Marta Garcia-Puig

Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres

Arxiu de la categoria: gramàtica

Veritats i mentides sobre el català

12
Publicat el 13 d'agost de 2014

Avui m’agradaria parlar d’un tema una mica polèmic. Per desgràcia, amb el temps s’han escampat idees errònies sobre la nostra història, sobre els inicis d’allò que avui coneixem com a llengua catalana. És per això que considero important de parlar-ne aquí, així puc contribuir a la difusió de la nostra història.

A causa del gran abast territorial de la llengua catalana, podem distingir una gran varietat de dialectes. Però, què és un dialecte? Dialecte no és una paraula pejorativa com molta gent creu, simplement vol dir ‘varietat d’una zona geogràfica concreta’. Així que tots els parlars són dialectes: el de barcelona, el de tarragona, el balear, el valencià, etc. Per aquest motiu va néixer l’estàndard, un model de llengua que neutralitza la variació lingüística i que pretén facilitar la comunicació entre parlants de diversos dialectes. Cal remarcar que no és cert que l’estàndard dels Països Catalans utilitzi els trets del català central, aquesta idea no s’adequa al cànon de l’IEC, l’Institut d’Estudis Catalans va voler que el català estàndard integrés els cinc grans dialectes del territori. Tanmateix, aquest dialecte s’ha difós perquè és el més utilitzat i el més influent, a causa d’uns potents mitjans de comunicació i d’una forta activitat cultural. Amb la intenció d’intentar compensar aquest desequilibri, s’han establert tres estàndards: l’estàndard del Principat, l’estàndard valencià i l’estàndard de les Illes Balears. També hi ha qui pensa que els lingüistes volen imposar l’estàndard en detriment dels dialectes i que volen que els dialectes no s’utilitzin, però això no és cert. Hi ha un moment per a tot: l’estàndard s’ha d’utilitzar en documents formals, a l’escola quan aprenem català i quan parlem amb una persona d’un altre dialecte perquè ens entengui bé; els dialectes, en canvi, s’han d’utilitzar en situacions informals, amb els amics, pel carrer, a les botigues, etc. Ni l’estàndard ha de suprimir els dialectes ni els dialectes han de suprimir l’estàndard, simplement s’ha d’utilitzar un o altre segons la situació en què ens trobem.

Dit això, fem un salt en el temps i vegem com es va crear l’estàndard que avui coneixem. Ens situem en el Modernisme, a finals del segle XIX, que és quan es va iniciar la reforma lingüística. El Modernisme es va produir del 1890 al 1910, i aquí és on situem Pompeu Fabra. Abans d’aquest moviment cultural hi havia la Renaixença, que va ser quan es van restituir els Jocs Florals i quan es va començar a traduir al català. Però a quin català? En aquell moment no hi havia coherència en la llengua, un escriptor escrivia i i un altre y, ni un estàndard ni una ortografia oficial. A final de la Renaixença, hi havia dues tendències lingüístiques antagòniques:

  1. La dels Jocs Florals: era conservadora i defensava que s’havia de recuperar el català medieval, el qual estava ple d’arcaismes.
  2. El català que ara es parla: aquesta tendència havia tingut èxit en la premsa i en el teatre popular, i deien que no volien situar la llengua al català de quatre segles enrere. No volien cap cultisme ni cap arcaisme, encara que això comportés l’ús de barbarismes. Així, doncs, aquest català estava ple de barbarismes, era molt castellanitzat. Malgrat que feia dos segles que el català havia desaparegut de l’espai públic per la força, no havia perdut terreny com a llengua col·loquial majoritària; però, malauradament, encara no disposava d’un sistema de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques. Al llarg del segle XIX s’havien produït diversos intents de normativitzar-lo en diversos diccionaris i gramàtiques, però van fracassar.

És precisament en aquest moment històric quan va aparèixer Pompeu Fabra. Pompeu Fabra era enginyer químic, però tenia la dèria d’escriure gramàtiques en el seu temps lliure. Als 16 anys va escriure la seva primera gramàtica i la va ensenyar als seus amics, en Jaume Massó i Torrents i en Joaquim Casas-Carbó. Quan aquests dos tenien 18 anys, van crear la revista L’avenç i van proposar a Pompeu Fabra d’aplicar-hi la seva gramàtica. Pompeu Fabra va dir que li semblava bé. Aquesta revista va tenir molt d’èxit i, al cap d’un temps, la van convertir en una editorial i hi van aplicar la proposta fabriana. L’editorial també va tenir molta trascendència, encara més que la revista. El 1907 Prat de la Riba va convertir-se en el President de la Diputació de Barcelona i posteriorment va crear la Mancomunitat (la unió de les quatre diputacions provincials) i en va esdevenir president. Prat de la Riba va ser l’artífex de moltes realitzacions concretes d’una gran revolució cultural, una de les quals va ser la posada en marxa de la primera institució acadèmica d’estudi i promoció de la cultura genuïnament catalana: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

El 1913 l’IEC va adoptar les normes de Fabra i va dictaminar que serien les normes oficials del català. Aquell any, gràcies a l’oficialització de la reforma fabriana, es van esvair les reticències dels partidaris d’ortografies arcaiques. I així va ser com la gramàtica de Fabra es va convertir en l’estàndard, l’estàndard que avui encara fem servir.

Finalment, la reforma proposada per Fabra va vèncer les reticències tant dels qui defensaven un model retrògrad com dels qui defensaven un model popular barceloní, fins i tot les d’Alcover. La reforma fabriana es va basar en la claredat, en la correspondència amb l’oralitat, en l’harmonia amb les grans llengües europees, en el reflex i el respecte de tots els dialectes i, en resum, en l’ambició de crear un idioma modern i de cultura que estigués preparat per a qualsevol àmbit formal.

Tanmateix, l’obra de Fabra també tenia algunes limitacions; però aquestes limitacions cal relacionar-les amb l’escassetat de temps, la urgència en què hagué de fer algunes coses, la novetat de la seva obra (que partia pràcticament de zero) i els trasbalsos que el país va haver de patir, com ara la dictadura de Primo de Rivera i la molt més llarga i asfixiant de Franco. Hem de tenir en compte, per exemple, que el seu Diccionari General de la Llengua Catalana va haver de ser redactat en un termini de sis anys. El mateix Fabra el considerava un instrument provisional per a satisfer unes necessitats urgents mentre l’IEC no publiqués el diccionari definitiu. El que passa és que les circumstàncies han anat ajornant l’elaboració d’aquest diccionari definitiu i el país ha anat funcionant durant molts anys amb el diccionari de Fabra com a referència normativa bàsica; però això no és pas culpa de Fabra, que en pau descansi.

Així, doncs, en lloc d’acusar Pompeu Fabra de voler imposar aquest estàndard, li hauríem d’agrair la gran tasca que va fer; perquè, gràcies a ell, la llengua catalana va passar de ser una llengua oral a ser una llengua amb unes normes establertes per als usos formals. Gràcies a ell, el català compleix tots els requisits necessaris per a ser considerada una llengua com qualsevol altra llengua oficial.

Per a més informació, podeu consultar:

  • Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4004036/20120419/catala-llengua-multidialectal.html
  • Culturcat, Generalitat de Catalunya: http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=f9a5edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
  • CPNL blocs: http://blocs.cpnl.cat/divendresvespre3/files/2012/12/estandard.pdf
  • Universitat Autònoma de Barcelona: http://www.uab.cat/Document/53/865/castellanos_estandarditzacio2009,0.pdf
  • Gabriel Bibiloni: http://bibiloni.cat/textos/debat_obert.htm
Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

SALVEM EL CATALÀ!

8
Publicat el 1 de maig de 2014
Avui m’agradaria parlar d’errors molt comuns relacionats amb les preposicions. Aquests errors es deuen a la influència del castellà, els catalans hem calcat l’estructura del castellà i ha arribat un punt que tothom creu que és correcte.A la imatge de l’article ja trobem un error, sabeu quin és? PER la tarda! En castellà diuen POR la mañana, POR la tarde i POR la noche; però en català hem de dir Al matí, A la tarda i A la nit.

Vegem altres tipus d’errors:

PREPOSICIONS A / EN

Quan parlem d’un lloc, hem d’utilitzar A en els casos següents:

– amb els topònims: Sóc a Vic
– amb l’article definit (el, la, els, les): Seure a la cadira
– amb els interrogatius (quin, quina): A quina classe estudies?

En canvi, utilitzarem EN:

– amb els demostratius (aquest, aquell): En aquesta habitació va néixer Gaudí.
– amb els indefinits (un, algun): Dormirem en un hotel de Tarragona.

Tanmateix, si el lloc és figurat, preferim la preposició EN:

Aquest factor és clau en el tractament de la malaltia.

COMPLEMENT DIRECTE

En català, els únics casos de complement directe introduïts per la preposició A són els següents: 

– amb els pronoms personals forts: Tu em mires a mi.
– amb tothom, tots o el qual: És molt bona persona, sempre ajuda a tothom.
– casos en què es pot confondre el subjecte amb el complement directe: El perseguia com el gat a la rata.

En la resta de casos, que són la majoria, el complement directe NO porta preposició. Així, doncs, no direm:

Aquest matí he vist a la Maria, hem de dir Aquest matí he vist la Maria.
La coneixes, a la senyora Pons?, hem de dir La coneixes, la senyora Pons?
Ja heu pujat al malalt al cotxe?, hem de dir Ja heu pujat el malalt al cotxe?
Abraça a ton pare de part meva, hem de dir Abraça ton pare de part meva.
Avui he somiat amb l’examen de dijous, hem de dir Avui he somiat l’examen de dijous.

CAIGUDA DE LA PREPOSICIÓ

En català, davant de que no posem preposició. Per tant, és incorrecte escriure:

Vaig tenir la sensació de que queia!, hem de dir Vaig tenir la sensació que queia!
Hem parlat de que demà plourà, hem de dir Hem parlat que demà plourà.

CANVI DE PREPOSICIÓ

Hi ha verbs que requereixen una determinada preposició; per exemple, el verb pensar porta en: Penso en tu. Però si van seguits d’un infinitiu en lloc d’anar seguits d’una cosa, hem de canviar la preposició: No he pensat a fer-ho.

La majoria de verbs que porten en quan van seguits d’una cosa, porten a quan van seguits d’infinitiu, per exemple:

Coincidim en moltes coses, però Tots els partits polítics coincideixen a dir que la situació és greu.
Vaig interessar-me molt en aquell tema, però Estic molt interessada a rebre aquesta publicació
S’obstina en l’error, però S’obstina a negar-ho.

Altres verbs van seguits de la preposició amb quan introdueixen una cosa, però quan van seguits d’infinitiu utilitzen la preposició de:

El van amenaçar amb l’expulsió, però El vaig amenaçar de treure’l si no callava.
Vés amb compte amb els cotxes, però Vés amb compte de no caure.

GUST/ OLOR/ PUDOR DE…

Molta gent utilitzar aquests noms amb la preposició A:

Aquest pastís té gust a llimona.
Sento olor a roses.
Fa pudor a cremat.

però és incorrecte, és un calc del castellà. Així, doncs, en català cal dir utilitzar la preposició DE:

– Aquest pastís té gust de llimona
– Sento olor de roses.
– Fa pudor de cremat.

Com podeu comprovar, en català fem molts errors, i molts d’aquests erors són deguts a una excessiva influència del castellà sobre el català. Espero que aquests articles serveixin per a fer-nos veure que la nostra llengua està molt més malmesa del que creiem, i que també contribueixin a la recuperació del català de debò, el català no malmès.

 

 

Publicat dins de CATALÀ i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

PER… O PER A? that is the question!

9
A petició d’un seguidor d’aquest blog, avui parlaré del tema més espinós i més debatut de la llengua catalana: PER I PER A. Tenint en compte que és el tema que més costa fins i tot als estudiants de Traducció i Interpretació i que, a més, ni els mateixos experts no es posen d’acord a l’hora d’establir les normes, és tot un repte haver d’explicar a un públic no especialitzat quan s’ha d’utilitzar l’un o l’altre. Així, doncs, intentaré resumir-ho al màxim perquè no es faci avorrit i no utilitzaré terminologia lingüística perquè sigui entenedor.PER/PER A + SUBSTANTIU 

Aquest apartat, el resumiré molt perquè no presenta tantes dificultats. Podríem resumir la llista de casos dient que quan el nom que segueix la preposició per o per a és la destinació o el destinatari (el dia per al qual fem alguna cosa, la finalitat, etc.) utilitzem PER A. En la resta de casos, utilitzem PER. Exemples:

PER A

D’aquí a una hora surt un avió per a Nova York. (destinació)
– Hem reservat taula per a dijous. (dia “destinatari”)
Han deixat una carta per al veí de dalt. (destinatari)

PER

Tothom el té per beneit. (= com a)
L’he vist per casualitat. (Manera)
Són vint euros per barba. (distribució)
Ho ha venut per quatre cèntims. (equivalència o substitució)
La fàbrica ha estat ocupada pels treballadors. (Complement agent)
Estigues per mi! (estar per)
Ha tirat el nen per la finestra. (lloc)
M’ha llogat l’apartament per dos mesos. (=durant)
Per Nadal, cada ovella al seu corral. (=a l’època de)
Per ara no hi podem fer res més. (per + ara/avui)
Han cedit per por. (causa)
T’ho faré dur per missatger. (mitjà)
És molt espavilat per l’edat que té. (=tenint en compte)

Hi ha, però, un cas que cal explicar detalladament perquè costa una mica. Posaré un exemple que ajuda molt:

Per a l’Anna, això és massa difícil. (A l’Anna li costa)
Per l’Anna, això és massa difícil.  (Segons l’Anna, això és difícil per a tothom)

PER/PER A + INFINITIU 

Aquí vénen els problemes!

PER 

Sóc aquí per ajudar-te. (indica finalitat i el podem substituir el per per amb la intenció de, i el subjecte del verb que precedeix el per i el subjecte de l’infinitiu que hi ha després del per ha de ser el mateix: qui és aquí? jo. Qui ajuda? jo. És el mateix)
L’han fet fora per haver-se quedat diners de la caixa. (l’infinitiu és la causa)
Encara em queda molta feina per fer (el per es pot substituir per pendent de)
Això, per dir-ho d’una manera suau, és un gran problema. (indica manera)

PER A 

Per a obtenir la beca, primer l’has de sol·licitar. (quan el per a és una condició i, per tant, es podria substituir per si vols…, en aquest cas si vols obtenir una beca)
L’hem contractat per a netejar els vàters (indica finalitat, però el subjecte del verb que precedeix el per i el verb que el segueix NO és el mateix: qui l’ha contractat? nosaltres. Qui netejarà els vàters? ell/ella)
No tinc temps per a pensar (es pot substituir per destinat a)
– Verbs que requereixen l’ús de per a: servir, utilitzar, faltar, aprofitar, preparar, guanyar i sinònims. Exemple:  La goma serveix per a esborrar.
– Paraules que exigeixen per a: prou, massa, etc. Exemple: No hi ha prou menjar per a tots.
– Complements finals on no hi ha intenció, perquè el subjecte és inanimat o perquè el verb no indica una acció: No és bo per a res. (no hi ha acció)

Ara, per comprovar si ho heu entès, us proposo un exercici: us dono unes quantes frases i vosaltres m’heu de dir si hi hem de posar per o per a. Podeu fer-me una llista amb el número de la frase i per o per a en un comentari i la setmana que ve, en el proper article, publicaré les respostes correctes. Apa, ànims!!

1. Anguita reclama suport ______ petits i mitjans empresaris.
2. Mesures de seguretat sense precedents a Belfast _______ partit contra Éire.
3. La Seguretat Social modificarà el sistema de les pensions _______ invalidesa.
4. El Consell Escolar Municipal de Barcelona rebutja les modificacions d’Ensenyament ________ curs que ve.
5. Berlín recorda la crema de llibres feta _______ nazis fa seixanta anys. 
6. No hi havia prou seients ________ tothom.
7. _______ l’edat que té, trobo que encara es conserva prou bé.
8. _______ mi que li deu haver passat alguna cosa.
9. Aquesta feina és massa difícil ________ mi.
10. Ho he comprat ______ tornar-ho a vendre.
11. Ha llogat una noia ______ ajudar-la a portar la comptabilitat.  

 

Publicat dins de CATALÀ i etiquetada amb , , | Deixa un comentari