SI POC COBREM, RES PAGAREM!

Benvinguts i benvingudes!!!

Avui és un dia molt important per a mi: us voldria anunciar que l’obra de teatre que he traduït ja està a la venda! Es tracta de la traducció d’una obra de teatre del gran Dario Fo, que malauradament ens va deixar fa poc: es titula Si poc cobrem, res pagarem! El títol ja ens avança una mica la temàtica de l’obra: les injustícies politicosocials de la crisi que afecta tant Itàlia com Espanya.

Quan me la vaig llegir en italià (l’obra italiana és del 2007), vaig riure moltíssim i, a més, em va semblar que reflectia a la perfecció la crisi que hem viscut (i encara vivim) al nostre país i la vida quotidiana de molta gent. Com que vaig veure que encara no s’havia traduït al català i que era una obra que podria agradar a molts catalans i catalanes, vaig decidir traduir-la i ara, finalment, ja està publicada.

És una obra còmica que tracta de situacions politicosocials actuals de manera satírica. És una denúncia sobre molts temes d’actualitat: la mala administració de la sanitat pública, els desnonaments, les hipoteques i els lloguers abusius, els problemes per a arribar a final de mes, les injustícies polítiques o la incomprensió de tants marits masclistes envers la càrrega de responsabilitats que assumeixen les mullers, per exemple.

Evidentment us la recomano (no només perquè l’he traduïda jo, sinó també perquè és molt divertida i de lectura àgil) i tinc el plaer d’informar-vos que ja la podeu trobar a les llibreries (per exemple a la Laie, a la Casa del Llibre, a l’FNAC, a Amazon o a la web de l’editorial El Cep i la Nansa). Espero de tot cor que us agradi i que rigueu i gaudiu moltíssim! Ja em direu què us ha semblat!

Fins aviat!!

L’italià d’Alessandro Manzoni

Bon dia i bona hora!!!

Avui m’agradaria parlar d’algunes curiositats de l’italià. Més concretament, em concentraré en algunes de les diferències que hi ha entre l’italià del segle XIX (l’època d’Alessandro Manzoni) i l’italià actual. De fet, he decidit parlar d’aquest tema perquè m’estic llegint I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni, i he vist que hi ha paraules que ja no s’utilitzen i que m’han semblat curioses. Vegem-les:

 

MUSTACCHI

A la seva novel·la, Manzoni utilitza mustacchi en lloc de baffi (que és el mot que actualment s’utilitza per a dir ‘bigotis’). Avui mustacchi només s’utilitza amb un sentit irònic per a referir-se a bigotis grossos i vistosos, però així i tot es fa servir molt poc. M’ha semblat curiós perquè s’assembla molt al francès i a l’anglès moustache i no l’havia vist mai en italià.

OMERO

En aquesta obra trobem omero amb el significat de spalla (‘espatlla’). Aquest significat d’omero és d’ús estrictament literari. Fora de la literatura, s’utilitza spalla.

D’ONDE

En italià, per dir D’on vens? diem Da dove vieni? Doncs resulta que Manzoni, en lloc de dir da dove, diu d’onde. Suposo que a vosaltres també us recorda al castellà donde, però cal tenir en compte que en italià donde (molt rarament, d’onde) ja no s’utilitza. Per a dir donde (castellà) cal dir dove.

MARAVIGLIA

En aquest cas només és un petit detall el que canvia: en italià actual (excepte a la Toscana) es diu meraviglia (‘meravella’), però a la literatura antiga hi podem trobar maraviglia.

EGLI

Les gramàtiques tradicionals italianes diuen que cal fer servir els pronoms egli (‘ell’), ella (‘ella’), essi (‘ells’) quan fan de subjecte i que cal utilitzar lui (‘ell’), lei (‘ella’) i loro (‘ells’) quan fan de complement. Tanmateix, avui gairebé ningú no fa servir egli, ella i essi com a subjecte. Això ha fet que fins i tot algunes gramàtiques i llibres de text de la llengua italiana ja utilitzin lui, lei i loro.

COSTUI

En italià antic o a la literatura, hi trobem la forma costui amb el significat de questa persona (‘aquesta persona’), normalment amb un to despectiu. Avui ja no s’utilitza gaire.

ANDERÒ

Em va semblar curiós veure que en lloc de andrò, futur de la primera persona del singular del verb andare (‘anar’), Manzoni escriu anderò. Si consultem la Treccani, veiem que ens diu que anderò és un variant menys habitual de andrò.

DESINARE

A la Toscana, en lloc de dir pranzare (‘dinar’), diuen desinare. Pel que fa a l’etimologia, ve del francès antic disner ‘trencar el dejuni, desdejunar’. Aquest verb és regional, no s’utilitza per tot Itàlia. Com que Manzoni va escriure la seva novel·la en la llengua de la Toscana (que és el que després va convertir-se en italià), no és estrany que utilitzés el verb desinare.

QUIVI

No, no em refereixo a la fruita. En italià literari, podem trobar-nos amb la paraula quivi, que equivaldria a (‘allà’)

SUR

En italià antic s’utilitzava sur per dir su (‘a sobre’), per exemple: dalla benda usciva sur una tempia una ciocchettina di neri capelli. Actualment ja no s’utilitza, avui es diu su. M’ha sorprès i m’ha recordat el francès, que casualment utilitza la preposició sur amb aquest significat.

AMPOLLA

En aquesta novel·la de Manzoni, s’utilitza la paraula ampolla per a referir-se a una ampolla de vi. En italià actual la paraula ampolla existeix, però ja no es fa servir per a referir-se a l’ampolla de vi (seria una bottiglia di vino). Avui ampolla només es fa servir per denominar una ampolleta petita o flascó de perfum o d’essència.

VERMIGLIO

En italià, vermell es diu rosso. Tanmateix, en un llenguatge literari i en el món de la moda podem trobar vermiglio, que és un to fort de vermell.

STROMENTO

Un altre detall ortogràfic que em va sorprendre és stromento. En italià, per dir instrument, escrivim strumento. En italià antic, però, s’escrivia stromento; això explica per què apareix escrit d’aquesta manera a l’obra de Manzoni.

CAPO

En italià, normalment (excepte a la Toscana) s’utilitza testa amb el significat de ‘cap’ (part del cos). Curiosament en català és justament a l’inrevés: tant cap com testa existeixen, però testa no s’utilitza gairebé mai.

 

Bé, això és tot per avui. Espero que us hagi semblat interessant o, com a mínim, curiós. Gràcies per llegir-me i fins aviat!!!

 

HEU VIST MAI AQUESTES PARAULES?

Bon dia i bona hora!!!

Aquesta setmana m’agradaria parlar d’unes paraules que he trobat gràcies al llibre La vida extraordinària d’en Jaumó Rabadà, de Josep Mª Folch i Torres. És un llibre que recomano molt, perquè és una història realment commovedora. Voldria dir que em va sorprendre molt el fet que Folch i Torres fos una persona tan humil. No ho dic perquè l’hagi conegut o perquè m’ho hagin explicat, sinó perquè el pròleg que va escriure en aquest llibre demostra que, malgrat ser un dels millors escriptors catalans, era molt humil i no creia pas que els seus llibres fossin gran cosa. Increïble.

Dit això, després d’aquesta breu introducció, us explico de què tractarà aquest article. Resulta que el llibre que he llegit és una edició que es va publicar el 1968. Hem de tenir en compte que aquest llibre va ser publicat encara en temps de dictadura, època en què el català va patir molt. Així, doncs, no criticaré les faltes d’ortografia que hi ha, sinó que parlaré d’una cosa que em sembla molt més interessant: de paraules que a finals dels anys seixanta s’utilitzaven, però que avui ja no es troben en la literatura actual i que, curiosament, em recorden a paraules franceses o italianes. Vegem-les:

PAÜRA

Sabeu què vol dir? ‘gran por’. Quan vaig llegir aquest llibre, va ser la primera vegada que la vaig veure. Vaig deduir-ne el significat pel context; però, sobretot, perquè és quasi igual que la paraula italiana paura, que vol dir ‘por’. Em va impactar veure que, en català, tenim una paraula gairebé igual a la italiana per a dir ‘por’. Curiosament, la paraula paüra en català és un arcaisme, però la paraula paura en italià és ben actual. Segons el diccionari etimològic, és molt probable que aquesta paraula hagi arribat al català a través de l’italià.

 

CAPIR

Aquest verb vol dir ‘entendre’. Vet aquí una altra paraula gairebé igual que la italiana actual: capire (‘entendre’). Actualment, en català, ja no se sent dir capir; el més habitual és dir entendre o comprendre. Aquesta, a l’igual de l’anterior, també ens ha arribat a través de l’italià.

 

OCCIR

Aquest verb vol dir ‘matar’. Curiosament, de nou, s’assembla molt a la paraula italiana uccidere, que té el mateix significat. Si no sabés italià, m’hauria costat més deduir-ne el significat. Aquesta ens va arribar del llatí vulgar *aucidĕre.

 

COL·LACIÓ

Segons el DIEC, aquesta paraula vol dir ‘apat lleuger’. Quan la vaig llegir, immediatament vaig pensar en la paraula italiana colazione, que vol dir ‘esmorzar’ (substantiu, no el verb). No sé si hi ha alguna zona de parla catalana que encara l’utilitzi, però jo mai no l’havia vista ni sentida. Aquesta ve del llatí, i com que l’italià és la llengua romànica que s’ha mantingut més propera al llatí, no m’estranya pas que l’italià tingui la paraula colazione dins del seu repertori lingüístic actual.

 

APRÈS

Segons el DIEC, s’escriu amb accent tancat (aprés), però jo l’escric tal com l’he vista al llibre. Els qui sabeu francès podeu deduir-ne fàcilment el significat: ‘després’ (en francès, després es diu après). Sí, curiosament aquí tenim un altre cas d’una paraula arcaica en català; però que, en canvi, s’usa molt en una altra llengua romànica. Aquesta paraula ens ha arribat del llatí ăd prĕsse.

PREST (A FER ALGUNA COSA)

Prest vol dir el mateix que la paraula francesa prêt: ‘preparat’. L’accent circumflex en francès indica que antigament hi havia una s (prest > prêt), així que era igual que en català: prest. Em sembla molt curiós que en català també tinguem aquesta paraula, però que ja no s’utilitzi. Aquesta paraula ve del llatí praestus.

 

FAISÓ

Sabeu què vol dir? El que els francesos anomenen façon: ‘manera’. En català actual ja no s’utilitza; en francès, en canvi, sí. Aquesta paraula en català té una altra forma alternativa: faiçó, que ve del llatí factio.

 

FERMAR (UN IMPULS)

Depèn de la llengua que hàgiu estudiat, podríeu pensar que vol dir una cosa o una altra. Si heu estudiat francès, probablement deveu pensar que vol dir ‘tancar’, perquè en francès fermer vol dir ‘tancar’. Els qui sapigueu italià, en canvi, deveu pensar que vol dir ‘aturar’. Doncs, segons el DCVB, és un italianisme:

“|| 3. (italianisme) Aturar; cast. parar. Fermí’m o aturí’m o stiguí segur: Astiti, Esteve Eleg. g 5 vo. La processó se ferma en cada iglésia per cantar los mutets, Ciuffo Folkl Alg.”

 

REVENIR

Quan vaig llegir aquella frase, no tenia ni idea de què volia dir revenir, perquè l’únic significat que té per a mi és ‘tornar a venir’. De seguida, però, em va recordar al verb revenir francès i vaig entendre, gràcies a això i al context, que volia dir ‘tornar en si’. En francès, un dels significats que té és ‘recuperar-se de’:

“♦ Revenir (d’un état physique ou moral altéré). Se remettre de. Revenir de son évanouissement, d’une maladie.”

Ara l’he cercat al DIEC i he vist que, efectivament, en català, també té el significat de ‘tornar en si’.

 

QUISCÚ

Aquesta paraula només l’he trobada al DCVB i vol dir ‘algú’. Suposo que és tan poc usual que no apareix ni al DIEC ni al diccionari.cat. Efectivament, significa el que vaig deduir gràcies a una barreja estranya de francès i català: quelqu’un (francès ‘algú’) i algú. Aquesta és potser la paraula més estranya (almenys per a mi) que m’he trobat en aquest llibre. Aquesta ve del llatí quisque ūnu.

 

AIMAVA

Segons el DCVB, aimar vol dir ‘estimar’ i, tal com es pot deduir, va arribar a la nostra llengua a través del francès (encara actual) aimer.

“1. AIMAR v. tr.
|| 1. Tenir amor; cast. amar. «Les nines de Muntanya | si’n fan de bon aimar» (cançó pop. de Llofriu). Qui fortment aymaua a la sua sor, Boades Feyts 63. Pera aymar a qui tant aymo | ja no tinch prou gran lo cor, Verdaguer Idilis. Etim.: del llatí amāre, mat. sign., per via del fr. aimer.”

 

A VOLTES

Aquesta diria que, de totes les paraules que he inclòs en aquest article, és la que més em sona. És a dir, no és que la senti sovint, però sí que em sonava que, en català, teníem la paraula volta per a dir ‘vegada’. El que em sembla interessant és que, en italià, la manera habitual de dir a vegades és a volte (sense s final perquè la e en italià indica femení plural).

 

En resum, com podeu veure, hi ha paraules catalanes que s’assemblen molt a paraules franceses i italianes, però això no és l’important. L’important és fixar-se que, curiosament, la paraula francesa o italiana és d’ús corrent i actual i que, en canvi, en català són paraules arcaiques que ja no s’utilitzen (o, si més no, molt rarament). Cal adonar-se de les diferències entre les llengües romàniques, no només de les similituds; altrament, es molt fàcil cometre errors. Espero que us hagi semblat interessant, gràcies per llegir-me! Fins aviat!!!

Les nostres arrels

Avui m’agradaria parlar de la llengua i la literatura catalanes. Primer de tot, situem-nos en el Modernisme (finals del segle XIX – principis del XX). En aquella època, el tipus de novel·la que donà obres de més qualitat i la que es presentà amb més coherència des del punta de vista teòric va ser la novel·la rural. Però per què? Hi ha qui afirma que és així perquè molts novel·listes provenien de fora de Barcelona, però no és per això. Simplement va ser així perquè Catalunya és un país rural: Si ens hi fixem, la nostra mentalitat és rural i també la nostra realitat. Sí, la realitat que avui coneixem no té ni 100 anys, fins fa ben poc la majoria de pobles catalans tenien més agricultura que no pas indústria.

De fet, aquesta mentalitat rural no només la podem trobar en la literatura, sinó que també es reflecteix en la llengua. Per començar, l’himne de Catalunya és marcadament rural: (…) bon cop de falç, defensors de la terra (…). A més, tenim moltes frases fetes, refranys i locucions relacionades amb l’agricultura i amb el món rural en general:

  • Qui matina fa farina: Vol dir que ‘matinant es pot fer molta feina’. En castellà, en canvi, diuen Quien madruga, dios le ayuda. Com podeu veure, el refrany català està relacionat amb el camp i el castellà, no.
  • Vés a pastar fang! S’usa per a engegar algú de mala manera. En castellà, en canvi, diuen ¡Vete a freír espárragos!
  • No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat! Aquest refrany ens aconsella ser prudents i no cantar victòria abans d’hora. En castellà, en canvi, diuen No hay que vender la piel del oso antes de haberlo cazado. Com podem veure, el refrany català està molt més relacionat amb el camp que el castellà.
  • Treure’n l’aigua clara: Vol dir ‘aclarir alguna cosa, saber-la del cert’. En castellà, en canvi, diuen Sacar algo en claro.
  • Qui no té un all té una ceba: Significa que tothom té un mal o altre, una preocupació o altra. En castellà, en canvi, es diu Quien no cojea, renquea.
  • Sense dir ni ase ni bèstia: Quan algú marxa sense acomiadar-se, en català diem que ha marxat sense dir ni ase ni bèstia. En castellà, en canvi, es diu no decir palabra, no decir mu o no decir ni oxte ni moxte. 
  • I un be negre (amb potes rosses)! Frase amb la qual es rebutja una afirmació d’algú. En castellà, en aquest cas dirien ¡Un cuerno! o ¡y un jamón!
  • Ja has begut oli! Vol dir que no hi ha remei, que ja estàs llest. En castellà, en canvi, dirien que estás perdido o que ya no tienes nada que hacer.
  • Estar tocat del bolet: Significa que aquella persona no té el cap prou sa.
  • S’ha acabat el bròquil: S’utilitza de manera autoritària per a donar per acabada una conversa o unes objeccions. En castellà, en canvi, es diu que Se acabó lo que se daba o que Se acabó el carbón!
  • Fotre (o fúmer) el camp: Aquesta és una altra manera d’engegar algú. En lloc d’enviar-lo a pastar fang, li podem dir que foti (o fumi) el camp. En castellà, es pot dir lárgate!
  • Fer cara de pomes agres: Quan una persona fa cara de pomes agres, té l’aspecte d’estar de mal humor. En castellà, en canvi, diuen que pone mala cara o que pone cara de perro.
  • No puc dir ni fava: En català, quan estem molt tips i ja no podem menjar ni una engruna més o quan estem esgotats, diem que no podem dir ni fava. En castellà, en canvi, diuen que no puede con su alma.
  • Fer figa: Quan estem molt cansats, les cames ens fan figa; és a dir, ens fallen. En castellà, en canvi, diuen que flojean.
  • Tremolar com una fulla: vol dir que ‘tremola molt’. Per exemple, si estem molt nerviosos per algun motiu, a vegades tremolem com una fulla. En castellà, però, diuen que está hecho un flan.
  • Fer-ne un gra massa: Si en fem un gra massa, vol dir que ens hem excedit. En castellà, en canvi, diuen pasarse de la raya o bé pasarse de rosca.
  • Ser de pa sucat amb oli: Si una cosa és de pa sucat amb oli, vol dir que ‘és de poca qualitat’. En castellà, però, diuen que es de poca monta.

De fet, també podríem incloure-hi els exemples que vaig posar en un article anterior, Digue’m escatològica, ja que els excrements també són adob per al camp.

Aquests només són alguns exemples que demostren que la nostra mentalitat és rural. Com hem pogut veure, tant la nostra llengua com la nostra literatura ho demostren. Em semblava interessant fer aquesta petita reflexió perquè a vegades no ens adonem de coses tan evidents com aquesta, perquè estan tan arrelades en la nostra ment i en la nostra llengua que han esdevingut inconscients i automàtiques. Espero que aquest article hagi servit per a ser una mica més conscients de qui som i d’on venim. Abans de decidir on anem, cal saber d’on venim. Fins aviat!