Marta Garcia-Puig

Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres

Arxiu de la categoria: història

Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco

0
Publicat el 25 de maig de 2021

Bon dia i bona hora!!!

Fa poc vaig anar a Tarragona. Evidentment, no era pas el primer cop que hi anava (ja hi havia anat bastants cops), però mai no havia fet una visita guiada. Així, doncs, per descobrir alguna cosa nova, vaig decidir fer una visita guiada. El guia sabia moltes coses i les va explicar molt bé, per sort. Avui, doncs, compartiré amb vosaltres algunes de les coses que el guia ens va explicar: aquelles que a mi m’han cridat l’atenció. Abans de començar amb la història, però, crec que és important dir que Tarragona és l’única ciutat de Catalunya que la UNESCO ha declarat patrimoni de la humanitat. Dit això, comencem!

 

SALARI I DINERS

Quan els romans van arribar a Tarragona, ja hi havia una altra civilització: els ibers. A l’hora de construir les muralles de Tarragona, els romans eren els qui dirigien la feina i els ibers eren els qui treballaven construint. Gràcies a les marques que hi ha a les pedres de la muralla se sap que els ibers no eren esclaus, sinó que eren treballadors que rebien un salari. En aquella època el salari es pagava amb sal (vet aquí l’origen de la paraula salari). La sal era molt important en aquella època perquè no hi havia neveres i, per tant, havien de trobar alguna solució per tal de poder conservar els aliments. Així, doncs, la solució que van trobar va ser conservar els aliments amb sal. Es cobrava amb sal, però els romans també tenien una moneda: el denari. De fet, la paraula diners en català ve de denarius (el nom en llatí del denari, la moneda romana). Per tant, quan avui diem “Tens diners?” vindria del fet de preguntar si tens denaris (l’antiga moneda romana).

 

LA SEGONA ROMA

Quan els tarragonins diuen que Tarragona va ser “la segona Roma”, és cert. Es diu això perquè els emperadors vivien a Roma, però a Tarragona hi van viure dos emperadors: l’emperador August i l’emperador Adrià. De fet, no només l’emperador es va traslladar a Tarragona, també s’hi va desplaçar tota l’administració. Quan l’emperador August es va traslladar a Tarragona, va romanitzar tota la península ibèrica i la va organitzar en tres províncies: la Lusitània, la Bètica i la Tarraconensis. Això significa que hi havia tres fòrums provincials (un a cada capital de província): el de la Lusitània es trobava a Mèrida, el de la Bètica es trobava a Còrdova i el de la Tarraconensis es trobava, evidentment, a Tarragona. Vegeu la següent imatge:

 

LLUNA DE MEL

A l’època dels romans es bevia una beguda (que encara existeix) anomenada hidromel. És una beguda alcohòlica que, com el seu nom indica, conté mel. Es veu que com que la gent s’emborratxava molt i allò era un desgavell, els qui manaven van decidir prohibir el consum d’alcohol i que l’únic moment en què es pogués consumir fos durant la lluna de mel. I d’aquí ve el nom: lluna de mel perquè era l’únic moment en què es podia beure hidromel (alcohol). Perquè la gent s’espantés i no en consumís, la van anunciar com a “beguda dels Déus” i, així, van aconseguir que la gent no en begués (els Déus romans no eren gaire amables).

 

CAMPANA DE LA SAL

A Tarragona, fins fa uns quants anys hi havia allò que s’anomena la campana de la sal. Resulta que cada migdia, a l’hora de dinar, la campana de l’església sonava per tal de recordar a les dones que era l’hora de preparar el dinar per al marit. Així, doncs, és lògic que s’anomeni “de la sal” perquè quan cuinem posem sal al menjar. Això sí: una idea força masclista; però, per sort, ara ja no es fa.

 

NÚMEROS ROMANS

Segurament molts de vosaltres vau estudiar els números romans quan anàveu a l’escola i segurament deveu recordar que la lletra X correspon al número 10 i que la lletra V correspon al 5. La qüestió és: sabeu per què? Doncs ara us ho explicaré! Oi que quan jugueu a cartes i apunteu els punts, aneu fent palets? Oi que feu quatre palets i el cinquè el feu amb una ratlla inclinada que ratlla els altres quatre? Doncs resulta que quan els romans comptaven, feien una cosa semblant però un pèl diferent. Ells feien vuit palets en lloc de quatre i, llavors, el novè era una ratlla inclinada cap a una banda i, després, el desè era una altra ratlla inclinada en direcció contrària. Així, doncs, el novè i el desè eren dues ratlles inclinades que formaven una X. Per tant, quan la X es formava era quan es comptava el número 10. D’aquí ve que el número 10 sigui la lletra X. I el número 5 és la lletra V perquè la lletra V correspon a la part superior de la lletra X. La lletra V és la meitat (superior) de la lletra X i 5 és la meitat de 10. Voilà!

 

Espero que us hagi semblat curiós i interessant. Moltes gràcies per llegir-me i fins aviat!!!

The Baltic Way

0

Benvinguts i benvingudes!!!

Tal com us vaig anunciar, aquest és el segon article sobre els Països Bàltics. Al primer article vaig parlar de llengua i en aquest parlaré de cultura i història utilitzant la informació que els dos guies ens van proporcionar. Espero que us sembli interessant i que pugueu aprendre alguna coseta. Som-hi, doncs!

LETÒNIA

Com que són països que es troben enmig d’Alemanya i de Rússia, al llarg de la història han estat envaïts per l’un o l’altre. De fet, els alemanys van fundar la ciutat de Riga i durant segles, fins a la fi de la Primera Guerra Mundial, els nobles van ser de parla alemanya. Després de la Primera Guerra Mundial, Letònia va declarar-se independent. Tot seguit, del 1918 fins al principi de la Segona Guerra Mundial va ser ocupada per la Unió Soviètica, després pels nazis i finalment per la Unió Soviètica un altre cop fins que va aconseguir la independència definitiva (l’any 1991).

Els alemanys que van fundar Riga eren mercaders de Bremen. Per aquest motiu, quan Letònia va independitzar-se el 1991, van fer una estàtua del conte dels músics de Bremen a la ciutat de Riga. En aquesta estàtua els animals estan travessant un mur i això representa la caiguda del teló d’acer i el restabliment de les relacions entre est i oest d’Europa. La idea d’una nacionalitat letona no va existir fins al segle XIX (national awakening). Una de les personalitats més destacades va ser Krišjānis Barons, que viatjava amb la intenció de recopilar per escrit les cançons i els poemes que la gent sabia però que fins aquell moment només eren orals. A la Biblioteca Nacional hi ha l’armari que Barons utilitzava per a desar tot el que recopilava.

En total a Letònia hi ha 1,9 milions de persones i es podria dir que és el país que està més a favor de la UE. A la ciutat de Riga el 55% de la població és de parla letona i el 30%, de parla russa. Com podeu veure, hi ha un percentatge elevat de gent russa. Pel que fa a l’educació, a l’escola aprenen quatre llengües: la primera llengua és el letó (evidentment), la segona és l’anglès, la tercera és l’alemany o el rus i la quarta és el francès o el castellà. De l’última llengua, però, només en tenen nocions bàsiques.

El central tirgus de Riga (‘mercat central’) és el mercat més gran d’Europa. Una de les coses més destacades d’aquest mercat és la gran quantitat de fruits vermells que hi ha. Allà els fruits vermells es mengen molt. A diferència d’altres mercats europeus, allà no regategen (de fet, per a ells és de mala educació) ni et van al darrere intentant-te vendre res.

A Letònia anar a l’òpera és molt habitual, com anar al cinema per a nosaltres. Per exemple, quan els adolescents tenen una cita, van a l’òpera (només val 10 euros!). Els encanta l’òpera! Fins i tot els estonians que volen anar a l’òpera van a Riga, perquè allà hi ha òpera de qualitat. També hi ha un festival de dansa i cant molt popular entre la gent d’allà. De fet, molta gent intenta participar-hi però pocs ho aconsegueixen. Una altra tradició molt arrelada és donar flors: ho fan per mil i un motius. Això sí, el nombre de flors és extremament important: ha de ser un nombre imparell perquè els nombres parells són per als funerals! El color de les flors no és tan important.

Pel que fa al menjar, una de les coses de què estan més orgullosos és del seu pa: el rye bread. Quan viatgen a Itàlia o França, per exemple, pensen que allà no saben fer bon pa. Quan el rye bread es torna dur, l’utilitzen per a fer pa d’all. També l’utilitzen per a fer una beguda alcohòlica amb molt poca graduació (menys d’un 1%) anomenada Kvass.

ESTÒNIA

Estònia no és un país gaire religiós. De fet, és un dels països menys religiosos i van ser els últims europeus que es van convertir en cristians. Eren pagans i creien que totes les coses tenien una ànima (els arbres, per exemple). Avui un 60% de la població és atea i el 40% restant està dividit entre luterans i ortodoxos. Això sí, el dia de Nadal les esglésies estan plenes de gom a gom (segons ells, només hi van aquest dia perquè tothom hi va), però la resta de l’any estan pràcticament buides.

El monument de la independència de Tallin no ha tingut gaire bona acollida entre la gent d’allà per tres raons:

  1. Té forma de creu i ells són ateus
  2. S’assembla a la creu nazi
  3. Va costar 10 milions d’euros i, a més, l’han d’arreglar constantment.

La part alta de Tallin és on tradicionalment vivien els nobles de la ciutat i on actualment hi ha el Parlament d’Estònia. La part baixa de la ciutat és una ciutat medieval molt ben conservada. Antigament es va separar la part alta de la part baixa amb un mur i una porta per protegir els nobles de la gent comuna.

Estònia és un país molt pla: la muntanya més alta fa 318 metres d’alçària. Estònia és el segon país europeu (el primer és Islàndia) amb un percentatge més alt de representants polítics: té 101 representants per una població de 1,3 milions de persones. La bandera d’Estònia és blava, negra i blanca: el blau representa el cel, el negre representa la terra i el blanc representa l’esperança per al futur. Allà un sou mitjà són uns 1.200 euros i l’ensenyament és gratuït fins al doctorat (durant el doctorat cobren).

“DON’T JUDGE A COUNTRY BY ITS SIZE”

2
Publicat el 10 d'abril de 2018

Bon dia i bona hora!!!

Per Setmana Santa vaig anar a Malta i m’agradaria compartir amb vosaltres el que vaig aprendre durant aquells dies. Pel que veig, la informació que he recopilat és massa llarga per a un sol article i no us vull avorrir. Per tant, he decidit dividir-ho en dos articles: avui en aquest article parlaré de la història de Malta i de la llengua maltesa i en el pròxim article parlaré del menjar i de les tradicions d’aquesta illa.

Tal com ens va dir l’Anna, una guia maltesa, no hauríem de jutjar un país per la seva mida. Malta és un país molt petit però amb una història molt rica. De fet, és un dels països més petits i amb la densitat de població més alta del món. Evidentment no soc una experta en maltès ni en la història de Malta, però durant els quatre dies que he passat allà he intentat aprendre el màxim possible i m’agradaria compartir-ho amb vosaltres.

Comencem amb un resum de la història d’aquest país. Tal com després veureu reflectit en la llengua, Malta és una barreja de moltes cultures a causa de les diverses influències que ha tingut al llarg de la seva història. Malta ha estat controlada pels fenicis, pels cartaginesos, pels romans, pels bizantins, pels àrabs, pels normands, pels francesos, pels anglesos, pels espanyols i pels catalans. L’illa ha estat habitada des del 5200 aC, des que uns quants colonitzadors sicilians hi van arribar. Els fenicis, que parlaven una llengua semítica, van arribar el 800 aC aproximadament i els cartaginesos s’hi van quedar fins que els romans els van expulsar l’any 216 aC. Del segle IV al segle IX Malta va estar sota control bizantí. Llavors, l’any 870 dC els àrabs van envair l’illa. El 1091 els normands van conquerir Malta i el cristianisme va tornar a l’illa el 1249. Va pertànyer al Regne de Sicília fins l’any 1530, que va ser quan Carles V va decidir entregar Malta als cavallers de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem. Tot seguit, el 1798 van arribar els francesos, que no van aconseguir quedar-s’hi gaire temps perquè els maltesos (amb l’ajuda dels britànics) els van fer fora. Llavors els maltesos van demanar als britànics que no marxessin, que no els abandonessin en mans de l’Orde de Sant Joan. Els britànics van cedir i van mantenir el poder de l’illa fins que Malta es va independitzar no fa pas gaire. L’any 1964 Malta va obtenir la independència, però la reina d’Anglaterra encara era la cap d’estat; el 13 de desembre de 1974 la reina d’Anglaterra va deixar de ser la cap d’estat, i finalment el 31 de març de 1979 va deixar d’haver-hi tropes estrangeres a l’illa. L’any 2004 Malta es va incorporar a la UE i aquest 2018 Valetta, la capital de Malta, és la capital cultural europea.

Pel que fa a la llengua maltesa, que és llengua oficial a Malta juntament amb l’anglès, cal dir que és una llengua molt curiosa i interessant. Té aproximadament 520.000 parlants i és una llengua semítica provinent del Siculo-Arabic, un dialecte de l’àrab que es parlava a Sicília i que, després, va arribar a Malta. És una llengua única perquè és l’única llengua semítica que s’escriu en l’alfabet llatí. Podem dir que és una llengua híbrida perquè és una llengua mig semítica i mig romànica. Pel que fa a la sintaxi i a la gramàtica, s’assembla força a l’àrab. El lèxic maltès és una barreja força curiosa: 1/3 prové de l’àrab, un 50% és d’origen italià o sicilià i un 20% ve de l’anglès o del francès. Per exemple, els números i els dies de la setmana venen de l’àrab, però en canvi els mesos són d’origen italià (vegeu la foto següent). Primer posaré uns quants exemples de paraules en maltès i, després, parlaré d’algunes expressions en maltès.

– Bonġu Encara que escrit no ho sembli, sona pràcticament igual que el bonjour francès i, efectivament, vol dir ‘bon dia’.
– Grazzi Sí, vol dir ‘gràcies’ i molt probablement ve de l’italià grazie.
Il-waqfa li jmiss Això vol dir ‘propera parada’. Com podeu veure, és una llengua amb una influència àrab important.
– Destinazzjoni, ċentrali, il-migrazzjoni, il-kapitali, l-mużew Nazzjonali, kunsill lokali Em sembla interessant observar que hi ha paraules que són molt semblants a l’italià, però diferents. Per exemple, en italià el plural masculí es fa amb la –i (lunghi, numeri…). Com podeu veure, en maltès hi ha paraules d’aparença italiana que acaben en –i, però atenció: en maltès aquestes paraules són singular! (‘destinació’, ‘central’, ‘migració’, ‘capital’, ‘museu nacional’ i ‘consell local’). Els equivalents italians d’aquestes paraules serien destinazione, centrale, migrazione, capitale, museo nazionale, consiglio comunale (acabats en –e).
Triq vol dir ‘carrer’.
– Dar vol dir ‘casa’.
– L-Uffiċċju tal-Matrikola, L-Uffiċċju tal-posta Si ens hi fixem, en maltès l’article va amb guionet, no pas amb apòstrof. Els articles, pel que veig, en alguns casos són com en italià (il) i la preposició de és ta’. Segons l’article que dugui al darrere, la preposició es modifica lleugerament: tad-deputati, tat-teatru, etc. Evidentment, uffiċċju deu venir de l’italià ufficio, que vol dir ‘oficina’.
Parkeġġ riservat għall-vetturi ta’ l-impjegati akkademiċi, amministrattivi u tekniċi fil-pussess ta’ permess validu u viżibbli fuq il-windskrin.  Aquesta frase vol dir ‘pàrquing reservat per al personal acadèmic, tècnic i administratiu que tingui un permís d’aparcament al parabrisa.’ En aquesta frase hi ha bastantes paraules d’origen italià i una de l’anglès (windskrin és bàsicament l’escriptura fonètica de l’anglès windscreen), però no totes les frases són així de comprensibles per als parlants de les llengües romàniques. En altres casos hi ha moltes més paraules d’origen àrab. Aquest cartell n’és un exemple:
– L-Università ta’ Malta en italià seria l’università di Malta. Com podeu veure, la paraula universitat és igual que en italià.
– Pietru, Ġuzepp, Ġwann Com podeu veure, el primer exemple s’assembla a l’italià Pietro. En el cas del segon i tercer exemples, sonen igual que Josep i Joan en català!
– Turiżmu, ministru, Teatru, poplu, validu, etc. Aquests casos em recorden molt a l’asturià perquè, tal com vam veure a l’article Coneixeu aquestes llengües?, té moltes paraules que s’assemblen al català o al castellà i que acaben en –u.
Ara veurem alguns exemples de frases fetes en maltès. A la ciutat de Valetta hi ha unes quantes escultures que representen frases fetes en maltès. Vegem-ne alguns exemples:
Com podeu veure, aquesta frase ja no és tan comprensible per a una persona que no sap àrab (jo mateixa). En anglès i en castellà hi ha la mateixa frase feta: A bird in the hand is worth two in the bush i Más vale pájaro en mano que ciento volando. Pel que es veu, la frase maltesa utilitza exactament les mateixes paraules que la castellana! Curiós.
En aquest cas em ve al cap l’equivalent italià (i gusti son gusti), l’equivalent castellà (para gustos, colores) i l’equivalent anglès (different strokes for different folks).
En aquest cas no se m’acut cap frase feta, però el significat més o menys seria que la gent no canvia mai.
  
Aquesta expressió suposo que equivaldria al nostre l’experiència és un grau.
Bé, millor que no m’allargui més, no vull que l’article se us faci llarg. Espero que us hagi semblat interessant i que almenys us hagi servit per a fer-vos una idea de com és la llengua maltesa. Moltes gràcies per llegir-me i fins aviat!!!
Publicat dins de CULTURA, General, MALTÈS i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

CELSONA

0
Publicat el 4 de gener de 2018

Benvinguts i benvingudes de nou!!

Perdoneu el retard a escriure, he anat força de bòlit últimament. Fa algunes setmanes vaig passar un cap de setmana a Solsona i m’agradaria compartir amb vosaltres algunes coses que vaig aprendre sobre aquesta ciutat gràcies a un historiador que ens va fer de guia. Som-hi doncs!

 

D’ON VE EL NOM DE SOLSONA?

Els íbers van anomenar-la Celso, que no se sap què vol dir. Posteriorment es va afegir el sufix –ona a moltes ciutats (Tarraco -> TarragONA, Barcino -> BarcelONA, etc.) i, per tant, Celso va convertir-se en Celsona i, després, en Solsona.

 

POU DE GEL

Tal com el seu nom indica, aquest pou s’utilitzava per a emmagatzemar gel. En aquella època el gel tenia molts usos: s’utilitzava sobretot en els hospitals amb múltiples finalitats (recordem que estem parlant d’una època en què encara no hi havia medicaments), per a conservar el menjar, etc. Per aconseguir el gel esperaven que l’aigua del riu es congelés, la tallaven en blocs i els ficaven al pou de gel. Era difícil treballar dins del pou perquè era fosc i només es podia encendre una espelma per a evitar que l’espai s’escalfés i que, per consegüent, el gel es desfés. Al segle XIX els hospitals van començar a disposar de medicaments i això va fer que ja no necessitessin gel. Com que els hospitals eren el principal client, el pou de gel es va deixar d’utilitzar i es va començar a omplir de deixalles i va acabar amagat. No va ser fins que s’hi va construir la rotonda al damunt que van redescobrir-lo. Havien passat molts anys des que s’havia deixat d’utilitzar i tot i que tothom sabia que hi havia un pou de gel a Solsona, ningú no sabia on era, perquè les generacions que ho sabien ja havien mort.

 

ANTIGA UNIVERSITAT DE SOLSONA

El que avui és l’edifici del Consell Comarcal del Solsonès abans fou la Universitat de Solsona. Aquesta universitat va funcionar entre els anys 1620 i 1717, any en què Felip V va suprimir totes les universitats catalanes a part de la de Cervera.

 

CAPGROSSOS

Els capgrossos de tota la vida de Solsona són els ossos. Hi va haver una època en què no els tenien i van haver d’encarregar-ne uns altres a una altra població. Llavors els van portar els capgrossos dels nans que veieu aquí al damunt i com que van tenir força èxit, al final se’ls van quedar.

 

GEGANTS

A Solsona hi ha dues parelles de gegants: la parella jove (a dalt) i la parella vella (a baix). A part d’aquestes dues parelles de gegants, a Solsona també hi ha els gegants bojos, que es caracteritzen per tenir les mans lliures, dotades de braços articulats que els permeten anar repartint garrotades a tort i a dret. Per això se’ls anomena gegants bojos (a sota).

 

PLAÇA DE SANT JOAN

En aquesta plaça és on antigament es tallava el cap a aquells qui havien comès un delicte. En aquella època era tot un espectacle i la gent ho anava a veure. De fet, també hi portaven la canalla, per ensenyar-los què els passaria si es portaven malament.

En aquesta plaça hi ha una de les tres fonts de la ciutat (font major). A Solsona hi havia una font per a cada estament de la societat feudal: una per a la noblesa, una per al clergat i una per al poble (o tercer estat).

 

PLAÇA DEL RUC

Aquesta plaça s’anomena plaça del Ruc en honor a la penjada del ruc que es duu a terme per Carnaval. La llegenda diu, segons l’historiador que ens va fer de guia, que la ciutat de Solsona va patir una època de sequera i que, quan per fi va caure una mica de pluja, només va créixer herba a dalt de la torre. Com que els rucs necessiten menjar herba, per alimentar el ruc van pujar-lo a dalt de la torre. I com ho van fer? Doncs el van pujar penjat pel coll i, és clar, el ruc va morir.

Els solsonins, fent ús del sentit de l’humor, van començar a fer la penjada del ruc amb un ruc de cartró pedra per simular els fets de la llegenda. El ruc era tan realista que algú es va queixar perquè es pensava que era un ruc de debò. Aquest és l’origen del malnom dels solsonins: se’ls anomena mata-rucs.

 

MANEL CASSERRAS  I BOIX

No podem parlar dels gegants de Solsona sense parlar de Manel Casserras i Boix, que va ser qui els va restaurar i qui en va construir de nous. Va ser una figura molt important per als solsonins.

 

MARE DE DÉU DEL CLAUSTRE

En aquesta figura hi ha alguns detalls que simbolitzen poder. Com que la gent d’aquella època no sabia ni llegir ni escriure, l’única manera de fer-los entendre que una cosa era símbol de poder era fer-ho d’una manera visual. El poder s’associava a la noblesa i a la reialesa, per això li van posar una corona i un ceptre. A la cama esquerra porta una lligacama, que era una cosa que només els nobles tenien.

Quan els càtars van haver de fugir del sud de França perquè l’església catòlica els perseguia i els volia exterminar, van venir cap a Catalunya. Quan la gent de Solsona els va veure venir, es va espantar perquè no sabia què volien. Com que els solsonins sabien que als càtars no són partidaris de representar figures religioses, van decidir amagar la verge per protegir-la, per si de cas. El que van fer va ser amagar-la al pou del claustre. Van passar els anys i la gent que sabia on era va morir. La van buscar per tot arreu, però a ningú no se li va acudir mirar a dins del pou. Un dia, un nen jugava a futbol al claustre i li va caure la pilota a dins del pou. El nen va intentar agafar-la i va caure a dins. Com que el nen no tornava a casa, la gent el va començar a buscar. Llavors, des del pou el nen va dir: “Mama, no et preocupis, que tinc qui em cuidi.” Va ser així com van trobar el nen i la mare de Déu. Per això avui dia se la coneix com a mare de Déu del claustre: li van posar aquest nom perquè la van trobar allà i el miracle del nen també va succeir allà (foto de sota).

 

SEQUILLOS

Els sequillos són una mena de melindros típics de Solsona. Es poden sucar amb xocolata desfeta, tal com fem amb els melindros. La textura també s’assembla molt a la dels melindros.

 

TRUMFOS

Els trumfos són simplement patates. Es veu que a Solsona se les anomena trumfos. Vam demanar patates braves, però a la carta hi posava trumfos.

 

TIÓ FORADAT

Pel que es veu, al Solsonès i als territoris propers els tions són foradats. En aquestes zones el que fan és posar els regals a dins del forat del tió, no pas a sota. Em va semblar curiós, ja que em pensava que els tions eren iguals a tot arreu, no sabia que n’hi haguessin de foradats.

 

Bé, això és tot per avui. Espero que us hagi semblat interessant. Fins aviat!! Bon any!!

Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

The land of the Picts

0

Bona nit i bona hora!!!

Com ha anat l’estiu? Avui, al primer article de després de les vacances, m’agradaria parlar d’Escòcia, on he passat les vacances. En gaèlic escocès, Escòcia es diu Alba. A més, Escòcia també és coneguda com a Caledonia, que va ser el nom que els romans li van posar. Per aquest motiu, a Escòcia no és estrany trobar vaixells o hotels que es diguin, per exemple, Caledonian Hotel. Els romans van anar a la Gran Bretanya, però només a la meitat sud; és a dir, només van conquerir allò que avui coneixem com a Anglaterra i Gal·les, però no es van molestar a conquerir Escòcia. De fet, van construir un mur entre Escòcia i Anglaterra per barrar el pas als “salvatges” escocesos, els anomenats Picts. The Picts són coneguts com a the painted people, perquè es pintaven el cos per a les cerimònies religioses.

A Escòcia, parlen un dialecte d’anglès que s’assembla molt a l’anglès que es parla a Irlanda. Per exemple, tant a Escòcia com a Irlanda utilitzen les expressions següents, expressions que no s’adeqüen a la normativa de l’anglès britànic (estàndard):

Aye Això seria el que en anglès estàndard és yes (‘sí’). Es pronuncia [ai!].

That’s grand Això correspon al que en anglès britànic estàndard seria That’s fine.

Wee Aquesta paraula vol dir little (‘petit’) i s’utilitza en expressions com ara a wee boy/girl (un nen petit) o a wee bit (‘a little bit’). La veritat és que la utilitzen per a parlar de qualsevol cosa que sigui petita en lloc de dir small o little.

A lassie vol dir ‘una noia’. En anglès estàndard, seria a girl o a young woman.

Yous En anglès, you vol dir ‘tu’ i també vol dir ‘vosaltres’. A Irlanda i a Escòcia, però, quan es refereixen a vosaltres, utilitzen yous en lloc de you. Recordeu: això és gramaticalment incorrecte!

A Escòcia, pel que es veu, és força comú sentir o veure escrita la paraula dram.

IMG_6376

Have a dram vol dir ‘have a drink of whisky or other spirits’.

A l’agost, a Edimburg hi ha un festival anomenat Edinburgh Festival Fringe. Durant aquest mes, es poden veure actuacions de teatre al carrer, buskers (‘cantants al carrer’) i monòlegs còmics gratuïts i/o de pagament.

La ciutat d’Inverness, que es considera la capital de The Highlands, és una de les ciutats que ha crescut més ràpidament. De fet, fins a l’any 2000 no va convertir-se en ciutat. Actualment, té, aproximadament, el mateix nombre d’habitants que Vilanova i la Geltrú (aproximadament 70.000). Aquest any els escocesos van anar a votar per dir quina creuen que és la ciutat on es viu millor de tot Escòcia, i Inverness va ser la guanyadora. Inverness ve del gaèlic escocès Inbhir Nis i vol dir ‘end of the river Ness’.

Una altra curiositat sobre Escòcia és que hi ha molts llacs (lochs), concretament 31.000.

Shinty és un esport típic escocès (vegeu la fotografia de sota). Si voleu veure’n un vídeo, cliqueu aquí.

Una altra tradició escocesa són els Highland Games. És una competició on es juguen molts esports, per exemple:

THREE-LEGGED RACE

És una cursa on els concursants participen per parelles i el de l’esquerra es lliga la cama dreta amb la cama esquerra del de la dreta:

THE SACK RACE

És una cursa on els participants, en lloc de córrer, salten dins d’un sac.

THE TUG OF WAR

Aquí els participants estiren els dos costats d’una corda.

THE SHOT PUT

Aquí els concursants han d’intentar llançar la bola aquesta (que pesa molt) tan lluny com puguin.

TOSSING THE CABER

Els participants caminen un tros amb aquest pal recte només subjectant-lo per la punta de sota i, després, el llancen de manera que faci un gir de 135 graus abans de tocar el terra.

A part d’aquests esports, també hi havia competicions de Highland dancing:

 

A les Highlands tenen un tipus de vaca propi, una vaca força peluda:

 

Una altra curiositat sobre Escòcia és que el Loch Ness sempre es manté a la mateixa temperatura: faci fred o faci calor aquest llac sempre està a 5,5 graus, mai no es congela.

Una beguda que es beu molt a Escòcia i que fins fa uns anys també estava molt de moda a Irlanda és l’IRN BRU.

IMG_6223

Si la tasteu, notareu que té exactament el mateix gust que un xiclet de maduixa (no rigueu, és cert).

Saint Columba va ser qui va convertir els Picts al cristianisme. Saint Columba era irlandès, més concretament de Kilmacrennan, i a Irlanda se’l coneix com a St Colmcille (es pronuncia [Colomkil]).

L’animal nacional d’Escòcia és l’unicorn.

Un plat típic escocès és el haggis. Aquest plat conté fetge, cor, pulmons de xai amb espècies i pebre i tot això es posa dins de l’estómac d’una ovella. No sona gaire apetitós, ho sé (jo no ho he tastat, la veritat).

A part de la bandera escocesa que tothom coneix, hi ha una segona bandera d’Escòcia. És aquesta:

Aquesta bandera es coneix com a The Lion Rampant.

La majoria de la població religiosa a Escòcia són presbiterians. Cal dir, però, que aquest any ha estat el primer any que hi ha més ateus que creients.

Finalment, voldria parlar de The Stone of Destiny. És una roca molt important per als escocesos. La tradició era que es coronaven els reis allà, a sobre d’aquesta roca. El 1296, però, Escòcia va ser derrotada per Anglaterra i els anglesos se la van emportar a Londres. Els escocesos es van passar segles demanant i intentant que els la tornessin: Al final, van aconseguir que els la tornessin 700 anys després, l’any 1996.

 

Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Com es va formar l’anglès que avui coneixem?

4
Publicat el 26 de juny de 2015

Avui m’agradaria que penséssim en els orígens de la llengua anglesa, d’on ve i com es va formar. Ja sabem que la història sempre és molt complexa, però jo, en aquest cas, intentaré resumir-la tant com pugui destacant-ne els punts més importants i explicant-la de la manera més entenedora possible. Primer de tot, cal dir que la història d’aquesta llengua es divideix en tres grans períodes: Old English, Middle English i Modern English; però el Modern English es subdivideix en Early-Modern English i Late-Modern English.Vegem-ho!

 

OLD ENGLISH (s. V-VI fins al s. XII)

A Gran Bretanya hi havia els celtes, però durant el segle V dC tres tribus germàniques van envair aquesta illa: the Angles, the Saxons i the Jutes. Les tribus anglosaxones esmentades van empènyer cap a l’oest la llengua celta, que va quedar fora del que avui és l’Anglaterra central i del sud i avui ja no en queda pràcticament ni rastre en la llengua anglesa.

Podem dir que les llengües anglosaxones van ser les que van crear el Old English. Molt del vocabulari del Old English encara s’utilitza avui. Paraules com ara ox, earth o sheep són un reflex de la cultura agrícola dels anglosaxons. Cal dir, però, que no sabem gaire d’aquestes llengües perquè els textos escrits més antics que tenim són del segle VII.

A mitjan segle IX els víkings van envair Gran Bretanya, de manera que el segle XI tot Anglaterra tenia un rei danès, Canute. La parla nord-Germànica dels víkings va exercir una gran influència sobre la llengua anglesa; per exemple, paraules com they i take vénen d’aquesta parla. Com que tant els víkings com els anglosaxons parlaven llengües germàniques, hi havia bastantes similituds entre el Old English i la llengua dels invasors (els víkings).

 

MIDDLE ENGLISH (1066)

La invasió dels normands l’any 1066 va marcar l’inici de l’anomenat Middle English. Aquesta invasió va causar grans canvis en la llengua anglesa: va fer que pràcticament totes les desinències de gènere, dels verbs, etc. del Old English desapareguessin i van ser reemplaçades per un sistema gramatical de molt poques desinències, que és com el de l’anglès que avui coneixem. El vocabulari també va canviar considerablement, ja que es van incorporar moltes paraules provinents del llatí i del francès. A vegades les paraules franceses substituïen les paraules del Old English (crime va substituir firen), en altres casos la paraula francesa i la germànica es van unir per formar-ne una de nova (gentle, francesa, i man, germànica, van formar gentleman). Finalment, en altres casos han sobreviscut dues paraules, la francesa i la germànica, amb un significat molt semblant o idèntic però que s’utilitzen en diferents casos. Per exemple, avui dia en anglès tenim tant wish com desire, el que passa que les paraules que tenen origen germànic pertanyen a un registre més informal i les d’origen francès s’usen en contextos més formals.

 

EARLY-MODERN ENGLISH (segle XVI – segle XIX)

A l’inici d’aquest període es va acabar de produir un fenòmen fonètic que ja s’havia iniciat durant el període anterior i que es coneix com a Great Vowel Shift. Durant aquest període va ser quan es va estandarditzar l’ortografia anglesa i es va difondre molt més la llengua anglesa gràcies a la premsa escrita. A més, durant el Renaixement va haver-hi una gran influència del llatí i una lleugera influència del grec sobre el vocabulari. Finalment, cal dir que, encara que la llengua de Shakespeare costi d’entendre, va ser precisament aquest dramaturg qui va crear moltes paraules i expressions de la llengua anglesa, com per exemple flesh and bloodcritical o majestic. El primer diccionari d’anglès es va publicar l’any 1604.

 

LATE-MODERN ENGLISH (segle XIX a l’actualitat)

La principal diferència entre el Early-Modern English i el Late-Modern English és bàsicament el vocabulari. La gramàtica, la pronunciació i l’ortografia continuen sent molt semblants, simplement el Late-Modern English té molt més vocabulari. L’aparició de tantes paraules noves va ser deguda a dos factors històrics importants: la Revolució Industrial i l’expansió de l’imperi britànic. La Revolució Industrial va fer que s’haguessin de crear paraules per a coses i conceptes que abans no existien, i l’imperi britànic, que en el seu millor moment manava en un quart del planeta, va adoptar moltes paraules paraules estrangeres i les va fer seves.

 

Finalment, perquè pugueu veure l’evolució d’aquesta llengua d’una manera més clara, tot seguit us posaré un fragment de la Bíblia en Old English, en Middle English i en Early-Modern English:

OLD ENGLISH: Fæder ure þuþe eart on heofonumsi þin nama gehalgod tobecume þin rice gewurþe þin willa on eorðan swa swa on heofonumurne gedæghwamlican hlaf syle us to dægand forgyf us ure gyltas swa swa we forgyfað urum gyltendumand ne gelæd þu us on costnunge ac alys us of yfele soþlice.

 

MIDDLE ENGLISH: Oure fadir þat art in heuenes halwid be þi name;
þi reume or kyngdom come to be. Be þi wille don in herþe as it is dounin heuene.
yeue to us today oure eche dayes bred.
And foryeue to us oure dettis þat is oure synnys as we foryeuen to oure dettouris þat is to men þat han synned in us.
And lede us not into temptacion but delyuere us from euyl.

 

EARLY-MODERN ENGLISH: Our father which art in heauen, hallowed be thy name.
Thy kingdom come. Thy will be done in earth as it is in heauen.
Giue us this day our daily bread.
And forgiue us our debts as we forgiue our debters.
And lead us not into temptation, but deliuer us from euill. Amen.

 

Què us sembla? Espero que us hagi semblat interessant. Bon estiu i fins aviat!!

Fonts utilitzades:

  • http://www.oxforddictionaries.com/words/the-history-of-english
  • http://www.merriam-webster.com/help/faq/history.htm
  • http://www.wordorigins.org/index.php/site/comments/a_very_brief_history_of_the_english_language3/

Veritats i mentides sobre el català

12
Publicat el 13 d'agost de 2014

Avui m’agradaria parlar d’un tema una mica polèmic. Per desgràcia, amb el temps s’han escampat idees errònies sobre la nostra història, sobre els inicis d’allò que avui coneixem com a llengua catalana. És per això que considero important de parlar-ne aquí, així puc contribuir a la difusió de la nostra història.

A causa del gran abast territorial de la llengua catalana, podem distingir una gran varietat de dialectes. Però, què és un dialecte? Dialecte no és una paraula pejorativa com molta gent creu, simplement vol dir ‘varietat d’una zona geogràfica concreta’. Així que tots els parlars són dialectes: el de barcelona, el de tarragona, el balear, el valencià, etc. Per aquest motiu va néixer l’estàndard, un model de llengua que neutralitza la variació lingüística i que pretén facilitar la comunicació entre parlants de diversos dialectes. Cal remarcar que no és cert que l’estàndard dels Països Catalans utilitzi els trets del català central, aquesta idea no s’adequa al cànon de l’IEC, l’Institut d’Estudis Catalans va voler que el català estàndard integrés els cinc grans dialectes del territori. Tanmateix, aquest dialecte s’ha difós perquè és el més utilitzat i el més influent, a causa d’uns potents mitjans de comunicació i d’una forta activitat cultural. Amb la intenció d’intentar compensar aquest desequilibri, s’han establert tres estàndards: l’estàndard del Principat, l’estàndard valencià i l’estàndard de les Illes Balears. També hi ha qui pensa que els lingüistes volen imposar l’estàndard en detriment dels dialectes i que volen que els dialectes no s’utilitzin, però això no és cert. Hi ha un moment per a tot: l’estàndard s’ha d’utilitzar en documents formals, a l’escola quan aprenem català i quan parlem amb una persona d’un altre dialecte perquè ens entengui bé; els dialectes, en canvi, s’han d’utilitzar en situacions informals, amb els amics, pel carrer, a les botigues, etc. Ni l’estàndard ha de suprimir els dialectes ni els dialectes han de suprimir l’estàndard, simplement s’ha d’utilitzar un o altre segons la situació en què ens trobem.

Dit això, fem un salt en el temps i vegem com es va crear l’estàndard que avui coneixem. Ens situem en el Modernisme, a finals del segle XIX, que és quan es va iniciar la reforma lingüística. El Modernisme es va produir del 1890 al 1910, i aquí és on situem Pompeu Fabra. Abans d’aquest moviment cultural hi havia la Renaixença, que va ser quan es van restituir els Jocs Florals i quan es va començar a traduir al català. Però a quin català? En aquell moment no hi havia coherència en la llengua, un escriptor escrivia i i un altre y, ni un estàndard ni una ortografia oficial. A final de la Renaixença, hi havia dues tendències lingüístiques antagòniques:

  1. La dels Jocs Florals: era conservadora i defensava que s’havia de recuperar el català medieval, el qual estava ple d’arcaismes.
  2. El català que ara es parla: aquesta tendència havia tingut èxit en la premsa i en el teatre popular, i deien que no volien situar la llengua al català de quatre segles enrere. No volien cap cultisme ni cap arcaisme, encara que això comportés l’ús de barbarismes. Així, doncs, aquest català estava ple de barbarismes, era molt castellanitzat. Malgrat que feia dos segles que el català havia desaparegut de l’espai públic per la força, no havia perdut terreny com a llengua col·loquial majoritària; però, malauradament, encara no disposava d’un sistema de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques. Al llarg del segle XIX s’havien produït diversos intents de normativitzar-lo en diversos diccionaris i gramàtiques, però van fracassar.

És precisament en aquest moment històric quan va aparèixer Pompeu Fabra. Pompeu Fabra era enginyer químic, però tenia la dèria d’escriure gramàtiques en el seu temps lliure. Als 16 anys va escriure la seva primera gramàtica i la va ensenyar als seus amics, en Jaume Massó i Torrents i en Joaquim Casas-Carbó. Quan aquests dos tenien 18 anys, van crear la revista L’avenç i van proposar a Pompeu Fabra d’aplicar-hi la seva gramàtica. Pompeu Fabra va dir que li semblava bé. Aquesta revista va tenir molt d’èxit i, al cap d’un temps, la van convertir en una editorial i hi van aplicar la proposta fabriana. L’editorial també va tenir molta trascendència, encara més que la revista. El 1907 Prat de la Riba va convertir-se en el President de la Diputació de Barcelona i posteriorment va crear la Mancomunitat (la unió de les quatre diputacions provincials) i en va esdevenir president. Prat de la Riba va ser l’artífex de moltes realitzacions concretes d’una gran revolució cultural, una de les quals va ser la posada en marxa de la primera institució acadèmica d’estudi i promoció de la cultura genuïnament catalana: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

El 1913 l’IEC va adoptar les normes de Fabra i va dictaminar que serien les normes oficials del català. Aquell any, gràcies a l’oficialització de la reforma fabriana, es van esvair les reticències dels partidaris d’ortografies arcaiques. I així va ser com la gramàtica de Fabra es va convertir en l’estàndard, l’estàndard que avui encara fem servir.

Finalment, la reforma proposada per Fabra va vèncer les reticències tant dels qui defensaven un model retrògrad com dels qui defensaven un model popular barceloní, fins i tot les d’Alcover. La reforma fabriana es va basar en la claredat, en la correspondència amb l’oralitat, en l’harmonia amb les grans llengües europees, en el reflex i el respecte de tots els dialectes i, en resum, en l’ambició de crear un idioma modern i de cultura que estigués preparat per a qualsevol àmbit formal.

Tanmateix, l’obra de Fabra també tenia algunes limitacions; però aquestes limitacions cal relacionar-les amb l’escassetat de temps, la urgència en què hagué de fer algunes coses, la novetat de la seva obra (que partia pràcticament de zero) i els trasbalsos que el país va haver de patir, com ara la dictadura de Primo de Rivera i la molt més llarga i asfixiant de Franco. Hem de tenir en compte, per exemple, que el seu Diccionari General de la Llengua Catalana va haver de ser redactat en un termini de sis anys. El mateix Fabra el considerava un instrument provisional per a satisfer unes necessitats urgents mentre l’IEC no publiqués el diccionari definitiu. El que passa és que les circumstàncies han anat ajornant l’elaboració d’aquest diccionari definitiu i el país ha anat funcionant durant molts anys amb el diccionari de Fabra com a referència normativa bàsica; però això no és pas culpa de Fabra, que en pau descansi.

Així, doncs, en lloc d’acusar Pompeu Fabra de voler imposar aquest estàndard, li hauríem d’agrair la gran tasca que va fer; perquè, gràcies a ell, la llengua catalana va passar de ser una llengua oral a ser una llengua amb unes normes establertes per als usos formals. Gràcies a ell, el català compleix tots els requisits necessaris per a ser considerada una llengua com qualsevol altra llengua oficial.

Per a més informació, podeu consultar:

  • Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4004036/20120419/catala-llengua-multidialectal.html
  • Culturcat, Generalitat de Catalunya: http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=f9a5edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
  • CPNL blocs: http://blocs.cpnl.cat/divendresvespre3/files/2012/12/estandard.pdf
  • Universitat Autònoma de Barcelona: http://www.uab.cat/Document/53/865/castellanos_estandarditzacio2009,0.pdf
  • Gabriel Bibiloni: http://bibiloni.cat/textos/debat_obert.htm
Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari