FER L’ORNI… PERÒ QUÈ ÉS UN ORNI?

Benvinguts de nou!!!

Fa poc vaig anar de viatge i vaig anar a un museu on hi havia diferents animals, i un d’ells era el gamarús. Va ser llavors quan vaig descobrir que gamarús no era només un insult, sinó que també era un ocell. Va ser llavors quan em vaig preguntar per què utilitzem el nom d’aquest ocell quan volem insultar algú. A partir d’aquí, se’m van acudir altres casos d’expressions en què utilitzem una paraula sense saber-ne el perquè o el significat. Vegem-los!

 

SER UN GAMARÚS

Sabíeu que un gamarús és un ocell? Com és que utilitzem el nom d’aquest ocell per a dir a algú que és un beneit? Us ho heu preguntat mai? Doncs es veu que el bec tan gros que té aquest ocell el fa abalançar involuntàriament cap endavant. Com que no és una imatge precisament elegant, sinó que és més aviat maldestra, per això s’utilitza per a dir que algú és un beneit.

FER L’ORNI

Moltes vegades utilitzem l’expressió fer l’orni, però què és un orni? De fet, orni només apareix al diccionari en aquesta expressió. Pel que fa a l’origen d’aquesta expressió, hi ha dues teories:

  • La primera diu que potser prové de l’argot estudiantil del grec órnion (‘ocell de presa’) perquè fa voltes, com si dissimulés, abans de decidir atacar.
  • La segona diu que fer l’orni és una deformació de fer el borni, en el sentit de no voler veure-hi.

ANAR DE BÒLIT

Segur que molts de vosaltres heu anat de bòlit alguna vegada, però sabeu què és bòlit? Us ho heu preguntat mai? Bé, d’una banda, un bòlit és un tros de fusta que es fa servir per a jugar i se’l fa saltar donant-li un cop. A més, es veu que ve de bòlid, que fa referència a una cosa que es llança i no se sap on va a parar. Així, doncs, veiem que bòlit és una cosa que surt disparada, cosa que encaixa bastant bé amb el significat figurat d’anar de bòlit perquè anem amb presses, com una bala.

FER EL PRÉSSEC

Tots coneixem algú que ha fet el ridícul; és a dir, que ha fet el préssec. Però per què parlem de préssecs i no d’una altra fruita o d’una altra cosa? Doncs es veu que podria ser per les taques vermelles que tenen alguns préssecs a la pell, com si tinguessin les galtes vermelles de vergonya després d’haver fet el ridícul.

ESPERAR AMB CANDELETES

Quan planegem un viatge o unes vacances, normalment esperem amb candeletes que arribi el dia que marxem de viatge. Però què són les candeletes? Una candeleta és una candela petita. Una candela és una espelma. Però llavors per què esperem amb espelmes? Doncs es veu que antigament s’utilitzaven les candeles per a establir la duració d’una cosa important. Per exemple, quan hi havia una subhasta s’encenia una candela en començar i només es podien fer ofertes mentre cremava. O en els judicis: l’acusat només es podia defensar mentre cremava la candela i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. Així, doncs, s’associa la candela amb una idea d’inquietud per a saber una cosa de gran importància.

PERDRE L’OREMUS

Heu perdut l’oremus algun cop? Sí? I què és l’oremus? Per a trobar-lo caldrà saber-ho. L’oremus és una veu en llatí que es diu en començar moltes oracions de les misses quan es fan en llatí i que significa ‘preguem’. Pel que es veu, era una mena d’invitació que el sacerdot feia als fidels abans de les oracions de la missa. Per tant, interpretem que si algú que anava a missa perdia l’oremus, vol dir que es desconcentrava, que perdia l’atenció.

A LA BABALÀ

Quan fem les coses a la babalà, les fem sense pensar-hi. Babalà prové de l’àrab ‘alà bâb Al-lâh, que vol dir ‘en poder de Déu’. Per tant, si ens hi fixem, té lògica, perquè si fem les coses sense pensar, en el fons estem temptant la sort i, per qui sigui creient, ho estem deixant en mans de Déu.

 

Bé, doncs això és tot per avui. Espero que us hagi semblat interessant o, si més no, curiós. Fins aviat!!!

HEU VIST MAI AQUESTES PARAULES?

Bon dia i bona hora!!!

Aquesta setmana m’agradaria parlar d’unes paraules que he trobat gràcies al llibre La vida extraordinària d’en Jaumó Rabadà, de Josep Mª Folch i Torres. És un llibre que recomano molt, perquè és una història realment commovedora. Voldria dir que em va sorprendre molt el fet que Folch i Torres fos una persona tan humil. No ho dic perquè l’hagi conegut o perquè m’ho hagin explicat, sinó perquè el pròleg que va escriure en aquest llibre demostra que, malgrat ser un dels millors escriptors catalans, era molt humil i no creia pas que els seus llibres fossin gran cosa. Increïble.

Dit això, després d’aquesta breu introducció, us explico de què tractarà aquest article. Resulta que el llibre que he llegit és una edició que es va publicar el 1968. Hem de tenir en compte que aquest llibre va ser publicat encara en temps de dictadura, època en què el català va patir molt. Així, doncs, no criticaré les faltes d’ortografia que hi ha, sinó que parlaré d’una cosa que em sembla molt més interessant: de paraules que a finals dels anys seixanta s’utilitzaven, però que avui ja no es troben en la literatura actual i que, curiosament, em recorden a paraules franceses o italianes. Vegem-les:

PAÜRA

Sabeu què vol dir? ‘gran por’. Quan vaig llegir aquest llibre, va ser la primera vegada que la vaig veure. Vaig deduir-ne el significat pel context; però, sobretot, perquè és quasi igual que la paraula italiana paura, que vol dir ‘por’. Em va impactar veure que, en català, tenim una paraula gairebé igual a la italiana per a dir ‘por’. Curiosament, la paraula paüra en català és un arcaisme, però la paraula paura en italià és ben actual. Segons el diccionari etimològic, és molt probable que aquesta paraula hagi arribat al català a través de l’italià.

 

CAPIR

Aquest verb vol dir ‘entendre’. Vet aquí una altra paraula gairebé igual que la italiana actual: capire (‘entendre’). Actualment, en català, ja no se sent dir capir; el més habitual és dir entendre o comprendre. Aquesta, a l’igual de l’anterior, també ens ha arribat a través de l’italià.

 

OCCIR

Aquest verb vol dir ‘matar’. Curiosament, de nou, s’assembla molt a la paraula italiana uccidere, que té el mateix significat. Si no sabés italià, m’hauria costat més deduir-ne el significat. Aquesta ens va arribar del llatí vulgar *aucidĕre.

 

COL·LACIÓ

Segons el DIEC, aquesta paraula vol dir ‘apat lleuger’. Quan la vaig llegir, immediatament vaig pensar en la paraula italiana colazione, que vol dir ‘esmorzar’ (substantiu, no el verb). No sé si hi ha alguna zona de parla catalana que encara l’utilitzi, però jo mai no l’havia vista ni sentida. Aquesta ve del llatí, i com que l’italià és la llengua romànica que s’ha mantingut més propera al llatí, no m’estranya pas que l’italià tingui la paraula colazione dins del seu repertori lingüístic actual.

 

APRÈS

Segons el DIEC, s’escriu amb accent tancat (aprés), però jo l’escric tal com l’he vista al llibre. Els qui sabeu francès podeu deduir-ne fàcilment el significat: ‘després’ (en francès, després es diu après). Sí, curiosament aquí tenim un altre cas d’una paraula arcaica en català; però que, en canvi, s’usa molt en una altra llengua romànica. Aquesta paraula ens ha arribat del llatí ăd prĕsse.

PREST (A FER ALGUNA COSA)

Prest vol dir el mateix que la paraula francesa prêt: ‘preparat’. L’accent circumflex en francès indica que antigament hi havia una s (prest > prêt), així que era igual que en català: prest. Em sembla molt curiós que en català també tinguem aquesta paraula, però que ja no s’utilitzi. Aquesta paraula ve del llatí praestus.

 

FAISÓ

Sabeu què vol dir? El que els francesos anomenen façon: ‘manera’. En català actual ja no s’utilitza; en francès, en canvi, sí. Aquesta paraula en català té una altra forma alternativa: faiçó, que ve del llatí factio.

 

FERMAR (UN IMPULS)

Depèn de la llengua que hàgiu estudiat, podríeu pensar que vol dir una cosa o una altra. Si heu estudiat francès, probablement deveu pensar que vol dir ‘tancar’, perquè en francès fermer vol dir ‘tancar’. Els qui sapigueu italià, en canvi, deveu pensar que vol dir ‘aturar’. Doncs, segons el DCVB, és un italianisme:

“|| 3. (italianisme) Aturar; cast. parar. Fermí’m o aturí’m o stiguí segur: Astiti, Esteve Eleg. g 5 vo. La processó se ferma en cada iglésia per cantar los mutets, Ciuffo Folkl Alg.”

 

REVENIR

Quan vaig llegir aquella frase, no tenia ni idea de què volia dir revenir, perquè l’únic significat que té per a mi és ‘tornar a venir’. De seguida, però, em va recordar al verb revenir francès i vaig entendre, gràcies a això i al context, que volia dir ‘tornar en si’. En francès, un dels significats que té és ‘recuperar-se de’:

“♦ Revenir (d’un état physique ou moral altéré). Se remettre de. Revenir de son évanouissement, d’une maladie.”

Ara l’he cercat al DIEC i he vist que, efectivament, en català, també té el significat de ‘tornar en si’.

 

QUISCÚ

Aquesta paraula només l’he trobada al DCVB i vol dir ‘algú’. Suposo que és tan poc usual que no apareix ni al DIEC ni al diccionari.cat. Efectivament, significa el que vaig deduir gràcies a una barreja estranya de francès i català: quelqu’un (francès ‘algú’) i algú. Aquesta és potser la paraula més estranya (almenys per a mi) que m’he trobat en aquest llibre. Aquesta ve del llatí quisque ūnu.

 

AIMAVA

Segons el DCVB, aimar vol dir ‘estimar’ i, tal com es pot deduir, va arribar a la nostra llengua a través del francès (encara actual) aimer.

“1. AIMAR v. tr.
|| 1. Tenir amor; cast. amar. «Les nines de Muntanya | si’n fan de bon aimar» (cançó pop. de Llofriu). Qui fortment aymaua a la sua sor, Boades Feyts 63. Pera aymar a qui tant aymo | ja no tinch prou gran lo cor, Verdaguer Idilis. Etim.: del llatí amāre, mat. sign., per via del fr. aimer.”

 

A VOLTES

Aquesta diria que, de totes les paraules que he inclòs en aquest article, és la que més em sona. És a dir, no és que la senti sovint, però sí que em sonava que, en català, teníem la paraula volta per a dir ‘vegada’. El que em sembla interessant és que, en italià, la manera habitual de dir a vegades és a volte (sense s final perquè la e en italià indica femení plural).

 

En resum, com podeu veure, hi ha paraules catalanes que s’assemblen molt a paraules franceses i italianes, però això no és l’important. L’important és fixar-se que, curiosament, la paraula francesa o italiana és d’ús corrent i actual i que, en canvi, en català són paraules arcaiques que ja no s’utilitzen (o, si més no, molt rarament). Cal adonar-se de les diferències entre les llengües romàniques, no només de les similituds; altrament, es molt fàcil cometre errors. Espero que us hagi semblat interessant, gràcies per llegir-me! Fins aviat!!!

Terminologia per a tots els públics

Benvinguts de nou!!

Perdoneu el retard a publicar, però aquest any vaig una mica atabalada i potser no em donarà temps de publicar cada setmana. El que sí que prometo és publicar almenys cada 15 dies. Bé, dit això, avui us voldria parlar de terminologia. Tothom coneix paraules com histèria, però sabeu d’on ve? Ara ho veurem!

HISTÈRIA

Suposo que tots vosaltres heu sentit dir algun cop que només les dones poden posar-se histèriques, però sabeu per què? Doncs és perquè ve del grec hystéra, que vol dir ‘matriu’! I com que els homes no tenen matriu, per això es diu que les úniques que es poden posar histèriques són les dones. Quan en grec es va crear aquesta paraula, es considerava que la histèria era una malaltia que només afectava a les dones. Vet aquí perquè es considerava incorrecte dir, per exemple, En Joan s’ha posat histèric: perquè en Joan, si no s’ha fet un canvi de sexe, no té matriu. Tanmateix, hi ha hagut un canvi en el significat i avui ja no es considera només una malaltia femenina.

 

BIBLIOTECA

No cal que us expliqui què és una biblioteca perquè ja ho sabeu. Sabeu, però, què vol dir –teca? El sufix –teca ve del grec thḗkē, que vol dir ‘dipòsit’. Així, doncs, una biblioteca és ‘un dipòsit de llibres’, ja que biblio- ve del grec biblíon (que vol dir ‘llibre’).

 

ONICOFÀGIA

Algú de vosaltres té onicofàgia? Onico– vol dir ‘ungla’ i –fàgia vol dir ‘menjar’; per tant, si teniu la mania de menjar-vos les ungles, teniu onicofàgia.

 

TELÈFON – TELEVISIÓ

Tothom sap de què estic parlant, però sabeu què vol dir tele-? Tele– vol dir ‘a distància, lluny’ i -fon vol dir ‘so’. Per tant, telèfon vol dir ‘so a distància’. I televisió? Doncs seguint aquesta lògica, si tele– vol dir ‘a distància’, televisió vol dir ‘visió a distància’.

MIOPIA

Molts de nosaltres som miops, però sabeu com està formada aquesta paraula? Mio– vol dir ‘menor’ i –opia vol dir ‘visió’; per tant, la miopia és ‘la disminució de la visió de lluny’.

 

COR (de cantants)

Sabeu per què se li diu cor? Doncs es diu cor perquè cantaven al cor de l’església, que representava el cor de la persona.

 

RINOPLÀSTIA

Tots vosaltres heu sentit parlar de la rinoplàstia, però per què li diem així? Rino– ve del grec i vol dir ‘nas’, i –plàstia vol dir ‘reparació’. Per tant, rinoplàstia vol dir ‘reparació del nas’.

 

CISTOTOMIA

Segurament heu sentit algun cop aquesta paraula. Sabeu què vol dir? Cisto– vol dir bufeta i –tomia vol dir ‘tall, incisió’. Així, doncs, una cistotomia és una ‘incisió de la bufeta’.

 

MIRINGOTOMIA

Com que –tomia vol dir ‘incisió, tall’ i miringo– vol dir ‘membrana del timpà’, una miringotomia vol dir ‘incisió de la membrana del timpà’.

 

CEFALÀLGIA

Us sona aquesta paraula? Cefal– vol dir ‘cap’ i –àlgia vol dir ‘dolor’; per tant, la cefalàlgia és ‘mal de cap’. Tanmateix, per a dir ‘dolor’ també tenim un altre sufix: –dínia. Per exemple, esofagodínia vol dir ‘dolor a l’esòfag’.

 

TAQUICÀRDIA

D’on ve aquesta paraula? Doncs taqui– vol dir ‘ràpid’ (ve del grec takhýs) i –càrdia vol dir ‘cor’ (ve del grec kardía). Per això quan el cor se’ns accelera diem que tenim taquicàrdia.

 

OTITIS – APENDICITIS

Sabeu d’on vénen aquestes paraules? Ot– vol dir ‘orella’ i –itis vol dir ‘inflamació’. Per tant, quan tenim otitis, tenim l’orella inflamada. Així, doncs, quan tenim apendicitis, tenim l’apèndix inflamat.

 

PRESBIACÚSIA

Sabeu què és? Presbi– vol dir ‘vell’, per tant la presbiacúsia és la disminució de l’agudesa auditiva pròpia de la gent gran.

 

Bé, crec que potser ja n’hi ha prou per avui, de terminologia mèdica, que si no els hipocondríacs es posaran malalts! Gràcies per llegir-me i fins aviat!!

 

 

Article per a ments inquietes

Benvinguts de nou!

Avui m’agradaria explicar-vos algunes cosetes que he descobert i que he trobat curioses i interessants, sobretot pel que fa a l’etimologia de certes paraules. No és que sigui una experta en etimologia, simplement és un tema que em crida molt l’atenció i sobre el qual m’agrada aprendre. Espero que a vosaltres també us sembli interessant!

 

Per què les CÈL·LULES i els CROMOSOMES es diuen així i no d’una altra manera? D’on vénen aquests dos noms?

Sabeu per què les cèl·lules es diuen així? Fa segles, quan la ciència no estava ni de bon tros tan avançada com ara, es desconeixia el funcionament del cos humà. Durant el Renaixement, es va començar a estudiar l’anatomia del cos humà i, gràcies a la Universitat de Pàdua, es van produir avenços molt significatius. Després de l’estudi de l’anatomia, es va voler anar més enllà i descobrir com funcionava el cos humà. Fins a l’any 1665 no es va descobrir l’existència de les cèl·lules. Aquell any, Robert Hooke va construir ell mateix un nou tipus de microscopi i va decidir utilitzar-lo per a observar els detalls més petits, i abans desconeguts, de la natura.

robert-hooke-compound-microscope

Amb aquest microscopi, Hooke va observar amb atenció l’escorça d’una alzina surera. Gràcies al microscopi, Hooke va veure-hi uns petits quadradets que li recordaven les habitacions d’un monestir, les quals en anglès es deien cells. Per tant, com que aquells quadradets s’assemblaven a aquestes habitacions, va decidir anomenar-los cells (‘cèl·lules’). Tanmateix, en aquell moment, Hooke encara desconeixia quina funció biològica tenien les cèl·lules. En aquella època ningú no es va adonar de la importància de les cèl·lules i aquest concepte va continuar sent un misteri durant els 200 anys següents.

robert-hooke-plant-cells

Aquesta imatge és el que Hooke va veure a través del seu microscopi quan va observar aquella làmina d’alzina surera. Va ser publicada per primer cop al llibre Micrographia, de Robert Hooke (1665).

Finalment, a mitjan segle XIX, es va reprendre el concepte de les cèl·lules. En aquell moment es va descobrir que hi havia cèl·lules en tots els éssers vius! Llavors van tornar a examinar-les amb un microscopi i es van adonar que les cèl·lules es subdividien. Així, doncs, el microscopi va revelar dues grans veritats sobre la vida en el nostre planeta: en primer lloc, que tots els éssers vius estan formats per cèl·lules i, en segon lloc, que les cèl·lules provenen d’altres cèl·lules. Entendre les cèl·lules volia dir entendre la vida. Tanmateix, encara quedava un bon camí per a recórrer. Fins i tot amb el millor microscopi, tot el que es podia veure era el nucli de la cèl·lula en una mena de massa translúcida.

Per consegüent, llavors es van adonar que calia fer que allò invisible esdevingués visible. Com ho van fer? Van tenyir les cèl·lules; és a dir, van abocar una mena de colorant/tinta a les cèl·lules. Gràcies a això, en aquella massa translúcida, on no semblava haver-hi res, van aparèixer diverses estructures! El descobriment més destacat va ser que, en el nucli, hi van veure cromosomes! O més ben dit, allò que avui coneixem com a cromosomes. Chromosomes vol dir ‘coloured bodies’; és a dir, ‘cosos de color‘. Per què els van anomenar així? Doncs perquè gràcies als colorants que van abocar a les cèl·lules van poder veure els cromosomes.

(Informació extreta del documental de la BBC The story of science (5 of 6): What is the secret of life?)

 

DETERGENTEDETERSIVO

En castellà, quan parlem de detergente, ens referim al líquid o a la pols que utilitzem per a rentar la roba. En italià, detergente també existeix, però vol dir una cosa diferent.

Detergente en italià és una paraula genèrica que es refereix a qualsevol producte que serveixi per a netejar. Per exemple, el bagnoschiuma (‘gel de bany’) i la liscivia (‘lleixiu’) es consideren detergente. Així, doncs, si en italià ens volem referir al líquid que utilitzem per a rentar la roba, haurem de dir detersivo.

 

CAL·LIGRAFIA

Tothom sap què vol dir fer cal·ligrafia perquè molts de nosaltres n’hem hagut de fer a l’escola de petits, però sabeu d’on ve el nom? -grafia ve del grec graphḗ, que vol dir ‘escriptura’; per això la grafologia és ‘la ciència que estudia el caràcter de les persones a través de l’escriptura’. Cal·li- ve del grec kállos, que significa ‘bellesa’. Per tant, la cal·ligrafia és ‘l’art d’escriure de manera bella’. Interessant, no?

 

Per què, en anglès, armari es diu WARDROBE?

L’anglès és, tal com sempre dic als meus alumnes, una llengua molt lògica. Què vull dir amb això? Doncs em refereixo sobretot al vocabulari que tenen, sobretot a les paraules compostes, que en tenen moltes. Per exemple, la bedroom és ‘l’habitació (room) del llit (bed)’, el toothbrush és el ‘raspall (brush) de dents (tooth)’, el hairdryer és ‘l’assecador’ (hair = cabells + dryer = “eixugador”), la bedside table és la ‘tauleta (table) del costat (side) del llit (bed)’; és a dir, ‘tauleta de nit’, etc. Qualsevol paraula composta que trobis en anglès tindrà lògica.

Així, doncs, un dia que estava dient als alumnes com dir armari en anglès, em vaig  preguntar per què wardrobe vol dir ‘armari per a la roba’. No li trobava la lògica, perquè roba en anglès és clothes, i no pas robe. Després d’investigar una mica, he descobert el perquè: wardrobe ve del Old North French warderobe (Old French garderobe). Warder = ‘desar’ i robe = ‘peça de roba’; per tant, wardrobe és un ‘armari per a desar la roba’. En l’anglès actual, robe només té el significat de ‘peça de roba llarga que es porta en ocasions especials (per exemple, la túnica negra que duen els jutges) i el significat de ‘barnús’ si diem bathrobe/robe.

Per acabar d’embolicar una mica més la troca, en italià, el mot roba existeix, però no vol dir el mateix que en català! Roba és com dir ‘coses’. Per exemple: Prendi la tua roba e vattene! vol dir ‘agafa les teves coses i fot el camp!’ Tanmateix, també té altres significats segons la frase i el context en què es trobi; per exemple, Ma che roba! seria la resposta que un italià donaria quan li expliquen una cosa que li sembla sorprenent/increïble, seria com dir ‘caram!’ o ‘mare meva!’

Bé, espero que sempre continueu sent Curioso come una biscia / Curioso come un gatto (‘persones amb molta curiositat i ganes d’aprendre’) i que si alguna cosa piques your curiosity (‘us pica la curiositat’), investigueu sobre el tema, perquè així mai no deixareu d’aprendre! Salut i fins aviat!

 

 

Com es va formar l’anglès que avui coneixem?

Avui m’agradaria que penséssim en els orígens de la llengua anglesa, d’on ve i com es va formar. Ja sabem que la història sempre és molt complexa, però jo, en aquest cas, intentaré resumir-la tant com pugui destacant-ne els punts més importants i explicant-la de la manera més entenedora possible. Primer de tot, cal dir que la història d’aquesta llengua es divideix en tres grans períodes: Old English, Middle English i Modern English; però el Modern English es subdivideix en Early-Modern English i Late-Modern English.Vegem-ho!

 

OLD ENGLISH (s. V-VI fins al s. XII)

A Gran Bretanya hi havia els celtes, però durant el segle V dC tres tribus germàniques van envair aquesta illa: the Angles, the Saxons i the Jutes. Les tribus anglosaxones esmentades van empènyer cap a l’oest la llengua celta, que va quedar fora del que avui és l’Anglaterra central i del sud i avui ja no en queda pràcticament ni rastre en la llengua anglesa.

Podem dir que les llengües anglosaxones van ser les que van crear el Old English. Molt del vocabulari del Old English encara s’utilitza avui. Paraules com ara ox, earth o sheep són un reflex de la cultura agrícola dels anglosaxons. Cal dir, però, que no sabem gaire d’aquestes llengües perquè els textos escrits més antics que tenim són del segle VII.

A mitjan segle IX els víkings van envair Gran Bretanya, de manera que el segle XI tot Anglaterra tenia un rei danès, Canute. La parla nord-Germànica dels víkings va exercir una gran influència sobre la llengua anglesa; per exemple, paraules com they i take vénen d’aquesta parla. Com que tant els víkings com els anglosaxons parlaven llengües germàniques, hi havia bastantes similituds entre el Old English i la llengua dels invasors (els víkings).

 

MIDDLE ENGLISH (1066)

La invasió dels normands l’any 1066 va marcar l’inici de l’anomenat Middle English. Aquesta invasió va causar grans canvis en la llengua anglesa: va fer que pràcticament totes les desinències de gènere, dels verbs, etc. del Old English desapareguessin i van ser reemplaçades per un sistema gramatical de molt poques desinències, que és com el de l’anglès que avui coneixem. El vocabulari també va canviar considerablement, ja que es van incorporar moltes paraules provinents del llatí i del francès. A vegades les paraules franceses substituïen les paraules del Old English (crime va substituir firen), en altres casos la paraula francesa i la germànica es van unir per formar-ne una de nova (gentle, francesa, i man, germànica, van formar gentleman). Finalment, en altres casos han sobreviscut dues paraules, la francesa i la germànica, amb un significat molt semblant o idèntic però que s’utilitzen en diferents casos. Per exemple, avui dia en anglès tenim tant wish com desire, el que passa que les paraules que tenen origen germànic pertanyen a un registre més informal i les d’origen francès s’usen en contextos més formals.

 

EARLY-MODERN ENGLISH (segle XVI – segle XIX)

A l’inici d’aquest període es va acabar de produir un fenòmen fonètic que ja s’havia iniciat durant el període anterior i que es coneix com a Great Vowel Shift. Durant aquest període va ser quan es va estandarditzar l’ortografia anglesa i es va difondre molt més la llengua anglesa gràcies a la premsa escrita. A més, durant el Renaixement va haver-hi una gran influència del llatí i una lleugera influència del grec sobre el vocabulari. Finalment, cal dir que, encara que la llengua de Shakespeare costi d’entendre, va ser precisament aquest dramaturg qui va crear moltes paraules i expressions de la llengua anglesa, com per exemple flesh and bloodcritical o majestic. El primer diccionari d’anglès es va publicar l’any 1604.

 

LATE-MODERN ENGLISH (segle XIX a l’actualitat)

La principal diferència entre el Early-Modern English i el Late-Modern English és bàsicament el vocabulari. La gramàtica, la pronunciació i l’ortografia continuen sent molt semblants, simplement el Late-Modern English té molt més vocabulari. L’aparició de tantes paraules noves va ser deguda a dos factors històrics importants: la Revolució Industrial i l’expansió de l’imperi britànic. La Revolució Industrial va fer que s’haguessin de crear paraules per a coses i conceptes que abans no existien, i l’imperi britànic, que en el seu millor moment manava en un quart del planeta, va adoptar moltes paraules paraules estrangeres i les va fer seves.

 

Finalment, perquè pugueu veure l’evolució d’aquesta llengua d’una manera més clara, tot seguit us posaré un fragment de la Bíblia en Old English, en Middle English i en Early-Modern English:

OLD ENGLISH: Fæder ure þuþe eart on heofonumsi þin nama gehalgod tobecume þin rice gewurþe þin willa on eorðan swa swa on heofonumurne gedæghwamlican hlaf syle us to dægand forgyf us ure gyltas swa swa we forgyfað urum gyltendumand ne gelæd þu us on costnunge ac alys us of yfele soþlice.

 

MIDDLE ENGLISH: Oure fadir þat art in heuenes halwid be þi name;
þi reume or kyngdom come to be. Be þi wille don in herþe as it is dounin heuene.
yeue to us today oure eche dayes bred.
And foryeue to us oure dettis þat is oure synnys as we foryeuen to oure dettouris þat is to men þat han synned in us.
And lede us not into temptacion but delyuere us from euyl.

 

EARLY-MODERN ENGLISH: Our father which art in heauen, hallowed be thy name.
Thy kingdom come. Thy will be done in earth as it is in heauen.
Giue us this day our daily bread.
And forgiue us our debts as we forgiue our debters.
And lead us not into temptation, but deliuer us from euill. Amen.

 

Què us sembla? Espero que us hagi semblat interessant. Bon estiu i fins aviat!!

Fonts utilitzades:

  • http://www.oxforddictionaries.com/words/the-history-of-english
  • http://www.merriam-webster.com/help/faq/history.htm
  • http://www.wordorigins.org/index.php/site/comments/a_very_brief_history_of_the_english_language3/