La llibertat consisteix en ser mestressa de la teva vida. Sovint es
confon amb fer en qualsevol moment el que vulguis, però això pot ser
una fugida que ens porta més esclavitud que llibertat.
És fonamental
decidir què és important per a la teva vida, i assumir un compromís amb
tu mateixa per seguir els camins que t’hi portin. Seguir aquests camins
per assolir els objectius que t’has marcat depèn de tu mateixa, de
l’esforç que hi posis, i això et dóna forces per seguir endavant, ja
que és a les teves mans.
Potser un dia no sortiràs de festa per quedar-te estudiant i més
endavant poder treballar d’allò que t’agrada. Potser un dia quedaràs
amb un amic que té problemes tot i no venir-te de gust però tindràs una
amistat molt maca. Potser algun dia aniràs a encartellar quan tens
ganes de fer altres coses, però veuràs com avança la lluita poc a poc.
Potser algun dia canviaràs els plans que tenies per estar amb algú que
t’importa i tindràs algú que t’ajuda a ser feliç al teu costat.
La llibertat és tenir la capacitat de decidir sobre la teva vida,
i això costa un esforç, no és gratuït, és un treball constant. També
forma part de la llibertat decidir fins a quin punt et vols comprometre
amb les coses i les persones. I com més saps qui ets i on estàs, més
pots disfrutar de les coses i persones que trobes i compartir-hi coses
boniques.
Això sí: no cal sacrificar-se més de l’estrictament necessari i
cal mirar de passar-ho el millor possible, però em cansa aquest
individualisme imperant propi del capitalisme i el postmodernisme i
totes aquestes històries en què només es promou l’evadir-se, el passar
de tot, el pensar en un mateix, i es satanitza el compromís amb el que
sigui, amb la lluita, amb les persones, amb les relacions de parella,
potser se’n salva la feina perquè la pela és la pela, i au, tots a la
deriva amb una vida de merda i els caps de setmana “bebe, empastíllate
y olvídalo!”. Doncs odio el rollo aquest! M’encanten els escrits i
xerrades que ha fet l’Oriol Martí sobre el tema quan parlava de les
drogues de disseny i mirava d’anar als orígens del problema i sortien
aquests temes.
És cert que darrerament estic força filosòfica, però de tant en tant ja va bé no?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola!!!
Soc la Mercè, una companya teva de la facultat (tot i que jo anava a
classes a la tarda…), ens vam conèixer a sant celoni el dia de
l’aniversari dels bastoners del quico sabaté.
T’he enviat un correu al mail del centre de documentació mª mercè marçal… és que com que no tinc el teu…
Sé que potser no és aquest el lloc idoni, però és l’única manera que se m’acut de posar-me en contacte amb tu! 😉
Apa, fins aviat!
bua…. m’ha encantat… és un text preciós… l’has escrit tu? escrius molt bé! si no et sap greu he pusat aquest text al meu fotolog… he posat que no l’he fet jo i l’adreça de la teva pàgina, si vols que el tregui només cal que m’ho diguis deixant-me un comentari que jo el treuré.
continua escrivint! és un text molt maco.
Aina