Ai las, quina llicència poètica!
Avui m’agradaria donar un cop d’ull a la música i la poesia catalanes. Com ja sabeu, hi ha un concepte que es diu llicència poètica. Això vol dir que els cantants i els escriptors, quan escriuen, poden trencar les normes de la llengua i de la mètrica. Això no obstant, això no vol dir que puguin escriure el que vulguin i que puguin fer trenta mil errors. Així, doncs, m’agradaria analitzar fins a quin punt es prenen llicències i si potser estan anant més enllà del que és la llicència poètica. Vegem-ho!
BOIG PER TU – SAU –
En aquesta cançó, hi ha dos errors: El primer és conseqüència de la confusió dels usos del verb ser amb el verb estar per culpa de la influència del castellà. Quan diu Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny, hauria de dir si de mi ets tan lluny; ja que quan parlem d’on es troba una persona en un moment determinat, hem d’utilitzar el verb ser. Per exemple, hem de dir ara no sóc a casa, sóc a la universitat en lloc de dir ara no estic a casa, estic a la universitat. El que passa és que el castellà en aquests casos utilitza el verb estar (ahora no estoy en casa, estoy en la universidad) i llavors els catalans traduïm literalment del castellà i utilitzem erròniament estar en lloc de ser.
El segon error, i potser el més greu dels dos, és l’ús de la paraula reflexada a la frase però dins la meva copa veig reflexada la teva llum. Devien pensar que si el substantiu és reflex, el verb ha de ser reflexar; però no, les llengües no sempre són regulars: reflexar no existeix en català, el verb és reflectir. Per tant, en aquesta frase haurien de dir reflectida la teva llum.
LLENÇA’T – LAX’N’BUSTO
En aquesta cançó, l’error el tenim al títol! A veure, en català tenim dos verbs que sonen igual: el verb llençar i el verb llançar.
– LLENÇAR vol dir ‘tirar alguna cosa a les escombraries’. Per exemple: La fruita s’ha fet malbé, llença-la!
– LLANÇAR vol dir ‘deixar anar amb fort impuls una cosa de manera que recorri una distància en l’aire’, per exemple: Va llançar una pedra al mar. Si l’utilitzem en la forma pronominal, té el significat de ‘deixar-se anar amb violència en l’aire, contra algú, daltabaix, etc.’, per exemple: Es va llançar al mar o bé es va llançar a la persecució del lladre.
Per tant, en el context de la cançó, el que ens volien dir era llança’t (és a dir, atreveix-te!). Si diuen llença’t ens estan dient que ens llencem a nosaltres mateixos a les escombraries. Aquest és el significat genuí (autèntic) del verb llençar en català. Què ha passat després? Resulta que al final, com a vegades passa, l’Institut d’Estudis Catalans acaba cedint als errors de la gent i fa poc va incloure en el seu diccionari dins del verb llençar el significat del verb llançar com a segon possible significat. Així, doncs, l’ús del verb llençar en el sentit de llançar ja no es considera un error. Això no obstant, no és aconsellable utilitzar-lo amb aquest significat, ja que no és propi del català. Recordeu la diferència entre aquests dos verbs!
TREPITJA FORT – LAX’N’BUSTO
En aquesta cançó, el problema és l’ús dels pronoms febles. Ja sabem que els pronoms febles en català no són fàcils; però si ho intentem, ho aconseguirem. A veure, a la cançó diuen Dibuixa´ls-hi un somriure, que ningú et podrà dir no. Per què tenim 2 pronoms aquí? Un pronom sempre substitueix alguna cosa i aquí només hem de substituir 1 cosa: a ells. El pronom que correspon a a ells (complement indirecte) després d’un verb que acaba en vocal és ‘ls. Així, doncs, la frase hauria de ser Dibuixa’ls un somriure, que ningú (no) et podrà dir no.
Després hi ha un altre error de pronoms febles: En Roc és fort com el seu nom indica, no hi ha fita on no hi pugui arribar. Aquest hi sobra, ja que està fent la mateixa funció que fa el pronom relatiu on, i la frase hauria de ser no hi ha una fita on no pugui arribar.
No entraré a corregir l’absència de la doble negació, que no es fa en moltes cançons (deixar-se el no a frases com ningú NO et podrà dir no), perquè és aconsellable però no obligatòria i si no s’utilitza, no ho podem considerar error, sobretot si no es tracta d’un text formal.
JUNTS – SOPA DE CABRA –
En aquesta cançó, justament en una de les meves frases preferides, hi ha un error important: La vida apreta, però no ens deixarem ofegar. El verb apretar no existeix en català. Segons el context, podrem fer servir verbs com ara prémer, pitjar, polsar, tocar, picar, collar, pressionar i obligar. En aquest cas, podríem utilitzar collar o pressionar: La vida pressiona, però no ens deixarem ofegar.
HOTEL PARÍS – VICENT ANDRÉS ESTELLÉS –
Hotel París és un poema del poeta valencià Vicent Andrés Estellés. Es un gran poeta, d’això no n’hi ha cap dubte, però en el següent fragment tenim un parell de barbarismes:
i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
En català, aquella construcció provisional que utilitzen els obrers per a construir o reparar un edifici no és un andami, és una bastida. De fet, la paraula andami (usat en plural) té un altre significat: Manera de caminar d’una persona, per exemple Té uns andamis que sembla un ànec. D’altra banda, tamany no existeix en català, la paraula correcta és mida.
Com podeu veure, els errors són comuns i els veiem a tot arreu, fins i tot en la música i la literatura. Jo entenc que existeix el concepte de llicència poètica i que si en un vers necessiten sis síl·labes, llavors tenen la llicència de no utilitzar la doble negació, però no crec que tinguin llicència per escriure paraules que no existeixen en la nostra llengua (barbarismes). És a dir, llicència, sí; però fins a un cert punt.