalski, el vell obrer blanc tan magníficament interpretat per Clint Eastwood a la seva darrera pel.lícula, Gran Torino, molts conciutadans nostres s’enfronten a problemàtiques si no idèntiques, sí molt similars. Ens podem imaginar, per exemple, un hipotètic senyor Carles Salvans, vidu i antic treballador de la factoria Seat, propietari, en lloc d’un Ford Gran Torino, d’un vell Seat 1500 de característiques línies cantelludes, conservat amorosament i amb tots els seus cromats refulgents. El senyor Salvans el podríem situar perfectament en un pis ben conservat d’un barri de l’extraradi de Barcelona, ubicat en un bloc ocupat tradicionalment per obrers qualificats, extreballadors de la Seat, com ell mateix, ingressats a l’empresa en els anys cinquanta, quan s’acabava de crear; molts dels quals provinents d’allò que s’anomena “la resta d’ Espanya”, tot i no faltar, com en Salvans, els originaris de comarques rurals de Catalunya o el País Valencià… Des del seu pis Salvans podria percebre com el paisatge humà del barri s’ha modificat substancialment en els darrers temps, i com, especialment a partir de la constatació que molts blocs estaven afectats per l’aluminosi, una munió de famílies provinents principalment de llatinoamèrica, però també de països de l’est i del Magreb ha anat ocupant els pisos que quedaven buids per la marxa de les famílies autòctones o, simplement, pel decès dels seus ancians ocupants.
Astorat i desorientat, perduts els antics punts d’ancoratge, en Salvans, el nostre Walt Kowalski, no tindria més remei que enfronta-se a una realitat nova i canviant per no sentir-se estranger a casa seva i no surar desorientat a mercè de les onades d’una quotidianitat multiforme i indefinida transportada per la marea de la globalització fins al mateix replà del seu pis. A no ser que es volguès convertir en una relíquia del passat, com el seu cotxe, un símbol d’una època on els treballs eren per a “tota la vida”, els canals de televisió es podien comptar emb el dits de la mà, no existia internet ni les línies de “low cost”, i el paisatge humà del carrer i les escoles era d’una sola tonalitat… .
Davant la disjuntiva d’atrinxerar-se a casa i anar llanguint mica en mica o, pouant de les intrínseques qualitats humanes que tots compartim, sobreposar-se i trobar punts de contacte amb els nouvinguts per construir noves claus de volta, no hi ha dubte que, de totes passades, la millor opció és la segona. La mateixa que escull en Kowalski-Eastwood quan decideix posar la seva experiència al servei dels joves d’altres ètnies que han vingut a viure al seu barri de tota la vida, sobre els quals recauen directament, d’una manera innmocent i no volguda, les contradiccions i la violència d’un nou ordre que, malgrat les esquerdes de la crisi i la seva aparent banalitat, es revela inamovible i implacable.
Kowalski ens ensenya el camí, i no només als qui es troben en primera línia del conflicte, com els Salvans de casa nostra, sinó a tots plegats, perquè en un món i unes societats cada cop més interdependents és il.lusori pensar que es poden mantenir indefinidament oàsis al marge. I això cobra una especial importància en una societat com la catalana, amb unes característiques nacionals pròpies però sense poder de decisió en molts aspectes. Per tant, ja cal que comencem a espavilar i que anem abandonant tota temptació de recloure’ns en una utòpica i fràgil closca de cargol nostrada. Davant l’amenaça de la passivitat i la dissolució, com a persones i com a societat, l’única alternativa és sortir al carrer i implicar-se.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!